Es pot lluitar pels drets democràtics nacionals sense independència de classe?
Existeix entre una part important del jovent, tant treballador com estudiantil, del País Valencià, Catalunya i Illes Balears un sentiment de rebuig a l’opressió nacional que té el seu origen en la història de l’Estat espanyol i el seu caràcter reaccionari, especialment evident durant la dictadura franquista.
L’opressió nacional avui resta sense resoldre i la crisi capitalista no fa més que accentuar el problema. La pervivència del capitalisme i l’Estat burgés ha impedit una sortida real al problema. O siga, d’un sistema que sols busca el benefici empresarial i un Estat que és hereu directe del règim feixista, amb la seua cúpula judicial, militar i policial no depurada (cal destacar, després de 20 anys en total de Govern del PSOE), i una dreta espanyolista que es directament successora de l’anterior règim, (sols cal fer esment a la seua vinculació orgànica amb l’Església Catòlica o la seua oposició acèrrima a la Llei de Memòria Històrica, per molt descafeïnada que aquesta siga).
Així doncs, gran part de l’Esquerra Independentista, sobretot al País valencià, vincula la lluita pel dret a l’autodeterminació amb la lluita contra el capitalisme. Els marxistes creiem que aquesta idea és totalment correcta, sempre que no es considere com a dos etapes, anteposada la primera a la segona; el que no ens sembla correcte és la postura mantinguda per determinats sectors del moviment, que consideren que cal prioritzar la lluita nacional i deixar a banda la lluita pel socialisme. La independència política, diuen aquests sectors, posaria a la nostra disposició els recursos econòmics i acabaria amb l’explotació i l’espoli que sofrim per part de l’Estat espanyol.
L’organització d’esquerres que més clarament defensa aquest punt de vista és el PSAN. La seua aliança total amb Solidaritat Catalana per la Independència, (SCI) és l’aplicació pràctica d’aquesta posició teòrica que acabem de descriure.
En la pàgina web del PSAN podem llegir el següent: “Així doncs, aquestes són les dues principals crisis que afecten Catalunya. Per una banda el problema espanyol, la crisi d’un estat que només s’aguanta per mitjà de l’explotació de les nacions que oprimeix. Per l’altra, la crisi d’un sistema econòmic que camina cap a la destrucció.” En un principi, sembla que no oblida que la lluita contra el capitalisme és clau; tanmateix, aquesta afirmació òbvia diverses qüestions que no es poden ignorar: quin paper té la burgesia catalana en el capitalisme espanyol i quin benefici trau de l’existència de l’Estat burgés? D’on extrau la quota de mercat? I si el sistema econòmic camina cap a la destrucció, quin sentit té oblidar en la pràctica la lluita anticapitalista per aconseguir el dret a l’autodeterminació al si del capitalisme? La resposta a la primera pregunta és clara: la burgesia catalana té els seus interessos lligats completament amb l’espanyola, ja que tenen un objectiu comú: l’explotació de la classe obrera arreu de tot l’Estat espanyol. La segona qüestió es respon per sí mateixa.
Per contra, la SCI demagògicament vol acabar amb la divisió de l’independentisme entre esquerra i dreta per aglutinar tots els diferents sectors en un front comú. Però aquest eslògan, “ni esquerres ni dretes, independència” amaga que l’autodeterminació no pot ser (i no ha de ser) una reivindicació abstracta, sinó que ha de tenir un contingut de classe molt concret: ser un pas per tal d’acabar amb l’opressió nacional que pateixen la classe obrera i altres sectors socials per part de la burgesia espanyolista, i que és conseqüència del capitalisme apuntalat tant per ella com per la burgesia catalana.
La SCI, en cas d’arribar algun dia a obtindre el poder, difícilment ho aconseguirà sense abans trobar-se en la tessitura d’haver de votar lleis al Parlament que no tinguen relació directa amb la independència, però sí amb l’economia i la política social. Quina opció escolliran, la progressista (a favor dels treballadors de Catalunya) o la reaccionària (a favor de la burgesia de Catalunya)?
I encara més: l’aparell de l’Estat burgés espanyol no permetrà mai l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació (un exemple el tenim en la il·legalització de l’esquerra abertzale a Euskal Herria). És totalment desencertat, per tant, lluitar pel dret a l’autodeterminació sense lluitar per acabar amb l’Estat i l’exèrcit que fa impossible el reconeixement d’aquest dret.
En la web del PSAN també podem llegir: “La petita burgesia és a l’actualitat una classe disposada a agafar-se on calgui per sobreviure. La gran burgesia està en crisi i no fa sinó accentuar la lluita de classes contra els treballadors explotant-ne més i més el seu treball. Per tant, som nosaltres, els treballadors, que hem d’encapçalar el moviment per superar de manera definitiva les dues traves de les quals hem parlat. ” N’estem totalment d’acord. Però, aleshores, quin benefici ens du l’estratègia de col·laboració de classes? Hem d’encapçalar la lluita però evitar qualsevol pas cap al socialisme (encara que siga momentàniament)? Sols a la burgesia li pot beneficiar, com sempre ha estat, que la classe obrera aparque les seues reivindicacions immediates en nom d’una hipotètica felicitat futura. És un discurs calcat de la socialdemocràcia i el reformisme. I aquesta és la idea bàsica que ha motivat la creació de Solidaritat.
En aquest sentit, és important destacar que en el pacte acordat amb Solidaritat, les esmenes demanades pel PSAN no contenen cap contingut de classe. Suposadament cal fer “sacrificis” per a després recollir els fruits; però, quins sacrificis realitza a canvi la burgesia “patriòtica”? No cap. Una organització com el PSAN considerada marxista, de gran trajectòria, sobretot al PV, comet un greu error recolzant una organització com SCI. Aquesta postura és totalment contrària a les idees de Lenin, que tan bon resultat van donar durant la Revolució Russa: lligar absolutament el dret per l’autodeterminació de les nacions oprimides amb la lluita contra el capitalisme i l’Estat burgés, sense prioritzar mai el primer sobre el segon.
SCI és una organització de dretes amb totes de les de la llei i el fins fa poc líder, Joan Laporta, un yuppie aventurer demagog que ràpidament canviarà d’idees si convé, com de fet ja ha canviat de partit.
Sols la classe obrera de tot l’Estat (catalana, andalusa, galega, madrilenya, etc.) pot realitzar la tasca d’enderrocar l’aparell del poder capitalista i poder fer efectiu el dret a l’autodeterminació; les burgesies, tant la catalana com l’espanyola, usen els seus respectius nacionalismes per a defensar els seus privilegis.
