El “reformisme sense reformes” dóna l’avantatge a Sarkozy
La derrota de l’esquerra a les eleccions presidencials del 2002 va condemnar els treballadors i joves francesos a cinc anys d’atacs contra les condicions laborals, els serveis públics, les pensions, la seguretat social. Contra els drets dels aturats i els dels treballadors immigrants. Amb les seves famílies totalment estigmatitzades, provocades i sotmeses a la fustigació i la repressió.
Però els últims cinc anys també han estat de lluites impressionants, a una escala mai vista a França des dels esdeveniments revolucionaris de 1968, com la lluita per la defensa de les pensions, el moviment de masses que va obligar a la retirada del “contracte de primera ocupació” (CPO), que reduïa els joves treballadors a una situació de simples esclaus assalariats, sense ni tan sols els drets mínims de què gaudien la resta de treballadors. La derrota de la Constitució Europea al referèndum del 2005 i la victòria aclaparadora del Partit Socialista a les eleccions regionals van ser un reflex del profund descontentament social que hi ha dins de la societat, com els disturbis de masses que van esclatar a més de 200 ciutats com a reacció a l’assetjament policial el novembre d’aquell mateix any.
Ara, en aquestes eleccions presidencials i a les legislatives que les seguiran, milions de treballadors i joves tenen l’oportunitat d’alliberar-se del que sens dubte ha estat el govern més reaccionari des del règim de Vichy als anys 40. La campanya electoral s’ha produït en un context de vagues (tres setmanes de vaga dels estibadors de Marsella, sis setmanes dels treballadors de Citroën a Aulnay-sous-Bois). Per tant, era raonable esperar que tant a les presidencials com a les legislatives guanyessin els partits d’esquerra. Tot i així, els resultats de la primera volta de les presidencials no són particularment bons per a l’esquerra, malgrat una participació històrica sense precedents (84%).
Sarkozy, el candidat del principal partit capitalista (UMP), dels 12 candidats va ser el que més vots va aconseguir, un 31%. Això el situa a la segona volta en una posició més favorable que la candidata socialista, Ségolène Royal, que va aconseguir un 26%. Sarkozy ha adoptat moltes de les idees del racista Front Nacional i això ha atret a molts dels votants del FN. El suport al FN ha passat del 16,9% el 2002 a un 10,4%. Una victòria de l’esquerra a la segona volta encara és possible, però els vots dels altres candidats semblen posar Sarkozy al capdavant.
Els resultats dels 12 candidats són els següents:
Candidats de la dreta: Sarkozy, UMP 31,18%Bayrou, UDF 18,57%Le Pen, FN 10,44%De Villiers 2,23%
Candidats de l’esquerra: Royal, PSF 25,87%Bascencenot, LCR 4,08%Buffet, PCF 1,93%Languillier, LO 1,33%Bové 1,32%Shivardi, PT 0,34%
Altres Voynet (ecologista) 1,57%Nihous (ruralista) 1,15%
L’explicació fonamental d’aquest resultat rau, en primer lloc, en l’absència d’una alternativa socialista clara al capitalisme per part de l’esquerra. El PSF es va presentar a aquestes eleccions amb el programa més obertament pro-capitalista de tota la història del partit. Royal repetidament va recórrer a idees nacionalistes com l’amor a la pàtria, la bandera i l’himne nacional. Per combatre l’atur ha proposat un pla similar a l’odiat CPO. Per combatre la delinqüència defensava que els joves infractors fossin internats sota supervisió de les forces armades. El seu programa no contenia ni una sola mesura que suposés una millora significativa dels nivells de vida. En una paraula, no era una campanya socialista, sinó una campanya de reformisme sense reformes. La incapacitat del govern Jospin de desafiar el poder dels capitalistes és el que va preparar el camí per a la derrota de l’esquerra el 2002. L’impacte d’aquesta derrota va dur a una crisi dins del PSF i al sorgiment del que potencialment podia haver esdevingut una poderosa oposició d’esquerres. El col·lapse de l’autoritat de l’ala de dretes es va poder veure en el 42% de vots en la votació interna contra la política de la direcció en el referèndum de la Constitució Europea. En canvi, els dirigents oportunistes d’aquesta oposició van capitular davant l’ala de dretes en el congrés del partit a Le Mans, a canvi de càrrecs i promeses de futurs ministeris. Quan va arribar el moment d’escollir la candidata per a les presidencials, Ségolène Royal, una representant de l’ala més pro-capitalista del partit, va guanyar per l’absència d’una oposició seriosa des de l’esquerra, i també gràcies a una campanya dels mitjans de comunicació que la van presentar com la “candidata més adequada per derrotar Sarkozy”. L’ala de dretes del partit, malgrat ser la responsable de la derrota de l’esquerra el 2002, va aconseguir després recuperar el control de l’aparell del partit. Aquesta campanya ha estat sabotejada obertament per un sector de l’ala de dretes del PSF, publicant declaracions a favor del candidat del partit capitalista UDF, François Bayrou. Aquests conspiradors, coneguts com a “Grup Espartac”, la majoria d’ells anònims, tenen la mateixa posició que altres dirigents del partit, com Rocard i Kouchner, que defensen un govern de coalició PSF-UDF. La UDF ha donat suport pràcticament a totes les mesures reaccionàries de l’actual govern de la UMP. Un altre destacat membre del PSF, que va ser assessor econòmic de Ségolène Royal, s’ha passat al bàndol de Sarkozy, jugant un paper actiu en la seva campanya.
Per al Partit Comunista, aquesta nova caiguda després del 2002 il·lustra les conseqüències desastroses de l’abandonament de qualsevol similitud amb una política socialista que la direcció del partit ha substituït per una política “alternativa” confusa, un llenguatge insípid petitburgès: nous impostos i multes als capitalistes dolents, premis als bons, comerç just, desenvolupament sostenible, etc. El programa del partit pretén inclús que el capitalisme pot eradicar completament l’atur i la pobresa gràcies a ajustos impositius i a despesa pública.
És evident que els joves i els treballadors no estan convençuts que aquest galimaties “antiliberal” es pugui prendre seriosament, especialment després de l’aprovació, per la direcció del PCF, d’un programa massiu de privatitzacions que va ser posat en pràctica pel govern socialista-comunista en el període 1997-2002. Aquest nou revés sens dubte servirà per reforçar la posició de la corrent marxista del PCF, aglutinada al voltant de La Riposte. Aquesta corrent va participar activament en la campanya electoral del PCF, mentre explicava la necessitat de trencar amb la tímida política de reformisme “antiliberal” i defensar un programa socialista clar, tant públicament com dintre del partit.
