Una ofensiva salvatge i a tots els fronts

Competint en brutalitat amb la reforma laboral està el nou pla de retallades de les despeses socials que el govern està preparant a la llum del dia i que posarà en marxa cinc dies després de les eleccions a Andalusia i Astúries, concretament el dia 30 de març. La reducció de la despesa serà aproximadament de 30.000 milions d’euros (comptant el pressupost estatal i el de les comunitats autònomes) i s’executarà en els nous mesos que queden de l’any 2012. Es tracta d’un atac d’envergadura històrica que afectarà greument al funcionament de la sanitat i l’educació públiques, les prestacions de desocupació i altres conquestes socials. Només se salvarà el pagament del servei del deute públic a la banca. A més a més, la dreta i els capitalistes volen que aquests retrocessos siguin definitius i estan contemplant apuntalar les retallades amb canvis legals que reflecteixin formalment la pèrdua de conquestes històriques en aquests àmbits, tan fonamentals per a la vida de les famílies treballadores. És molt probable que les retallades de la despesa vinguin acompanyades d’una nova pujada d’impostos que, de nou, recaurà fonamentalment sobre els assalariats: el copagament sanitari, més pujades de les taxes universitàries i altres impostos indirectes.

En el full de ruta del PP, que ha consolidat la seva aliança amb CiU en la seva ofensiva contra els treballadors, també hi ha la intensificació de la repressió i els atacs als drets democràtics. La repressió policial salvatge dels estudiants a València, que es va reproduir a la manifestació del 29 de febrer a Barcelona, així com l’interrogatori amb policies encaputxats a Madrid contra participants en una protesta contra la reforma laboral, són símptomes evidents d’una escalada repressiva contra l’oposició social creixent a les mesures del govern. A mitjans de febrer, Duran i Lleida, portaveu de CiU al congrés, i Joan Rosell, president de la CEOE, van instar al govern a abordar “el més aviat possible” el decret de 1979 que regula el dret de vaga. Per la seva banda, els sectors més reaccionaris de l’aparell estatal, hereus d’una maquinària repressiva sense depurar des de la caiguda de la dictadura, se senten còmodes i recolzats pel govern del PP i la seva campanya de criminalització contra la joventut i els treballadors. L’aquelarre reaccionari contra el jutge Garzón s’emmarca dins d’aquest context, tot i que el verdader “enemic”, com ha deixat clar el cap de la policia de València, són la joventut i els treballadors en lluita.

Fracàs de la política del “mal menor”

La convocatòria de la vaga general és una confirmació del fracàs de la política de pactes i consensos. També de que la debilitat convida a l’agressió. El passat 25 de gener els dirigents de CCOO i UGT, seguint en la línia d’acceptar retallades per a, suposadament, evitar mals majors, van firmar amb la patronal un acord que va certificar un nou retrocés a l’acceptar pujades salarials de l’1%. Una concessió més que cal afegir a les anteriors, com la firma de la “reforma” de les pensions al gener del 2011 amb el PSOE, pel qual s’ampliava l’edat de jubilació als 67 anys. Amb aquesta política de pactes i concessions, els dirigents de CCOO i UGT van pensar que evitarien que el PP legislés brutalment contra els treballadors. Però l’experiència ha ensorrat de manera flagrant aquesta estratègia.

Les manifestacions del 19 de febrer, amb les que milions de treballadors han omplert els carrers de les principals ciutats de tot el país, l’impacte causat a les estructures dels sindicats per la reforma laboral, la campanya de criminalització per part de la dreta contra els sindicats de classe i la prepotència del PP i dels capitalistes en general, han estat una pressió massa forta que ha obligat als dirigents de CCOO i UGT a convocar finalment la Vaga General.

Només una autèntica rebel·lió social dels treballadors i la joventut, una lluita contundent, organitzada i sostinguda en el temps, pot aturar la dreta i la patronal. La Vaga General del 29 de març ha de marcar l’inici d’una ofensiva que es mantingui, s’estengui i s’endureixi, amb noves vagues generals i accions unificades, fins obligar el PP a retirar la seva reforma laboral i les retallades socials. Una Vaga que ha de ser organitzada democràticament a partir d’assemblees als centres de treball i als barris de totes les localitats i que contempli la perspectiva de la transformació social. Els treballadors i sindicalistes de El Militante farem tot el que estigui al nostre abast perquè aquesta vaga sigui un èxit rotund, però també exigim que el 29 de març tingui continuïtat i no descarrili en un procés de negociació amb el govern del PP, totalment estèril, com va passar després de la vaga general del 29 de setembre de 2010.

Per als sectors més conscients del moviment obrer, la lluita per l’èxit de la vaga general ha d’estar lligada a un altre objectiu, que és la construcció, a cada empresa, a cada sindicat, d’un referent de sindicalisme de classe i combatiu. La vaga general i tot el debat que genera ha de ser un punt de suport a la lluita per una profunda transformació de les nostres organitzacions sindicals, per convertir-les en eines greixades i eficaces per fer front a la nova fase en la que ha entrat el capitalisme.

L’èxit de la lluita requereix una alternativa política al capitalisme

Tan important com la convocatòria de la vaga general són els eixos reivindicatius i programàtics amb els que s’organitzarà i l’estratègia general en la que es trobi emmarcada. La vaga general és una acció fonamentalment política. Per descomptat que, en si mateixa, la convocatòria de la vaga general és molt positiva. Posa a to els músculs de la classe obrera; facilita la vinculació dels problemes concrets de cada treballador, de cada empresa, de cada sector, amb la necessitat de trobar una alternativa global per a tots ells. La convocatòria de la vaga general farà més clar que en el fons aquí s’està lliurant una batalla fonamental i de classe, entre rics i pobres. Però, precisament per totes aquestes raons, des del primer moment, la burgesia llançarà una ofensiva brutal política, ideològica i repressiva contra la vaga, mirant de desmoralitzar i dividir els treballadors, minimitzant l’abast de la seva acció i presentant-la com una cosa sense sentit. Per descomptat que hi ha un ambient molt favorable per a la vaga i per a la lluita, però, alhora, és molt important respondre de manera conseqüent a la contraofensiva que la dreta llençarà a partir d’ara.

Un punt crucial d’aquest enfrontament és l’alternativa política. Un dels arguments preferits per la dreta és el de dir “no hi ha altra opció” que les retallades i llencen, com en un desafiament, la pregunta: “quina alternativa teniu? Estem en un economia de mercat!”. Davant d’això els marxistes de El Militante diem ben clar i ben alt que la crisi del capitalisme no es pot resoldre amb més capitalisme. Sí, hi ha una forma d’acabar amb els “desequilibris pressupostaris” i els “dèficits excessius” realment eficaç i, a més a més, en benefici de la gran majoria de la societat: nacionalitzar tot el sistema financer i les empreses estratègiques sota control obrer i posar en marxa un pla d’inversions i producció al servei de la majoria de la societat, augmentant massivament la despesa social i suspenent el pagament d’interessos per deute públic als grans bancs i especuladors. Només així es podrà implantar una autèntica democràcia al servei de la majoria, no la farsa democràtica actual on manen els banquers. S’ha de dir ben alt i ben clar que sí es poden defensar els llocs de treball, lluitar contra l’atur i mantenir la despesa social. Per a això s’ha d’acabar amb el control asfixiant que els banquers i els grans monopolis exerceixen sobre la societat. S’ha de garantir que els recursos econòmics, la tecnologia i la ciència estiguin al servei de la majoria de la població i no subordinades al màxim benefici d’una petita minoria de paràsits. El capitalisme és una amenaça per a la humanitat. Avui més que mai l’autèntic dilema és: socialisme o barbàrie.

Uneix-te a la corrent marxista EL MILITANTE i lluita amb nosaltres per:

-            No a la reforma laboral

-            Cap retallada de les despeses socials

-            Jornada laboral de 35 hores sense reducció salarial

-            Salari mínim de 1.100 euros

-            No a la precarietat. Fixos als 15 dies

-            Subsidi d’atur indefinit fins trobar una ocupació

-            Prou de pèrdues de poder adquisitiu. Per una escala mòbil preus-salaris

-            En defensa de la sanitat i l’educació públiques, prou de retallades i privatitzacions

-            Anulació de les hipoteques abusives

-            Expropiació sota control obrer de les empreses que es declarin en fallida o en suspensió de pagaments

-            Nacionalització de la banca, la terra i els monopolis sota control obrer i sense indemnització, excepte en cas de necessitat comprovada

-            Impulsar dins de CCOO i UGT una forta corrent d’esquerres en defensa d’un sindicalisme combatiu, de classe i democràtic