Kènia: les conseqüències bàrbares del capitalisme

Lenin va dir en una ocasió que el capitalisme és horror sense fi. Kènia és la prova més espantosa d’aquesta afirmació. És una nació de prop de 36 milions d’habitants, situada a l’equador, a la costa oriental d’Àfrica, amb Sudan i Etiòpia al nord, Uganda a l’oest, Tanzània al sud i l’Oceà Índic a l’est. Al nord-est es troba Somàlia. La capital, Nairobi, és una de les ciutats més grans d’Àfrica, amb una població de 3 milions de persones. L’edat mitjana de la població és de només 18 anys. Kènia està beneïda amb un clima benigne i una terra agrícola fèrtil, encara que el 70 per cent del país és àrid o semi-àrid. La combinació del paisatge pintoresc i una fauna abundant fan de Kènia una les principals destinacions turístiques del continent. Kènia té una cultura molt vibrant que en gran part és conseqüència de la seva diversitat ètnica.

La base de la seva economia és l’agricultura i el turisme. Els principals conreus són el té, el cafè, l’anacard, el blat de moro, el sucre i el piretre. Per tant, té tots els elements per esdevenir una nació pròspera i triomfant. Però gairebé mig segle després de la independència del domini britànic segueix sent un país pobre. La renda per càpita del país és prop de 300 dòlars. Fins fa poc Kènia era presentada com un exemple brillant de l’èxit de l’economia de lliure mercat. Era un país que havia seguit al peu de la lletra la política dictada pel Banc Mundial i l’FMI. Se suposava que era un exemple radiant de democràcia, un far d’esperança per al que és conegut pels europeus com “el continent de la foscor”.

Ara tots aquests somnis han quedat reduïts a cendres. A les setmanes recentment passades, Kènia s’ha fet miques per una onada de violència ètnica i tribal que s’ha cobrat gairebé mil morts. La causa immediata de la violència va ser la tupinada de les eleccions del 27 de desembre, quan el president actual Mwai Kibaki va robar la victòria a l’oposició amb un frau electoral flagrant. Immediatament després de les controvertides eleccions, els seguidors de Raila Odinga, un membre de la tribu Luo, va encapçalar l’opositor Moviment Democràtic Taronja, i van sortir al carrer per protestar. Com Kibaki és kikuyu, com ho són la majoria dels seus partidaris, la lluita va adquirir el caràcter de conflicte ètnic sagnant.

Des d’aleshores, al menys 1.000 persones han mort i 200.000 han fugit de les seves cases per l’extensió de la violència. Cada dia els mitjans de comunicació occidentals apareixen plens amb històries de nous horrors, sobre com els pobres africans es maten entre ells amb matxets, pals i ganivets. Saquegen i cremen cases, milers de persones es veuen obligades a fugir a d’altres zones. Dotzenes de milers de famílies han hagut d’abandonar les seves llars. Persones cremades o assassinades a cops de matxet. Dones violades. L’oficina de l’ONU per a la coordinació dels afers humanitaris a Ginebra va dir avui que el mes passat a un hospital de Nairobi es van comptabilitzar 167 violacions de dones, la víctima més jove tenia un any d’edat.

L’assassinat, en incidents separats, de dos parlamentaris Taronja, va lliurar una orgia d’assassinats als suburbis de la capital i a d’altres zones. Un era Mugabe Were, un lunhya molt popular a Nairobi; l’altre era David Kimutai Too, un kalenjin. A la capital provincial de Lous, Kisumu, més kikuyus van ser massacrats, alguns d’ells van morir amb pneumàtics cremant col·locats sobre els seus colls com a “collarets” a mans de joves luo. A Edoret, on va ser disparat Too per un oficial de policia, centenars de joves van bloquejar les carreteres amb pneumàtics cremant i pedres, cantant: “Kibaki se n’ha d’anar”. En el que quedava de la pobre ciutat de Nwagocho i als barris de Baraka es podien veure columnes de fum sortint de les cendres. Allí la policia va disparar i matar a quatre persones i va ferir a d’altres cinc el dijous per la tarda i el divendres per la nit. Estaven acusats de participar en el saqueig de propietats i incendiar cases residencials i edificis d’oficines.

Com a venjança pels atacs, a la ciutat occidental d’Ainamoi, un oficial de la policia va ser linxat per una multitud de 3.000 persones armades amb arcs i fletxes, llances, pals i matxets. L’acusaven d’haver ferit a un civil quan la policia va obrir foc contra les protestes que van esclatar en arribar les notícies de la mort de Too. “L’oficial de policia va ferir a tres atacants abans que fos dominat i linxat al mateix lloc”, aquestes són les paraules d’un comandament de la policia, Peter Aliwa. Els funcionaris regionals van dir que vuit persones havien estat assassinades a la vil·la de Ikonge, a 240 milles a l’oest de la capital, Nairobi, en un atac per a venjar l’assassinat de Too. Uns 100 homes van tallar a sis de les víctimes fins a morir. Els altres dos van ser assassinats amb fletxes enverinades. Altres quatre persones van ser assassinades per la policia, la llista d’horrors sembla inacabable.

Hipocresia de la “comunitat internacional”

La dèbil burgesia nacional keniana està alarmada davant d’aquests esdeveniments. El periòdic més gran del país, el Daily Nation, que va donar suport a Kibaki durant la campanya electoral, ha perdut la paciència amb ell. En un editorial deia que la “inèrcia i ineptitud” del govern va deixar al “descobert els instints bàsics i ha fet retrocedir al país als temps pre-colonials”. La burgesia es retorça les mans, però, quina és la solució? A aquesta pregunta el Daily Nation no té resposta.

Què passa amb la “comunitat internacional”?  Països democràtics agradables com la Gran Bretanya i els EUA ajudaran? La resposta dels governs a aquesta terrible massacre ha estat el mutisme. On són les crides per un canvi de règim a Nairobi? On són les resolucions del Consell de Seguretat? On són els plans d’intervenció humanitària? No hi ha res. Per què? Potser perquè Kènia no té petroli, o potser perquè Occident ha estat donant suport al president kenià, Mwai Kibaki i el seu règim, i per aquesta raó no veuen la necessitat urgent de canviar. Per qualsevol de les raons, els agradables, civilitzats i cristians líders del món occidental no s’han afanyat per ajudar a evitar una catàstrofe en les línies de Ruanda.

Com sempre, l’actitud dels imperialistes destil·la hipocresia, la Gran Bretanya i els EUA han donat un suport militar considerable a Kènia i encara li donen. Kibaki en el passat va ser rebut càlidament com un aliat a la “guerra contra el terrorisme” global. Diuen que la Unió Europea podria “intentar” que s’imposin sancions a Kènia, que castigaria a Kibaki i alguns dels seus ministres i seguidors, mentre que, suposadament, alleujarien als kenians més pobres dels efectes de les sancions comercials i de privació dels ajuts. Això significaria prohibició de viatjar per a alguns individus específics i les seves famílies, i altres mesures similars. Però aquest tipus de coses ja es va intentar en el cas de Zimbabwe, sense produir cap resultat significatiu. Serà un petit inconvenient per a Kibaki no poder viatjar a Londres per comprar a Harrods, però serà poc més que un cop de mà al canell.

Han enviat a l’anterior secretari general de l’ONU, Kofi Annan, per què actuï com a mediador entre Kibaki i el líder de l’oposició, Raila Odinga. Kofi Annan diu que els oponents polítics havien acceptat un pla de quatre punts que podria posar fi a la violència “d’aquí a set o quinze dies”. “El primer [punt] és emprendre acció immediata per aturar la violència”, va dir a Reuters. Però només són paraules i no hi ha cap símptoma de que la violència disminuirà. Més aviat al contrari.

Diplomàtics, empresaris i líders eclesiàstics esperen fervorosament que les negociacions d’Annan tinguin èxit. Saben que Kibaki és culpable de la tupinada a les eleccions presidencials, han acceptat no pressionar perquè s’imposin sancions immediates i així donar més temps a Annan. Però el temps no està del seu costat. Kibaki està prolongant les converses amb l’esperança d’enfortir la seva posició sense fer cap concessió sobre les eleccions o sobre res més. I als seguidors de l’oposició se’ls demana que reprimeixin la seva fúria i rebaixin les seves reivindicacions. Això és tot el que han ofert Kofi Annan i les “Nacions Unides”: demanar calma! Evitar la violència! Però la violència augmenta i amenaça amb atropellar la societat.

En vista de la impotència manifesta de Kofi Annan, l’actual secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va volar des de la cimera de la Unió Africana a Etiòpia a Nairobi per donar-li el seu suport. Les converses es van reprendre, Ban va demanar a ambdues parts que “miressin més enllà de l’interès individual. Que miressin més enllà del seu partit... Ara el futur està davant vosaltres”. Però són paraules buides que no han tingut cap efecte. L’abisme que separava als partits antagònics abans de les eleccions ha esdevingut en un abisme insalvable. Aquest conflicte no es pot resoldre en termes purament parlamentaris. En un discurs davant la cimera de la Unió Africana a Addis Abeba, Kibaki va donar la benvinguda als esforços mediadors internacionals però va suggerir que l’oposició hauria de dur les seves queixes als tribunals. Va dir el següent: “La judicatura a Kènia té anys d’arbitratge en disputes electorals i l’actual no és una excepció”.

Aquestes paraules demostren el cinisme descarat de Kibaki. Tothom sap que els tribunals estan plens d’aliats de Kibaki. En qualsevol cas, els procediments es mouen amb lentitud i podrien trigar mesos o anys en arribar a una conclusió. És un intent transparent de tàctiques dilatòries. El recompte dels vots no resoldria res perquè la majoria dels kenians no té confiança en la comissió electoral. Els Taronja estan exigint noves eleccions, que seria l’opció més democràtica. Però fins i tot si se celebressin eleccions (Kibaki s’ha negat), qui les convocaria? No és probable que Kibaki i els seus seguidors s’assentessin juntament amb Odinga en un govern interí mentre continua la carnisseria.

Crims de l’imperialisme

Per a moltes persones a Europa tota aquesta situació sembla inexplicable. Alguns segurament s’arronsen d’espatlles i fan referències vagues al tribalisme, que és un terme que no entenen. D’altres veuen en això una confirmació de que els africans són persones “primitives” amb instints “salvatges”, enfront dels civilitzats europeus. En canvi res pot estar més lluny de la realitat. Sempre han existit diferents tribus a Kènia, com a qualsevol altre país africà. En el passat hi ha hagut guerres entre tribus pels ramats, la terra o els recursos naturals com llacs i rius. Però aquests conflictes tribals eren un joc de nens comparats amb les guerres sagnants que els “civilitzats” europeus han portat a terme durant segles i que han costat milions de morts. I el mal provocat per aquestes primeres guerres inter-tribals, empal·lideix en comparació amb l’arribada dels estrangers, que va començar a mitjans del segle XV. El tipus de conflictes genocides globals que hem vist a llocs com Ruanda eren desconeguts a Àfrica abans de l’arribada de l’home blanc. Només podrien ser el producte del nostre propi món civilitzat i il·lustrat.

La subjugació colonial de Kènia va arribar acompanyada per la mateixa violència que a d’altres països africans. Els colonialistes deliberadament van concedir certs privilegis a algunes tribus en detriment d’altres. Els governants europeus cristians van dividir tota l’Àfrica, esperonant i intensificant les divisions tribals. Els britànics eren especialment hàbils en aquesta tasca. A Kènia van introduir un rígid sistema de classificació dels “nadius” segons els seus orígens tribals, reals o imaginaris. Fins i tot van inventar tribus inexistents amb aquest propòsit, com els kalenjins, l’existència dels quals com a tribu separada es remunta als anys quaranta del segle XX. Van ser, per tant, els britànics els que plantar la llavor de la lluita inter-tribal. Van deixar darrera seu la mateixa herència verinosa que van sembrar primer a Irlanda, Palestina, Xipre i el subcontinent indi.

La Vall del Rift, que ha esdevingut el centre de la major part de la violència ètnica, als temps colonials era conegut com les Muntanyes Blanques. Originalment estava habitat per hordes de ramaders masai, però els britànics, que volien aquestes terres per a ells, els van expulsar. Les llavors de la lluita per la independència van començar des del mateix instant en que les comunitats van haver d’abandonar per la força les terres productives. La resistència organitzada va començar després de la Primera Guerra Mundial, i inicialment es va centrar en qüestions com l’accés a l’educació per als africans, els drets de propietat de la terra i els impostos. La lluita es va intensificar després de la Segona Guerra Mundial, quan els africans negres van retornar del front amb destresa militar, van llençar una prolongada i sagnant guerra de guerrilles per la independència.

El poble kenià va patir moltes morts, molts lluitadors per la llibertat van ser empresonats i enviats a camps de concentració. Però al final van guanyar. Kènia va guanyar la independència el 12 de desembre de 1963. Va ser una gran victòria per a la població. Però els líders de classe mitjana de la lluita per la independència van continuar amb el sistema opressor i explotador dels britànics. Independent de nom, la burgesia nacional va mantenir una actitud servil cap a la Gran Bretanya. En realitat, més de quaranta anys després de la independència, Kènia depèn avui més de l’imperialisme que abans.

Quin és el problema? El problema és el següent: que la població de Kènia va lluitar una guerra heroica d’alliberament nacional contra l’imperialisme britànic. Els britànics se’n van haver d’anar. Però, en realitat, només va ser mitja victòria. La part del lleó del botí va anar a parar a la nova classe mitjana, els negres que aspiraven als nivells de vida europeus i que en secret admiraven als vells amos colonials, que volien ser com ells. El primer president va ser Jomo Kenyatta, el llegendari líder de la lluita d’alliberament. Va governar Kènia des de la independència fins a la seva mort el 1978. Com Julius Nyerere i altres líders africans, al principi parlava de socialisme, va prometre alliberar el país de la maledicció de la malaltia, la ignorància i la pobresa. En realitat, era el programa de la revolució democràtico-burgesa. Però a les condicions modernes és impossible que un país subdesenvolupat com Kènia resolgui els problemes de la revolució democràtico-burgesa sobre la base del capitalisme.

La bancarrota de la burgesia nacional

La burgesia nacional és massa dèbil, massa dependent de l’imperialisme per fer front als problemes més urgents de les masses. La nova elit negra va anar a elitistes escoles privades britàniques on va aprendre a parlar i pensar com els bwanes blancs dels temps colonials. Van esdevenir accionistes de les empreses britàniques i nord-americanes que es van instal·lar a Kènia i van establir un nou tipus de dependència colonial. Per al treballador i camperol kenià pobre no va canviar res. Ho van donar tot en la lluita però només van aconseguir canviar un amo per un altre. La nova burgesia negra era tan rapaç com els britànics, però encara més corrupta, ineficaç i podrida. En realitat, només eren els agents locals dels imperialistes britànics i nord-americans.

Després de la independència, els diferents grups de la classe dominant van començar a lluitar pel poder i la influència. En aquesta lluita de poder es van basar en lleialtats tribals. Van preservar intacte el vell sistema britànic de dividir i vèncer. Kenyatta, que era un kikuyu, va entrar en conflicte amb Odinga Odinga (el pare de l’actual líder de l’oposició), que es va basar en els luos. Per reforçar la seva posició, Kenyatta va distribuir grans zones de terra fèrtil a les antigues Muntanyes Blanques entre els seus seguidors kikuyu. Altres tribus com els luo i els kalenjin van quedar exclosos. Malgrat això, les diferents tribus vivien juntes en pau i sovint es casaven entre ells. Existia un sentiment d’identitat nacional keniana, però en els últims anys el que ha predominat és el sentiment de que els fruits del creixement econòmic de Kènia no s’han compartit de la mateixa forma. Aquest sentiment poc a poc ha esdevingut un ressentiment contra la tribu dominant kikuyu que té el poder.

Les lluites constants pel poder entre els partits de l’oposició i el governant van dur a una concentració de poder dintre de la presidència. Kènia s’ha convertit de facto en un partit d’estat (KANU) amb un líder bonapartista (Kenyatta). Tot el poder es concentrava a la presidència. La independència de la judicatura és una farsa. Els oponents eren empresonats sense judici i les amenaces veritables eren “eliminades”. L’amiguisme i la corrupció es van estendre. Però durant la Guerra Freda entre Rússia i els EUA, Kènia era el preferit d’occident. En un moment en que els nord-americans temien que Àfrica acabés en el camp soviètic, Kenyatta era vist com un baluard contra el “comunisme”. Rebia fons mentre l’”Occident democràtic tancava els ulls davant dels excessos del govern, la falta de democràcia i la corrupció creixent”.

Després de la mort de Kenyatta el 1978, Daniel Arap Moi, el seu vicepresident, va prendre el poder. Però la inestabilitat subjacent va quedar al descobert amb un cop d’estat infructuós per part de la força aèria el 1982. Moi ràpidament va consolidar el seu poder dintre de la presidència, com havia fet Kenyatta. I Occident de nou tancava els ulls. Sota el règim de Moi, la corrupció, que sempre va existir, es va desenvolupar en una cosa semblant a un art. El saqueig de les arques de l’Estat era la regla, els que es van beneficiar de la privatització van ser els que s’esperaven, aquells que van contribuir als fons del partit KANU. Els oponents polítics eren empresonats sense judici, torturats i eliminats. De nou Occident no va dir res.

El domini d’un sol partit va silenciar eficaçment a aquells que no estaven d’acord amb el govern. Per exemple, el comitè disciplinari del partir va amonestar a un ministre perquè “no va aplaudir de manera prou entusiasta” després d’un discurs presidencial en un acte públic. Però a finals dels anys noranta, la reivindicació d’eleccions lliures amb més d’un partit es va fer irresistible. Tal era el descontent que les detencions sense judici, les pallisses i les tortures no van poder aturar el moviment per la democràcia. El règim va haver d’acceptar les primeres eleccions multipartidistes el 1992. En canvi, l’oposició estava fragmentada en línies tribals, i a les eleccions de 1992 i 1997, el KANU va tornar al poder per continuar amb el seu saqueig.

El 2002 l’oposició es va unir darrera d’un únic candidat i va infligir una severa derrota al KANU. Amb l’Aliança Nacional de la Coalició de l’Arc-iris l’oposició va aconseguir una victòria abassegadora el desembre de 2002. Per a molts semblava el final de gairebé quaranta anys de govern ininterromputs del KANU. El nou president, Mwai Kibaki, va declarar tolerància zero a la corrupció i va prometre elaborar una nova constitució en cent dies. Va iniciar una purga de la judicatura i va prometre eliminar la corrupció. Però no s’havia assecat la tinta del paper quan es van conèixer els detalls d’acords corruptes multimilionaris. Com en el passat, els funcionaris veterans del govern estaven implicats en la corrupció massiva.

Una altra Ruanda?

 L’oposició insisteix que Kibaki va robar les eleccions del desembre i és un president il·legal. Òbviament, tenen raó. Però en lliurar una onada de violència dirigida contra els kikuyus, els dirigents de l’oposició han jugat un paper letal. És possible que les revoltes i els pogroms fossin espontanis, una expressió de la fúria continguda dels joves aturats que porta temps bullint a foc lent. Però els líders no els han aturat i hi ha molta violència que ara l’està alimentant per als seus propis objectius, com fa el govern. A Eldoret, a l’oest de Kènia, bandes de la tribu luo van cremar a més de 30 persones que es refugiaven en una església. Aquest tipus d’accions donen excuses als extremistes kikuyus per organitzar atacs de venjança contra els luos a d’altres zones.

L’argument de Kibaki de que el país hauria de tornar a la normalitat és absurd. L’antic equilibri inestable s’ha destruït i no es pot recompondre. La realitat és que ni Kibaki ni Odinga poden resoldre els problemes de la societat keniana. Aquest és un conflicte entre dos polítics burgesos, lluitant per obtenir un tros del pastís estatal per a ells mateixos, les seves famílies i seguidors. Però com el conflicte té una base tribal, com ambdues parts accepten l’”economia de mercat”, guanyi qui guanyi, l’altra part perdrà. És una recepta acabada per a la lluita tribal, les massacres, el caos i el genocidi.

La por s’estén com una epidèmia incontrolable. La por genera més violència i la nova escalada de violència engendra encara més por, creant una espiral incontrolable de violència. Kènia viu en mig del rumor. Alguns diuen que hi ha desacords furiosos dintre del cercle de Kibaki. Altres diuen que va ser enverinat per imposar l’estat d’excepció. Entre els kikuyus, parlen amb por de les milícies luo lleials a Odinga entrenades al sud de Sudan. Tot això produeix una major escalada de violència des de matxets a metralletes, pals, navalles i fletxes enverinades. Però si esclata una guerra civil oberta, les atrocitats d’avui semblaran una festa. Aquests esdeveniments, prou horribles, no han arribat encara al nivell de les matances que vam veure a Ruanda el 1994. Però la perspectiva està allí.

No és impossible que Kènia es pugui fracturar en línies ètniques. Ja la violència ha provocat la fugida d’uns quants centenars de milers de kenians que pertanyien a minories ètniques als seus diferents llocs de residència. Els luos han hagut de fugir de la Província Central i els kikuyus de l’oest. Si les coses arriben fins al seu extrem, el govern dominat pels kikuyus de Kibaki mantindria el control del centre del país, la zona més rica, fins a Nakuru, al nord-oest de Nairobi, mentre que l’oposició Taronja d’Odinga controlaria l’oest i la major part del nord. Però encara quedaria el problema de la Vall del Rift. La majoria dels kalenkin que viuen aquí són hostils al domini polític kikuyu. Això fàcilment podria dur a una guerra civil sagnant, acompanyada de nous horrors.

Fins fa poc, això hauria semblat una perspectiva increïble per a la majoria dels kenians. La velocitat amb al que s’ha desintegrat tota l’estructura social i política del que semblava un dels països més estables d’Àfrica, demostra la fragilitat subjacent de la democràcia burgesa a tot arreu. El capitalisme no ha aconseguit resoldre els problemes del poble de Kènia, com ha fracassat a escala mundial en donar a la majoria de la població la vida que vol. Lenin va dir que la qüestió nacional és, en última instància, una qüestió de pa. El problema central era, i encara ho és, econòmic: el creixement econòmic de Kènia no ha mantingut el creixement ràpid de la població, que és un dels més ràpids d’Àfrica. El resultat va ser una escassetat crònica de llocs de treball, sobre tot entre els joves. L’escassetat de bona terra agrícola i la desocupació rural han tingut un efecte seriós.

Incapaços de viure de la terra, molts joves aturats van emigrar a les ciutats on es van refugiar als suburbis de Nairobi i altres centres urbans. Si l’economia hagués pogut subministrar ocupació i vivenda a tots, l’antagonisme, la sospita, els recels entre persones de diferents comunitats perdrien la seva raó de ser. Això és tan aplicable a Kènia com a qualsevol altre país del món. D’aquesta manera, es va crear una barreja volàtil i explosiva que ara ha explotat esquinçant l’estructura de la societat. Si existís un partit revolucionari, podria donar una explosió organitzada i conscient del descontent de les masses. Però en absència d’una alternativa revolucionària, altres forces poden sortir a la superfície, les forces fosques del tribalisme que enfonsa les seves arrels en un passat llunyà i que no s’ha superat.

El tipus d’atrocitats que s’han comès són obra d’elements criminals i desclassats, incitats per promotors professionals de pogroms d’un costat i l’altre. La majoria dels kenians estan espantats del que està passant al seu país. Però se senten inútils davant d’una marea de bogeria col·lectiva. L’única força a la societat que seria capaç d’aturar la violència és la classe obrera organitzada. Si els sindicats fossin dignes d’aquest nom, defensarien una alternativa de classe enfront de la bogeria tribal. Organitzarien milícies obreres armades, vinculades als sindicats, per patrullar els districtes obrers i mantenir l’ordre, desarmar i castigar als perpetradors dels pogroms.

La naturalesa desconeix el buit. En una situació on un gran nombre de joves estan prenent el carrer, o la classe obrera dóna al moviment una expressió organitzada i objectius clars, o inevitablement cauran sota la influència dels incitadors dels pogroms tribals. Malauradament, l’Organització Central de Sindicats (COTU), la principal federació sindical a Kènia, ha adoptat una posició d’abstenció en aquesta crisi, diu que el problema va ser instigat políticament i que s’hauria de “resoldre políticament”. Els dirigents de la COTU demanen a Kibaki que solucioni la crisi mitjançant la negociació. És una traïció i un abandonament total del deure.

Històricament, els sindicats kenians han estat dominats pel KANU i han mantingut estrets vincles amb el govern. Malgrat això, hi ha hagut lluites importants pels salaris i els llocs de treball, com el 2003, quan els treballadors kenians van protagonitzar una onada de vagues per tot el país. Aquest fet demostra el potencial revolucionari de la classe obrera, que és soscavat per la política de col·laboració de classes de la direcció. La classe obrera ha d’adoptar un paper actiu, totalment independent de qualsevol partit o dirigent burgès. Ha de lluitar per situar-se al capdavant de la nació i dirigir la lluita per un canvi fonamental de la societat, que és el que més desitja i necessita la majoria aclaparadora dels kenians.

El que fa falta és un veritable partit obrer, que superi totes les divisions ètniques i tribals, que organitzi la lluita contra els empresaris i el corrupte govern de Kibaki. Aquest partit lluitaria per reivindicacions democràtiques, començant per l’exigència de noves eleccions per fer fora del poder a Kibaki i la seva corrupta camarilla. Però les eleccions per elles mateixes no resolen res. La democràcia és una frase buida a menys que impliqui una transferència genuïna de poder al poble, a la majoria de la societat, que són els treballadors i els camperols.

La burgesia ha tingut dècades per demostrar que era capaç de fer alguna cosa per la població de Kènia. Ara es veu on ha acabat! El model capitalista d’Àfrica en qüestió de dies ha quedat reduït a la crema de vil·les i a piles de cadàvers. Però una tragèdia fins i tot major penja sobre el cap de milions d’homes, dones i nens innocents. Els cínics i els escèptics diran que la idea del socialisme i la unitat dels treballadors són impossibles. No! El que és impossible és que els homes i les dones continuïn vivint en aquesta societat capitalista corrupta i decadent, una societat que destrueix tot el que és humà i decent, que redueix a les persones al nivell dels animals. Si tractes a les persones com a animals, es comportaran com a tals.

Alguns diran que proposem una utopia. Però el que proposem és una societat basada en la solidaritat humana i no en la cobdícia del benefici. Aquesta cobdícia del benefici és, en última instància, responsable de la misèria de milions de persones a l’Àfrica i a tot el món. És l’avarícia rapaç dels terratinents, banquers i capitalistes, tant dels ricatxos de Londres i Nova York, com els seus nois locals tipus Kibaki, que han saquejat Àfrica tot el seu tresor i reduït a la població a l’esclavitud. Això, diuen els crítics del marxisme, és “pràctic”, però no és el que defensem.

N’hem tingut prou de les vostres polítiques “pràctiques”, hem vist amb molta freqüència a on porten. El que veiem a Kènia és la barbàrie, però la barbàrie és el resultat del fracàs del capitalisme, el fracàs a l’hora de donar ocupació a milions de joves aturats, condemnats a podrir-se a les cabanes de Nairobi, el fracàs a l’hora d’alimentar i vestir a la població, a l’hora de proporcionar vivendes decents, escoles i hospitals, en una paraula, el fracàs a l’hora de donar-los les condicions més bàsiques de l’existència civilitzada. Neguen a les persones una vida civilitzada i després es queixen de la barbàrie! Però el capitalisme, en última instància, significa barbàrie i el que avui veiem als carrers de Nairobi es pot repetir fins i tot a les nacions més civilitzades del planeta si segueix existint aquest sistema degenerat. L’elecció és socialisme o barbàrie, no només a Kènia, sinó a tot el món.

La humanitat està condemnada inevitablement al descens a la barbàrie? Per descomptat que no! Hi ha una força que pot impedir aquesta situació. Aquesta força és la classe obrera internacional, una classe que és capaç de traspassar totes les velles barreres de raça, color, nacionalitat i religió. Karl Marx deia: “els treballadors no tenen pàtria”. La classe obrera només pot sobreviure desenvolupant la unitat de classe, superant totes les distincions de color, raça, tribu i creença. No som kikuyu ni luo, catòlics ni protestants, ni blancs ni negres, som germans i germanes lluitant per una mateixa causa. Som soldats de la revolució socialista mundial. Aquest és l’únic missatge d’esperança als treballadors i camperols de Kènia i de tot el continent africà.

Londres, 5 de febrer de 2008