El "reformisme sense reformes" dóna l'aventatge a Sarkozy
La derrota de l’esquerra a les eleccions presidencials del 2002 va condemnar els treballadors i joves francesos a cinc anys d’atacs contra les condicions laborals, els serveis públics, les pensions, la seguretat social. Contra els drets dels aturats i els dels treballadors immigrants. Amb les seves famílies totalment estigmatitzades, provocades i sotmeses a la fustigació i la repressió.
Però els últims cinc anys també han estat de lluites impressionants, a una escala mai vista a França des dels esdeveniments revolucionaris de 1968, com la lluita per la defensa de les pensions, el moviment de masses que va obligar a la retirada del “contracte de primera ocupació” (CPO), que reduïa els joves treballadors a una situació de simples esclaus assalariats, sense ni tan sols els drets mínims de què gaudien la resta de treballadors. La derrota de la Constitució Europea al referèndum del 2005 i la victòria aclaparadora del Partit Socialista a les eleccions regionals van ser un reflex del profund descontentament social que hi ha dins de la societat, com els disturbis de masses que van esclatar a més de 200 ciutats com a reacció a l’assetjament policial el novembre d’aquell mateix any.
Crítica de la pel·lícula "Llach. La revolta permanent". 5 treballadors són assessinats a Vitòria-Gasteiz el 3 de març de 1976 per la policia franquista. Mentre, en els convulsos anys 70, Llach, junt a altres cantants, es converteixen en veu dels que volen acabar amb el regim putrefacte del fraquisme. "Campanades a mort" es convertirà en el requiem pels 5 treballadors assassinats i serà el punt on convergeixen les dues històries del documental.