Ieltsin va ser un símbol per al sistema capitalista que va sorgir després de la contrarevolució capitalista que ell mateix va encapçalar. El fet que la seva mort ahir fos rebuda amb indiferència a Moscou, mostra el feble suport que el capitalisme té en la capital, una ciutat on, a diferència de les províncies, una capa de la població viu millor que en els temps soviètics. Com successor de Ieltsin i nou símbol del sistema capitalista avui, Putin lloa a Ieltsin. Naturalment Putin no vol criticar els orígens de la seva pròpia direcció, està lligat amb un cordó umbilical al mecenatge de Ieltsin. Per això al parlar de Ieltsin, Putin realment està parlant de si mateix, per exemple, declarant que els “nobles pensaments i paraules de Yeltsin: ‘cuidar de Rússia’, sempre han servit com punt polític i moral de referència”. Per descomptat, això no és altra cosa que fastigosa hipocresia. Ni Putin ni Ieltsin han cuidat mai del poble ni de Rússia, excepte d’allò relacionat amb les seves pròpies carreres. No és una qüestió de nobles pensaments abstractes ni de democràcia, sinó que són qüestions de classe. Si el Kremlin pot controlar els vots de la població llavors el vot és legítim, si no, per exemple, si un candidat comunista guanya i planteja la renacionalització de la indústria, Putin i companyia dirien que no es pot confiar en el poble, i així successivament. Putin considera el seu domini com a legítim, perquè Ieltsin li va lliurar el poder a ell, amb unes eleccions presidencials amanyades els resultats de les quals estaven decidits a priori. No és casualitat que Putin estigui repetint l'exemple de Ieltsin buscant un successor ja que el seu segon mandat acaba en la primavera de 2008. Tenint en compte tot el que ha canviat Rússia sota el seu govern, el traspàs de poder serà bàsicament el mateix i el següent dirigent deurà el seu lloc a Putin, i per tant també a Ieltsin.
Però no necessitem mirar més que a Moscou per a veure quin és el veritable llegat de Ieltsin, i de Putin. És el paradís per als rics, és la ciutat del món amb més multimilionaris, excepte potser Nova York. El ràpid ascens dels ingressos dels rics, el resultat del robatori i el saqueig, els grans ingressos del petroli cap al mercat immobiliari, tot està alimentant la inflació i una desigualtat cada vegada major. Els salaris no pugen, els treballadors veuen com la riquesa que estan creant la gaudeixen els corruptes, els arribistes degenerats. En canvi, les ocupacions i els salaris són atacats, a més l'augment del ruble abarateix les importacions i converteix a la indústria russa en menys competitiva. Les fàbriques que podrien donar ocupació a milers de treballadors estan sent arrasades per a construir noves oficines i centres comercials. En sectors que estan prosperant com el comerç immobiliari, el govern local i les empreses constructores empren a treballadors que procedeixen de fora de Moscou, de Rússia o d'altres antigues repúbliques soviètiques, per a dividir als treballadors i mantenir baixos els salaris. Desgraciadament, això ha tingut un efecte, amb l'extensió del racisme contra els treballadors immigrants. Només has de viatjar durant una hora pels afores de Moscou i veuràs la pobresa de les províncies. Aquesta és la realitat del capitalisme, les seves contradiccions i el parasitisme.
L'admiració professada per Putin cap a Ieltsin i la seva política econòmica similar, demostren que no hi ha diferències fonamentals entre ells. Les diferències que existeixen es basen en factors personals. En realitat, el fet que tant Ieltsin com Putin individualment hagin estat capaços d'influir en la política tant, demostra com de similar són els seus regnats. Els dos són dirigents bonapartistes, que estan al capdavant d'un aparell de l'Estat que en gran mesura s'ha independitzat de la societat i utilitza aquesta independència per als seus propis interessos.
El paper de l'Estat en la història recent de Rússia requereix alguna explicació perquè està directament relacionat amb el col·lapse de la URSS. Ieltsin no va crear les condicions que ell va tenir durant els anys vuitanta i noranta. En realitat aquestes condicions són les quals van ajudar a conformar a Ieltsin, que va respondre als esdeveniments en lloc de tenir un pla preconcebut. Els orígens subjacents del moviment cap a la contrarevolució capitalista no es trobaven en el naixement de Boris Nikolaevich en el si d'una família pobra de treballadors de la construcció en 1931, sinó l'ascens de la burocràcia del partit en la URSS que buscava defensar primer els interessos del seva pròpia casta i només en segon lloc els de la URSS. Aquesta burocràcia del partit va ser capaç d'establir un ferm grilló sobre la societat després d'enfrontar a la feble classe obrera soviètica contra la pagesia en els anys vint i trenta, ara atacant a la classe obrera i donant concessions als kulaks, per a fer-ho després amb la pagesia i liquidar als kulaks com classe. Al mateix temps que suprimien els drets democràtics, el que quedava del Partit Bolxevic i del moviment obrer independent va ser ofegat en sang. Però els règims bonapartistes per la seva pròpia naturalesa són règims en crisis, com demostra el període anterior a la guerra. El paper de la burocràcia del partit només va ser realment estable després de la victòria en la Segona Guerra Mundial, quan van aparèixer dècades d'estabilitat es van convertir en la norma més que en l'excepció. En aquest període es van aconseguir resultats fantàstics. La URSS va enviar el primer home a l'espai i es va convertir en la segona potència industrial del planeta. No obstant això, encara que la classe obrera es va tornar numèrica i culturalment més forta, això no es va traduir automàticament en un pes social major ni en una influència política més gran. El nivell en el qual factors com els partits polítics i les classes poden afectar al seu torn al desenvolupament econòmic no desaproven el marxisme, que no té gens en comú amb la caricatura formalista, antidialèctica del marxisme representada a la Unió Soviètica pel PCUS, que reduïa el desenvolupament social simplement a l'economia. Això és el que els teòrics de la conspiració de l'esquerra a la Unió Soviètica han tingut en compte quan després han culpat del col·lapse de la URSS a Gorbatxov i Ieltsin, en lloc d'explicar les causes més profundes i de major abast. Però això no significa que els marxistes tinguin una bola de cristall amb la qual puguin predir el futur de manera exacta. El mètode marxista pot revelar la crisi subjacent en la qual es trobava la URSS, però no definir amb antelació quins resultats tindria el final del control burocràtic de l'Estat i la societat. Ted Grant va explicar a principis dels anys setanta, tan prompte com les taxes de creixement en la URSS s'aproximaven a zero, que el règim no podia durar i que seria enderrocat, va pronosticar que la classe obrera recuperaria el control de l'aparell de l'Estat i democratitzaria els sindicats, injectant nova saba en l'economia soviètica i en la revolució mundial. Això era totalment possible. De cap manera era inevitable que la burocràcia aconseguís amb èxit restaurar el capitalisme. Al final això es va aconseguir, en gran mesura, a causa de l'absència d'organització per part de la classe obrera, que no va poder desenvolupar un programa o un partit capaços de prendre el poder. Durant el procés de contrarevolució capitalista, ni la classe obrera, a causa de la seva falta d'organització, ni la classe capitalista, que només existia a principis dels anys noranta en una forma embrionària, van ser capaces de controlar l'Estat. En el seu lloc, l'Estat amb Ieltsin, a pesar de la seva pròpia debilitat interna, tingué l'última paraula en la política, com va ser manifest amb l'ús de l'exèrcit aixafant a l'oposició en el parlament en 1993 i en altres exemples. I dintre de l'aparell de l'Estat, el president tenia un gran pes com àrbitre a l'hora de decidir el resultat dels enfrontaments entre fraccions rivals. Per exemple, fins i tot quan la taxa d'aprovació de Ieltsin va caure al 2 per cent a la fi dels anys noranta, encara tenia moltes palanques de poder per a nomenar i acomiadar a tot un seguit de primers ministres.
En essència, el mateix s'aplica al règim de Putin. És veritat que en contrast amb el regnat de Ieltsin, el capitalisme ara s'ha consolidat i la classe capitalista és més forta. Però, com amb la classe obrera en la URSS, això no significa que la classe capitalista hagi augmentat el seu control sobre l'Estat. Tot el contrari, l'Estat amb Putin s'ha enfortit i s'ha convertit en una palanca per sobre de la classe capitalista. L'odi del capitalisme i dels capitalistes no ha soscavat la direcció de Putin com tampoc ho va aconseguir amb Ieltsin. En el seu lloc, Putin s'ha recolzat en les masses i explotat aquest descontentament per a copejar als oligarques com Mijail Khodorkovsky, mentre que els interessos comercials de l'Estat s'han expandit al sector automobilístic, la mineria i la defensa. Igual que l'Estat ha aixafat la competència capitalista en la indústria, ha aconseguit establir un monopoli en el Parlament amb la recreació del partit del poder, anomenat Rússia Unida, els orígens de la qual, juntament amb els del domini de Putin, es troben en l'època de Ieltsin. Aquesta redivisió de la propietat i el poder s'ha produït a costa d'antics aliats de Ieltsin, que han estat expulsats dels passadissos del Kremlin pels aliats que té Putin dins les forces de seguretat. Aquells que donaven suport a Ieltsin pels seus propis interessos empresarials i personals, ara pretenen que Putin està atacant les llibertats i que Ieltsin les defensava, sense clarificar que estan parlant de la llibertat dels oligarques a enriquir-se i no dels drets de la gent corrent. Sobra dir que aquestes mateixes persones en el poder van donar a Ieltsin quan va il·legalitzar el Partit Comunista i més tard va aixafar la seva pròpia Constitució a l'ordenar que els tancs disparessin contra la Casa Blanca a l'octubre de 1993. El règim de Putin és l'evolució natural del règim de Ieltsin.
L'única raó per la qual Ieltsin va tolerar a l'oposició, en un període que el PCFR tenia molt de poder en el Parlament i entre els governadors regionals, és perquè ell era feble. Si hagués estat més fort no hauria actuat de manera diferent a la de Putin. La mort de Ieltsin és una oportunitat per a emfatitzar de nou que el règim de Putin és la continuació del seu règim, i insistir en el fet que en el conjunt de la societat no es plora a Ieltsin, que el règim que Putin ara està presidint és la supervivència del seu. Però a diferència de Ieltsin no morirà de forma natural. Cal lluitar contra ell i derrotar-lo. Malgrat que la classe obrera encara és feble, ja s'estan veient els símptomes del ressorgiment de la lluita de classes. D'altra banda, els seus enemics de classe dintre de l’élite no són tan forts com aparenten ser. Putin és popular com a líder en part perquè és vist com una mica diferent als polítics corruptes i busca-raons que hi ha en el gabinet i el parlament. Sense Putin les perspectives per al sistema no són tranquil·litzadores. L'estabilitat de la qual la direcció de Putin ha gaudit és molt superficial. L'Estat és poderós contra grups de capitalistes i treballadors, estudiants i pensionistes, etc., perquè l'Estat és la llei. Però és incapaç de resoldre de la mateixa manera les diferències dintre de l'Estat. Aquestes encara només les pot decidir el president, això significa que el pròxim president tindrà el poder d'ordenar una nova ronda de redivisió de la propietat, reflectint la debilitat de les relacions de propietat capitalista i que els capitalistes no són capaços de defensar-se de l'Estat, perquè ells mateixos són fruit del mecenatge de l'Estat. El sorgiment d'un segon partit de poder en la forma d'Una Rússia Justa, ofereix una visió del potencial que la classe dominant té per a soscavar la seva posició a través de la divisió interna. En lloc d'enfortir el sistema com un tot, només estan interessats en els seus propis beneficis i prestigi.
L'estabilització que ha tingut lloc a Rússia amb Putin, ha enfortit la posició negociadora de la classe obrera. Els treballadors i la joventut estan començant a pensar no només en la lluita per la supervivència quotidiana, sinó també en què ocorrerà en el futur. Segons passen els dies, cada vegada està més clar, malgrat que encara és una minoria, que el domini del capital, que està lligat al domini polític de la burocràcia estatal, només empobrirà més als pobres, explotarà als explotats i enriquirà als rics. Una nova generació està mirant cap a la classe obrera perquè dirigeixi als estudiants, als intel·lectuals, als pensionistes contra la classe capitalista i l'aparell de l'Estat. Aquestes conclusions estan sent estimulades per l'embrió del moviment obrer que ha dut a lluites en les fàbriques de Ford, Coca Cola i Heineken, prop de Sant Petersburg. En condicions de ferri control estatal per part dels tribunals, però la lluita sindical està orgànicament vinculada a la lluita política no només contra els empresaris, sinó també contra els tribunals i el Parlament. Només armats amb el mètode del marxisme i un programa socialista clar, aquesta lluita embrionària creixerà en un moviment de la classe conscient políticament i bé organitzat capaç d'enderrocar a un règim que té unes arrels molt febles en la societat.
La realitat és que la classe obrera, a pesar de ser numèricament més feble que en els últims dies de la URSS, encara és la gran majoria de la societat. Només necessita estar organitzada i generalitzar la seva experiència. Ara com ara el principal actiu de l’élite dominant no ha estat la seva pròpia força intrínseca, sinó precisament l'absència d'aquesta organització i consciència per part de la classe obrera. Però això es convertirà en el seu contrari, amb divisions internes i una posició ideològica feble de la classe dominant, que deu el seu estatus als buròcrates que van trair a la URSS, com Yeltsin, aprofundint així la voluntat de la classe obrera per a lluitar contra el capitalisme i la seva confiança en si mateixa com l'única classe en la societat que pot modernitzar Rússia. I el que s'aplica a Rússia també s'aplica a la classe obrera de cada país. La derrota de la Unió Soviètica i el triomf de l'imperialisme van afectar a tot el món, no només a la URSS. La podridura del capitalisme a Rússia avui és un reflex de la senilitat del capitalisme globalment. La nova època en la qual hem entrat de guerres, revolucions i contrarevolucions, crearà moltes oportunitats per què la classe obrera prengui el poder. La victòria de la classe obrera en un país estratègic transformarà la situació. Aquest és el potencial de la revolució bolivariana a Veneçuela, que està sent seguida no només a Amèrica Llatina, sinó també a Rússia. No és casualitat que els treballadors a Veneçuela estiguin, sobre la base de la seva pròpia experiència traient les mateixes conclusions que a Rússia cap a gairebé cent anys. Aquestes són les lliçons que els treballadors avui a Rússia han d'aprendre i inspirar-se en elles. La classe obrera russa és prou poderosa per a controlar les tendències burocràtiques dintre de l'estat i està més integrada amb la classe obrera mundial que mai. Una nova edició de la revolució russa en les condicions actuals no seria una simple repetició de 1917. Seria una nova revolució socialista però a un nivell qualitativament molt superior.
