Immensos beneficis privats a costa de diners públics i de l’ocupació

L’anunci recent de la seva fusió amb CaixaBank torna a posar Bankia a les portades dels mitjans de comunicació.

La crisi financera de 2008 va destapar el pou negre en el qual s'havia convertit la Caixa d'Estalvis de Madrid, rebatejada després com Bankia. Operacions especulatives d'una magnitud desconeguda fins aleshores, que van causar un forat financer que va costar a les arques públiques més de 24.000 milions d'euros; dos presidents del seu consell d'administració empresonats per corrupció -Rodrigo Rato, exministre d'Hisenda amb el PP i exdirector-gerent de l'FMI, i Miguel Blesa, íntim de José Mª Aznar, la mort del qual el 2017 va ser declarada com un suïcidi- i una estafa massiva a través d'una emissió de preferents que va arruïnar a desenes de milers de petits estalviadors.

Tot això va despullar a uns dirigents sindicals, de CCOO i UGT, corromputs, que van acceptar tot tipus de suborns, principalment les cèlebres targetes "black", i que, a canvi, van facilitar la destrucció de 4.500 llocs de treball i una retallada salvatge de salaris. En resum, tot un compendi de pràctiques que van caracteritzar al capitalisme espanyol especialment des de principis dels anys 90 fins a l'esclat de la crisi el 2008.

Què va passar amb el sistema bancari i en què va consistir el seu rescat?

La crisi de Bankia no pot explicar-se únicament per les activitats delictives dels seus directius o per deficiències en la seva gestió. És cert que els seus nivells de corrupció van assolir nivells espectaculars, però les arrels de la seva crisi són les mateixes que van portar al sistema financer, i amb ell a tota l'economia mundial, a l'històric crash de 2008, les conseqüències del qual seguim patint.

Als anys 90, els grans capitalistes de l'Estat espanyol, recolzant-se en les reformes legals d'Aznar, van veure les enormes possibilitats que els hi oferia el negoci immobiliari i es van llançar a ell de cap. Van ser els anys de la famosa "bombolla immobiliària", quan es construïen cada any moltes més cases de les que el mercat podia absorbir i quan, tot i l'excés d'oferta, els preus de l'habitatge aconseguien cotes estratosfèriques.

Per descomptat, els recursos necessaris per alimentar aquesta bombolla especulativa no procedien dels patrimonis personals dels grans inversors, sinó que aquests recorrien al crèdit bancari, i quan les capacitats creditícies dels bancs s'esgotaven recorrien a tot tipus d'enginyeries financeres. Les caixes d'estalvis, i Caja Madrid entre d’elles, que canalitzaven els estalvis de molts milions de petits estalviadors, van ser vistes pels grans financers com un gairebé inesgotable filó de recursos, i en elles van posar les seves cobdicioses mans.

D'aquesta manera, Caja Madrid no només va finançar a preus de saldo projectes immobiliaris molts dels quals van resultar ruïnosos, sinó que es va convertir en un instrument de sofisticades operacions borsàries en grans empreses com Iberia, Indra o Realia (participada per FCC) que van generar immensos beneficis a un grapat de capitalistes.

Però l'activitat especulativa organitzada al voltant de Caja Madrid no es va limitar a l'àmbit de l'Estat espanyol. A mesura que la bombolla immobiliària interna donava símptomes d'esgotar-se, els grans inversors que controlaven la gestió de Caja Madrid van buscar oportunitats de lucrar-se sense risc i de forma immediata en els mercats internacionals.

La més significativa d'aquestes operacions va ser la compra el 2008 del City National Bank, un banc nord-americà amb seu a Miami, per 620 milions d'euros, que va resultar ser un negoci ruïnós que en uns mesos va fer perdre a Caja Madrid més de 500 milions. El mateix va passar amb l'adquisició d'altres entitats financeres, especialment a l’Amèrica Llatina, que, com la hipotecària mexicana Su Casita, no van trigar a entrar en fallida.

La brusca crisi de 2008 va posar una fi abrupte a aquesta orgia de beneficis fàcils. Els grans inversors van plegar veles, van posar en lloc segur els seus guanys i ens van deixar un cost directe d'una mica més de 60.000 milions d'euros, que hem pagat la classe treballadora amb retallades, sacrificis i increment de la pobresa.

Només en el cas de Caja Madrid, ja rebatejada com Bankia, el seu rescat en 2012 va costar 22.424.000 en capitalització -un diners que és més que dubtós que recuperem- i més de 125.000 milions addicionals en diverses ajudes financeres, el cost final de les quals encara no pot ser avaluat.

La crisi capitalista anima la concentració del sistema financer

Malgrat les impressionant xifres, els rescats que van solucionar la crisi financera de 2008 no van solucionar, ni de bon tros, la crisi de fons del sistema capitalista. Els milers de milions que es van lliurar a bancs i empreses entre 2008 i 2012 només van suposar un primer lliurament. A partir de llavors, a través de les polítiques d'expansió monetària i d'ajudes directes i indirectes, prop de 7 bilions de dòlars (l'equivalent aproximat de 7 anys de PIB de l'Estat Espanyol) s'han destinat a mantenir en marxa la maquinària del capitalisme.

El nou col·lapse de l'economia mundial, desencadenat arran de la pandèmia, ha deixat clar que la crisi iniciada el 2008 està lluny d'estar superada i, com ha passat en totes les crisis anteriors, els inversors intenten protegir els seus beneficis concentrant el capital i retallant costos laborals al preu que sigui.

La fusió de Caixabank i Bankia es produeix en el marc d'aquesta urgent necessitat del sistema capitalista.

CaixaBank i Bankia comparteix accionistes. Tres grans gestores nord-americanes de capital risc, BlackRock, Vanguard i Invesco, han aconseguit posicions en les dues entitats, i encara que la seva participació accionarial pugui semblar petita (el 6,87% en Caixabank i el 3,81% a Bankia) el pes d'aquestes tres entitats en l'economia mundial és tan gran que els assegura un poder de decisió desproporcionat. Entre aquestes tres empreses de capital risc gestionen uns actius equivalents al PIB de tota la Unió Europea.

Aquests colossos de les finances, decisions dels quals depèn el futur de desenes de milions de famílies, volen treure partit a la seva inversió i crear una entitat bancària que pel seu volum d'actius (prop de 665.000 milions d'euros) seria la primera de l'Estat espanyol i estaria en condicions de saltar a l'arena de les finances globals.

És clar que el context internacional, amb una perspectiva d'activitat econòmica feble i de tipus d'interès propers a zero o fins i tot negatius, dificultarà la millora dels marges empresarials. Però gràcies a la fusió serà possible una dràstica reducció de la xarxa d'oficines i de la plantilla de les dues entitats.

Els 51.000 treballadors de CaixaBank i Bankia s’enfrontaran a un intent de destrucció massiva dels seus llocs de treball. Si el Banc Santander, amb uns actius lleugerament inferiors als que tindrà CaixaBank després de la fusió, compta amb una plantilla de 27.000 treballadors i segueix reduint ocupació, la perspectiva pels treballadors de Bankia i CaixaBank queda lluny de ser optimista.

Per descomptat, en els càlculs d'aquests gegants de les finances globals no hi ha lloc per pensar en tornar els 24.000 milions del rescat. Cal tenir en compte que aquests diners no van ser un préstec ni una ajuda que es pugui formalment reclamar. Va ser una aportació de capital que es va convertir en accions i que en gran part es va consumir quan Bankia va realitzar els ajustaments comptables necessaris per cobrir les seves pèrdues, de manera que aquestes accions que van costar 24.000 milions avui no valen ni 2.000.

En resum, aquests 24.000 milions van servir per pagar els dividends de les empreses que, com Indra, FCC, Iberia, Mapfre i moltes altres, sobretot en el sector immobiliari, es van beneficiar durant anys dels crèdits a baix cost de Bankia i de les seves operacions borsàries especulatives.

Nacionalitzar la banca sota control dels treballadors i sense compensació als capitalistes

Davant d'aquesta gegantina i lucrativa operació especulativa que amenaça amb una nova onada d'acomiadaments en el sector, la reacció dels sindicats ha estat absolutament lamentable.

José María Martínez, secretari general de la Federació de Serveis de CCOO, en un article publicat a Cinco Días, es mostrava entusiasmat amb la fusió. Per la seva banda, els secretaris generals confederals de CCOO i UGT, Unai Sordo i Pepe Álvarez, han estat una mica més pudorosos manifestant lacònicament la seva "preocupació" pels llocs de treball. En tot cas, la seva posició de partida és clara: renunciar a emprendre una lluita seriosa en defensa de tots els llocs de treball. En lloc d'això, es limitaran a negociar la quantia de les indemnitzacions.

Tot això passa sota un Govern que es reclama d'esquerres, i en el qual participa de manera destacada Unides Podem. Un dels seus màxims dirigents, Nacho Álvarez, responsable d'Economia de Podem i secretari d'Estat de Drets Socials, ha mostrat la seva preocupació davant la fusió, declarant que "l'Estat va invertir 24.000 milions en sanejar Bankia i per tant ha de protegir als contribuents, que van rescatar amb els seus impostos a l'entitat. Els ajuts públics han de servir per atendre necessitats econòmiques generals, i no per millorar la rendibilitat d'altres entitats".

Sens dubte són bons desitjos, però el motor del sistema capitalista és l'acumulació privada de beneficis, i no serà amb bons desitjos ni amb apel·lacions a la justícia amb el que canviarem el seu funcionament ni derrotarem el poderosíssim grapat de plutòcrates que pretenen, per tots els mitjans, seguir lucrant-se a costa de l'esforç de la immensa majoria.

La fusió de CaixaBank i Bankia és una mala notícia pels treballadors, que, un cop es completi, contribuirà a fer les nostres vides encara més difícils. Ara és el moment en què UP ha d'honrar els seus compromisos amb la seva base social i aprofitar la seva posició en el Govern central per explicar que sí que es pot aturar el procés de concentració financera i que hi ha un mitjà de parar-li els peus al gran capital.

Aquest mitjà és un programa de govern que, al servei del benestar de la immensa majoria i basat en la mobilització social, nacionalitzi, sense indemnització, el conjunt de sistema financer, posant-lo sota el control obrer i canviant la destinació dels ingents recursos que fa servir, perquè en comptes de ser utilitzats per estendre la precarietat i la pobresa i assegurar beneficis obscens a un grapat de potentats, s'utilitzin per a cobrir necessitats socials, per garantir llocs de treball dignes i per combatre eficaçment la pandèmia.

UP ha aferrar-se a aquesta oportunitat de corregir el seu rumb. Si no ho fa, continuarà el seu camí cap a la seva mimetització amb el PSOE i malgastarà l'extraordinari impuls popular que els va portar triomfalment a les institucions. És l'hora de posar sobre la taula un programa socialista que converteixi les aspiracions d’una vida millor per a la majoria en una força imparable de transformació social.

 

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

bannerafiliacion2 01