Malgrat els intents del govern del PP i dels seus mitjans afins de minimitzar la seva incidència i aparentar “normalitat”, l'èxit de la vaga general ha estat molt clar. El seguiment de la vaga va ser total en la indústria (sector de l'automòbil, aeroespacial, components d'automoció, alumini, cel·lulosa i paper, béns d'equip, defensa, coure, siderúrgia...); també va ser altíssim en infraestructures i construcció, sector agroalimentari, farmacèutic, tèxtil, neteja i recollida d'escombraries, transport (on només van funcionar els serveis mínims), aeroports, correus, centres de distribució i mercats de proveïment. Les aules van quedar buides, jugant un paper molt destacat en el sector educatiu la crida a la vaga del Sindicat d'Estudiants; igualment destacada va ser la vaga en el sector sanitari, un altre dels més afectats per les retallades, i en les administracions. Telemadrid, Tv3 i Canal Sud van deixar d'emetre. Per descomptat, el recurs a la “relativa normalitat del comerç”, un argument clàssic de la manipulació informativa burgesa, tampoc podia faltar en aquesta ocasió. La incidència en el petit comerç no mesura l'èxit o el fracàs d'una vaga general. En aquest sector es concentren molts dels treballadors extremadament precaritzats, on no existeix ni besllum d'organització sindical, pels quals secundar la vaga és sinònim d'acomiadament automàtic. Però desenes de milers de treballadors en aquesta situació van expressar la seva protesta en les massives manifestacions. Dit això, precisament la major incidència de la vaga general en aquest sector respecte al 29-M és molt simptomàtic de l'accelerada pèrdua del suport social del PP. En algunes comunitats el tancament del petit comerç ha estat total; en molts barris obrers de les grans ciutats la majoria de les tendes estaven tancades i moltes amb cartells en els aparadors expressant explícitament la seva adhesió a la vaga.

La vaga general va mobilitzar a les capes més oprimides, més combatives i més fresques de la classe obrera. L'ambient que es respirava en les manifestacions era d'una combativitat i un ànim desbordant. Per descomptat, la joventut obrera i estudiantil, especialment els joves dels instituts mobilitzats pel Sindicat d'Estudiants, van tenir un paper i una presència molt notable al carrer durant el 14-N, posant el segell en les manifestacions i irradiant tota la seva energia i ganes de lluita. També va quedar palès la maduresa i l'alt nivell de compressió política dels treballadors en les consignes, que en la seva majoria, a més d'expressar la indignació per la destrucció de la sanitat, l'educació, els drets laborals i altres conquestes, assenyalaven el cor del problema: la culpa de la crisi és dels capitalistes, les retallades són un gegantesc saqueig social per beneficiar a la minoria de banquers i empresaris que dominen la societat, que no existeix una autèntica democràcia sinó una dictadura del capital financer, que si no hi ha solució hi haurà revolució...

Campanya mediàtica contra la “utilitat” de la vaga general

Després de l'èxit de la vaga (malgrat el fort xantatge patronal, que s'ha redoblat amb l'agreujament de la crisi, i de la brutalitat policial)  la classe dominant ha deslligat una intensa campanya mediàtica contra la “utilitat” d'aquest mètode de lluita, amb afirmacions constants per part dels “analistes i contertulians independents” que  les vagues “no serveixen per res”. Lògicament, cap treballador amb una mínima experiència de lluita tenia l'expectativa que amb un sol dia de vaga es podia aconseguir l'objectiu de frenar els atacs del PP. No obstant això, l'èxit de la vaga general ha aprofundit encara més l'aïllament i debilitat de la dreta, escenificant-la davant de tothom, i realçat la crisi general del règim capitalista en l'Estat espanyol. D'altra banda, milions de treballadors han pogut comprovar la magnitud de la seva força quan actuen de forma organitzada i unida, fent-se més conscients d'ella. Tots dos aspectes, l'aprofundiment de l'aïllament del govern del PP i l'ànim de la classe obrera davant la magnitud de la seva pròpia acció, són conseqüències polítiques de primer ordre, i molt positives, del 14-N; han creat condicions encara més favorables per a la continuïtat de la mobilització i la victòria dels treballadors enfront dels plans de la burgesia. La via per frenar el desmantellament de tots els nostres drets és exactament la mateixa que ha permès a la classe obrera conquistar-los: les vagues generals, les manifestacions i la militància activa en les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra. No hi ha un altre camí que el de la lluita.

Sí, hi ha culpables i hi ha solucions. Però cal assenyalar-les amb claredat

Toxo i Méndez segueixen insistint, després de la vaga general, en l'exigència al govern del PP de convocar un referèndum sobre les retallades. Aquesta reivindicació no ha jugat cap paper en l'èxit de la vaga i ningú de la base sindical es va fer ressò de la mateixa en les manifestacions. Seguir centrant l'atenció de la lluita en aquest punt és aprofundir en un error. Només serveix de fulla de parra amb la qual els màxims dirigents sindicals tracten d'encobrir la seva falta de plans i alternatives després de l'èxit de la vaga general, com abans va servir com a excusa per retardar la convocatòria de la vaga general. Des del punt de vista dels treballadors, està més que clara la legitimitat i la justesa de la seva mobilització. Des del punt de vista del govern, per quina raó convocarien un referèndum sabent que el  perdrien? Seria ingenu pensar que el PP vagi a precipitar la seva pròpia caiguda per algun tipus d'escrúpol democràtic. Ignorant la petició de referèndum el govern no es desgasta més del que ja s'està desgastant per aplicar els seus brutals plans d'ajust.

L'única cosa que veritablement pot precipitar la caiguda de la dreta és que la rebel·lió social en marxa s'endureixi, s'aprofundeixi i es mantingui. Que a més tingui objectius clars i immediats: retirada de la contrareforma laboral; de la contrareforma educativa franquista; de les retallades en sanitat i educació; de la contrareforma de les pensions; expropiació, sense indemnització, dels habitatges en mans dels bancs per garantir a totes les famílies treballadores el dret a un sostre digne, en lloguer social no superior al 10% dels seus ingressos; condonació de les hipoteques abusives amb les quals els banquers s'han enriquit, i fi immediata de tots els desnonaments; defensa dels drets democràtics... I lligar aquests objectius a una alternativa socialista.

Per tant, la tàctica més adequada és aquella que afavoreix aquesta perspectiva i li dóna més força i possibilitats de victòria. El primer és tallar en sec el clau ardent al que s'agarra el govern enfront de la creixent contestació social. El govern diu “comprendre” el malestar social, però que la seva política és “inevitable”, i a més “no hi ha alternativa2. En el lema de la convocatòria del 14-N els sindicats assenyalaven: “Hi ha culpables, hi ha solucions”. Però això no és suficient: cal dir concretament qui són els culpables i quina és la solució. Els culpables són els capitalistes, els banquers i els empresaris. Per tant no pot haver-hi una solució a la crisi i una política que afavoreixi els interessos de la majoria si aquesta minoria social segueix sent propietària i senyora de les principals palanques productives de la societat. Al repte de la dreta: quin alternativa teniu?, estem en una economia de mercat!? cal respondre ben clar i alt que la crisi del capitalisme no es pot resoldre amb més capitalisme; que sí hi ha una alternativa a la desocupació massiva, a les retallades i a la falta de futur: nacionalitzant tot el sistema financer i les grans empreses, sota el control democràtic dels treballadors, per engegar un pla d'inversions i producció al servei de la majoria de la societat, augmentant massivament la despesa social i suspenent el pagament d'interessos per deute públic als grans bancs i especuladors. Només així es pot lluitar contra la xacra de l'atur, que afecta ja a prop de sis milions de treballadors, defensar els serveis socials i augmentar les condicions de vida i els salaris. Sí, cal acabar amb el control asfixiant que els banquers i els grans monopolis exerceixen sobre la societat, perquè aquesta és l'única forma d'implantar una autèntica democràcia. Cal garantir que els recursos econòmics, la tecnologia i la ciència estiguin al servei de la majoria de la població i no subordinades al màxim benefici d'una petita minoria de paràsits. El capitalisme és una amenaça per a la humanitat. Avui més que mai l'autèntic dilema és: socialisme o barbàrie.

Següent pas: vaga general de 48 hores amb ocupació dels centres de treball

La vaga general del 14-N lluny de donar un respir als dirigents sindicals que els permeti replegar el moviment temporalment, està inflant les veles de la lluita obrera. La consigna cridada fins a la sacietat en les manifestacions, Sí es pot!, concreta perfectament aquest estat d'ànim: Som forts, som més, podem derrotar al PP. En les properes setmanes i mesos les mobilitzacions saniran endurint, radicalitzant i ampliant, com ja està succeint amb la magnífica vaga de quatre dies de la sanitat madrilenya, amb les dels treballadors de Telemadrid, de Metro i EMT també a la capital, o amb la vaga de sis dies convocada en Iberia contra un ERO que planteja l'acomiadament de 4.500 operaris.

Si el govern no retrocedeix, com tot indica, el que han de fer els dirigents sindicals és sintonitzar  amb l'estat d'ànim real del moviment, que sap molt bé que no hi ha res a perdre, i convocar immediatament una altra vaga, que unifiqui la multitud de lluites que s'estan desenvolupant, però aquesta vegada de 48 hores i introduint a més un altre element: l'ocupació de fàbriques, centres de treball, hospitals i ambulatoris, instituts i universitats. Si els capitalistes i els seus representants al govern només ofereixen destrucció d'ocupació, retallades i reculada de drets, els treballadors podem demostrar que la societat és perfectament viable sense ells, no els necessitem per produir, per distribuir justament la riquesa i per garantir el futur de la joventut. De fet, l'afany de beneficis d'uns pocs i el seu domini sobre els recursos generats per la majoria és precisament la causa fonamental de la catàstrofe social que estem vivint, un sofriment totalment injustificat, innecessari i que els treballadors tenim la força per poder detenir.

Més que mai, els treballadors comprenem la necessitat d'estar organitzats, de la importància de tenir sindicats per defensar-nos de l'ofensiva dels capitalistes; però al mateix temps, i precisament per això, som molt crítics amb la passivitat de les direccions sindicals davant l'ofensiva patronal en moltes empreses, amb la falta de continuïtat de les anteriors vagues generals, i sabem que per tombar al govern el camí és enfortir la rebel·lió social que ja està estenent-se.

Ara es veu més clarament que mai que la lluita contra les retallades està vinculada a la lluita per transformar profundament els sindicats, a la lluita per un sindicalisme combatiu, de classe i democràtic. Per a això, l'organització i la militància política són claus perquè aquestes idees arribin a la base dels nostres sindicats, a més treballadors i joves. La lluita als carrers, a les fàbriques, als centres d'estudi, és el camí, però ha de completar-se amb l'organització conscient de tot aquest cabal de força. És el moment d'aixecar una alternativa revolucionària, amb una política genuïnament socialista.

Construeix amb nosaltres aquesta alternativa!

Uneix-te al Corrent Marxista Militant!

Visca la lluita de la classe obrera!

Sí podem!