En realitat, la vaga en la mineria ja ha tingut uns efectes electritzants entre molts treballadors i joves, no només de les comarques afectades, sinó en tot l'estat. La massiva manifestació a Madrid, amb més de 10.000 treballadors del sector i simpatitzants, tallades de carretera i barricades diàries, durs enfrontaments amb la policia com la que ja es coneix com “la batalla de Santa Cristina de Lena”, desenes de detinguts, tancaments en els pous Candin i Santiago a Astúries i Santa Cruz en León, i diverses manifestacions i concentracions de solidaritat en diferents localitats per reclamar un futur digne per a les comarques mineres, han posat el focus d'atenció una vegada més sobre els miners, com un exemple de lluita i determinació a l'hora de defensar els llocs de treball.

 El govern no és tan fort, els treballadors ho som més

La lluita minera es dóna avui en un context de creixent contestació contra les mesures de govern del PP, a les quals els treballadors i els joves estem responent cada vegada que tenim ocasió, d'una manera massiva. Així va succeir amb la Vaga General contra la reforma laboral, en les lluites contra les retallades educatives o sanitàries o més recentment, en les massives mobilitzacions de l'aniversari del 15-M.

Les recents derrotes electorals a Astúries i Andalusia són també el reflex del rebuig a aquestes brutals mesures  antisocials. De fet, malgrat la seva majoria absoluta parlamentària, el govern cada vegada es troba més aïllat socialment. L'actual crisi financera i el cost del rescat de la UE no faran sinó afeblir encara més la seva posició. Fins i tot un sector de la seva base social, pertanyent a les anomenades capes mitjanes, està veient defraudades amb rapidesa les seves expectatives sobre la “capacitat” del PP per resoldre la crisi.

Així les coses, la duresa i intransigència del PP a l'hora de rectificar les seves mesures, no ve determinada per la seva fortalesa, sinó per la necessitat imperiosa que tenen, en un context d'agreujament de la crisi econòmica, de preservar els interessos dels banquers i els grans capitalistes a costa del saqueig a la classe treballadora. A més, precisament pel rebuig massiu a les seves polítiques, volen evitar costi el que costi qualsevol gest que pugui ser interpretat com un senyal de “debilitat” i, en conseqüència, animar a més sectors a la lluita.

Ells són molt conscients que, en les actuals circumstàncies, l'exemple de la mineria podria impulsar encara més les lluites i fins i tot desencadenar una cascada de mobilitzacions d'altres col·lectius clarament amenaçats com RENFE i FEVE, les últimes empreses en el punt de mira del govern per ser privatitzades. Per sobre de visions fatalistes, que posen una vegada i una altra el focus d'atenció en la “debilitat” dels treballadors per enfrontar-nos als atacs i parar-los, des de Militant estem convençuts que existeixen les condicions i la força suficients per guanyar aquesta batalla.

Ara bé, cal assenyalar que, baix el nostre punt de vista, una de les principals palanques per fer avançar el conflicte, era precisament la unificació amb el transport,  aprofitant la vaga indefinida en el sector. De fet, entre els treballadors, l'instint d'unitat era tan natural que en diverses intervencions de l'assemblea del transport es va proposar aquesta unitat d'acció, que va ser sistemàticament ignorada pels dirigents de CCOO i UGT. Finalment, divendres passat 8 de maig, la vaga del transport va ser desconvocada, després de signar un acord que implica noves reculades per als treballadors, dilapidant en la nostra opinió el fort potencial de lluita que existia.

La coincidència en el temps de la vaga indefinida de la mineria i el transport, tenia una importància immensa de cara a mostrar la força dels treballadors i hauria donat un impuls molt gran a les mobilitzacions, reforçant en tot cas les posicions enfront de la patronal i al govern, tant dels treballadors del transport com dels de la mineria.

Però encara més important, hagués pogut organitzar entorn de si a altres sectors en conflicte,  com els professors interins, que a partir del dilluns 11 van començar una vaga indefinida en protesta pels acomiadaments que provocaran les retallades del govern.

Al marge que s'hagi desaprofitat una gran oportunitat, la idea principal segueix sent totalment certa: tota la situació empeny a la unitat i a l'extensió de les lluites. No hi ha cap motiu per mantenir separats els diferents conflictes.

 Unitat entre sectors, però també entre organitzacions sindicals

 La unitat dels treballadors és una necessitat vital en qualsevol conflicte, i mantenir la divisió sindical per a dalt, sobre la base de diferències secundàries és un crim que condueix al desastre a qualsevol lluita. Lamentablement, la ruptura de la unitat sindical entre CCOO i el SOMA-UGT, s'ha escenificat en massa ocasions durant aquesta vaga, amb convocatòries diferents, tancament en els pous només d'afiliats del SOMA, etc. Però el més greu és la ruptura que han imposat a la unitat d'acció per a baix, amb la celebració d'assemblees separades, i fins i tot de piquets diferenciats. Cal posar fi urgentment a aquest tipus de mètodes que només es pot explicar per interessos mesquins i curtplacistes d'aparell, però per res beneficia a la lluita i als interessos generals dels treballadors i dels sindicats.  Qualsevol pot comprendre que una divisió d'aquest tipus no fa sinó minar la confiança i la moral de la plantilla en el seu conjunt i, per tant, afavorir els interessos del govern.

Pel bé de la lluita, pensem que cal que la unitat d'acció es reprengui des de la base, amb la celebració d'assemblees conjuntes, on tots puguin opinar i, el que és més important, decidir quins han de ser els següents passos en la mobilització. Si realment hi ha diferents punts de vista entre els dirigents dels sindicats sobre qualsevol aspecte de l'orientació de la lluita cal plantejar-ho obertament perquè tothom pugui opinar i decidir democràticament. Així és com es garanteix la unitat: amb claredat i participació des de baix en la presa de decisions.

Som molt conscients de la duresa de l'actual lluita en la mineria i del increïble esforç i sacrifici que suposa per a les famílies obreres una vaga indefinida com la que porten protagonitzant els miners des del 28 de maig.

Precisament pel que implica a les pròpies comarques mineres afectades, seria molt positiu fer un pas més en l'organització de les mobilitzacions, creant comitès de suport on puguin integrar-se les pròpies famílies, els joves i els treballadors en general. Quan la vaga indefinida, al moment d'escriure aquestes línies, entra en la seva vint-i-cinquena jornada, la creació de comitès de recolzament en totes les comarques mineres donaria un impuls molt fort a la mobilització i nous ànims als treballadors. De fet, la creació de comitès oberts a la societat podria contribuir a l'èxit de la vaga general de les comarques mineres del proper 18 de maig, encarregant-se de la difusió al carrer, entre els comerciants, recaptant suport d'altres sectors, i d'altres llocs, etc. També des dels propis comitès podria impulsar-se una caixa de resistència perquè la vaga no sigui derrotada pel desgast econòmic. De fet, almenys a León, els miners ja tenen un compte obert per ingressar aportacions, i els estudiants universitaris han començat una campanya per recollir fons. Cal estendre aquesta iniciativa a totes les comarques. Quina  millor demostració que pensem anar fins al final, que preparar-nos per a un conflicte llarg de forma seriosa i conseqüent?

 Defensar l'ocupació, defensar el futur

 La lluita minera ha tornat a posar a l'ordre del dia, la difícil situació que viuen les comarques mineres, on la taxa d'atur entre la joventut està per sobre del 40%. Aquesta dada per si sola demostra clarament el fracàs de les successives polítiques de “reindustrialització” que, com hem denunciat tantes vegades des d'aquestes pàgines, només han servit per enriquir a un grapat d'empresaris a costa de les subvencions públiques. Per aquest motiu pensem que la solució no passa només per negociar pròrrogues a les subvencions.

Ara, de forma oportunista, la patronal del carbó espera que la suor i la sang dels miners els tregui les castanyes del foc, mentre pretenen convèncer-nos que estem tots en el mateix vaixell. No obstant això, si ens referim a la mineria privada, la política d'ajudes al sector, lluny de redundar en millores laborals i salarials per als treballadors, ha servit tan sols per continuar engreixant les butxaques d'empresaris sense escrúpols com Vitorino Alonso, qui, sense aquestes ajudes, no mantindria obertes les seves mines ni cinc minuts. Per acabar amb això cal reivindicar l'expropiació i la nacionalització de tota la mineria privada, integrant-la en una gran empresa minera estatal que garanteixi la continuïtat d'aquest sector estratègic i de totes les ocupacions.

Els treballadors de les conques no són culpables de la ineptitud dels seus governants a l'hora de transformar les ajudes europees en nous sectors productius. Per això, cal exigir el manteniment de totes les ocupacions en els pous en tant no es garanteixin llocs de treball alternatius en altres branques de la indústria. No hi ha diners per mantenir les ocupacions en la mineria, a l'educació, en la sanitat; però sí hi ha 100.000 milions per acudir al rescat de la putrefacta banca espanyola.

Cada vegada és més evident que l'actual crisi capitalista que estem travessant no és “una crisi més”. El que el govern i la burgesia han posat damunt de la taula és una declaració de guerra al conjunt dels treballadors, amb la qual pretenen carregar tot el pes de la seva crisi sobre les nostres esquenes. No obstant això, malgrat totes les dificultats, pensem que la fortalesa de la classe treballadora d'aquest país continua intacta, i el seu potencial de lluita està sent infrautilitzat una vegada i una altra, per part de les actuals direccions sindicals d'UGT i CCOO.

No és possible deslligar les retallades, ni tractar de solucionar els conflictes per separat, més encara quan es tracta, com en aquest cas, d'invertir la tendència al desmantellament industrial i a la destrucció de llocs de treball. Estem convençuts que, amb un pla de lluita seriós i sostingut podem vèncer, a condició de tenir també un programa alternatiu al del govern i la patronal i les propostes que fem en relació amb l'actual vaga minera van en aquesta direcció. Però entenem, que sense una ofensiva generalitzada del moviment obrer en tots els fronts, qualsevol conquesta, fins i tot la més petita, serà en aquest moment totalment efímera i transitòria.

La paràlisi en la qual estan sumits els màxims dirigents sindicals és la major debilitat que té ara mateix el moviment obrer i no pot continuar. És necessari unificar ja totes les lluites socials i laborals, assumint les reivindicacions dels diferents sectors i elaborar un nou pla de lluita que plantegi la convocatòria d'una altra vaga general, que ha d'abastar al conjunt de l'estat, en una nova jornada que pensem que hauria de ser de 48 hores i que, vist el creixent descontentament social, sens dubte seria encara mes dura i reeixida que la del 29 de maig.

Però, com hem assenyalat més amunt, a més d'un pla de lluita, cal tenir un programa pel qual lluitar. Hem de combatre la idea que “no hi ha una altra política possible” i reivindicar els interessos dels treballadors amb el mateix entusiasme amb el qual la burgesia defensa els seus. Avui més que mai rebutjar les retallades socials, les reculades laborals i exigir la nacionalització i la renacionalització dels sectors estratègics i bàsics de l'economia (mineria, siderúrgia, transport, elèctriques, banca?) i el seu control per part dels treballadors, és l'única solució per garantir l'activitat industrial i els llocs de treball i ha de ser una prioritat per a les organitzacions de l'esquerra i per als nostres sindicats de classe.

 Solidaritat amb la lluita minera i en suport als treballadors tancats

Creació de comitès de suport i caixa de resistència per als vaguistes

Per la defensa de tots els llocs de treball i la dignificació de les condicions laborals en la mineria privada. Expropiació de les mines privades

Per l'extensió i unificació dels sectors en lluita, per fer front als atacs del govern

PER UNA NOVA VAGA GENERAL DE 48 hs EN TOT L'ESTAT!