Els revolucionaris veneçolans hem de donar suport el moviment de les masses a Líbia
Només unificant els comitès populars i expropiant a les multinacionals imperialistes i la burgesia líbia serà possible consolidar la revolució!
Des del passat 17 de Febrer les masses de Líbia estan protagonitzant un impressionant moviment revolucionari que ha despertat la solidaritat de milions de joves i treballadors a tot el món. La majoria de les ciutats del país estan en aquests moments sota el govern de comitès populars creats espontàniament per la pròpia població en lluita. Segons informen diferents webs antiimperialistes i revolucionàries: “La situació copia l'esquema de la revolució egípcia, al més pur ‘estilo Tahrir’(…) Els comitès populars s'encarreguen de gestionar i organitzar tot, el dia a dia, la seguretat en els carrers, en les carreteres (fortament vigilades per civils armats), la neteja, el repartiment de menjars…”
http://agenciadenoticasjohnreed.blogspot.com/2011/02/libia-comites-populars-prenen-el.html
No és una conspiració, és una revolució
El que està succeint a Líbia és una revolució en tota regla, una insurrecció contra una dictadura que està demostrant en la pràctica el seu caràcter sagnant i reaccionari atacant amb bombardejos i mercenaris les ciutats governades pel propi poble organitzat en comitès. Les masses han trencat el dic de la por i com va ocórrer a Veneçuela des de el “caracazo” el 1989 i especialment al llarg d'aquests últims dotze anys de revolució bolivariana han decidit prendre el destí en les seves mans i organitzar elles mateixes la gestió de la societat. Aquest meravellós moviment revolucionari forma part de la revolució obrera i popular que recorre tot el món àrab. Les masses que lluiten a Líbia són les mateixes que es mobilitzen a l’Egipte, Tunis o l'Iraq ocupat per EEUU en demanda de democràcia, treball, una vida digna i la fi de l'opressió i la corrupció. El règim de Gadafi és igual d'odiat per ells que els de dictadors titelles de l'imperialisme nord-americà com Mubarak o Ben Alí a qui de fet Gadafi va donar recolzament fins al final.
Els milions de joves i treballadors que s'han llençat al carrer contra Gadafi estan cansats de repressió, desigualtats socials, falta de futur, etc. Per a ells només hi ha dues alternatives: o triomfa la insurrecció popular i Gadafi i el seu règim són substituïts per un estat revolucionari basat en els comitès que abordi la transformació socialista de la societat; o si triomfés Gadafi, o mantingués el control sobre una part del país, això només seria el preludi d'un bany de sang superior al vist fins a ara amb la finalitat d'aixafar definitivament a la revolució i reprendre el poder. La tercera opció que plantegen els imperialistes, la seva intervenció més o menys directa en el país, no és més que altra manera d'avortar la revolució.
En contra de tot el que s'ha dit sobre una conspiració organitzada per l'imperialisme, la realitat s'obre pas. Els vídeos de la periodista independent Jihan Hafiz publicats pel mitjà alternatiu antiimperialista The Real News, (www.therealnews.com) mostren sense cap gènere de dubtes com les masses que han pres el poder a Bengasi i altres ciutats rebutgen una intervenció imperialista i defensen que la tasca de completar la revolució i acabar amb el règim de Gadafi és una tasca que pot i ha de portar a terme el propi poble libi.
http://www.youtube.com/user/TheRealNews#p/o/5/2tZ2oTLb2XU
http://www.youtube.com/user/TheRealNews#p/o/5/2tZ2oTLb2XU
El mateix Fidel Castro, en la seva reflexió titulada "La guerra inevitable de l'OTAN", al mateix temps que denunciava plans d'Estats Units per a intervenir a Líbia, reconeixia que: "Sens dubte , els rostres dels joves que protestaven a Bengasi, homes, i dones amb vel o sense vel, expressaven indignació real. (…) El problema que tal vegada no imaginaven els actors és que els propis líders de la rebel·lió irrompessin en el complicat tema declarant que rebutjaven tota intervenció militar estrangera. Diverses agències de notícies van informar que Abdelhafiz Ghoga, portaveu del Comitè de la Revolució va declarar el dilluns 28 que “‘La resta de Líbia serà alliberat pel poble libi’”.(…) Aquest mateix dia, una professora de Ciències Polítiques de la Universitat de Bengasi, Abeir Imneina, va declarar: “Hi ha un sentiment nacional molt fort a Líbia.”(…)‘Sabem el que va passar a l'Iraq, (…) no desitgem seguir el mateix camí (…) ‘existeix el sentiment que és la nostra revolució, i que ens correspon a nosaltres fer-la’.”
http://www.bastoneja.org/actualitat/n176122.html
Aquest sentiment entre les masses no té res a veure amb el d'una conspiració encoratjada per l'imperialisme, reflecteix el sa instint revolucionari de les masses en lluita.
Contra els plans contrarevolucionaris de Gadafi i dels imperialistes
Després dels primers dies d'avanç imparable de la revolució, que es va imposar en l’est del país i en diverses ciutats de l'oest, el moviment revolucionari enfronta greus perills: tant el d'una contrarevolucionari sagnant a les mans de Gadafi com diferents plans d'intervenció i maniobres imperialistes que amb l'excusa “d’ajudar a aconseguir la pau”, “evitar el caos i la guerra civil”, etc. intenten descarrilar la revolució i arrabassar a les masses el control del país.
Diferents potències imperialistes estan maniobrant en la zona amb l'objectiu de protegir els grandiosos negocis que mantenen des de fa anys en col·laboració amb la família Gadafi i la seva camarilla. Tant l'imperialisme nord-americà com les potències imperialistes europees, però també l'emergent imperialisme xinès i fins i tot la burgesia russa, tenen interessos en la regió i faran tot el possible per acabar amb el moviment revolucionari de les masses. Al mateix temps que busquen desactivar la situació revolucionària, lluiten entre ells per a treure el màxim profit possible de l'actual situació. Cadascun intenta prendre la davantera sobre els seus competidors en la carrera pel saqueig dels recursos del país.
El pla inicial de tots ells era afavorir una negociació entre Gadafi i l'oposició que no afectés la producció petrolera i permetés arribar a algun tipus d'acord per a repartir-se el control del país. No obstant això, després de la victòria de la revolució en tot un seguit de ciutats i la sagnant repressió desencadenada per Gadafi, les masses no acceptaran sense lluita qualsevol maniobra que suposi mantenir a Gadafi en el poder o dividir el país.
Els revolucionaris veneçolans hem de donar suport a les masses revolucionàries de Líbia, contra la repressió de Gadafi i qualsevol pla d'intervenció dels imperialistes
Els militants del PSUV, la JPSUV i la UNETE agrupats entorn de El Militante i el Corrent Marxista Revolucionari manifestem una vegada més el nostre suport a la revolució que estan protagonitzant les masses a Líbia i rebutgem tant la brutal repressió organitzada pel règim reaccionari de Gadafi com qualsevol pla d'intervenció militar, maniobres o ingerència a Líbia per part de qualsevol potència imperialista. Aquestes maniobres, vinguin de la potència que vinguin, i busquin negociar amb Gadafi o substituir a aquest per un altre governant burgès, només intenten acabar amb el moviment revolucionari i arrabassar-li a les masses el poder.
La revolució a Líbia i en tot el món àrab ofereix una oportunitat única per a la revolució veneçolana. Milions de joves i treballadors de tot el món tenen els ulls posats a Líbia i la resta del món àrab. Molts d'ells esperen dels dirigents de la nostra revolució suport i orientació.
Desgraciadament sectors de l'esquerra llatinoamericana i dirigents del propi procés revolucionari veneçolà en lloc de posar-se al capdavant de la solidaritat internacional amb les masses revolucionàries en lluita han mostrat els seus dubtes respecte a que hi hagi cap revolució a Líbia, atribuint el que ocorre a una conspiració de l'imperialisme nord-americà i considerant a Gadafi un revolucionari antiimperialista. El President nicaragüenc Daniel Ortega va donar el seu suport explícit a Gadafi. També, com recull Aporrea, "Chávez, qui va reiterar l'amistat que l’uneix amb Gaddafi, va dir que no pot dir que dóna suport ‘o estic a favor o aplaudeixo qualsevol decisió que prengui un amic meu arreu del món. No’. ‘Nosaltres sí donem suport al Govern de Líbia, a la independència de Líbia, volem la pau per a Líbia, la pau per a tots els pobles del món i ens hem d'oposar rotundament a les pretensions intervencionistes’. (http://aporrea.org/tiburon/n175909.html)
Gadafi no és cap revolucionari sinó un contrarevolucionari. El govern bolivarià ha de donar suport a les masses revolucionàries de Líbia!
Gadafi no és cap revolucionari, antiimperialista ni per descomptat socialista. Gadafi s'ha convertit en un dictador capitalista, soci de la Unió Europea i acceptat pels Estats Units, amb qui en els últims anys s'ha aliat en la mal anomenada “guerra contra el terrorisme”. El poble libi que és qui sofreix les mesures pro-imperialistes aplicades per Gadafi durant els últims anys seguint les directrius de l’FMI. Com explica en la web revolucionària Rebelión el professor Vicenç Navarro, conegut per les seves crítiques al neoliberalisme i a l'imperialisme: “Una de les mesures va ser afavorir la privatització de les empreses productores i distribuïdores de petroli, facilitant i estimulant la inversió estrangera, la qual va arribar la seva màxima expressió en la dècada dels noranta. (…) Les companyies que es van beneficiar d'aquestes privatitzacions estaven incloses en un ampli ventall, des d'Occidental Petroleum, a Xinesa Nacional Petroleum. No cal dir que els governs occidentals, i molt especialment els europeus, van competir per a aconseguir favors de Gadafi. El govern de Blair fins i tot va alliberar als responsables de l'atemptat terrorista de l'avió PanAm, que havia ocorregut en territori britànic i Berlusconi va realitzar campanyes de promoció de Gadafi que van arribar nivells histriònics que el president italià va justificar indicant que ‘la prevenció de la immigració il·legal i el petroli” bé valien els seus miraments. I per a no ser menys el President Aznar primer, seguit del President Zapatero i del Monarca espanyol, tots ells van visitar a Gadafi amb la seva llista de precs i inversions. Aquestes privatitzacions van arribar a la majoria de les empreses públiques, que realitzades dintre d'un sistema dictatorial, van ser acompanyades d'una gran corrupció que va enriquir als membres de la família Gadafi, i molt especialment a un dels seus fills que aspirava a ser el seu successor. Tots aquests canvis privatitzadors (que van ser lloats pel llavors President Aznar) es van fer sota la supervisió del Fons Monetari Internacional (FMI) que, en el seu últim informe, assenyalava l'estat de l'economia de Líbia com molt bo”. En els seus informes l’FMI es refereix a Líbia com un exemple de polítiques privatitzadores i d'obertura a les multinacionals.
El president Chávez i el govern veneçolà haurien de basar-se en el magnífic instint i voluntat revolucionària que estan demostrant les masses obreres i populars de Líbia i la resta del món àrab quan rebutgen la intervenció imperialista i al mateix temps rebutgen qualsevol acord amb dictadors com Gadafi o abans Mubarak o Ben Alí. Haurien de declarar el seu suport a la revolució que estan protagonitzant les masses, i, traient conclusions de la pròpia experiència de la nostra revolució, cridar als treballadors, camperols i aturats de tot el món àrab, des de Tunis a Líbia o Iran, a no detenir la seva lluita fins a prendre el poder, desenvolupant comitès obrers i populars basats en representants elegibles i revocables, prenent les fàbriques per a posar-les a funcionar sota control obrer i popular, nacionalitzant les principals empreses sota control dels treballadors i substituint a l'actual estat capitalista per un genuí estat socialista dirigit per la classe obrera i el conjunt dels oprimits.
Els imperialistes volen aprofitar-se de les dificultats de les masses insurrectes
Des de sectors de l'esquerra, com la xarxa en defensa de la humanitat, que agrupa a artistes i intel·lectuals d'esquerra, es parla d’una solució pacífica al conflicte a Líbia seguint la crida del president Chávez. http://www.vtv.gov.veu/notícias-internacionales/56906. Òbviament el millor seria el desenvolupament pacífic de la revolució. Però el que cal entendre és que actualment es lliura un conflicte armat entre el poble libi i un règim dictatorial que està recorrent a tota la crueltat possible. El que estem veient a Líbia és un combat desigual entre les masses revolucionàries alçades però descoordinades i mal armades, sense un clar programa revolucionari socialista i internacionalista, que s'enfronten a la contraofensiva de Gadaffi, que amb tancs, aviació i mercenaris tracta de reprendre a sang i foc les ciutats en mans dels revolucionaris. Assenyalar, per part d'aquests sectors de l'esquerra, que la situació a Líbia és confusa i per això no es pot tenir una posició, no respon a la naturalesa dels esdeveniments confirmats per nombrosos fonts de mitjans independents que assenyalen el caràcter revolucionari del moviment en les ciutats líbies i el caràcter corrupte i mafiós del règim de Gadafi.
Parlar d'una solució pacífica en aquests moments és, lamentablement, una forma de donar cobertura diplomàtica i mediàtica a la repressió de Gadafi contra el moviment revolucionari. Significa rentar-se les mans davant la massacre contra la classe obrera i els pobres que pot donar-se a Líbia i obrir les portes a la intervenció imperialista si hi ha una derrota militar de les masses revolucionàries. Si l'imperialisme no ha intervingut fins a ara és pel caràcter del moviment revolucionari que no controla, i pels efectes que una nova intervenció armada pot provocar en el món àrab. Cínicament està esperant que les tropes de Gadafi cometin les majors atrocitats contra el moviment per a forçar a les masses desesperades que implorin l'ajuda militar de l'imperialisme, al mateix temps que maniobren i intenten atreure's a diferents representants de l’anomenat Consell Nacional Libi de Transició (CNLT). La seva intenció és clara: col·locar a les masses revolucionàries davant una situació insostenible i arribar a acords amb determinats representants polítics de cara que assumeixin els seus punts de vista i assegurin els negocis imperialistes en el país.
És evident que en el costat dels insurrectes hi ha diferències polítiques i estratègiques. Les masses anhelen la llibertat, els drets democràtics i escombrar a la dictadura. Totes aquestes demandes només poden ser satisfetes a través d'una lluita sense treva contra la camarilla de Gadafi, i els imperialistes, amb la finalitat de transformar la societat de dalt a baix en línies socialistes. Però també, el moviment revolucionari ha atret a tot tipus de trepes i oportunistes que tenen els seus propis plans, fins i tot a sectors despresos de la cúpula política de la dictadura, com el ministre de Justícia de Gadafi, que no lluiten pel poder del poble, sinó per convertir-se en els nous dirigents d'una Líbia alliberada de Gadafi, però que segueixi conservant el caràcter burgès del seu Estat i els negocis amb les multinacionals i corporacions imperialistes. Aquests sectors s'aprofiten de l’empenta revolucionària de les masses, però volen que la lluita es mantingui en límits acceptables per a les grans potències. No volen que el poder dels comitès s'estengui, es coordini i pugui enllumenar un Estat socialista revolucionari a Líbia.
No és la primera vegada que això succeeix en la història de les revolucions. El 1936 a l'Estat espanyol, durant la guerra civil contra l'exèrcit feixista de Franco, les masses de camp i la ciutat lluitaven militarment contra el feixisme però al mateix temps portaven a terme una profunda revolució social. Les masses van organitzar milícies, decisives per a frenar el cop militar en els primers dies, patrulles de control substituint la vella policia, van prendre les fàbriques i les terres, col·lectivitzant i establint el control obrer en una part considerable de l'economia, i van establir comitès populars en substitució dels ajuntaments. No obstant això, aquesta orientació revolucionària no trobava la seva correspondència en la política del govern republicà. Els dirigents del Front Popular apel·laven a l'ajuda militar de les potències “democràtiques” de França i Gran Bretanya, i van reduir el moviment de les masses a la defensa de la democràcia burgesa. Els imperialistes francesos i anglesos van respondre amb la criminal política de la ”No Intervenció” perquè temien més l'establiment d'una república socialista, un Estat obrer, en sòl espanyol, que al triomf del feixisme. Lamentablement, Stalin protegia aquesta política criminal que finalment va obrir les portes al triomf de Franco.
Els imperialistes, encapçalats per la UE i els EEUU volen fer fracassar la revolució costi el que costi, però són conscients que si es decideixen per una intervenció militar, a causa de la situació explosiva que existeix en tota la regió, inclosos els països mediterranis d'Europa, tota la situació es tornaria encara més inestable. Per això tracten d'assegurar-se punts de suport sòlids dintre del país abans de prendre una decisió d'aquesta envergadura. Si volem evitar la intervenció estrangera a Líbia i la victòria militar de la reacció capitalista de Gadaffi, cal unificar el conjunt dels comitès revolucionaris que han de fer una crida internacionalista als treballadors i joves de la resta de països àrabs, del nord d'Àfrica i del conjunt de la classe obrera de tot el món que doni suport als revolucionaris en Bengasi i la resta de ciutats. Han de ser les masses obreres àrabs les que donin suport i armin a l'exèrcit revolucionari que lluita contra Gadaffi, no l'imperialisme. La derrota de la revolució a Líbia a les mans de Gadaffi, a part de ser un bany de sang, seria un cop a la revolució a tot l’Orient Mig. És per això que la direcció dels comitès ha de fer un cridat internacionalista a la classe obrera de la regió i de la resta del món que doni suport la revolució i vagi a combatre a Gadafi i a la possible intervenció imperialista. Al mateix temps ha de portar a terme un programa polític que passi per l'abolició del capitalisme a Líbia i a tot l’Orient Pròxim i lluitar per la revolució socialista a la zona.
En aquest sentit, si un dirigent de masses amb una influència reconeguda com el comandant Chávez plantegés aquestes idees públicament, la lluita revolucionària pel socialisme en aquests països es veuria enormement reforçada i contribuiria a derrotar els plans de l'imperialisme i augmentaria enormement l'autoritat de la revolució llatinoamericana en la zona. Per contra, de mantenir-se la posició actual es facilitaran els plans de l'imperialisme per a separar i aïllar a la revolució àrab de la revolució llatinoamericana, així com per a intentar identificar a un revolucionari honest com el President Chávez amb un dictador com Gadafi i intentar sembrar confusió i afeblir el suport a la nostra revolució entre els joves i treballadors de tot el món.
Unificar els comitès populars per a crear un estat revolucionari i nacionalitzar sota control obrer i popular les propietats de les multinacionals, la família Gadafi i la burgesia líbia
El sorgiment dels comitès populars és un exemple de la rapidesa amb que estan traient conclusions les masses. Representa, en potència, una forma embrionària d'estructura soviètica i d'un estat socialista que només pot desenvolupar-se destruint i substituint l'estructura d'un estat burgès, que és la que l'imperialisme intentarà per tots els mitjos recompondre. Qualsevol intervenció imperialista si es produeix tindrà com objectiu no el d'impedir el caos o un desastre humanitari, com diuen Hilary Clinton i altres imperialistes, sinó recuperar el poder burgès a Líbia acabant amb la mobilització independent de les masses, la principal expressió de les quals fins al moment són els comitès.
A Líbia, tal com explicava Lev Trotski en la teoria de la revolució permanent, és impossible separar la lluita pels drets democràtics de la lluita per acabar amb l'Estat i les relacions de producció capitalistes. Només hi haurà autentica democràcia amb justícia social i econòmica, i això passa per acabar amb el poder de la burgesia líbia, començant per la camarilla de nous rics sorgida entorn a la família Gadafi, i de les multinacionals imperialistes lluitant per una federació socialista dels pobles àrabs.
La unificació dels comitès populars ha de ser la base d'un estat revolucionari basat en la elegibilitat i revocabilitat de tots els càrrecs públics, que cap "funcionari" cobri més que un treballador qualificat; que totes les tasques de l'administració de la vida social siguin realitzades rotativament, i se substitueixi l'exèrcit permanent burgès pel poble en armes, organitzat en milícies obreres i populars. Aquest estat revolucionari basat en els comitès populars a més a de destituir i jutjar a l'actual govern i a tots els responsables de la repressió, garantir els drets democràtics i organitzar la defensa i victòria militar de la revolució, ha de confiscar totes les propietats de la família Gadafi i els seus còmplices així com estatalitzar la banca, la terra i les principals empreses sota control obrer i popular per a poder planificar democràticament l'economia i a resoldre els problemes de la població (atur, pobresa, baixos salaris, habitatge, etc.)
Al mateix temps és necessari explicar que, encara que l'impuls espontani de les masses pot crear aquesta estructura revolucionària que serveixi d'embrió o base a un estat revolucionari –com veiem avui a Líbia-, perquè aquesta es desenvolupi plenament, es consolidi i imposi, és imprescindible que, a causa del paper central que ocupa en la producció capitalista en qualsevol societat moderna la classe obrera, aquesta es posi al capdavant de la revolució. Al costat del paper dirigent del proletariat és imprescindible construir i desenvolupar una organització marxista que guanyi als milers d'activistes i líders naturals que estan sorgint a un programa per a prendre el poder i portar a terme la transformació socialista de la societat.
Aquest és la millor manera de garantir la defensa de la revolució tant enfront de Gadafi com enfront de l'imperialisme. La derrota de la revolució a Líbia només ajuda als capitalistes i als buròcrates, a qui desconfien de la iniciativa independent, l'instint i el moviment revolucionari de les masses i només busquen defensar els seus privilegis. L'establiment d'un estat revolucionari basat en els comitès populars a Líbia beneficia a tots els oprimits del món. Una victòria semblant s'estendria per tot el món àrab i es convertiria en un exemple i un reforç per a les revolucions llatinoamericanes i la lluita de la classe obrera a tot el món.
