Dos dies abans de la vaga general del 29 de setembre l'Empresa Emte Service acomiadava a Tarragona a Manu Vidal, sindicalista de la CGT i membre del Corrent Marxista Militant. El “delicte” de Manu va ser lluitar honestament pels drets dels treballadors i defensar tenaçment un sindicalisme democràtic, de classe i combatiu. Gairebé cinc mesos després, després d'una impactant campanya de solidaritat, una sentència del Jutjat social de Barcelona declarava nul l'acomiadament. El 23 de febrer Manu Vidal tornava a l'empresa. La sentència deixa clar que “la decisió empresarial respon a una mera represàlia” (pàgina 9, paràgraf 3) i que “les causes que al·lega l'empresa manquen de qualsevol lògica i justificació, apareixent l'acomiadament objectiu com una mera excusa i com reacció a la seva prèvia activitat sindical, de representació dels treballadors i de reclamació enfront de l'empresa” (pàgina 10, paràgraf 1). La sentència també assenyala que l'empresa ha actuat “amb flagrant vulneració dels drets fonamentals del treballador (...) amb una justificació basta i aliena al provat en actuacions quant al contingut de la carta d'acomiadament” i la condemna a pagar una indemnització per danys morals i vulneració de drets fonamentals de 6.000 euros, la qual cosa també és una quantitat excepcional en aquests casos, a part dels salaris de tramitació. 

Militant.— Explica'ns els antecedents del teu acomiadament i quin va ser l'objectiu de l'empresa al fer-te fora. 
Manu Vidal.— Fa tres anys l'empresa va llançar un atac “a mata-degolla” contra tots els treballadors. Va acomiadar a un company romanès amb contracte fix i pare d'un nen malalt de càncer, després de demanar diversos permisos i demanar vacances per a acompanyar al seu fill a l'Hospital de Barcelona, on rebia tractament. Aquesta injustícia formava part d'un pla clar per a acomiadar a més companys i retallar drets mitjançant l'incompliment del conveni i del pacte d'empresa. Enfront d'aquests atacs plantegem diverses mobilitzacions per a defensar els nostres drets. A partir d'aquest moment l'empresa va dedicar totes les seves forces a planejar com acabar amb nosaltres i va aplicar tota una sèrie de mesures per a atemorir a tot aquell que s'atrevís a lluitar: va acomiadar al company Carrillo, ens van suspendre de sou i feina a l’Isma i al mi, i ens van subrogar a part de la plantilla a una empresa del grup. Malgrat tot, no van aconseguir anul·lar-nos. 

La nostra lluita va tenir un enorme eco en tota la petroquímica i en els barris obrers als quals ens dirigim per a explicar que el que havia passat a EMTE succeiria en moltes altres empreses i que era necessari estendre la lluita i plantar-li cara a la patronal. D'aquesta manera guanyem una enorme simpatia i el suport econòmic de moltíssims treballadors en les col·lectes que vam fer per a finançar les milers de fulles i cartells que distribuïm i part de les despeses judicials. Finalment, gràcies a la lluita Carrillo va ser readmès i les sancions de l’Isma i la meva van ser retirades. Totes les mentides i maniobres penoses de l'empresa van quedar en evidència. 

Encara així la patronal tenia clar que no volia sindicalistes combatius que organitzessin als treballadors per a reclamar els seus drets i no va trigar a tornar a la càrrega i organitzar una campanya d'assetjament contra nosaltres, que vam denunciar enèrgicament, mitjançant escrits i denúncies. El cop últim de l'empresa es va produir dos dies abans de la vaga general del 29-S amb el meu acomiadament. Pensaven que aconseguirien escanyar-nos d'una vegada per sempre, però es van equivocar una altra vegada. 

M.— Quina valoració fas de la sentència que declara la nul·litat de l'acomiadament? 
MV.— La sentència, dictada a mitjan febrer, és exemplar. Diu que l'acomiadament és una mera reacció de l'empresa com represàlia a l'activitat sindical exercida aquests anys, detallant els conflictes un a un i les denúncies fetes a Inspecció de Treball. Aquesta sentència suposa un pal per a l'empresa perquè detalla i desmenteix un a un els motius que al·lega, deixant al descobert les seves intencions. 

Una vegada més l'empresa no va poder, com diria el company Marcelino Camacho “ni domar-nos, ni doblegar-nos”. Hem lluitat fins al final i hem guanyat. Ha estat una victòria de tots els treballadors, de tots els activistes obrers, de tota la CGT, però també de molts companys que militen a CCOO, UGT, USTEC, COBAS, Sindicat d’Estudiants, les CUP de Reus, la AERV i el Corrent Marxista Militant que han participat en la campanya de denúncia d'aquesta agressió contra els nostres drets. A tots ells el nostre agraïment i la nostra crida fraternal a continuar la lluita. Vull agrair també l'excel·lent treball realitzat pel nostre advocat del Col·lectiu Ronda, Vidal Aragonés, que sempre està, d'una forma exemplar, del costat dels treballadors. 

Aquesta victòria ha de servir de referència per a tots els treballadors. És un exemple que cal lluitar fins al final i que la lluita serveix. 

M.— Quina valoració fas de tota la campanya per aconseguir la teva readmissió? 
MV.— Ha estat una campanya extraordinària, que ha assolit implicar a molts companys, a tots els sindicats de classe i a la majoria de col·lectius d'esquerra. Però això no ha estat fruit de l'atzar, sinó d'un treball previ d'organització de les tasques i del mètode emprat per a portar-les a terme. Calia actuar amb rapidesa, arribar directament als treballadors i tenir confiança en el moviment, aconseguir la màxima unitat per a la lluita evitant qualsevol tipus de sectarisme, treure diners per a la propaganda, donar una projecció estatal a la campanya. Tot això ho vam tenir molt clar des del principi. 

Vam donar una resposta immediata convocant, a l'endemà de la comunicació de l'acomiadament, una roda de premsa en els locals de CGT per a denunciar-ho —en la qual van participar els secretaris generals de CGT, UGT i del Sindicat d’Estudiants de Tarragona—. Vam fer un treball dur, vam repartir fulles informatives el mateix dia de la vaga general del 29-S, vam parlar amb totes les organitzacions obreres de Tarragona, i amb el màxim nombre de comitès d'empresa que vam poder. 

Com en campanyes anteriors, vam convocar una assemblea en el pàrquing d'un restaurant del polígon SUD de la Petroquímica, enfront de l'empresa BASF, el 7 d'octubre a la qual van assistir 40 treballadors i on es va formar un comitè de suport a la lluita i es van treure 80 euros de col·lecta. Aquí es va llançar la campanya de signatures, que va ser un autèntic èxit, recollint-se més de 500 al llarg de la campanya. Despleguem també una pancarta en el ple de l'ajuntament de Tarragona; vam fer una concentració davant de la patronal el 2 desembre, amb un centenar d'assistents, convocada per tots els sindicats i organitzacions d'esquerres. A aquesta concentració van acudir companys de comitès d'empresa, com Emmsa, CCI o Cotinsa entre altres; van estar també el secretari estatal del Metall de la CGT, Diego Rejón, i els secretaris generals de la CGT, de CCOO i d'UGT de Tarragona. Al llarg d'aquests mesos realitzem nombroses col·lectes entre els treballadors per a finançar la lluita. Amb tot el suport vam poder fer més octavetes, més cartells i pancartes. Una campanya construïda totalment per l'esforç de molts companys, seguint les millors tradicions obreres. 

Un fet molt positiu va ser el suport del conjunt dels sindicats i organitzacions d'esquerres. Per a nosaltres és un exemple que és possible la unitat dels treballadors. Aquesta campanya unitària és un precedent molt positiu per al moviment obrer a Tarragona, un precalentament per a poder unificar-nos millor la pròxima vegada, unir totes nostres forces a través de les nostres organitzacions i demostrar-li a la patronal el fortes que som. Independentment de la sentència, aquesta campanya hagués estat, en si mateixa, un pas important per al moviment obrer i del que estic orgullós d'haver pogut participar. 

M.— A part de la teva afiliació sindical a la CGT, milites en el Corrent Marxista Militant. Per què consideres important militar políticament? 
MV.— Crec que l'única manera conseqüent de practicar un sindicalisme combatiu és tenint una alternativa a la societat capitalista perquè si no, com estem veient, la política de “realisme”, del “mal menor” que estan practicant els dirigents polítics i sindicals reformistes, els duu a ser còmplices dels atacs i retallades que sofrim els treballadors. Avui estic més convençut que mai que no n'hi ha prou amb lluitar per drets laborals concrets, cal tenir una alternativa. 

Per quina raó el nostre treball només pot servir per a enriquir a una minoria capitalista? Una minoria que com més s'enriqueix, més explotats estem els treballadors, per què hem de seguir mantenint a una minoria parasitària? Per quina raó el nostre treball no pot servir per a beneficiar a tota la societat? Tenint en compte que els mitjans de producció i la tecnologia avui dia estan més desenvolupats que mai i que només nosaltres els treballadors podem fer funcionar aquests mitjans, no veig per què no poden ser propietat de tota la societat, controlats i gestionats totalment per treballadors. Per això dic que no hem de conformar-nos amb les engrunes que ens donen els capitalistes, hem de lluitar de forma sistemàtica i persistent per a transformar la societat i per a això és fonamental construir una referència política i ideològica. Per aquest motiu estic organitzat en el Corrent Marxista Militant, a la qual he decidit aportar els diners aconseguits de la indemnització. 

Des d'aquí faig una crida a tots els treballadors i joves a unir-se amb nosaltres per a lluitar per la transformació socialista de la societat.