La celebració anual del 25 d'Abril al País Valencià s'ha concretat aquesta vegada en una impressionant demostració de ràbia i indignació d'àmplies capes de la població contra la censura, la prepotència i la corrupció del Govern del PP. Actituds que s'han expressat deforma rotunda amb la prohibició dels repetidors de TV3 i amb l'intent d'acabar amb Acció Cultural del País Valencià. 

66 localitats del País Valencià, i també de Catalunya, han protagonitzat mobilitzacions contra el tancament dels repetidors que en general han estat multitudinàries. L'intent de limitar la lliure expressió amb excuses burocràtiques, que ni tan sols estan sòlidament sustentades jurídicament (la Generalitat Valenciana manca de competència per a clausurar els repetidors), és un fet gravíssim que entronca amb les successives temptatives d'atemptar contra les llibertats d'expressió, manifestació, etc., per part del Govern i dels Ajuntaments governats pel PP. Són innombrables els actes, concerts, manifestacions, de diferents grups d'esquerra o reivindicatius, que han intentat prohibir. 

D'altra banda, la persecució de TV3 és coherent amb la demostrada catalanofòbia de la dreta valenciana. És un dels seus trets més identificables. Històricament li ha servit per a atreure a sectors de capes mitges endarrerides, espantades convenientment davant el fantasma de l'absorció catalana. Mentrestant, han arraconat socialment l'ús del valencià. Més de 30 anys després de l'Estatut d'Autonomia i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, una aclaparant part de la cultura i de la comunicació s'expressen en castellà, i la major part dels estudiants no poden aprendre de forma mínimament òptima la llengua. De fet, aquest curs escolar, protagonitzat per dràstiques retallades en la FP, en la plantilla de professors, i en general en l'ensenyament públic, també ha significat un alt cost per a la normalització del valencià, milers d'estudiants que l’han triat com idioma vehicular han estat obligats a escolaritzar-se en castellà. Per altra banda, Canal 9, famós a nivell estatal (al costat de Telemadrid) per la seva manipulació (l'últim exemple sonat va ser el seu silenci sobre la manifestació de 60.000 persones contra la corrupció, el 26 de març), fa lustres que ha abandonat, pràcticament, el seu objectiu oficial de foment de l'ús i normalització del valencià. 

Més enllà de l'intent de bandejar les imatges i el so de TV3, la dreta pretén acabar amb Acció Cultural a força de multes. Davant la dificultat d'il·legalitzar-la, el PP asfixia econòmicament a Acció, exigint-li la brutalitat de 600.000 euros, recargables segons passen els dies, per no haver tancat els repetidors en el termini que la Generalitat ha dictat. En menys de dos mesos, si la ACPV no paga aquesta quantitat més el recàrrec (que podrien ser fins a 200.000 euros més), els béns i comptes de l'associació seran embargats.

Es tracta d'una mesura salvatgement antidemocràtica, contra una organització que té presència en totes les comarques valencianes i a la qual la dreta veu com un enemic a batre. No obstant això, el got de la indignació està tan ple que aquest tir li podria sortir per la culata… 

És possible acabar amb el Govern del PP? 

Les enquestes electorals, que preveuen un augment del PP i el descens del vot al PSOE, són un bàlsam per als dirigents peperos, que pensen que la corrupció generalitzada, l'alt nivell d'atur, les retallades, no tenen efecte sobre la població. No obstant això, aquesta sensació d’invulnerabilitat és falsa. Els treballadors i joves, i altres sectors socials, s'han mobilitzat massivament en els últims anys, en convocatòries que no han tingut un recolzament suficient per part de les principals organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra. L'especulació i violència policial en El Cabanyal, la corrupció, l'educació pública, són els temes que més han mobilitzat, però també és crònica la lluita dels familiars de dependents, de les plataformes de salut mental, dels treballadors sanitaris, de les víctimes i familiars de l'accident de metro de Jesús, de multitud de col·lectius veïnals. Desenes de milers de persones participen any rere any en les Trobades pel valencià, que malgrat el seu caràcter lúdic i educatiu contenen una càrrega crítica important. I no oblidem les vagues actuals contra la privatització de Ferrocarrils de la Generalitat, i de l'EMT valenciana. Algunes d'aquestes lluites afecten a col·lectius petits, no obstant això tenen una simpatia social molt major. 

L'Acord Econòmic i Social signat per les cúpules de CCOO i UGT, coresponsabilitzar-se amb la retallada de les pensions, i la seva estratègia pactista, evidentment són un factor important a l'hora de desmobilitzar i desanimar. És la política de les direccions d'aquestes organitzacions, amb un pes decisiu en la classe obrera, la que ralenteix el procés cap a una lluita més general contra el Govern del PP. L'enorme energia demostrada en la vaga general del 29 de setembre, que tant a nivell estatal com valencià va significar una aturada gairebé unànime de la classe obrera industrial i molt significatiu en la resta, i unes manifestacions massives i combatives, és desaprofitada pels dirigents reformistes del moviment. 

No obstant això, aquesta actitud de rèmora no pot detenir el procés de fons. La profunditat de la crisi econòmica, amb les seves conseqüències d'atur crònic i massiu, de clima de terror en les empreses, de desnonaments, d'EREs massius, i de problemes socials de tot tipus, també té efectes en la consciència de milers de persones, especialment entre els joves i treballadors. En un sector ampli de la població, és difícil o fins i tot impossible trobar cap tipus d'expectativa o il·lusió en les institucions burgeses, l'Estat, la justícia, els mitjans de masses, els polítics defensors d'aquest sistema (burgesos o reformistes), etc.

En aquesta ocasió més que en una altra, els resultats de les pròximes eleccions no reflecteixen més que de forma molt distorsionada l'ambient social, ja que, mentre els sectors de dreta votaran massivament (una vegada més) al PP, amplis sectors de l'esquerra no es veuen en absolut motivats per a votar, donada la connivència absoluta de la direcció del PSOE amb els capitalistes i les seves retallades, i també l'escassa presència en el carrer, amb un programa clarament diferenciat, d'Esquerra Unida. Altres opcions tenen un caràcter petitburgès que els impossibilitar connectar amb les masses obreres. 

Hi ha força, necessitem un programa socialista per a extreure-la 

La recent manifestació contra la corrupció, de 60.000 persones, i aquesta mateixa mobilització d'avui, reflecteixen que si existeix força per a, almenys, enfrontar-se de forma massiva i seriosa a la política del PP. Correctament, Acció Cultural ha declarat que la manifestació d'avui “també recull totes les inquietuds expressades per les mobilitzacions de les darreres setmanes per la situació econòmica, contra la corrupció, per l’ensenyament públics o pel territori” . Com reflex d'aquesta situació, col·lectius com la Plataforma per la Llei de Dependència (en lluita per que s'apliquin les mesures positives d'aquesta llei), la Federació de Societats Musicals (que manté una posició crítica davant la brutal retallada oficial a les bandes), Salvem El Cabanyal, o l'Associació d'Actors i Actrius (mobilitzada contra la retallada en les despeses culturals), s'han adherit a la convocatòria. 

Aprofitar el substrat d'energia de lluita que jeu en la societat valenciana, i especialment en la classe obrera, i donar-li continuïtat, amb el primer objectiu d'acabar amb el Govern del PP amb la lluita massiva en el carrer, no és possible exigint ‘transparència’, ‘Govern sense imputats’, o ‘democràcia’. A les reivindicacions democràtiques, com el cessament de la persecució a organitzacions crítiques i als elements culturals que ens lliguen a Catalunya, la llibertat d'expressió, la depuració d'elements corruptes, el desenvolupament integral del valencià (normalitzant de forma real el seu ús), o un Canal 9 públic, en valencià i de qualitat, cal afegir l'exigència de no aprovar ni un sol ERE més, de no permetre un acomiadament més, i de desenvolupar els serveis públics amb suficient finançament, garantint una educació, una sanitat, uns transports, públics, segurs i de qualitat. La Generalitat pot i ha de crear milers de llocs de treball necessaris per a cobrir les més variades necessitats socials, començant per habitatges barats. En comptes de retallades, el que necessitem és posar els mitjans al servei, no dels ‘mercats’, sinó de la majoria de la població. Els recursos necessaris estan a Bancaixa, en la CAM, i en tots aquests capitalistes –començant pels de la Ford, i continuant amb els de Mercadona- que es lucren amb el nostre treball. És necessari nacionalitzar la banca –sense tocar els capitals dels petits estalviadors- i les grans empreses per a garantir una vida digna a la majoria. En definitiva, només un programa socialista pot trencar amb la lògica infernal que domina aquest sistema: si el benefici privat és el motor de l'economia, les retallades són necessaris, perquè són –en la crisi actual- la base d'aquest benefici.