El treball domèstic i de la cura mostra una de les cares més extremes i violentes de la precarietat en l'àmbit laboral i vital per a les dones, que segueixen sobre-representant en un 90% l'ocupació en aquest sector. S'estima, segons l'últim informe de l'OIT, que a nivell internacional són 67 milions de persones qui treballen de manera remunerada en l'ocupació domèstica, de les quals 60 milions ni tan sols tenen accés a cap forma de cobertura social. A l'Estat Espanyol de les més de 700.000 empleades de la llar només unes 400.000 estan afiliades a la seguretat social. No obstant això, es tracta de dades que tot just mostren la punta de l'iceberg ja que són moltes les que treballen en negre i s'escapen dels registres oficials.

Explotació, masclisme i racisme

En ple segle XXI les empleades de la llar han de fer front a unes condicions totalment anacròniques de precarietat, discriminació i negació de qualsevol tipus de drets. Una situació cronificada gràcies a l'aparell de l'Estat, institucions i empreses privades del servei domèstic o atenció a les cures. Sobre la base que aquest treball s'ha relegat i invisibilitzat històricament en l'àmbit privat de la llar, carregant gratuïtament sobre les espatlles de les dones, s'han externalitzat al mercat aquestes mateixes condicions. D'aquesta manera al ser un treball que es porta a terme aïlladament a cases i entre particulars, les treballadores han estat i són exposades a una posició d'informalitat en la qual es donen tota mena d'abusos, la desprotecció laboral més absoluta i l'exclusió del règim de la seguretat social.

De fet fins el 2012 el treball domèstic no era considerat legalment una feina. No obstant això, tot i l'aprovació d'aquesta nova normativa que inclou millores com que les dones de fer feines passin d'estar en un règim especial a entrar en el Règim General de la Seguretat Social, és cert que a l'hora de la veritat és paper mullat. A més a més, per a les treballadores que disposen d'un contracte formal i que, en el millor dels casos es compleixi, aquest no garanteix unes condicions mínimament dignes. Legalment estan permeses jornades laborals que superen les 50h setmanals amb sous per sota de l'SMI on en la majoria d'ocasions ni es respecten els temps de descans. Això per no parlar que encara no es reconeixen drets tan bàsics com l'accés a la prestació per a desocupació o a vacances pagades. Tampoc hi ha cap tipus de protecció per a garantir que es compleixi el propi contracte en ser l'únic treball on està reconegut legalment l'acomiadament lliure i arbitrari. I per si no fos suficient, part del sou (un 30%) es pot pagar en "espècies", és a dir, menjar i/o allotjament.

Aquesta situació no només afecta les condicions laborals, sinó que també empeny a les empleades de la llar a ser víctimes habituals de maltractaments, assetjament sexual, violacions o humiliacions de caràcter racista i classista que resulten impossibles de denunciar i combatre. Condicions que empitjoren greument per a les que estan internes.

La desprotecció i l'explotació salvatge que pateixen les empleades de la llar i de la cura formen part de les múltiples cadenes d'opressió a què ens veiem sotmeses les dones treballadores. A l'Estat Espanyol -on segons dades de Save the Children un 40% de les llars que pateixen pobresa severa estan sostingudes per dones en solitari o on el 74% dels nens i nenes pobres són fills de dones soles, que no reben cap prestació- els treballs precaris de l'ocupació domèstica es converteixen en l'única sortida. Situació que s'agreuja per a les dones migrants. Polítiques racistes com la Llei d'Estrangeria, que suposa tot una bastida legal per a impedir l'obtenció o renovació de l'autorització per a treballar, s'adrecen a les dones migrants cap a aquells sectors més desregularitzats com les cures. Treballs que acaben convertint-se en cercles viciosos ja que, en no haver contracte o no cotitzar prou, dificulten l'obtenció de la documentació. D'aquesta manera el treball domèstic remunerat s'ha convertit en una "gran fàbrica invisible" que captura a les dones pobres i migrants condemnant-les a la precarietat, pobresa i violència de per vida.

Per la socialització de les tasques domèstiques!

La raó que perpetua el treball de la llar com una tasca per a dones i en condicions de servitud moderna és perquè segueix sent un treball que recau exclusivament en l'àmbit privat de les llars i del qual l'Estat es desentén. La responsabilitat sobre les condicions laborals pèssimes a què s'enfronten les treballadores no pot estar en les possibilitats o en la bona o mala voluntat de l'ocupador. Ha de ser l'Estat el que es responsabilitzi amb una xarxa de serveis públics de bugaderies, menjadors, atenció als dependents etc. de qualitat, gratuïts i amb condicions laborals dignes per a cobrir aquest treball, accessibles per a tothom i del qual es puguin beneficiar tots els treballadors i treballadores.

Els treballs domèstic i de cura són una part imprescindible per al benestar i el sosteniment de la societat que tots necessitem al llarg de les nostres vides. No obstant això la lògica del sistema capitalista, que es regeix per l'acumulació de riqueses d'una minoria i no per les necessitats socials, infravalora tota aquesta feina. Per als capitalistes la majoria de les persones no mereixem més consideració de ser mà d'obra a la qual explotar, per això estigmatitzen com "improductius" i una "càrrega" a la gent gran, nens, malalts o persones amb diversitat funcional. Seguint el seu punt de vista de la societat: per què destinar recursos i valorar un servei que no és "rendible" per a ells? Sobretot quan ho poden fer les dones gratuïtament a casa seva o en condicions precàries per a altres? Per això, la dreta, els governs capitalistes i els grans empresaris són els més interessats a mantenir esclavitzades a les dones a les tasques de la llar, bé sigui com a empleades de la llar en precari o com a "mestresses de casa". També hi ha una raó ideològica que reforça l'interès de la classe dominant a mantenir el treball domèstic de la dona treballadora. Necessiten carregar sobre la unitat familiar tota la pressió del sistema -alimentació, neteja, cura dels fills, cura de la gent gran, entre d'altres- com una manera d'aixecar obstacles que dificultin la lluita, l'organització, la participació política i social d'un dels sectors més oprimits per aquesta societat com som les dones de la classe treballadora.

El treball domèstic és la viva mostra -davant d'aquells que des del feminisme transversal ens diuen que totes les dones som iguals sense importar la classe social a la qual pertanyem- que per al ple alliberament de la dona és imprescindible una perspectiva de classe. Si es legisla en nom del "feminisme", però amb polítiques contra les dones treballadores, privatitzant serveis, la desigualtat de gènere es dispara. Perquè mentre un petit grup de dones privilegiades trenca els sostres de vidre i es pot emancipar del treball domèstic externalitzant-lo sobre les esquenes d'altres, la majoria de les dones ens veiem enganxades als subsòls de la precarietat i de les dobles jornades dins i fora de les nostres cases.

Per això des de Lliures i Combatives defensem que el sector públic ha de socialitzar les tasques domèstiques. Una gran xarxa de serveis públics i gratuïts per a la cura a nens, gent gran, dependents. Bugaderies, escoles infantils, centres d'oci i cultura per a nens, adolescents i grans, menjadors públics amb sous dignes i jornades laborals que permetessin descansar i dedicar temps de qualitat a l'atenció d'aquests serveis. Només així es podrà garantir unes condicions dignes amb què trencar la tradicional divisió sexual que s'ha assignat al treball domèstic i la incorporació plena de la dona a la participació política i social.