"El 29 de setembre és una batalla important, el primer pas d'una guerra
més llarga"
Jordi Salvador és el responsable d'UGT a Tarragona des de maig de 2008. En
aquests anys ha destacat per un discurs clar sobre la necessitat de fer
autocrítica dintre dels sindicats, recuperar el "concepte de classe"
i dur-lo a la pràctica per a lluitar i reprendre drets perduts. Un discurs
necessari, que connecta cada vegada més amb els treballadors i la nostra
situació social. A continuació publiquem un extracte de l'entrevista realitzada
el passat mes de juliol per Manu Vidal, Xosé L.Puime i Jordi Aguadé.
Militant.- En diverses ocasions has manifestat que “cal recuperar el
concepte de "classe treballadora" que alguns han volgut bandejar al
Segle XIX, i que avui segueix sent tan vigent com llavors”. En quin sentit
planteges que cal recuperar aquest concepte?
Jordi Salvador.- Que existeixen les classes socials és un fet irrefutable (...) hi ha un 60% de la gent que viu amb menys de
1.000 euros, hi ha una majoria que viu de llogar la seva força de treball, i hi
ha qui té els mitjans de producció i qui no els té. Han negat això perquè el
poder té molta por que la gent prengui consciència de la força que té (…) saben
que ells estan dalt perquè uns altres estan baix. El dia que els de baix no
vulguin que estiguin els de dalt no hi ha cap força que ho pugui parar.
M.- La lluita més important dels últims temps ha estat la
dels treballadors del metro de Madrid. La dreta, el govern i la premsa van
trigar molt poc en ratllar-la de vaga salvatge per a tractar d'aïllar-los.
JS.- A mi el que em sembla salvatge és aquest sistema, que
condemna a la pobresa a milions de persones, que duu a l'extinció de l'espècie
humana i el planeta, a escala global, però si parlem a una escala més local, el
que realment és violent, és que la gent hagi de viure amb 700 euros o menys, o
hagi d'estar tota la seva vida encadenat a un treball en les mateixes
condicions. És una violència que hagis treballat per a tenir una pensió i ara
et canviïn les regles, és també una violència que no es compleixin els
convenis, violència és el que fa la banca, violència és condemnar a la gent a
la misèria, a l'exclusió social… Enfront d'això la gent té dret a la legítima
defensa, perquè si no anem a un món molt pitjor que el que teníem.
M.-
En els últims anys les lluites sindicals han estat sobretot lluites defensives
contra atacs o retallades i en el camí els treballadors hem perdut drets. No
creus que seria necessari llançar lluites per recuperar i guanyar nous drets
(prohibir la subcontractació abusiva o les deslocalitzacions, recuperar
menjadors en les empreses, etc.)?
JS.- Absolutament d'acord. I jo faria una autocrítica: Hem
cedit massa i ens hem concentrat en la defensiva. Jo penso que, en primer lloc,
cal passar a l'ofensiva per a recuperar drets laborals enfront de la
precarietat, els contractes d'obra i servei, acabar amb la infelicitat que
suposa no tenir garantit el modus vivendi, no poder muntar una família…. En
segon lloc, estem en un estat que està privatitzat completament. Hi ha gent que
parla de nacionalitzar la banca i jo penso que una part cal nacionalitzarla, però el que cal recuperar per a la gent és el
propi Estat, no pot ser que la gran banca i el lobbie econòmic tingui absolutament tot, tingui les
autopistes, l'aigua, el llum, el petroli, la sanitat. Hi ha coses que no poden
estar en mans privades. La resta és discutible,
però el que em sembla indiscutible és que aquelles coses que el capitalisme té
en monopoli, millor que les tinguem nosaltres.
M.-
Davant el 29-S, creus que amb un dia de vaga serà suficient per a frenar els
atacs del govern?
JS.- No, el 29-S és un primer pas. La vaga no és una fi,
és un mitjà per a aconseguir uns objectius, centrals i concrets, perquè si no
és així ens perdem. Hem de parar la reforma laboral, aconseguir que no hagi
retallades i frenar el de les pensions que és un tema que ve d'aquí a no res. Penso
que el 29 és una batalla important, però la guerra és més llarga. I és una
batalla important, perquè aquí ens jugarem que això sigui una autopista de vuit
carrils per al poder o no ho sigui, i per això cal guanyar-la. Ara bé, no és la
fi, cal passar més a l'ofensiva, i per a això aquesta és la primera batalla.
M.-
Els teòrics del capitalisme han repetit moltes vegades que el sistema actual no
té alternativa i que el seu model és el millor. Quina és la teva opinió?
JS.- No es pot acceptar un model que té 4,5 milions de
persones que no poden guanyar-se la vida. Un sistema que fa sofrir a 4,5
milions de famílies a mi no em val. Penso que evidentment hi ha alternativa,
però també és veritat que ens fa falta més pensar, debatre, dialogar,
llençar-nos les coses en cara i trobar espais no endogàmics ja que tenim una
tendència a tancar-nos en el nostre quiosquet... Ara bé, el sistema capitalista
té en la seva essència la destrucció del planeta i de l'espècie, el lliure
mercat està clar que no es regula ni es controla, no té sentiments ni té
humanitat, el capital només té interessos. És com un animal, si deixem a aquesta
bèstia carnívora sense control, acaba devorant tot el que hi ha al seu al
voltant. Hi ha coses que no poden estar sotmeses a la llei de l'oferta i la
demanda, no es pot comerciar amb l'aigua, els aliments, fins i tot amb el dret
a l'habitatge on s'ha especulat, i faig aquí també una autocrítica: ho hem
permès. I en això s'han anat molts punts de salari; quant poder adquisitiu vam
perdre amb les hipoteques? Penso que els sindicats hauríem d'estar molt més
allà d'on ens volen arraconar, que és la negociació col·lectiva. Aquí l'única
que va reaccionar va ser una part de la societat civil a través del moviment
per l'habitatge. Hem de pensar i ser àgils en la resposta, el pensament ha
d'estar lligat a l'acció, si no seria xerrameca. No podem ser tan burocràtics i
lents. Encara així les organitzacions fortes, són les úniques capaces de
plantar cara al capital, els amateur no.