Les dones oprimides s’alcen arreu del món contra la violència masclista i el retalls. Així ho prova el moviment Ni una menys en Amèrica Llatina o la tremenda resposta a les polítiques reaccionàries, misògines i racistes de Donald Trump. Aquestes grans protestes reflecteixen com els sectors més durament explotats per aquest miserable sistema ens hem posat a la capçalera de la lluita per la justícia social.

En l’altra cara de la moneda, observem com s’incrementa la quantitat de dones que es veuen obligades a recórrer a la prostitució pressionades per la necessitat i són violentades per les màfies i els proxenetes. Pel que fa a aquest important assumpte hi ha diferent posicions entre els grups feministes i les organitzacions d’esquerres. De fet, alguns defensen la legalització i la regulació de la prostitució com a una activitat laboral.

Desmuntat veritats eternes

La ideologia capitalista ens adoctrina en suposades veritats absolutes. Qui no ha escoltat que sempre hi va haver rics i pobres i, en el cas de la prostitució, que es tracta de l’ofici més antic del món? Aquesta falsedat té un objectiu: assumir que l’explotació de la dona és inherent a l’ésser humà. Pel contrari, les primeres comunitats humanes es basaven en la solidaritat i el treball en comú de tots els seus integrants, sent les dones profundament respectades1. L’opressió de la dona neix amb l’aparició de la propietat privada i les classes socials, és a dir, de la mà de la divisió entre explotats i explotadors.

Sota el capitalisme la classe dominant converteix la dona treballadora en la responsable del manteniment i la reproducció de la força de treball, és a dir, ens encadena a les tasques domèstiques per a que de forma gratuïta garantim les necessitats de la família: neteja, alimentació... A l’hora, la burgesia sap extraure benefici del masclisme dominant a través del mercat laboral: ens paguen menys. L’arrel d’aquesta opressió —que té la seua expressió més cruel en l’explotació sexual i el maltractament— té una base econòmica, o millor dit, està en la falta de independència econòmica provocada per la desocupació i els salaris baixos, la precarietat i la pobresa en què un ampli sector de la població femenina està condemnat a viure.

Un negoci multimilionari

Per als privilegiats de sempre però, la prostitució és un negoci extraordinàriament lucratiu. És el segon negoci més rentable en el món després del tràfic d’armes i per davant del narcotràfic: mou set bilions de dòlars i reporta cinc bilions de dòlars en beneficis anualment. A més a més, a causa de la generalització de la pobresa provocada per la crisi no deixa de créixer: cada any s’incorporen quatre milions de persones a la tracta. Però, com són possibles aquestes xifres si en la majoria dels països més desenvolupats la prostitució és il·legal o no està? Perquè darrere dels proxenetes hi ha un entramat econòmic i financer controlat per respectables membres de la societat.

El capitalisme també perpetua i es beneficia amb un altre gran negoci com la pornografia, que no deixa de ser un apèndix del gran cos mafiós que explota la dona treballadora. La pornografia mou 60.000 milions d’euros a l’any a través de pel·lícules, revistes, telèfons sexuals i internet, legitimant la mercantilització del cos de la dona.

Llibertat d’elecció?

Rebutgem l’argument que l’exercici de la prostitució siga una elecció lliure per a milions de dones. Les dones que es veuen abocades a l’explotació del mercat del sexe, no són víctimes voluntàries de l’explotació capitalista, de la mateixa manera que un treballador tampoc decideix lliurement tenir un treball precari i unes condicions laborals miserables. Aquest argument defensat en ocasions des de les files d’algunes organitzacions feministes, sembla ignorar les violacions, l’estrès postraumàtic i el fet que les prostitutes pateixen un risc 40 vegades major de ser assassinades que la resta de dones.

No és casualitat que en temps de crisi i de guerra, l’exercici de la prostitució es dispare, convertint-se per a un sector de dones en l’única possibilitat de garantir uns ingressos.

Aquest any celebrem el centenari de la Revolució Russa, i sembla oportú recordar la posició dels bolxevics. Alexandra Kollontái, membre del primer govern soviètic, va encapçalar junt als seus camarades una batalla per eradicar la prostitució. El seu objectiu era garantir a tota la classe obrera, homes i dones, un lloc de treball digne, permetent la seua independència econòmica individual i una participació conscient en la construcció de la nova societat socialista. Kollontái explica als seus escrits 2cque la prostitució va començar a desaparèixer després d’ Octubre del 1917 gràcies a la participació de les dones en el procés revolucionari. Però, també reconeix que, a causa de l’escassetat econòmica i la falta d’ocupació causades per la guerra civil, la prostitució va tornar a ressorgir amb força.

Un treball com qualsevol altre?

Rebutgem també que es proclame que la prostitució és un treball com qualsevol altre. Precisament Kollontái descriu la prostitució com “una fosca herència capitalista sense cabuda en una societat basada en la igualtat social i econòmica”, ja que destrueix la solidaritat i la companyonia al si de la classe obrera, reduint les dones a simples instruments de plaer dels homes.

Per tot això, no defensem la legalització de la prostitució. Estem en contra de qualsevol persecució i criminalització moral o penal de les dones que l’exerceixen. Són aquells que s’enriqueixen a costa de la seua explotació i patiment els que han de ser perseguits i severament castigats. La nostra alternativa a la prostitució no és perpetuar aquesta forma brutal de comercialització del cos i la sexualitat de la dona, sinó garantir un lloc de treball digne, habitatge i tots els drets socials al conjunt de la població.

Els que des de l’esquerra assumeixen la legalització de la prostitució, malgrat les seues bones intencions, s’adapten a la lògica i la ideologia capitalista: convençuts que aquest sistema és l’únic viable, consideren les seues xacres inevitables i intenten, almenys, reglamentar-les i humanitzar-les. Defensar conseqüentment l’alliberament de la dona ja siga de l’esclavitud del treball domèstic, de la discriminació laboral o de la seua utilització al mercat del sexe és incompatible amb l’acceptació del capitalisme, ja que suposa impedir el desenvolupament d’un lucratiu negoci.

Els marxistes lluitem per la completa emancipació  de la dona treballadora i per a que l’explotació, en qualsevol de les seues formes, no siga assimilada pels oprimits. Denunciem el masclisme dia a dia, als nostres lloc de treball i als nostres barris i centres d’estudi. Apreciem la importància de cada lluita, de cada reivindicació conquerida i, a l’hora, no perdem de vista que la completa llibertat de les dones sols s’obtindrà a través de la transformació socialista de la societat.

“Una de les idees més absurdes que ens ha transmès la filosofia del segle XVIII és l’opinió que a l’origen de la societat la dona va ser l’esclava de l’home… Wright diu: ‘Respecte a les seues famílies, a l’època en què encara vivien a les antigues cases grans [domicilis comunistes de moltes famílies] (…) Habitualment, les dones governaven en la casa. Les provisions eren comunes, però desgraciat del pobre marit o amant que fóra massa gandul o maldestre per a aportar la seua part al fons de provisions de la comunitat! Per més fills o estris personals que tinguera a la casa, podia a cada instant veure’s comminat a recollir els trastos i marxar” (F. Engels, El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado, p. 56, FUNDACIÓN FEDERICO ENGELS, Madrid, 2006).

Per a aprofundir en aquest tema recomanem la lectura del llibre Feminismo socialista y revolución d’Alexandra Kollontái, editat per la FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS.