Tots els mitjans de comunicació repeteixen que són imparcials, independents i veraços. Però la societat en la qual vivim està dividida en classes socials antagòniques amb interessos oposats, i en els mitjans de comunicació veiem un exemple més d'aquesta realitat. La burgesia necessita inundar el planeta de propaganda per a justificar el sistema establert. I els seus mitjans de comunicació no són neutrals: confonen i menteixen a l'opinió pública, censuren notícies, distorsionen la realitat, intoxiquen i bombardegen les ments amb idees reaccionàries.

En l'Estat espanyol existeixen grups poderosos que monopolitzen la informació que rebem diàriament. Podem citar el grup Recoletos que posseeix, entre uns altres: Marca, Expansió, Què, Premsa Ibèrica, i per si no fos poc el 10% d'Antena 3. El president d'aquest grup és Juan Kindelán, membre de l’Opus Dei. El grup Planeta, que en 2004 va facturar 1.143 milions d'euros i aglutina a més de 60 empreses, controla Antena 3, La Razón i Onda Cero. El seu president és el multimilionari José Manuel Lara de Bosch, que va heretar tot un imperi empresarial del seu pare, José Manuel Lara, —capità de la Legió en temps de Franco— personatge que fins a la seva mort, fa tres anys, es va declarar franquista i del PP. El grup Zeta controla diaris com El Periódico de Catalunya, El Periódico de Aragón, La Voz de Astúrias, El Adelanto de Salamanca, i revistes com Interviú, Temps, etc. També destaca el grup Vocento, que controla Abc, Estudios Picasso, Árbol Media, el 13% de Telecinco i part de la Cope, emissora controlada per l'Església —el 50%, la Conferència Episcopal; i altre 20%, les diòcesis i ordres religioses—. Com sabeu, en aquesta emissora tots els dies, especialment pels matins, podem escoltar comentaris com “En Catalunya los terroristas mandan”, “Franco dejó un país próspero y modernizado”... Federico Jiménez Losantos ha arribat a afirmar que el 11-M va ser “producto de una conspiración para echar al PP del poder. A quienes me preguntan si creo a la izquierda española capaz de semejante barbaridad les contesto, sin dudarlo, que sí”. Aquestes i altres afirmacions que fa pocs anys únicament provenien de grups marginals ultradretans avui les podem escoltar en la Cope i llegir en periòdics com La Razón o El Mundo i fins i tot en cadenes de televisió com Telemadrid.  

 El grup Prisa 

  En darrer lloc, però no per això sense menys importància, cal assenyalar al poderós grup Prisa, el mateix que va donar la benvinguda al cop d'estat a Veneçuela contra el president electe Hugo Chávez a l'abril de 2002 a través del seu diari El País. Aquest grup posseïx 434 emissores de ràdio (Cadena Ser, 40 Principales, Cadena Dial, Màxima FM, Radiole, M80), a més controla Sogecable (propietària de Digital + i Cuatro) i Peretsa (propietària de Localia TV), també posseeix editorials com Santillana, Aguilar, Alfaguara, Suma, Taurus, etc. Té grans negocis en el sector del llibre i de les distribuïdores. Entre els periòdics que controla destaca El País, As, i Cinco Días. Amb aquest repertori no és d'estranyar que en l'any 2005 facturessin gairebé 1.500 milions d'euros. 

Aquest poderós grup de comunicació no només té interessos en l'Estat espanyol, té moltes inversions a Llatinoamèrica. Posseeix una televisió (ATB) i diversos periòdics a Bolívia (Extra, Nou Dia, La Razón). Gràcies a editorials del grup Prisa, com Santillana, tenen una implantació en gairebé tots els països on es parla castellà.

L'odi que mostren els seus editorials contra el president veneçolà té una explicació bastant material, i és que té com soci en aquest país al grup Cisneros, el major grup mediàtic d'aquest país, que controla Venevisión, una cadena de televisió reaccionària que va donar el cop d'estat contra Chávez. Gustavo Cisneros, propietari del grup, posseeix una fortuna personal d'uns 5.000 milions de dòlars, és la tercera persona més rica de Llatinoamèrica. És amo d'equips de beisbol, concursos com el de Miss Veneçuela, cadenes de televisió, etc. i, per descomptat, és amic de George Bush (pare i fill) i està relacionat amb el blanqueig de diners del narcotràfic. En els seus canals de televisió no hi ha constància que s'hagi emès alguna manifestació de suport a Chávez en moments crítics com l'atur patronal de 2003 o el cop d’Estat de 2002 .

Tampoc cal oblidar els vincles que Prisa té amb multinacionals amb presència a Llatinoamèrica com Repsol-YPF, que en publicitat inverteix cada any quantitats milionàries. Telefònica és ama del 20% de Sogecable, BBVA i BSCH, són els dos primers bancs de Llatinoamèrica i casualment també tenen llaços econòmics amb el grup Pressa. Però el major escàndol pel que fa a les inversions d'aquest grup a Llatinoamèrica té a veure amb el deute extern. Amb freqüència l'Estat espanyol condona el deute a alguns països en forma de llibres i material educatiu: és a dir, un país en comptes de pagar el deute ha de comprar llibres a una editorial. Així, en l'any 2000, Xile va comprar material a l'editorial Santillana amb un sobrepreu de 664 milions de pessetes, un 70% per sobre del seu cost, i en el 2002 el govern bolivià va deixar en mans de Santillana la producció i venda de llibres per a estudiants de primària. Tot això genera una xarxa de confluències i interessos de manera que la situació política i social d'aquests països, el color del govern de cadascun d'ells repercuteix immediatament en la informació que rebem. I per aquestes raons no és d'estranyar que el gir a l'esquerra que es viu a Amèrica Llatina inquieti a aquest conglomerat de la comunicació.

Així funciona la veracitat dels mitjans de comunicació. Són els interessos d'aquests grups empresarials els quals determinen quin govern és plausible i quin ha de ser atacat sense miraments. El País, diari que es autoproclama progressista, ompli les seves pàgines de calúmnies i mentides especialment contra el president Chávez. L'objectiu és clar, crear una opinió pública que vegi lògic qualsevol acció violenta que tingui com objectiu enderrocar a l'actual govern.  

 El monopoli dels grups d'informació  

 Com pot existir llibertat d'expressió quan els mitjans estan en mans d'un grapat de banquers i grans capitalistes? En els últims anys s'han donat grans fusions empresarials en diversos sectors estratègics per als capitalistes, el sector informatiu ha estat un d'ells. El grup de comunicació, New Corporation té actius en tot el món per valor de 55.000 milions de dòlars i obté uns ingressos anuals de 25.000 milions de dòlars, posseeix més de 130 periòdics, dues dotzenes de canals de televisió, productores de cinema, editorials, etc. El director i màxim accionista de tal embull és Keith Rupert Murdoch, un magnat nord-americà de 75 anys i, per cert, profundament conservador. Murdoch és un dels més grans multimilionaris del planeta —malgrat perdre 1.700 milions de dòlars en el seu últim divorci— i és molt conegut per les seves idees de dretes. La revista Forbes tots els anys el situa entre les trenta persones més riques del món, la seva fortuna se situa en l'esgarrifosa xifra d'uns set mil milions de dòlars. Va recolzar obertament en els anys vuitanta a Margaret Thatcher i a Ronald Reagan, igual que ara mostra un suport entusiasta a Tony Blair i, sobretot, a George W. Bush. Poc abans de començar la guerra de L'Iraq va declarar en The Guardian: “No podem tornar enrere ara, donant a Sadam l’Orient Mitjà sencer (…) Crec que Bush està actuant de manera ètica i correcta”. Preguntat sobre els avantatges d'aquella massacre imperialista va dir al mateix diari: “La conseqüència més important de la guerra de L'Iraq per a l'economia mundial seran els 20 dòlars per barril de petroli. És més que qualsevol reducció d'impostos en qualsevol país”. Persones com aquesta i empreses com les seves verifiquen la idea que en una guerra la primera víctima és la veritat. 

A Gran Bretanya, Murdoch posseeix els periòdics The Estafis, News of the World i The Sun. L'editora d'aquest últim periòdic és Rebeka Wade, personalitat que assisteix als natalicis del príncep Carles i que ha reconegut arribar a pagar a la policia amb fins periodístics. A EEUU posseeix el Nova York Post, i la influent revista neoconservadora The Weekly Standard que duia dos anys demanant el cap de Donald Rumsfeld per ser massa “centrista”. Per si no fos poc, l'any passat va comprar el portal d'Internet MySpace.com per 580 milions de dòlars, i també la cadena de videojocs IGN per 650 milions de dòlars. Actualment tempteja comprar part d'Antena 3 i La Razón. Murdoch va dir para The Hollywoods Reporter al novembre de 2005: “Les notícies són la meva passió, i donar a la gent opcions perquè tinguin dos periòdics per a llegir i més d'un canal de televisió”. No deixa de ser graciós aquest cínic comentari.

Ens dóna opció a triar. Clar… Murdoch no és l'únic magnat de la comunicació. En tenim un altre de la seva espècie: Ted Turner, que controla revistes com Time, People, Fortune, a part de posseir el navegador Netscape, de ser propietari de la cadena de Televisió CNN, amo dels arxius de la totpoderosa productora de cinema MGM (la del lleó), i a més és el major accionista de AOL Time Warner. Ell mateix va ser l'artífex de la fusió d'ambdues, valorada en 166.000 milions de dòlars. Ja sabem quina classe de notícies i idees ens intenta transmetre gent com aquesta i empreses com les seves. I també coneixem la classe de gent que utilitza per a “comunicar notícies”. Sense anar més lluny, el darrer mes de juny Murdoch va nomenar a Aznar membre del consell d'administració de New Corporation. La mateixa persona que ens “va comunicar” que “les armes de destrucció massiva existeixen i les veuran, poden tenir tota la seguretat”.

Per això, enfront de tota la propaganda de la classe dominant, els treballadors i els oprimits sempre hem tingut també que afilar les nostres armes ideològiques. La història de les organitzacions obreres està plena d'exemples de com es van crear i van desenvolupar publicacions obreres basades en el finançament i suport dels treballadors i totalment independents de l'Estat burgès; una premsa obrera que pogués presentar una batalla ideològica a la burgesia i organitzar als treballadors. Una tasca indispensable i valuosíssima que cal continuar: lluitar contra la intoxicació i manipulació amb la qual tots els dies ens bombardeja la classe dominant.