Demà és 8 de març. Les dones, joves i treballadores tornarem a sortir massivament als carrers contra un sistema que ens aixafa. No farem ni un pas enrere en la lluita contra la violència masclista, la justícia patriarcal i l'opressió capitalista!
Amb motiu d'aquest nou 8M, republiquem l'article de Bárbara Areal, portaveu de Lliures i Combatives i membre de la Comissió Executiva Estatal d'Esquerra Revolucionària, "Marxisme i feminisme. Milions d'oprimides dempeus!", la primera edició del qual fou publicat a l'abril del 2019. Dedicat a les relacions entre el feminisme i el marxisme, el text aporta llum sobre les principals controvèrsies ideològiques dins del moviment d'alliberament de la dona.
-----
Marxisme i feminisme. Milions d'oprimides dempeus!
Dones que des de nenes han experimentat la humiliació, l'abús, la violència i l'explotació, es rebel·len a tot el món. No acaben de descobrir la seva opressió, però estan trobant el camí de la seva emancipació. Davant dels nostres ulls, s'està produint un esdeveniment històric que suposa una ruptura amb el passat.
A l'Estat espanyol, com a tants llocs, centenars de milers de dones treballadores i joves protagonitzen un moviment imponent. Per fer-nos una idea de la magnitud d'aquest procés, només cal comparar la participació a les manifestacions del 8 de Març a Madrid els últims anys: de 15.000 persones el 2016 a un milió el 2018, xifra que va tornar a ser superada el 2019.
Ha calgut una virulenta crisi del capitalisme perquè s'alcés una onada de semblant envergadura. I, com en ocasions anteriors, el moviment d'alliberament de la dona torna a ser travessat per un conflicte ideològic entre el feminisme del sistema i el feminisme revolucionari, reflectint les pressions materials de classes socials antagòniques.
Internacionalisme
A l’Amèrica Llatina hem assistit a una explosió de ràbia i determinació de milions d'oprimides. Després de la bandera del “Ni una menys”, l'aixecament contra els feminicidis ha connectat amb la lluita per la legalització de l'avortament a l’Argentina, amb el rebuig a Bolsonaro al Brasil de centenars de milers de dones al crit d’“Ele Não” i amb les vagues de les obreres maquiles dels estats del nord de Mèxic.
Als EUA, Donald Trump, el president del país més poderós del planeta, tampoc no ha pogut escapar a aquesta fúria. A Europa ens vam emocionar el 2016 amb el Dilluns Negre, quan desenes de milers de dones poloneses es van declarar en vaga contra la prohibició de l'avortament, i també vam celebrar el 2018 la gran victòria al referèndum per la seva legalització a Irlanda, aquest assalt victoriós a la fortalesa mil·lenària de l'Església catòlica i la seva política contra els drets de la dona. El tsunami ho inunda tot. A l'Índia, el segon país més poblat del món, i on som considerades éssers “impurs” per la moral podrida de la classe dominant, cinc milions de dones van formar una cadena humana de 620 quilòmetres per denunciar la seva opressió ancestral.
La lluita pel nostre alliberament ha fet un salt colossal, convertint-se en un fenomen polític que ningú no pot ignorar. I, malgrat l'obsessió dels grans mitjans de comunicació i l'opinió pública burgesa per amagar les forces motrius d'aquest moviment, el paper absolutament decisiu de les dones de la classe obrera —treballadores, aturades, joves, mestresses de casa, jubilades — està fora de dubte, conferint-li la dimensió de masses i el caràcter combatiu i anticapitalista.
Per què ara?
Marx va afirmar que l'ésser social determina la consciència. Es tracta d'una idea senzilla i profunda: la nostra manera d'entendre el món està determinada, en última instància, per les nostres condicions materials d'existència.
La gran recessió del 2008/09, i les seves conseqüències econòmiques i socials de llarg abast, ha impulsat amb força l'anomenada “quarta onada feminista”. Les contínues retallades en sanitat, educació, habitatge, salaris i pensions públiques, aplicats per tots els governs del món, es diguin liberals, conservadors o socialdemòcrates, han infligit un intens patiment. I els seus efectes han colpejat durament les treballadores, redoblant la càrrega que pesa sobre la nostra esquena.
La retirada de les ajudes a la dependència als països capitalistes desenvolupats va incrementar les hores que dediquem a la cura de malalts i ancians; igualment, la supressió de les beques de menjador i l'encariment de les places públiques a escoles infantils va multiplicar el temps que entreguem a la criança. L'austeritat pretén tornar a tancar-nos a les quatre parets de la llar. D'altra banda, la sobreexplotació ens obliga moltes de nosaltres a renunciar a la maternitat per no ser expulsades del mercat laboral. Tot això és violència, encara que sigui completament legal.
El capitalisme, en aquesta fase de la seva decadència orgànica, carrega amb força per arrabassar-nos drets socials, econòmics i polítics, preparant alhora una aferrissada lluita de classes. Això és el que explica les mobilitzacions sorprenents que hem protagonitzat aquests anys.
Què ho fa tan poderós?
Aquesta crisi tan excepcional està tenint profunds efectes en la consciència, alimentant la polarització i el gir a l'esquerra entre amplis sectors de la classe obrera i la joventut, cosa que il·lumina grans transformacions polítiques.
L'onada revolucionària que va recórrer l’Amèrica Llatina, la Primavera Àrab, l'arribada de Syriza al govern a Grècia, la fundació de Podem a l'Estat espanyol, la irrupció de Bernie Sanders als EUA, l'ascens de Jeremy Corbyn a la Gran Bretanya, però també els èxits electorals del populisme reaccionari i d'extrema dreta, la crisi de la socialdemocràcia i dels partits conservadors tradicionals, la decadència de la democràcia parlamentària…, són esdeveniments que només troben un paral·lelisme històric als anys setanta i a les dècades d'entreguerres del segle XX.
Les convulsions a l'esquerra van reflectir alhora moviments de masses que van desbordar i qüestionar l'estratègia de pau social de les velles direccions reformistes, tant sindicals com polítiques. Va ser el cas de les sacsejades revolucionàries llatinoamericanes, del 15-M a l'Estat espanyol, d'Occupy Wall Street o Black Lives Matter als EUA, o del moviment de les “armilles grogues” a França.
Aquest ambient de rebel·lió, de politització i qüestionament creixent del sistema, ha estat el brou de cultiu que ha inspirat milions de dones a declarar la guerra al masclisme, reivindicant les idees de Rosa Luxemburg: “L'actual lluita de masses a favor dels drets polítics de la dona és només una expressió i una part de la lluita del proletariat pel seu alliberament. Aquí rau la seva força i el seu futur...”2.
Les arrels del nostre moviment
Tenim la sort de viure un d'aquells moments històrics que obren la possibilitat de transformar el món. Per això hem d'estudiar el llegat dels qui ens van precedir en aquest llarg i memorable combat.
A la primera insurrecció obrera de la història, la Comuna de París del 1871, les revolucionàries van formar part d'aquesta avantguarda que “va assaltar el cel”. Una d'aquelles extraordinàries militants, Louise Michel, va escriure: “Les dones no es preguntaven si una cosa era possible, sinó si era útil, i aleshores aconseguien dur-la a terme. (…) Les dones havien passat al capdavant amb la bandera vermella; tenien la seva barricada a la plaça Blanche. Hi eren Elisabeth Dmitrieff, la senyora Lemel, Malvina Poulain, Blanche Lefebvre, Excoffons, (…) Més de deu mil dones disseminades o juntes, van combatre per la llibertat els dies de maig”3.
La història del nostre moviment no té res a veure amb una suposada germanor de gènere que ens ha mantingut unides a la mateixa barricada al llarg del temps. Per contra, és la crònica d'un conflicte permanent, que en moments crítics esdevingué una qüestió de vida o mort.
A la Comuna de París hi va haver dones que es van situar tant al camp de la revolució com al de la contrarevolució i, després de la victòria d'aquesta última, la crueltat amb les vençudes i els vençuts va provar que per sobre del nostre gènere hi ha una diferència irreconciliable entre nosaltres: la classe a què pertanyem. “Als magatzems de l'estació de l'Oest —escriu Lissagaray— hi havia 800 dones. Durant de diverses setmanes, aquestes desgraciades van haver de dormir sobre uns grapats de palla, sense poder mudar-se ni tan sols de roba. Al menor soroll es precipitaven sobre elles els guàrdies, copejant-les als pits. Charles Mercereau, veterà cent-gardes, tenia al seu càrrec aquella sentina, feia amarrar les detingudes que no li queien en gràcia, les colpejava amb el seu bastó, passejava pels seus dominis a les belles dames de Versalles, curioses de veure petrolieres. cridaven a les revolucionàries despectivament], i deia davant seu a les seves víctimes: 'Vinga bergantes, abaixeu els ulls”4.
Des dels seus primers passos, la batalla pel nostre alliberament ha estat marcada per aquesta divisió que arriba fins als nostres dies. A un costat, les dones pertanyents a la burgesia i moltes de la petita burgesia, que han assolit o aspiren a ocupar un lloc a l'elit acomodada del capitalisme. Al davant, les dones treballadores, la genuïna emancipació de les quals és impossible sense transformar d'arrel la societat. Ni l'opressió de gènere ni de classe no són viscudes igual per aquests dos sectors.
La contradicció que assenyalem està registrada a la prehistòria del que s'ha anomenat “moviment feminista”. La famosa dirigent sufragista anglesa Emmeline Pankhurst, fundadora el 1903 de la Unió Social i Política de les Dones i que va liderar el dret al vot femení en aquell període, no va dubtar a posicionar-se durant la Primera Guerra Mundial a favor de l'Imperi britànic en la seva opressió a els pobles colonials. La seva completa identificació amb els interessos de la burgesia va quedar provada a la seva furibunda campanya contra la Revolució russa. Aquesta abanderada de l'imperialisme i l'anticomunisme es va unir el 1926 al Partit Conservador.
Completament oposat va ser el camí elegit per una de les seves filles, Sylvia, que no només va declarar el seu rebuig a la guerra i el colonialisme, sinó que va evolucionar cap al marxisme i va recolzar de manera entusiasta la Revolució d'Octubre. El seu indestructible compromís amb els drets de les dones i els oprimits, la va convertir en una de les fundadores del Partit Comunista de Gran Bretanya.
La immensa majoria de les dirigents feministes de finals del segle XIX i principis del XX que no van qüestionar el capitalisme, van acabar com a defensores dels interessos de la classe dominant i les seves polítiques criminals. Les posicions d'Emmeline Pankhurst no van ser una excepció.
El 1893, l'Associació Nacional Americana pel Sufragi Femení, presidida per Susan B. Anthony, va aprovar la següent resolució: “Es resol: que sense expressar cap opinió sobre les condicions apropiades per exercir el dret al vot, cridem l'atenció sobre el fet significatiu que a tots els Estats el nombre de dones que saben llegir i escriure excedeix el nombre total de votants masculins analfabets; que el nombre de dones blanques que saben llegir i escriure supera la suma de tots els vots negres; que hi ha més dones nord-americanes que saben llegir i escriure que votants estrangers; i, per tant, que la concessió del vot a aquestes dones clouria la inquietant qüestió de ser governats per analfabets, ja siguin d'origen estranger o nacional”5. No cal dir que els analfabets d'aquella època eren els treballadors, els immigrants, els pobres i els negres.
Teòriques contra el marxisme
L'enfocament feminista que menysprea l'opressió de classe, i envolta la disputa per compartir el poder econòmic i polític com la gran causa de la igualtat de “gènere”, ha aconseguit un gran suport acadèmic i mediàtic. Les anomenades polítiques d'identitat i el feminisme transversal actuals no són més que la continuació d'un prolongat conflicte contra les posicions socialistes, anticapitalistes i classistes per diluir-les i anul·lar-les. Malgrat tots els anys transcorreguts i els importants canvis que s'han produït, la seva essència continua sent la mateixa.
L'anticomunisme de les dirigents sufragistes va tenir la seva continuïtat a l'antimarxisme de rellevants feministes del segle XX i XXI. I no és menys cert que nombroses pensadores “radicals”, les obres teòriques de les quals han marcat l'evolució del feminisme oficial d'“esquerres”, han gastat moltes energies a acusar el marxisme revolucionari de representar una escola de pensament incapaç d'entendre la “qüestió” de la dona. Punts comuns basats en la tergiversació, la manipulació o directament la falsificació, han campat còmodament entre un ampli sector del feminisme amb seu a facultats i cercles de classe mitjana.
A finals dels anys seixanta, Kate Millet —feminista, escultora, filòsofa i cineasta nord-americana— va dedicar part de la seva obra a aquesta tasca, arribant a distorsionar grollerament les idees i posicions defensades per Engels.
Prenent com a referència L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat —obra que recull la concepció materialista de l'opressió de la dona al llarg de la història— Millet afirma que les assercions d'Engels no fan sinó delatar la seva formació victoriana ”6, i no dubta a presentar-lo com un exagerat provincià, amb una visió estreta de la sexualitat de la dona. Per a Millet, l'obra d'Engels “avui cobra cert accent patètic” 7, i l'acusa d'“ignorar que, igual que els rics, o fins i tot més que ells, els pobres consideraven la dona un objecte personal, tant des del punt de vista emocional com psicològic” 8.
Kate Millet expressa la mateixa opinió d’altres teòrics marxistes com Lenin i Trotski, per arribar a la conclusió que el marxisme no serveix: “Un motiu encara més profund és el fet que la teoria marxista es va limitar a condemnar la família coercitiva, sense aportar prou base ideològica per a una revolució sexual. A més es va mostrar extraordinàriament càndida pel que fa a la força històrica i psicològica del patriarcat. Engels no havia proporcionat més que una anàlisi històrica i econòmica de la família patriarcal, que no contenia una autèntica investigació dels hàbits mentals inculcats per aquesta. El mateix Lenin va admetre que no s'havia arribat a una comprensió adequada de la revolució sexual ni dels processos socials i sexuals més amplis, encara que va afirmar repetides vegades que no els considerava prou importants per parlar-ne. Trotski, que no es va dignar abordar el tema de la sexualitat en aquest manual pràctic que pretenia ser Everyday Questions (Problemes de la vida quotidiana), critica amb vehemència el buit ideològic, el fracàs soviètic i la regressió estalinista a La revolució traïda, però tals judicis, emesos el 1936, no constitueixen sinó una percepció tardana del que s'hauria d'haver fet” 9.
Tota aquesta hostilitat que, com veurem, recorre obscenament a l'amalgama, expressa la pugna del feminisme del sistema contra el feminisme revolucionari, entre els qui admeten a les seves files burgeses que exploten homes i dones, i els qui distingim entre opressores i oprimides. Kate Millet és una de les representants més autoritzades del feminisme transversal i les polítiques d'identitat, i així ho va plasmar al seu cèlebre llibre: “Les distincions polítiques i socials més elementals no es basen en la riquesa o el rang, sinó en el sexe” 10.
D'aquest nodrit grup de pensadores en destaca actualment Silvia Federici. Convidada habitual en conferències i actes feministes a universitats de tot el món, Federici ha dedicat grans esforços a explicar que ni el marxisme ni la revolució socialista són l'eina de la nostra emancipació. Les seves posicions idealistes i ahistòriques, i recentment les seves declaracions a favor de la regulació de la prostitució, li han fet guanyar el suport de molts cercles intel·lectuals i acadèmics de la postmodernitat radical, que veuen als escrits de Federici un guia per a la seva acció individualista lluny de qualsevol contaminació de “classe”.
Federici no s’atura en subtileses. Segons la seva opinió, el fundador del socialisme científic era un masclista: “No ens referim únicament a aquesta dosi de xovinisme masculí que certament Marx compartia amb els seus contemporanis (i no només amb ells). (…) Conforme avança el temps, ha augmentat l'assumpció que el marxisme, filtrat a través del leninisme i la socialdemocràcia, ha expressat els interessos d'un sector limitat del món proletari, el dels treballadors masculins blancs adults” 11.
En honor a la veritat, Federici recull els parracs polsegosos de la crítica al marxisme que ja van emprendre altres teòrics de l'empirisme filosòfic nord-americà, de la socialdemocràcia o de l'anarquisme, encara que sense el refinament de molts d'ells. Però les seves afirmacions, lluny de constituir comentaris aguts d'una crítica científica, estan plens de superficialitat i desconeixement de l'obra teòrica i pràctica de Marx, Engels i del moviment revolucionari posterior.
El bucle patrocinat per Millet no cessa de repetir-se fins i tot entre sectors que es reivindiquen del feminisme “anticapitalista”. Sandra Ezquerra considera que “les dones no hem estat les úniques excloses en algun moment o altre de les reivindicacions sindicals i del marxisme”12, i Cyntia Arruza afirma que “la resposta d'Engels no és satisfactòria”13. Així, els prejudicis i la ideologia de la classe dominant, transmesos amb la força del costum pels mitjans acadèmics, penetren àmpliament als cercles dirigents del moviment feminista.
L'origen de la nostra opressió
Per resistir els intents d'assimilació ideològica de la classe dominant destinats a domesticar la nostra lluita, necessitem comptar amb una sòlida base teòrica que expliqui els orígens i els fonaments de la nostra opressió com a dones. L'educació, els grans mitjans de comunicació, el cinema o, fins i tot, els jocs infantils… estan dissenyats perquè 'mamem' des que naixem els valors que sustenten el capitalisme: l'opressió de classe, de gènere, de raça, nacional…
El marxisme sosté que l’opressió de la dona i el patriarcat sorgeixen sobre bases econòmiques. La nostra discriminació no té l'origen en característiques biològiques, sinó que és el reflex de l'organització de la societat en un estat de desenvolupament determinat. Per tant, cal assenyalar d'entrada que no és cert que el model de família patriarcal dominant actualment, i que neix de la societat de classes, sigui l'únic en què s'ha organitzat la humanitat.
Engels, tan vituperat pel feminisme burgès i petitburgès, va analitzar l'aparició del patriarcat partint d'una investigació rigorosa de les condicions objectives i subjectives del passat de la humanitat, des de la comunitat primitiva, les transformacions realitzades a Grècia i a Roma fins a la creació de l'Estat, o el desenvolupament del capitalisme i la família burgesa. Tot i que els seus textos puguin tenir algunes mancances producte del nivell de les investigacions antropològiques i històriques del moment, les conclusions fonamentals del seu treball han estat confirmades tant per la ciència com per la lluita de classes dels segles XX i XXI.
Inspirat pels estudis de Lewis H. Morgan14, Engels afirma: “Fins el 1860 ni tan sols es podia pensar en una història de la família. Les ciències històriques es trobaven encara, en aquest domini, sota la influència dels cinc llibres de Moisès. La forma patriarcal de la família, pintada en aquests cinc llibres amb més detall que enlloc, no només era admesa sense reserves com la més antiga, sinó que se la identificava —descomptant la poligàmia— amb la família burgesa dels nostres dies, de manera que semblava com si la família no hagués tingut cap desenvolupament històric”15. I continua: “Morgan arriba, d'acord amb la major part dels seus col·legues, a la conclusió que va existir un estadi primitiu en què al si de la tribu imperava la promiscuïtat sexual, de manera que cada dona pertanyia igual a tots els homes i cada home, totes les dones”16.
Els primers agrupaments humans desconeixien la propietat privada, les classes i l'opressió de la dona. “No hi pot haver pobres ni necessitats; la família comunista i la gens coneixen les seves obligacions envers els ancians, els malalts i els invàlids de guerra. Tots són iguals i lliures, incloses les dones”17. "Una de les idees més absurdes que ens ha transmès la filosofia del segle XVIII és l'opinió que a l'origen de la societat la dona fou l'esclava de l'home"18.
Què va produir un canvi tan profund en les relacions humanes? Engels explica: “No obstant això, en el marc d'aquesta societat basada en els llaços de parentiu, la productivitat del treball augmenta sense parar, i amb ella es desenvolupen la propietat privada i l'intercanvi, les diferències de fortuna, la possibilitat de fer servir força de treball aliena i, per tant, la base dels antagonismes de classe (…) Es tracta d'una societat on el règim familiar està completament sotmès a les relacions de propietat i on es desenvolupen lliurement les contradiccions de classe i la lluita de classes, que constitueixen el contingut de tota la història escrita fins als nostres dies”19. Aquesta conclusió no ha perdut gens ni mica de vigència.
Patriarcat i capital: un matrimoni durador
El patriarcat va néixer al costat de les classes socials, enfonsant les seves arrels en la desigualtat de patrimoni que va donar lloc a una societat en què creixia la diferenciació entre individus que explotaven o eren explotats. “A conseqüència del desenvolupament de totes les branques de la producció (ramaderia, agricultura, oficis manuals domèstics), la força de treball humana s'anava fent capaç de crear més productes dels necessaris per al seu sosteniment. (…) Els ramats constituïen la nova font de suport. Al principi la seva domesticació i després la seva cura eren feina de l'home. Per això el bestiar li pertanyia, així com les mercaderies i els esclaus que obtenia a canvi. Tot l'excedent que ara deixava la producció pertanyia a l'home. La dona participava en el consum, però no en la propietat”20.
El paper social de la dona va patir un canvi radical: “A l'antiga llar comunista, que comprenia nombroses parelles conjugals amb els seus fills, la direcció de la llar, confiada a les dones, era una indústria pública i tan necessària socialment com l'obtenció dels queviures pels homes. Les coses van canviar amb la família patriarcal i encara més amb la família individual monògama. El govern de la llar va perdre el caràcter social. La societat ja no hi va tenir res a veure. El govern de la llar es va transformar en servei privat i la dona es va convertir en la criada principal, sense prendre ja part en la producció social”21.
D'aquesta manera, mediatitzada per l'avenç de les forces productives, va aparèixer la “primera forma de família que no es va basar en condicions naturals, sinó econòmiques, concretament en el triomf de la propietat privada sobre la propietat comuna primitiva”, que va establir la “preponderància de l'home a la família i la procreació de fills que només poguessin ser d’ell destinats a heretar-lo: tals foren, obertament proclamats pels grecs, els únics objectius de la monogàmia”22.
És cert que Engels peca d’una visió incompleta sobre el paper de la dona a les primeres comunitats humanes quan escriu sobre “la seva ocupació exclusiva en les tasques domèstiques”23. Estudis antropològics actuals ens presenten un paper molt més actiu de les nostres avantpassades en la tasca d'aconseguir el suport que garantia la supervivència del grup, recol·lectant i caçant petits animals que aportaven una part decisiva de l'aliment. Tanmateix, aquest dèficit en absolut pot ser atribuït a una mentalitat masclista, sinó a les limitacions de la investigació científica i arqueològica de l'època.
Engels desmunta l'enfocament i els prejudicis masclistes del pensament acadèmic del seu moment amb una gran solidesa teòrica. Per exemple, quan denuncia que els nous lligams conjugals de la família patriarcal ja no poden ser dissolts per desig d'una de les parts, sinó que “només l'home pot trencar aquests lligams i repudiar la dona”. Engels també assenyala que és a l'home a qui “se li atorga el dret d'infidelitat conjugal (…) que cada cop s'exerceix més àmpliament a mesura que progressa l'evolució social”, mentre que si “la dona recorda les antigues pràctiques sexuals i vol revifar-les, és castigada amb més rigor que en cap altra època anterior”24.
Aquests paràgrafs, i molts més, sempre queden ocults en les referències manipulades a què ens han acostumat les pensadores feministes antimarxistes. Només partint d'una arrogància i un ego desmesurats es pot menysprear el paper d'aquests pioners i pioneres, l'audàcia intel·lectual dels quals va obrir nous senders al coneixement.
La tesi central d'Engels ha estat confirmada brillantment per desenes d'estudis antropològics moderns. Per falta d'espai només en citarem tres.
La premsa internacional va destacar una publicació del 2015 a la revista Science25: “Un estudi mostra que les tribus de caçadors-recol·lectors es guiaven sota principis igualitaris, suggerint que la desigualtat va ser una aberració que va arribar amb l'agricultura. (…) El descobriment desafia la idea que la igualtat sexual és un invent modern, suggerint que ha estat la norma durant la major part de la nostra història evolutiva. Mark Dyble, l'antropòleg que va conduir la investigació a la Universitat College de Londres, va declarar: «Encara existeix l'estesa impressió que els caçadors-recol·lectors eren masclistes o dominats per homes. Nosaltres defensem la idea que la desigualtat va néixer amb l'adveniment de l'agricultura quan la gent va poder començar a acumular recursos”26. Aquest estudi “assegura que és molt probable que les primeres societats s'erigissin sobre principis absolutament igualitaris”27.
Pilar Bonet, directora del Museu de Prehistòria de València, explica que “la societat prehistòrica era més igualitària que la societat moderna. Almenys pel que fa al repartiment de tasques entre els homes i les dones. Pot semblar sorprenent, però no ho és. (…) I no cal remuntar-se al temps per comprovar-ho. Les comunitats amazòniques que encara subsisteixen, immerses en la natura, testifiquen aquestes pautes de comportament”28.
Per la seva banda, Coral Herrera Gómez, citant el treball d'antropòlogues com Francisca Martín-Cano Abreu, defensa que “tant a les famílies paleolítiques com a les neolítiques la dona gaudia d'un gran poder social i econòmic, atès que era la que aportava els dos terços de les calories necessàries per a la supervivència del grup. Tenia autonomia per moure's i anar a caçar o recol·lectar, i la seva doble aportació econòmica i reproductiva li permetia tenir poder polític i religiós. (…) Gràcies a aquestes noves aportacions amb enfocament de gènere de l'antropologia i altres ciències socials, avui és fàcil suposar que les dones prehistòriques no depenien de la seva parella, atès que l'estructura social en què vivien era el clan, en què nens i nenes eren criats per la comunitat en conjunt. Eren molts els ulls que custodiaven i ajudaven a la supervivència dels éssers més vulnerables del clan, i és fàcil suposar que les dones gaudien de llibertat de moviments i que la seva reclusió a l'espai domèstic, segons Engels, apareixeria amb la propietat privada i la transmissió del patrimoni”29.
El que és veritablement remarcable de l'obra d'Engels és la seva capacitat per arribar a conclusions tan avançades. Igual que en altres obres, com El paper de treball en la transformació del simi en home, el seu domini del materialisme històric li va permetre superar les limitacions de les eines científiques a la seva disposició.
La veritat és concreta
El moviment marxista mai no ha rebutjat la polèmica, és més, sense ella i el contrast de les idees amb l'experiència pràctica és impossible avançar. En aquest cas, però, cal obrir-se pas entre una muntanya de calúmnies i falsificacions dignes de l'escola estalinista.
L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat, una obra publicada el 1884, fa més de 130 anys!, és increïblement nova i revolucionària. La seva denúncia de l'opressió de les dones és tan incondicional com demolidora, i és realment xocant que els prejudicis polítics i de classe de les teòriques radicals anteriorment esmentades, menystingui una aportació tan substanciosa.
“El primer efecte del poder exclusiu dels homes, des del punt i l'hora en què es va fundar —escriu Engels—, l'observem en la forma intermèdia de la família patriarcal, sorgida en aquell moment. La principal característica d'aquesta família no és la poligàmia, que després abordarem, sinó l'organització de cert nombre d'individus, lliures i no lliures, en una família sotmesa al poder patern del cap de la mateixa (...) En un vell manuscrit inèdit, redactat el 1846 per Marx i per mi, trobo aquesta frase: 'La primera divisió del treball és la que es va fer entre l'home i la dona per a la procreació de fills'. I avui hi puc afegir: el primer antagonisme de classes que va aparèixer a la història coincideix amb el desenvolupament de l'antagonisme entre l'home i la dona a la monogàmia; i la primera opressió de classes, amb l'opressió del sexe femení pel masculí”30.
Què té a veure amb les manipulacions del marxisme que moltes pensadores feministes han repetit com un mantra?
Les acusacions abocades des dels anys seixanta sobre el suposat menyspreu del marxisme a la llibertat sexual de les dones, van ser contestades per Engels molt temps enrere descrivint el que la societat socialista podrà oferir sobre això: “així desapareixerà el temor a 'les conseqüències', que és avui el motiu social més important —tant des del punt de vista moral com des del punt de vista econòmic— que impedeix a una jove soltera lliurar-se lliurement a l'home que estima. No n'hi haurà prou amb això perquè es desenvolupin progressivament unes relacions sexuals més lliures i també per fer a l'opinió pública menys rigorista sobre l'honra de les verges i la deshonra de les dones?”31.
I continua: “Així doncs, allò que podem conjecturar avui sobre la regularització de les relacions sexuals després de la imminent supressió de la producció capitalista és, sobretot, d'un ordre negatiu i queda limitat principalment al que ha de desaparèixer. Però què sobrevindrà? Això es veurà quan hagi crescut una nova generació: una generació d'homes que no sàpiguen què és comprar una dona amb diners ni amb ajuda de cap altra força social; una generació de dones que no sàpiguen què és lliurar-se a un home per por de les conseqüències econòmiques que pogués comportar una negativa ni en virtut d'una altra consideració que no sigui un amor real. I quan aquestes generacions apareguin, enviaran a pastar fang tot allò que nosaltres pensem que haurien de fer”32.
Això va ser escrit per un dels fundadors del socialisme científic en finalitzar el segle XIX. Preguntem, Per què les feministes que critiquen Engels mai no han estat capaces de presentar una altra obra d'aquella època, o fins i tot de dècades posteriors, que contingués una anàlisi més encertada i avançada?
Es pot argumentar que Engels no aborda els drets de la població LGTBI. Òbviament, aquest no era el seu objectiu. Però els bolxevics, seguidors d'Engels, ho van tenir molt en compte ni més ni menys que el 1917, després del triomf de la Revolució d'Octubre. Així, l'URSS en els seus anys heroics, quan la democràcia obrera encara no havia estat esclafada per la burocràcia totalitària, va consagrar un decret a la llibertat sexual i els drets de la comunitat LGTBI: “La legislació soviètica es basa en el principi següent: declara l'absoluta no interferència de l'Estat i la societat en assumptes sexuals, mentre ningú no sigui ferit i ningú no s'immisceixi en els interessos d'algú altre”33. Quin altre partit al poder pot presentar una conquesta semblant en aquells anys? Nosaltres ho responem: cap.
L'escola de l'amalgama té una sorprenent tradició en el moviment feminista radical, incloses moltes de les que s'autoanomenen antisistema. Per exemple, Sandra Ezquerra, en un article titulat Per un feminisme anticapitalista de l'aquí i l'ara, afirma que “durant el segle XIX i part del XX no van faltar, al sí del moviment obrer, les veus en contra de la participació de la dona al mercat laboral. A més, discursos proclamant la llar com a lloc natural de la dona, com els que es van donar a la Primera Internacional, es trobaven a l'ordre del dia”34.
Realment això és el que va definir Marx i Engels com a dirigents de la Primera Internacional en la seva posició cap a l'opressió de la dona? Només cal conèixer la seva obra, des d’El Capital a La situació de la classe obrera a Anglaterra, per desmentir una insinuació tan monstruosa. En quin text marxista es pot llegir que el lloc natural de les dones sigui la llar o es manifesti una oposició a la incorporació de la mateixa al mercat laboral?
El que Engels afirma a L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat és justament el contrari: “L'emancipació de la dona i la seva igualtat amb l'home són i continuaran sent impossibles, mentre romangui exclosa del treball productiu social i confinada al treball domèstic, que és una feina privada. L'emancipació de la dona només és possible quan el treball domèstic li ocupi un temps insignificant i pugui participar a gran escala, a escala social, a la producció”35.
Per descomptat que en aquell període de desenvolupament del moviment obrer conscient i de naixement del sindicalisme revolucionari trobem opinions errònies i controvertides, fins i tot de dones heroiques lliurades a la causa dels oprimits, com és el cas de Mother Jones i la seva vibrant i recomanable Autobiografia 36. Però aquest exercici de barrejar-ho tot només demostra una gran deshonestedat intel·lectual.
El moviment obrer i marxista va obrir foc de manera consistent i decidida a favor de l'alliberament de la dona com mai abans havia succeït a la història.
Van ser moltes les pioneres, com Elisabeth Dmitrieff, fundadora de la secció russa de la Primera Internacional i de la Unió de Dones per a la defensa de París durant la Comuna de 1871. La insubornable Flora Tristán, socialista i feminista, que va escriure el seu fabulós fulletó a favor de la “Unió Obrera” en què advocava per l'emancipació de la classe obrera i de la dona com un tot inseparable, i del qual Marx i Engels van agafar la cèlebre consigna ‘Proletaris de tot el món uniu-vos!’ O el cas de la valenciana Maria Cambrils, que en el seu llibre de referència, Feminisme socialista, va assenyalar: “les dones obreres no podem oblidar que l'única força política de solvència moral francament defensora del feminisme és el socialisme”.
El 1910 la II Conferència de Dones Socialistes, organitzada per Clara Zetkin i Rosa Luxemburg, es va reunir a Copenhaguen. Van assistir-hi més de cent dones de 17 països, i a proposta de Clara Zetkin es va aprovar celebrar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona Treballadora, en tribut a les obreres vaguistes del tèxtil de Nova York i de totes les dones que van donar la seva vida contra l'explotació capitalista i per la plena igualtat de drets polítics, laborals i socials. Aquest fet amb prou feines és ressenyat o recordat en els manuals del feminisme oficial i universitari.
Els exemples són innombrables i omplirien llibres. Rescatar totes aquestes gegants d'un oblit interessat, i situar-les al lloc d'honor davant de tanta simplificació i menyspreu, és una tasca indefugible ja que elles van desbrossar el camí per on ara transitem.
Que les organitzacions del moviment obrer no són immunes als prejudicis i comportaments masclistes és una cosa òbvia. Les formes en què es manifesta l'opressió de la dona sota la societat de classes inunden tots els porus de l'activitat política, econòmica i cultural que es desenvolupa al seu sí, i de manera acusada en aquells partits i sindicats que, allunyant-se del programa marxista, s'han transformat en pilars de l'estabilitat capitalista.
Reconèixer aquest fet implica subratllar que el marxisme revolucionari ha lliurat una lluita tenaç contra aquestes tendències dins de les organitzacions de classe. Identificar el programa marxista amb la política de la socialdemocràcia i l'estalinisme no deixa pas de ser un exercici barat de manipulació política.
El 1893, Rosa Luxemburg —que tenia només 23 anys— va ser titllada de “dona histèrica i busca-raons” per molts venerables dirigents de la Segona Internacional, en defensar amb audàcia una posició revolucionària davant del cretinisme parlamentari i la col·laboració de classes.
La marxista alemanya Clara Zetkin, també va ser coneguda per la seva denúncia vehement dels dirigents socialistes que parlaven i parlaven dels drets de les dones mentre els trepitjaven en el dia a dia: “L'abisme entre teoria i pràctica, entre decisions i fets, apareix en concret, en el plantejament de les reivindicacions dels drets de les dones. La Segona Internacional va tolerar que les organitzacions angleses afiliades lluitessin durant anys per la introducció d'un dret de vot femení restringit. També va permetre que el partit belga, i més tard, l’austríac, es neguessin a incloure, en les seves grans lluites pel dret de vot, la reivindicació del sufragi universal femení”37.
Aquelles que van mantenir la seva convicció revolucionària i internacionalista davant de la carnisseria imperialista de la Primera Guerra Mundial i l'onada de xovinisme que va atrapar la majoria de les organitzacions obreres, van ser també menyspreades pels dirigents reformistes: “L'actitud de la Segona Internacional va ser miserable, vergonyosa i deshonrosa quan en el sí del moviment obrer de tot el món, les dones socialistes dels Estats bel·ligerants i neutrals van ser les primeres a iniciar un intent tangible per imposar la solidaritat dels explotats contra les direccions nacionals de socialpatriotes traïdors”38.
La prova de la pràctica
El genuí marxisme, no adulterat per l'estalinisme ni assimilat per la maquinària parlamentària de la burgesia, sempre va mantenir una posició inequívoca.
Quan els bolxevics van prendre el poder a l'octubre de 1917, no tenien cap dubte sobre el paper de la dona en el procés de construcció del socialisme. Lenin insistia que: “no pot existir, no existeix, ni existirà mai veritable 'llibertat' mentre les dones es trobin atrapades pels privilegis legals dels homes, mentre els obrers no s'alliberin del jou del capital, mentre els pagesos treballadors no s’alliberin del jou del capitalista, del terratinent i del comerciant”39.
Trotski advertia també sobre l'arrelament dels prejudicis socials i el deure militant de lluitar conscientment contra ells. L'endarreriment heretat de la Rússia tsarista i semifeudal —on el 90% de la població era camperola i analfabeta— no era excusa per tancar els ulls davant del masclisme imperant en el sí de les famílies treballadores: “Lenin ens va ensenyar a avaluar els partits de la classe obrera d'acord amb la seva actitud, en particular i en general, envers les nacions oprimides, envers les colònies. Per què? Si prenem, per exemple, l'obrer anglès, serà relativament fàcil despertar-li la solidaritat amb el proletariat del seu propi país; participarà a les vagues i fins i tot estarà disposat a fer la revolució. Però que se senti solidari amb un coolie xinès, que el tracti com un germà explotat, serà molt més difícil, ja que això implicarà trencar amb una closca d'arrogància nacional solidificada durant segles.
De la mateixa manera, camarades, s'ha solidificat durant mil·lennis, no durant segles, la closca dels prejudicis del cap de la família cap a la dona i el nen; tinguem en compte que la dona és el coolie de la família”41.
Lenin sempre va afirmar que sense la intervenció conscient de la dona treballadora no hi hauria socialisme: “Sense portar les dones a la participació independent no només a la vida política en general, sinó també als serveis públics permanents que tothom ha de prestar, no només no podrem parlar del socialisme, ni tan sols d'una democràcia plena i estable”42.
La Revolució russa del 1917, menyspreada per Silvia Federici com una simple “industrialització del treball domèstic”43, va demostrar que el seu programa en defensa dels drets de la dona en general, i de les dones treballadores i camperoles en particular, no es limitava només a paraules.
L'impuls a una tasca emancipadora inajornable va mobilitzar el geni i l’entrega de milers de dones bolxevics, els noms dels quals han estat enterrats conscientment pel feminisme burgès i petitburgès.
Aleksandra Kol·lontai, propagandista bolxevic que va analitzar des d'un punt de vista marxista la funció de la família, la sexualitat o la prostitució. Evgenia Bosh, una de les militars més capaces de la guerra civil. Yelena Dmitriyevna Stassova, militant des dels anys de la clandestinitat. Klavdia Nikolaieva, obrera que el 1917 es va convertir en l'ànima de la primera revista per a les dones treballadores, Kommunistka. Inessa Armand, que va patir presó, deportació i exili. Varvara Nikolayevna Yakovleva, membre del Comitè Central que va decidir la data de la insurrecció i que va jugar un paper clau els dies decisius d'octubre a Moscou. Vera Slutskaia, morta per trets dels cosacs al primer front roig. Nadezhda Krúpskaia, Larisa Reisner…44
Moltes d'aquestes dones es van unir al Zhenotdel —la traducció de la qual és Secció de la Dona—, un organisme creat específicament pel poder obrer i l'activitat del qual estava orientada a superar les dificultats específiques a què s'enfrontaven les dones a totes les esferes de la vida, combatent activament l'opressió masclista en les seves variades expressions. El Zhenotdel era un espai on les dones se sentien segures i es recolzava en les “reunions de delegades”, triades directament per les obreres de cada fàbrica.
Tampoc no és casualitat que la primera dona de la història que va formar part d'un govern fos Aleksandra Kol·lontai, i que aquest govern no fos altre que el dels soviets. Però la política bolxevic no pretenia cobrir l'expedient “exhibint” un bon nombre de ministres, sinó adoptar mesures efectives per alliberar la dona de la seva opressió i conquerir l'autèntica igualtat. La mateixa Alexandra reflexiona: “Les dones dels rics ja fa molt temps que viuen lliures d'aquestes desagradables i fatigoses tasques. Per què la dona treballadora ha de continuar amb aquesta pesada càrrega? A la Rússia Soviètica, la vida de la dona treballadora ha d'estar envoltada de les mateixes comoditats, la mateixa neteja, la mateixa higiene, la mateixa bellesa, que fins ara constituïa l'ambient de les dones que pertanyen a les classes adinerades”45.
Una de les prioritats ineludibles de les i els bolxevics va ser trencar les cadenes del treball domèstic, socialitzant les tasques de la llar i de la cura de nens, ancians i malalts, la responsabilitat dels quals va ser transferida a l'Estat. Acabant amb el caràcter personal d'aquesta càrrega que consumia gran part de la jornada i l'energia, la dona podria disposar del temps necessari per participar no només en política, sinó en l'administració democràtica de l'activitat social, l'economia productiva, la cultura, l'educació, la justícia...
Els bolxevics van aprovar, al Codi familiar de 1918, una legislació específica per acabar amb els abusos i el maltractament a la família, van instaurar el matrimoni civil, el divorci i van eliminar la distinció entre els fills “legítims” i “il·legítims”, una mesura sense precedents contra el patriarcat i el masclisme.
El Codi Laboral de 1918 va aprovar un descans pagat d'almenys mitja hora cada tres hores de feina per alimentar el nadó, i va atorgar vuit setmanes de permís de maternitat remunerada. El 1920, el govern soviètic va ser el primer del món a emetre un decret anul·lant la penalització criminal de l'avortament, garantint aquest dret, i el de la maternitat, a totes les dones mitjançant una xarxa pública de sanatoris i hospitals. I, com ja citem, els bolxevics van abolir les lleis contra els homosexuals o qualsevol activitat sexual consensual.
La pregunta és concreta. Per què les teòriques feministes del món acadèmic radical no parlen d'aquests fets? Com és possible que en cap dels seus treballs trobin espai per analitzar aquests èxits i reconèixer-ne el caràcter transcendental en la lluita pels drets de la dona?
És cert que molts d'aquests plans i projectes es van veure amenaçats per les enormes dificultats materials derivades de la Primera Guerra Mundial i la guerra civil posterior, i de l'aïllament del jove Estat obrer després dels fracassos revolucionaris a Europa (Alemanya, Hongria, Itàlia…). En base a una misèria generalitzada imposada per l'endarreriment i el setge capitalista, la reacció política es va començar a obrir a pas.
La contrarevolució burocràtica i totalitària que va representar l'estalinisme va requerir la supressió de molts drets conquerits per la dona i un retorn a la concepció burgesa de la família tradicional. Trotski va assenyalar les causes d'aquesta involució: “El motiu més imperiós del culte actual a la família és, sens dubte, la necessitat que té la burocràcia d'una jerarquia estable de les relacions socials, i una joventut disciplinada per quaranta milions de llars que serveixen de suport a l'autoritat i al poder”46.
Sota l'estalinisme la dona va retrocedir respecte a l'home, la bretxa salarial va augmentar, es va tornar a prohibir l'avortament, es va perseguir l'homosexualitat i es va criminalitzar les prostitutes amb dures sancions al codi penal. Stalin va atacar amb gust totes les eines construïdes per la Revolució d'Octubre per a l'alliberament de la dona.
La presidenta del Zhenotdel, Klavdia Nikolaieva, es va oposar a aquesta deriva i va lluitar activament a les files de l'Oposició d'Esquerra. El 1925, Stalin la va cessar i va situar una dona de la seva confiança al capdavant d'aquest organisme, Alexandra Artiujina. Aquesta, juntament amb la resta de la casta burocràtica de què formava part, va mantenir una lluita a mort contra la igualtat en totes les esferes de la societat. Al capdavall, els privilegis materials de la burocràcia exigien la seva eliminació. Finalment el Zhenotdel va ser dissolt l'any 1929.
Malgrat tot, la immensa experiència que va suposar la revolució bolxevic i la seva política cap als drets de la dona representen una herència valuosa a la qual no hem de renunciar.
Lluita de classes dins del feminisme
L'amabilitat, comprensió i “sororitat” amb les burgeses, les banqueres i les polítiques de la dreta de la qual fan gala moltes teòriques del feminisme oficial, contrasta amb la seva agressiva bel·ligerància envers les que ens declarem feministes revolucionàries i anticapitalistes. És evident que la lluita de classes també existeix dins del moviment de la dona.
Sobre això Clara Zetkin assenyalava: “Com es presenta la qüestió femenina per a les dones de l'alta burgesia? (…) Si les dones d'aquests estrats volen donar un cert significat a la seva vida, han de reivindicar sobretot poder disposar lliurement i autònomament del seu patrimoni. Aquestes dones lluiten per conquerir aquest dret contra el món masculí de la classe”47.
I per mantenir i incrementar aquest patrimoni, del qual desitgen gaudir sense les traves dels seus pares, germans i esposos, no poden fer-ho altrament que explotant la classe obrera, els seus homes i dones. Per això, les “treballadores, les que aspiren a la igualtat social, no esperen per a la seva emancipació res del moviment de dones de la burgesia que suposadament lluita pels drets de les dones”48.
La situació de la dona burgesa a la societat ha canviat molt des que van ser escrites aquestes línies, però no per contradir sinó per confirmar la tesi marxista exposada per Zetkin.
Si partim del “feminisme” que practica Ana Patricia Botín, una de les deu dones més riques del món, la cosa s'aclareix força. Quan es tracta de fer créixer el seu patrimoni, la Sra. Botín no mostra cap “sororitat” amb les seves companyes de gènere, i recorre a les mateixes pràctiques masclistes i explotadores que els homes de la seva classe social. El Grupo Santander, imperi financer que dirigeix, s'aixeca a costa del patiment de les persones més vulnerables i és especialment cruel i indiferent amb les dones. Així ho proven els desnonaments que la senyora Botín ha imposat a milers de famílies humils i mares amb fills a càrrec seu, els salaris inferiors que paga a “les seves” empleades, les denúncies sindicals sobre la inclusió sistemàtica de treballadores amb càrregues familiars als ERO, per no parlar dels seus vincles públics amb la dreta més rància i masclista.
Exemples com el de la banquera Ana Patricia són abundants al món de les finances. Mónica Oriol, presidenta del Cercle d'Empresaris, prefereix “una dona de més de 45 o menys de 25 perquè, com quedi embarassada, ens trobem amb un problema”.
Christine Lagarde, directora de l'FMI, és una devota de les polítiques de retallades i austeritat que colpegen milions de treballadores, però això no li impedeix presumir de feminisme i celebrar amb Angela Merkel conferències a favor que les dones puguin compartir amb els seus col·legues barons les mels dels beneficis que comporta salvaguardar el capitalisme.
És evident que hi ha dones que també oprimeixen dones, i gràcies a això obtenen un gran poder econòmic i polític.
Quan una minoria trenca el famós “sostre de vidre” i entra a formar part de l'elit política i econòmica, això no vol dir que les condicions de vida i de treball, o els drets de la majoria de nosaltres registrin canvis en positiu.
Podríem recordar el malson que va suposar per a les treballadores de la Gran Bretanya que una dona, Margaret Thatcher, arribés a primera ministra. Però no cal allunyar-nos tant en el temps, actualment tenim nombrosos exemples que el gènere no determina una política progressista.
Damares Alves està al capdavant del Ministeri de la Dona, Família i Drets Humans de l'executiu brasiler de Bolsonaro i el dia que va ocupar el seu càrrec oficial va declarar: “Al nostre Govern, ningú ens impedirà anomenar a les nostres nenes princeses i als nostres nens prínceps. (...) Els nens vesteixen de blau i les nenes vesteixen de rosa”.
També hi ha valedores del patriarcat i l'homofòbia molt espanyoles i patriotes. Com Ana Gil Román, diputada de Vox al parlament andalús, aquest partit racista que nega l'existència de la violència de gènere i promou l'odi contra el col·lectiu LGTBI. Ana Gil ha estat nomenada presidenta de la Comissió de Memòria Històrica d'Andalusia encara que va ser signant de la campanya #ElValleNoSeToca de la Fundació Franco. I què dir d'Esperanza Aguirre, sota la presidència de la Comunitat de Madrid que es van finançar generosament els col·legis religiosos que segreguen nens i nenes i o els congressos d’Hazte Oir.
Sí, també hi ha dones que governen contra dones.
Feminisme petitburgès
Clara Zetkin també va analitzar les aspiracions d'aquelles dones que es troben al mig de les dues classes decisives sota el capitalisme, que no pertanyen a la burgesia ni tampoc a la classe obrera: “la dona de les classes mitjanes ha de conquerir abans que res la igualtat econòmica amb l'home, i només ho pot aconseguir mitjançant dues reivindicacions: igualtat de drets a la formació professional i igualtat de drets per als dos sexes a la pràctica professional. (…) La consecució d'aquestes reivindicacions desencadena un contrast d'interessos entre els homes i les dones de la petita burgesia i la intelligentsia. (…) Aquesta lluita competitiva impulsa la dona que pertany a aquests estrats a la consecució dels drets polítics, a fi de trencar totes les barreres que obstaculitzen la seva activitat econòmica”49.
Durant dècades, moltes feministes de classe mitjana han estat molt implicades en batalles pels drets polítics, socials i professionals de la dona, i han tingut una enorme projecció pública. Però cal dir, en honor a la veritat, que només quan les treballadores i els treballadors, juntament amb les seves organitzacions de classe, han irromput amb els seus mètodes de lluita, és a dir amb la mobilització de masses, la vaga i la insurrecció, aquests drets han pogut plasmar-se a la realitat, ser sancionats per la legalitat burgesa i generalitzar-se.
També hi ha una visió estreta i corporativa del feminisme petitburgès que intenta presentar l'èxit professional individual com la cinquena essència de la lluita feminista. Sense pretendre ser iròniques, entenem que ser actriu de Hollywood i cobrar un milió de dòlars menys que un col·lega masculí per una feina similar és discriminació, però, francament, és aquest el mateix tipus d'opressió que patim la majoria aclaparadora de les dones treballadores ?
La qüestió de fons és que el programa del feminisme petitburgès no qüestiona el sistema, i considera possible l'emancipació de la dona, o més ben dit la seva emancipació individual, mantenint intactes les relacions de producció capitalista i el seu ordre social.
Aquesta posició no és casual; en general les dones d'aquests sectors han accedit a estudis superiors, gaudeixen llocs de treball qualificats o tenen negocis propis i, en conseqüència, el que reclamen és que la seva retribució i reconeixement sigui igual al dels homes en la mateixa posició social. A més, moltes ja s'han alliberat de les pesades tasques domèstiques, encara que hagi estat a costa de transferir-les a altres dones, les empleades de la llar, la majoria immigrants empobrides.50
Aquest tipus de feminisme ens deixa fora la majoria aclaparadora de les treballadores, que no patim de la mateixa manera ni l'opressió de gènere ni l'opressió de classe.
La dona treballadora és la clau
A diferència d'una dona burgesa o petitburgesa, una treballadora, com qualsevol treballador, no acudeix a la feina amb la finalitat de produir un bé de la seva propietat, sinó a canvi d'un salari per arribar a final de mes. És precisament aquest lloc que ens toca ocupar en la producció capitalista, cosa que determina el desenvolupament de la nostra consciència de classe i ens permet assumir un programa que persegueixi l'emancipació plena de totes i tots els oprimits.
Cal subratllar que aquest aspecte clau ha estat obertament qüestionat per moltes pensadores feministes postmodernes. El cas de Silvia Federici és emblemàtic: “després de quatre dècades de treball a jornada completa fora de casa, és impossible continuar mantenint l'estesa assumpció existent entre les feministes durant els anys setanta que el treball remunerat és el camí cap a l'alliberament”51 .
Per part nostra, considerem que la incorporació massiva de la dona al treball assalariat, el contacte amb l'explotació laboral, la consciència de pertànyer a una mateixa classe i comprendre a través de la lluita col·lectiva la causa de la nostra opressió..., té una influència molt positiva en el combat per la nostra emancipació.
Només cal assenyalar que fins la irrupció del capitalisme no va existir un moviment específic per l'alliberament de la dona. “Només la manera de producció capitalista ha provocat els trastorns socials que han donat vida a la qüestió femenina moderna; ha fet miques l'antiga economia familiar que en el període precapitalista garantia a les grans masses del món femení un mitjà de sosteniment (…) Les màquines, el mode modern de producció, van començar gradualment a cavar la fossa a la producció autònoma de la família, plantejant a milions de dones el problema de trobar una nova manera de sustent”52.
La feina fora de casa ens permet, en primer lloc, adquirir el major grau possible d'independència econòmica sota aquesta societat —la manca de la qual és un dels principals motius que impedeix a moltes dones maltractades escapar dels seus torturadors—, però hi ha molt més.
Ens allibera de l'aïllament social que representa la presó de la llar, obrint la possibilitat de participar a la lluita de la nostra classe. Les més oblidades, “les esclaves dels esclaus” —com denunciava Lenin—, adquirim consciència de la nostra força i del nostre paper essencial en el funcionament de la societat. L'escola de rebel·lió contra el patró és molt útil en l'àmbit familiar i sexual.
Els exemples d’aquest fet s’han succeït al llarg de la història, però en citarem alguns casos recents. La lluita duta a terme al mes d'octubre del 2018 per 8.500 treballadores del sector públic a Glasgow (Escòcia), ha estat realment inspiradora. Aquestes dones van protagonitzar la vaga més gran per la igualtat salarial de la història d'Escòcia, despertant la solidaritat activa dels treballadors homes —que es van negar a creuar la línia dels piquets i van secundar la vaga—, i van obtenir un triomf sonat davant dels patrons i l'administració local.
Sota l'eslògan “No estem al menú”, milers de treballadores de la cadena de menjar ràpid més gran dels EUA, McDonald's, van fer vaga el setembre del 2018. Un 90% de les dones empleades en aquest sector han patit algun tipus d'assetjament sexual; mitjançant l’organització de comitès d'acció integrats majoritàriament per immigrants llatines, van exigir llocs de treball segurs, la fi de la precarietat i de l'abús sexual, i van arrencar a la patronal una part fonamental de les demandes.
La lluita unificada de la nostra classe fa saltar pels aires tots els prejudicis de les polítiques d'identitat i exclusivitat de gènere.
L'experiència de Google, una empresa on el 69% de la plantilla està composta per homes, és especialment il·lustrativa. A finals d'octubre del 2018, The New York Times va publicar que la direcció d'aquesta multinacional havia permès que alts càrrecs acusats d'abús sexual abandonessin l'empresa amb indemnitzacions milionàries. Les treballadores van prendre la iniciativa i van apel·lar a la solidaritat els seus companys, convertint el Google walkout en un èxit: l'1 de novembre 20.000 empleats de més de 50 oficines a tot el món —des de Singapur a San Francisco, passant per Dublín o Sydney— van protagonitzar massives protestes contra l'assetjament sexual, per la fi de la bretxa de gènere i racial, i per la igualtat salarial.
El mateix podem assenyalar respecte a l'heroica lluita de les cambreres de pis als hotels, organitzades en Las Kellys, de les temporeres de la maduixa a Huelva, que s'han aixecat contra l'esclavitud laboral i l'assetjament sexual dels capatassos, o de la vaga indefinida de les treballadores de les residències de gent gran a Biscaia. Tot això forma part indissoluble del tsunami que ha aflorat a les grans mobilitzacions del 8 de Març.
Humanitzar el capitalisme?
L'experiència de les vagues generals feministes del 8 de març de 2018 i 2019 a l'Estat espanyol no deixa dubte sobre els magnífics resultats dels mètodes classistes: milions de treballadores i treballadors van abandonar els seus llocs de treball i van protagonitzar una jornada de manifestacions multitudinàries. El caràcter massiu i anticapitalista de les mobilitzacions reflecteix la temperatura que ha aconseguit la lluita de classes.
Tot i això, aquests mètodes també han provocat una aferrissada polèmica dins del feminisme. Les burgeses, evidentment, estan en contra de la vaga, però també molts sectors del feminisme petitburgès comparteixen aquesta oposició, considerant que la paralització de l'activitat productiva o cridar a la vaga mixta és patriarcal. Aquesta postura és conseqüència de la seva perspectiva política i de gènere que desemboca inevitablement en un programa reformista: considerant totes les dones aliades i tots els homes adversaris, sense importar si exploten o són explotats, el capitalisme deixa de ser l'enemic principal i la lluita per la transformació de la societat, desapareix de l'equació.
L'absència d'una anàlisi de classe revolucionària davant d'altres assumptes clau, com el treball domèstic o la prostitució, és coberta pel feminisme petitburgès amb posicions igualment reaccionàries.
Les feministes marxistes sempre ens hem negat a reclamar un salari per a la mestressa de casa. No perquè menyspreem la brutal esclavitud que suposen les tasques domèstiques, sinó precisament perquè no volem perpetuar aquesta esclavitud.
Aquesta reivindicació quadra molt bé amb la família patriarcal per la qual advoquen els sectors més reaccionaris… però una autora com Silvia Federici ho va defensar a la dècada dels setanta com un punt de partida progressista 53: “Però si enfoquem el salari domèstic des d'una perspectiva política, podrem veure que la mateixa lluita produiria una revolució a les nostres vides i al nostre poder social com a dones (…) Com intentaré demostrar, el salari domèstic no és tan sols una perspectiva revolucionària, sinó que és l'única perspectiva revolucionària des d'un punt de vista feminista”54.
Una de les claus de l'igualitarisme primitiu era la naturalesa social de les activitats de casa, considerada una responsabilitat de tot el grup. Tanmateix, sota la societat dividida en classes, el “govern de la llar es va transformar en servei privat” i la cura dels membres no productius de la societat —nens, malalts i ancians— així com les tasques indispensables per a la vida, vestit, neteja, etc.— es van convertir en una responsabilitat individual i privada de cada família que, inevitablement, va recaure sobre la dona. Per això, una de les nostres demandes més importants és convertir aquesta tasca en una responsabilitat del conjunt de la societat.
Les feministes marxistes volem trencar amb les rutinàries i alienants tasques quotidianes de la neteja, la compra, la cuina, la bugada…, que ens impedeixen fer les nostres aspiracions laborals, ens roben temps per al descans, per accedir a la cultura i estudiar, per gaudir de la nostra maternitat en cas que l'hàgim triat…
Quin és el nostre programa davant d'aquestes qüestions? En primer lloc una feina digna amb salaris decents per a totes les dones en edat de treballar, o un subsidi de desocupació igualment digne fins a trobar feina. En segon lloc, que les administracions públiques es facin càrrec plenament de les tasques domèstiques mitjançant serveis socials públics, de qualitat i gratuïts: cafeteries i menjadors, bugaderies, escoles infantils, hospitals i centres de salut, residències de gent gran, centres d'atenció a la dependència…, per descomptat, controlats per les i els usuaris, i per les treballadores i treballadors implicats en aquests sectors.
Hi ha mitjans tècnics i diners més que de sobres —parlem de molt menys del que es va dedicar al rescat de la banca— per poder establir un pla a gran escala que cobreixi aquestes necessitats, creant centenars de milers de llocs de treball. D'altra banda, en la lluita contra el capitalisme i el patriarcat no només és imprescindible exigir la igualtat salarial, sinó que els salaris siguin dignes, que es posi fi a la precarietat, que s'acabi amb les llargues i extenuants jornades laborals, que es prohibeixin les hores extres…
La mobilització decidida per totes aquestes reivindicacions exigeix defensar un programa socialista d’expropiació de la banca i els grans monopolis, perquè l’economia pugui ser planificada democràticament en benefici de la majoria de la població.
La diferència entre les feministes reformistes i les revolucionàries no consisteix en què les últimes menyspreem les millores concretes que es poden assolir avui. Al contrari, som les lluitadores més conseqüents per cada avenç, gran o petit, en les nostres condicions de vida. El que ens fa diferents és que nosaltres no busquem embellir l'explotació capitalista, sinó despullar les contradiccions que hi ha a la societat i dotar el moviment de la força i la capacitat per transformar-la.
El feminisme de classe i revolucionari no accepta la teoria del mal menor, no assumeix que xacres com la prostitució són inevitables i que, per tant, es tracta de regular-les i que les víctimes d’aquesta forma extrema de violència patriarcal, les dones més pobres, omplin les butxaques del lobby proxeneta.
A l'Estat espanyol el 70% de les que estan atrapades en el negoci del sexe són immigrants, a Anglaterra el 81%, a Alemanya el 85%. A l'Índia, 20 milions de dones prostituïdes guanyen 2 dòlars al dia. A Nova York el 75% de les menors que es prostitueixen actualment són negres. No, des del punt de vista de la classe obrera no hi ha manera d'humanitzar la violació de dones vulnerables a canvi de diners.
Les feministes marxistes hem declarat una guerra sense treva contra tota mena de repressió, control i persecució de la nostra llibertat sexual; la nostra bandera porta inscrita les consignes “el nostre cos, la nostra decisió” i “volem ser el que som”.
Atacant l'esclavitud domèstica, la dependència econòmica i la violència sexual, colpegem tres dels pilars sobre els quals se sustenta la família burgesa, l'expressió més moderna de la família patriarcal, en què, d'acord amb Engels “l'home és el burgès i la dona representa el proletariat”55.
Per un feminisme de classe i revolucionari
Tots els avenços i drets conquerits, com ara l'escolarització infantil, el dret al divorci o l'avortament, o la legislació sobre matrimonis del mateix sexe, són importants victòries que ningú no ens va regalar. Però no ignorem que molts drets reconeguts per la legislació burgesa són paper mullat. Partint d'aquesta base podem entendre millor l’actuació de la justícia en els casos de violència de gènere.
Les feministes marxistes rebutgem frontalment el masclisme imperant, i la violència sexual que l'acompanya. Les manifestacions i denúncies del moviment MeToo als EUA han jugat un paper progressista al revelar la cultura de l'assetjament sexual que domina en la moral podrida de la burgesia dels Estats Units. Però en aquest terreny també cal mantenir una posició de classe consistent.
El gran moviment de masses que a l'Estat espanyol hem protagonitzat contra les infames sentències de La Manada, ha posat el dit a la nafra: combatre les violacions i el maltractament de gènere passa per qüestionar el règim capitalista i les institucions que emparen la violència sistèmica contra les dones, i també contra tots els sectors oprimits.
Segons xifres oficials, mil dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles en els darrers quinze anys, 47 del 2018; aquest mateix any es van registrar 500 denúncies diàries per maltractament i una cada sis hores per violació.
El problema no és que la legislació espanyola no reconegui aquests delictes, igual que passa en una majoria de països, ni tampoc que a les dones se'ls impedeixi accedir a la judicatura. Sentències menyspreables com la de La Manada o la condemna a Juana Rivas han estat dictades per tribunals en què participen jutgesses. El problema és el caràcter classista i patriarcal d’una justícia lligada per mil vincles a l’oligarquia capitalista i, en el cas de l'Estat espanyol, a un aparell de l'Estat heretat directament del franquisme.
Fa poc, es va celebrar el 40è aniversari de la Constitució espanyola. Com funciona a la pràctica la llei de lleis? A l'article 14 podem llegir que no pot “prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.
Tot i això, a l'Estat espanyol la bretxa salarial entre home i dona oscil·la entre el 15% i més del 30%, arribant gairebé al 40% quan es tracta de mares treballadores. L'ocupació domèstica, un sector on les dones representen més del 90% concentra un dels majors índexs de precarietat i baixos salaris: a l'Estat Espanyol hi ha 700.000 empleades de la llar, i només 400.000 estan afiliades a la Seguretat Social.
L'article 47 parla del “dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat” i que els “poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret”, però en els darrers anys s'han produït desenes de milers de desnonaments, en què les víctimes eren aclaparadorament dones.
Les grans batalles per la sanitat, l'educació i les pensions públiques contra els desnonaments, per la llibertat d'expressió o el dret a decidir... han ajudat a despullar la falsedat de les promeses “democràtiques” d'aquest sistema.
Les mobilitzacions de masses que hem protagonitzat milions de dones, amb la joventut a l'avantguarda, són el fruit de la desigualtat social alarmant, una polarització política creixent i l’empitjorament de la lluita de classes. El nostre desafiament és al conjunt del sistema capitalista, i per això la classe dominant reacciona i llança a la palestra a Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal, Trump, Bolsonaro i Macri, Salvini, Orbán i Le Pen…, per aixafar les conquestes i els drets de la classe obrera i enfrontar el gran moviment de les dones en lluita.
En aquest context, les paraules de Clara Zetkin cobren tot el sentit: “la lluita per l'emancipació de la dona treballadora no pot ser similar a la que desenvolupa la dona burgesa contra l'home de la seva classe; ans al contrari, la seva lluita està unida a la de l'home de la seva classe contra la classe dels capitalistes”56.
Estem d'acord, la lluita més conseqüent contra el patriarcat és la lluita contra el capitalisme. Per això des del feminisme marxista ens confrontem no només al feminisme burgès, també contra les que imaginen l'alliberament de la dona respectant l'ordre capitalista i les seves regles del joc, o suggerint solucions felices només a l'abast d'una minoria exquisida.
Què ens proposa Silvia Federici com a opció després del col·lapse de l'estalinisme, o com diu de la “desaparició del model revolucionari estatalista que durant dècades havia conformat els esforços dels moviments socials radicals per construir una alternativa al capitalisme”? Doncs la reforma humanitària del sistema mitjançant el concepte del “comú”: “la idea d’allò comú, en aquest context, ha proporcionat una alternativa lògica i històrica al binomi Estat i propietat privada, Estat i mercat, permetent rebutjar la ficció que són àmbits mútuament excloents i que només podem triar entre ells, en relació amb les nostres possibilitats polítiques (…) També ha realitzat una funció ideològica, com a concepte unificador prefiguratiu de la societat cooperativa que l'esquerra radical lluita per construir”57.
Concepte unificador prefiguratiu!? Seguim llegint: “Per exemple, què constitueix allò comú? Abunden els exemples. Tenim aire, aigua i terres comunes, els béns digitals i serveis comuns; també es descriuen sovint com a comuns els drets adquirits (per exemple les pensions de la seguretat social), de la mateixa manera que es recullen sota aquesta denominació les llengües, les biblioteques i les produccions col·lectives de cultures antigues”58.
Per fi es van aclarint les coses. La revolució feminista que ens proposa Federici és poc innovadora, de fet desemboca al mateix lloc “comú” que tots els programes reformistes: respectar la propietat privada dels mitjans de producció i l'Estat que vetlla per ella. No és estrany que una de les conquestes més destacables del moviment dels comuns, sempre segons la mateixa Federici, hagi estat “la creació d'horts urbans”, la “importància dels quals no s'ha d'infravalorar” ja que “han obert el camí per a un procés de 'rurbanització', indispensable si volem mantenir el control sobre la nostra producció alimentària, regenerar el medi ambient i produir per a la nostra supervivència”59.
Així doncs, per què organitzar-se i lluitar per l'expropiació dels grans monopolis alimentaris que enfonsen els petits camperols, desforesten, enverinen i esgoten les terres i especulen amb el preu dels aliments provocant fam, si podem “mantenir el control sobre la nostra producció alimentària” mentre ens prenem un deliciós te matxa envoltades de flors? Als nostres horts urbans el capitalisme no sembla tan dolent.
Pel socialisme
La majoria de nosaltres, que ens asfixiem a barris de ciment i asfalt, que fem malabarismes amb els nostres salaris per arribar a final de mes, que patim la desocupació i l'angoixa pel futur incert de les nostres filles i fills, necessitem un programa que resolgui la nostra opressió de gènere i de classe. I, quan parlem de classe, ens referim a la germandat de totes i tots els explotats i explotades pel capital, sense importar el color de la nostra pell o el lloc on hàgim nascut.
Sense qüestionar-nos qui posseeix i controla els mitjans que produeixen la riquesa, és impossible el nostre alliberament. Probablement, alguna famosa acadèmica, periodista, política o artista, pugui assolir un alt grau de comoditat i respecte sota aquesta societat, però l'emancipació individual no és una alternativa per a la dona treballadora. Com afirmava Marx, a diferència del que passava amb l'esclau de Roma, un treballador o una treballadora, “no pertany a tal o tal capitalista individual”, sinó “a la classe capitalista en conjunt”, perquè la seva “única font d'ingressos és la venda de la seva força de treball”60.
El patriarcat, la propietat privada i la societat dividida en classes no van ser inventades pel capitalisme. Però el capitalisme sí que ha desenvolupat una classe cada cop més nombrosa i que està en possessió de coneixements molt més avançats que les generacions anteriors. La classe treballadora, com explica el marxisme, és la primera en la història que, per conquerir el seu alliberament, necessita posar fi a qualsevol tipus d'opressió.
La revolució socialista és avui més urgent que en qualsevol altre moment, perquè l'amenaça que representa el capitalisme ha arribat també més lluny que mai amb la catàstrofe ecològica a què ens aboca. El sistema ha demostrat la seva incapacitat per satisfer les necessitats més bàsiques de la població, mentre estén les guerres imperialistes, el racisme, la xenofòbia, l'homofòbia i la transfòbia.
No hi ha temps per perdre: necessitem nacionalitzar totes les palanques fonamentals de l'economia sota el control democràtic de les i els treballadors; d'aquesta manera la capacitat productiva gegantina desenvolupada pel coneixement humà no estarà limitada pel benefici d'uns quants, sinó per la satisfacció de les necessitats de milers de milions.
Les relacions entre homes i dones sorgides d'una nova societat socialista, en què no caldrà “gendarmes ni policia, ni noblesa, reis, governadors ni prefectes, ni jutges, ni presons”61, ens permetran assolir la plena igualtat.
---
Notes
1. Rosa Luxemburg, El voto femenino y la lucha de clases, 12 de maig de 1912.
2. Ibid.
3. Louise Michel, La Comuna de París. La Malatesta Editorial. Madrid 2014, pp.117 i 215.
4. H. Lissagaray, La Comuna de París. Editorial Txalaparta. Tafalla 2004, p. 460.
5. Angela Davis, Mujeres, raza y clase, Editorial Akal. Madrid 2004, p. 120.
6. Kate Millet, Política Sexual, Edicions Cátedra SA. Madrid 1995, p. 217.
7. Ibíd., pp. 234 i 235.
8. Ibíd., pp. 227.
9. Ibíd., pp. 305 i 306.
10. Ibíd., pp. 132 i133.
11. Silvia Federici, “Contraatacando desde la cocina”, i “La reproducción de la fuerza de trabajo en la economía global y la inacabada revolución feminista””, a Revolución en punto cero, Editorial Traficantes de sueños , Madrid 2018, pp. 60 i 173.
12. Las sin parte. Matrimonios y divorcios entre feminismo y marxismo.. Editorial Sylone. Barcelona 2015, p. 11.
13. Ibíd., pp. 101 i 104.
14. Lewis Henry Morgan (1818–1881). Antropòleg i etnòleg nord-americà, és considerat un dels fundadors de l'antropologia moderna.
15. Federico Engels, El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado. FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS. Madrid 2012, p. 17.
16. Ibíd., p. 40.
17. Ibíd., p. 103.
18. Ibíd., p. 55.
19. Ibíd., p. 12.
20. Ibíd., pp. 174 i175.
21. Ibíd., p. 80.
22. Ibíd., p. 72.
23. Ibíd., p. 175.
24. Ibíd., p. 69.
25. Edició del 15 de maig del 2015, science.sciencemag.org/content/348/6236/796.
26. Els primers homes i dones eren igualitaris, Hannah Devlin, The Guardian (www.theguardian.com/science/2015/may/14/early-men-women-equal-scientists). Traducció al castellà a partage-le.com/2016/07/los-primeros-hombres-y-dones-eran-igualitarios-afirman-cientificos-por-hannah-devlin.
27. La igualtat entre sexes predominava a les societats prehistòriques (www.lavanguardia.com/vida/20150515/54431651080/igualdad-sexos-predominaba-sociedades-prehistoricas.html).
28. La prehistòria va ser més igualitària (elpais.com/diario/2006/06/29/ultima/1151532001_850215.html).
29. Citat de Mujeres en la Prehistoria: mitos, estereotipos y roles de género, Coral Herrera Gómez (haikita.blogspot.com/2012/04/los-roles-de-genero-en-la-prehistoria.html).
30. Engels, op. cit., pp. 64 i 72.
31. Ibíd., p. 83.
32. Ibíd., pp. 89 i 90.
33. John Lauritsen i David Thorstad, The Early Homosexual Rights Movement. Times Change Press, 1974.
34. Las sin parte. Matrimonios y divorcios entre feminismo y marxismo, p. 10.
35. Engels, op. cit., p. 175.
36. Publicada per la FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS el 2018.
37. Clara Zetkin, Directrius pel moviment comunista femení, 1920.
38. Ibid.
39. El poder soviètic i la posició de la dona, 6 de novembre de 1919.
40. Apel·latiu utilitzat pel capital imperialista per designar els carregadors i treballadors amb escassa qualificació de la Xina, l'Índia i altres països asiàtics, i que eren tractats com a esclaus a la pràctica.
41. LievTrotski, La revolución socialista y la lucha por la liberación de la mujer. Quaderns Anagrama, núm. 142, Barcelona 1977, p. 54.
42. Lenin, La emancipación de la mujer. Editorial Grijalbo S.A. Mèxic DF 1970, pp. 43 i 44.
43. Silvia Federici, “Sobre el trabajo afectivo”, a Revolució en punt zero, pp. 205.
44. Les dones que van prendre part a la Gran Revolució d'Octubre, qui van ser? Individus aïllats? No, van ser moltíssimes, desenes, centenars de milers d'heroïnes sense nom els qui, marxant colze a colze amb els treballadors i els camperols darrere de la bandera vermella i la consigna dels Soviets, van passar sobre les ruïnes de la teocràcia tsarista cap a un nou futur ” (Alexandra Kollontái, Dones Combatents els dies de la Gran Revolució d'Octubre, 11 de novembre de 1927).
45. Alexandra Kollontái, El comunismo y la familia, 1918, a Feminismo socialista i revolución, FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS. Madrid 2017, pp. 31 i 32.
46. León Trotsky, La revolución traicionada, FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS. Madrid 2001, pp. 147.
47. Clara Zetkin, Només amb la dona proletària triomfarà el socialisme, 16 d'octubre del 1896.
48. Per l'alliberament de la Dona!, discurs de Clara Zetkin pronunciat davant del Congrés Obrer Internacional de París, el 19 de juliol del 1889.
49. Clara Zetkin, Només amb la dona proletària triomfarà el socialisme.
50. En aquest assumpte, la mala consciència aflora a les teòriques del feminisme petitburgès. Així, Silvia Federici afirma: “No és útil, a la pràctica, criticar les dones que fan servir treballadores domèstiques, com fan algunes feministes. Mentre el treball reproductiu sigui mantingut com una responsabilitat individual o familiar, potser no disposem de moltes alternatives, especialment quan hem de cuidar algú que està malalt o no és autosuficient, i a més tenim una feina fora de casa”. Federici no reclama que les cures dels malalts siguin assumides de manera gratuïta i digna pels serveis socials de l'Estat, cosa que és significativa, i juga a la demagògia en amagar que la immensa majoria de les treballadores domèstiques fan la seva tasca a les llars de dones i homes acomodats (Federici, “Reproducción y lucha feminista en la nueva división internacional del trabajo, a Revolución en punto cero, p. 132).
51. Federici, Revolución en punto cero, pàg. 27.
52. Zetkin, Només amb la dona proletària triomfarà el socialisme.
53. Va ser una destacada activista de la campanya Salari per al Treball Domèstic als anys setanta.
54. Silvia Federici, “Salarios contra el trabajo domèstico” (1975), a Revolució en punt zero, p. 36. La posició de Federici en aquest terreny ha evolucionat de manera confusa. El 2011 escriu que el “canvi gradual que he viscut respecte al treball domèstic, passant del 'rebuig' a la 'valorització' del mateix, i que avui dia reconec com a part de l'experiència col·lectiva” (Prefaci a Revolució punt zero, p .17).
55. Engels, op. cit., p. 81.
56. Clara Zetkin, Només amb la dona proletària triomfarà el socialisme.
57. Silvia Federici, “El feminismo y las políticas de lo común en una era de acumulación primitiva”, a Revolución en punto cero, pp. 264-65.
58. Ibíd., p. 265.
59. Ibíd., p. 269.
60. Karl Marx, Trabajo asalariado y capital, FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS. Madrid 2003, p. 82.
61. Engels, op. cit., p.103.
Aquest article fou publicat a la revista "Marxismo Hoy" número 28. Pots accedir aquí a tot el seu contingut i aquí adquirir-la físicament.
