Sí es pot derrocar a la dreta! El govern del PP està totalment deslegitimat davant una àmplia majoria de la població. L'èxit de la vaga general, tant pel seguiment de l'atur com en les històriques i multitudinàries manifestacions, ha aprofundit encara més l'aïllament i debilitat de la dreta, escenificant-la davant el món. D'altra banda, milions de treballadors han pogut comprovar la magnitud de la seva força quan actuen de forma organitzada i unida, fent-se més conscients d'ella. Tots dos aspectes, l'aprofundiment de l'aïllament del govern del PP i l'ànim de la classe obrera davant la magnitud de la seva pròpia acció, són conseqüències polítiques molt positives, i de primer ordre, del 14-N.
Manifestacions multitudinàries i combatives
Malgrat els intents del govern del PP i dels seus mitjans afins de minimitzar la seva incidència i aparentar “normalitat”, l'èxit de la vaga general ha estat molt clar. Un dels seus arguments més esgrimits ha estat el que la caiguda del consum elèctric va ser menor que el de la vaga del 29 de març; però aquest tipus de comparació en aparença tan rigorós és tan erroni com, per exemple, dir que 80 dòlars de fa 150 anys representa un 20% menor que 100 dòlars d'avui. L'anterior vaga va ser a la primavera, ara és tardor; hi ha hagut un canvi horari, i l'activitat industrial i empresarial ha descendit, amb 600.000 treballadors menys des de llavors. L'absoluta falta de credibilitat de la versió del govern en relació al 14-N es pot veure encara més clarament en la seva estimació d'assistència a la manifestació de Madrid, que va col·lapsar durant tres hores tot el seu ampli recorregut sense que en cap moment deixés de seguir incorporant-se gent. La xifra d'1 milió que han donat els sindicats pot haver-se quedat realment curta. Doncs bé, segons la delegació de govern, van assistir a la manifestació 35.000 persones! És a dir, que tots els manifestants podrien cabre en dos recintes similars al Madrid Arena, on tràgicament van morir quatre joves per la irresponsabilitat el PP. És senzillament ridícul, i les imatges estan aquí per qui vulgui fer la comparació.
Efectivament, les manifestacions del 14-N van ser gegantines, superant en molts casos les cotes aconseguides en mobilitzacions anteriors, d'altres vagues generals o les que es van convocar contra la guerra de l'Iraq. A Barcelona van acudir un altre milió de persones, la qual cosa revela que, malgrat l'objectiu de CiU de polaritzar la societat en línies nacionals per encobrir la seva salvatge política de retallades, la qüestió de classe segueix totalment present a Catalunya. A Galícia, on també la CIG va convocar la vaga general i va haver-hi unitat d'acció amb CCOO i UGT, van sortir al carrer mig milió de persones, destacant la manifestació de Vigo, amb 180.000. A Andalusia un altre mig milió de persones es van manifestar, amb assistències històriques a Granada, a Còrdova, a Màlaga o Sevilla. Un altre tant va ocórrer al País Valencià, a Cantàbria, a Extremadura, Castella-Lleó o Castella-la Manxa, a la Rioja i Balears...Fins i tot a Euskal Herria, malgrat la postura completament equivocada d'ELA i LAB de no secundar la vaga, aquesta va tenir un suport molt important i les manifestacions van ser multitudinàries a Bilbo i Pamplona. En total, segons dades de CCOO i UGT, cinc milions de persones van sortir al carrer a més de 100 manifestacions arreu de l'Estat.
L’ambient que es respirava a les manifestacions era d'una combativitat i un ànim desbordant. La vaga general va mobilitzar a les capes més oprimides, més combatives i més fresques de la classe obrera. Per descomptat, la joventut obrera i estudiantil, especialment els joves dels instituts mobilitzats pel Sindicat d'Estudiants, van tenir un paper i una presència molt notable al carrer durant el 14-N, posant el segell en les manifestacions i irradiant tota la seva energia i ganes de lluita. Va ser un enorme contrast amb l'escepticisme, la rutina i el conservadorisme que predomina en l'aparell sindical, molts dels membres dels quals estan, malgrat tota la seva experiència, no al capdavant, sinó al furgó de cua del moviment obrer.
Com assenyalem els marxistes, aquesta vaga general es va gestar des de baix, era una exigència de la base dels sindicats, de les desenes de milers de treballadors en lluita en nombrosos sectors, dels joves i estudiants que recentment han protagonitzat una mobilització històrica de 72 hores convocada pel Sindicat d'Estudiants i recolzada activament per pares i mares. Això es va reflectir clarament en el caràcter combatiu de les manifestacions. També va quedar palès la maduresa i l'alt nivell de compressió política dels treballadors en les consignes, que en la seva majoria, a més d'expressar la indignació per la destrucció de la sanitat, l'educació, els drets laborals i altres conquestes, assenyalaven el cor del problema: la culpa de la crisi és dels capitalistes, les retallades són un gegantí saqueig social per beneficiar a la minoria de banquers i empresaris que dominen la societat, que no existeix una autèntica democràcia sinó una dictadura del capital financer, que si no hi ha solució hi haurà revolució, etc...
Un altre element palpable a les manifestacions era l'actitud crítica cap a les direccions sindicals, començant per molts afiliats de CCOO i UGT. Més que mai els treballadors comprenen la necessitat d'estar organitzats, de la importància de tenir sindicats per defensar-se de l'ofensiva dels capitalistes; però al mateix temps, i precisament per això, són molt crítics amb la passivitat de les direccions sindicals davant l'ofensiva patronal a moltes empreses, amb la falta de continuïtat de les anteriors vagues generals, i recolzen la idea que cal tombar al govern a través de la rebel·lió social que ja està estenent-se.
La classe obrera per a la producció i el transport
Davant el fet irrefutable de la massivitat de les manifestacions, molts comentaristes i tertulians de dretes, i molts uns altres des de posicions suposadament “progressistes”, lligats fonamentalment al grup Prisa, han abundat en el suposat seguiment “desigual” de la vaga general, i s'han emprat a fons a tractar d'argumentar la seva “inutilitat” per frenar els atacs, o que es tracta d'un mètode “arcaic” de protesta. De vegades, les posicions aparent menys bel·ligerants amb la lluita dels treballadors o que fins i tot es presenten com a simpatitzants de la seva causa, resulten les més perilloses, ja que tenen més possibilitats d'èxit introduint confusió i distorsionant la realitat. En primer lloc cal dir que no només les manifestacions van ser un èxit, la vaga també ho va ser, i de manera rotunda. A més, si les manifestacions van resultar tan massives va ser precisament perquè havia convocada una vaga general.
El seguiment de la vaga va ser total a la indústria (sector de l'automòbil, aeroespacial, components d'automoció, alumini, cel·lulosa i paper, béns d'equip, defensa, coure, siderúrgia, etc...); també va ser altíssim en infraestructures i construcció, sector agroalimentaris, farmacèutic, tèxtil, neteja i recollida d'escombraries, transport (on només van funcionar els serveis mínims), aeroport, correus, centres de distribució i mercats de proveïment. Les aules van quedar buides, jugant un paper molt destacat al sector educatiu la crida a la vaga del Sindicat d'Estudiants; igualment destacada va ser la vaga al sector sanitari, un altre dels sectors molt afectats per les retallades i a les administracions. Telemadrid, Tv3 i Canal Sud van deixar d'emetre. Només a Euskadi, a causa del gravíssim error d'ELA i LAB, per dir poc, el seguiment de la vaga ha estat menor que en la resta de l'Estat.
Per suposat, el recurs a la “relativa normalitat del petit comerç”, un argument clàssic de la manipulació informativa burgesa, tampoc podia faltar en aquesta ocasió. La incidència en el petit comerç no mesura l'èxit o el fracàs d'una vaga general. En aquest sector es concentren molts dels treballadors extremadament precaritzats, on no existeix ni besllum d'organització sindical, pels quals secundar la vaga és sinònim d'acomiadament automàtic. Pretendre que això sigui una prova que a aquests treballadors, als quals en la pràctica no els assisteix el dret a vaga, són indiferents a les retallades i els altres atacs del PP és senzillament ridícul. Desenes de milers de treballadors en aquesta situació van expressar la seva protesta a les massives manifestacions. D'altra banda, molts comerços són negocis familiars en l'activitat dels quals no hi ha exactament assalariats. Dit això, precisament la major incidència de la vaga general en aquest sector respecte al 29-M ha estat un dels aspectes remarcables de la jornada, molt simptomàtic de l'accelerat esquerdament del suport social del PP. A algunes comunitats el tancament del petit comerç ha estat total; en molts barris obrers de les grans ciutats la majoria de les tendes estaven tancades i moltes amb cartells en els aparadors expressant explícitament la seva adhesió a la vaga.
La lluita serveix
Respecte a la intensa campanya mediàtica contra la “utilitat” de la vaga general cal respondre clarament el següent: totes i cadascuna de les millores socials, tots i cadascun dels dret democràtics existents són única i exclusivament producte de la lluita de la classe obrera, amb les seves vagues generals, amb les seves manifestacions, amb les seves víctimes de la repressió policial i patronal, amb el sacrifici de la clandestinitat sota la dictadura, de la militància diària, etc. La via per frenar el desmantellament de tots aquests drets és exactament la mateixa que ha permès a la classe obrera conquistar-los: les vagues generals, les manifestacions i la militància activa a les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra. No hi ha un altre camí que el de la lluita. A Portugal es va aconseguir fer enrere una mesura que implicava una reducció generalitzada dels salaris. Recentment s'ha aconseguit fer enrere el desmantellament de l'hospital La Princesa per part de la Comunitat de Madrid, la qual cosa ha donat més força a la lluita de tot el sector sanitari, portant a l'ocupació de més 21 hospitals madrilenys i a la convocatòria de quatre dies de vaga general a la sanitat madrilenya en les properes setmanes. I quin dubte cap que en la qüestió dels desnonaments, la sobtada “sensibilitat” del PP no és una altra cosa que producte de la lluita. Clar que la lluita serveix. En tot cas, la conquesta major de la mobilització dels últims anys contra les retallades i les reculades dels nostres drets, i específicament de la vaga general del 14-N, ja l'hem assenyalat: el debilitament del govern del PP, la deslegitimació creixent del sistema capitalista i la demostració de força de la classe treballadora. El 14-N s'emmarca dins d'una tendència clarament ascendent de la lluita de classes, i és producte d'ella, però també marca un abans i un després, afavorint les condicions perquè la protesta es transformi en una oberta rebel·lió social contra el govern de la dreta i contra el sistema.
Una cosa a més hem de subratllar: l'èxit de la vaga s'ha produït malgrat el tremend xantatge patronal, que s'ha redoblat amb l'agreujament de la crisi, i de la brutalitat policial. En la matinada del 14 i durant tota la jornada de vaga s'han produït més d'un centenar de detencions de piquets quan explicaven els motius de la vaga a les portes dels centres de treball. A Catalunya, els Mossos d’Esquadra es van acarnissar contra un nen de 13 anys a Tarragona, al que li van obrir el cap a cops de porra; a Barcelona, una dona de 42 anys, enmig de Plaça Catalunya, va perdre la vista per esclat del globus ocular com a conseqüència d'una pilota de goma. Els Mossos d’Esquadra, la guàrdia pretoriana de CiU, ha destacat en els últims mesos pel seu salvatgisme contra qualsevol protesta de la classe obrera i de la joventut: infiltració policial, detencions arbitràries, càrregues brutals, trets de pilotes de goma a la cara amb la finalitat de provocar greus lesions...són la tònica habitual. A València, els antidisturbis de la Policia Nacional van carregar contra els estudiants i van detenir a 17 d'ells. A Madrid, també la Policia Nacional va carregar salvatgement contra els piquets del centre de la ciutat el matí del dia 14, i a la matinada, CCOO va denunciar l'assetjament policial a la seva seu de Lope de Vega. Per això des del Militant exigim la dimissió del ministre d'Interior, del conseller d'Interior de Catalunya, la depuració de responsabilitats d'aquestes brutals actuacions policials, la retirada de càrrecs de tots els detinguts i que no es produeixi cap detenció més d'activistes obrers i estudiantils per la seva participació a la vaga general.
Cal concretar qui són els culpables i quina és l'alternativa
Toxo i Méndez segueixen insistint, després de la vaga general, en l'exigència al govern del PP de convocar un referèndum sobre les retallades. Aquesta reivindicació no ha jugat cap paper en l'èxit de la vaga, ni s'ha plantejat a les assemblees d'empresa, als barris o als centres d'estudi com a argument per a la mobilització. És significatiu que, malgrat l'amplitud de les manifestacions i a la gran varietat de consignes que es van expressar a les mateixes, tant a viva veu com per escrit, mitjançant cartells improvisats, l'exigència d'un referèndum ha brillat per la seva absència, una reivindicació artificial que no ha connectat en absolut amb la base sindical i amb el conjunt dels treballadors. Seguir centrant l'atenció de la lluita en aquest punt és aprofundir en un error. Des del punt de vista dels treballadors, està més que clara la legitimitat i la justesa de la seva lluita. El 14-N ho ha posat sobradament de manifest. La qüestió del referèndum no aporta absolutament res a l'hora de mantenir l'ambient de lluita, en la clarificació dels seus objectius o en el desgast del govern. És una fulla de parra amb la qual els dirigents sindicals tracten d'encobrir la seva falta de plans i alternatives després de l'èxit de la vaga general, com abans va servir com a excusa per retardar la convocatòria de la vaga general.
A més, per quina raó el govern convocarà un referèndum sabent que el perdrà? Seria ingenu pensar que el PP precipiti la seva pròpia caiguda per algun tipus d'escrúpol democràtic. Ignorant la petició de referèndum el govern no es desgasta més del que ja s'està desgastant per aplicar els seus brutals plans d'ajust. L'única cosa que veritablement pot precipitar la caiguda de la dreta és que la rebel·lió social en marxa s'endureixi, s'aprofundeixi i es mantingui. Que a més tingui objectius clars i immediats: retirada de la contrareforma laboral; de la contrareforma educativa franquista; de les retallades a la sanitat i educació; de la contrareforma de les pensions; expropiació, sense indemnització, dels habitatges en mans dels bancs per garantir a totes les famílies treballadores el dret a un sostre digne, en lloguer social no superior al 10% dels seus ingressos; condonació de les hipoteques abusives amb les quals els banquers s'han enriquit, i fi immediata de tots els desnonaments; defensa dels drets democràtics... I lligar aquests objectius a una alternativa socialista.
Per tant, la tàctica més adient és aquella que afavoreix aquesta perspectiva i li dóna més força i possibilitats de victòria. El primer és tallar en sec el clau ardent al que s'agafa el govern enfront de la creixent contestació social. El govern diu “comprendre” el malestar social, però que la seva política és “inevitable”, i a més “no hi ha alternativa”. En el lema de la convocatòria del 14-N els sindicats assenyalaven: “Hi ha culpables, hi ha solucions”. Però això no és suficient: cal dir concretament els qui són els culpables i com és la solució. Els culpables són els capitalistes, els banquers i els empresaris. Per tant no pot haver-hi una solució a la crisi i una política que afavoreixi els interessos de la majoria si aquesta minoria social segueix sent propietària i senyora de les principals palanques productives de la societat. Al repte de la dreta: “quina alternativa teniu?, estem en una economia de mercat!” cal respondre ben clar i alt que la crisi del capitalisme no es pot resoldre amb més capitalisme; que sí hi ha una alternativa a la desocupació massiva, a les retallades i a la falta de futur: nacionalitzant tot el sistema financer i les grans empreses, sota el control democràtic dels treballadors, per engegar un pla d'inversions i producció al servei de la majoria de la societat, augmentant massivament la despesa social i suspenent el pagament d'interessos per deute públic als grans bancs i especuladors. Només així es pot lluitar contra la xacra de l'atur, que afecta ja a prop de sis milions de treballadors, defensar els serveis socials i augmentar les condicions de vida i els salaris. Sí, cal acabar amb el control asfixiant que els banquers i els grans monopolis exerceixen sobre la societat, perquè aquesta és l'única forma d'implantar una autèntica democràcia. Cal garantir que els recursos econòmics, la tecnologia i la ciència estiguin al servei de la majoria de la població i no subordinades al màxim benefici d'una petita minoria de paràsits. El capitalisme és una amenaça per a la humanitat. Avui més que mai l'autèntic dilema és: socialisme o barbàrie. Per tant, un pas endavant fonamental en la lluita és, efectivament, apuntar quina alternativa hi ha al capitalisme.
Següent pas: vaga general de 48 hores amb ocupació dels centres de treball
En el terreny de la mobilització, si el govern no retrocedeix, com tot indica, el que han de fer els dirigents sindicals és convocar una altra vaga, aquesta vegada de 48 hores, introduint un altre element: l'ocupació de fàbriques, centres d'estudi i centres sanitaris. Si els capitalistes i els seus representants al govern només ofereixen destrucció d'ocupació, retallades i reculada de drets, els treballadors podem demostrar que la societat és perfectament viable sense ells, no els necessitem per produir, per distribuir justament la riquesa i per garantir el futur de la joventut. De fet, l'afany de beneficis d'uns pocs i el seu domini sobre els recursos generats per la majoria és precisament la causa fonamental de la catàstrofe social que estem vivint, un patiment totalment injustificat, innecessari i que els treballadors tenim la força per poder aturar.
El caràcter europeu que ha tingut la jornada del 14-N demostra també que la unitat dels treballadors per sobre de les fronteres nacionals no és una utopia, sinó una possibilitat real. La idea d'una Federació Socialista Europea, enfront de la Unió Europea al servei del capital financer, pot convertir-se en una força material imparable entre la classe obrera de tots els països d'Europa.
Ara més que mai, l'organització i la militància política són claus perquè aquestes idees arribin a la base dels nostres sindicats, a més treballadors i joves. La lluita als carrers, a les fàbriques, als centres d'estudi, és el camí, però ha de completar-se amb l'organització conscient de tot aquest cabal de força. És el moment d'aixecar una alternativa revolucionària, amb una política genuïnament socialista.
Construeix amb nosaltres aquesta alternativa!
Uneix-te al Corrent Marxista El Militant!
Visca la lluita de la classe obrera!
Sí podem!
