SEAT i Nissan: Només amb un sindicalisme combatiu podrem frenar els atacs de la patronal
Atac, vaga espontània i mal acord
Només un de cada sis acomiadats era un directiu: entre els afectats hi havia joves “matriceros” -que tindran molt difícil trobar una nova feina quan han estat acomiadats per "baix rendiment" -, treballadors premiats recentment amb ascensos, treballadors de SEAT Sport -campions el 2009 per segon any consecutiu del Campionat Mundial de Turismes-, treballadors de manteniment, un responsable del sistema informàtic que havia tingut recentment dos infarts... La desvergonyiment de l'empresa no és nova, als treballadors immediatament els va recordar quan el 2005 i en ple boom econòmic va acomiadar 660 treballadors en ple Nadal.
La resposta dels treballadors indirectes va ser immediata i de manera espontània es va iniciar una vaga indefinida d'aquest sector de la plantilla que pràcticament va durar tota una setmana. Demostrant una vegada més la colossal força de la classe obrera, en pocs dies la vaga va posar en greus conflictes la multinacional. Encara que la branca de producció no estava afectada, no va necessitar posar-se en vaga perque només amb l'aturada dels indirectes, tant Zona Franca com Martorell van deixar de produir. Es va sumar també a la mobilització la filial de Seat, Gearbox -en mobilització des de fa mesos-, posant en greu perill a les factories del grup Volkswagen a Alemanya. Davant d'una mobilització tan intensa, el comitè d'empresa va convocar vaga dels treballadors indirectes per al dilluns 25 de gener. Encara que la direcció de l'empresa es negava a negociar, la demostració de força finalment el va obligar a asseure's a la taula. La nit de divendres s'assolia un preacord entre empresa i sindicats.
El preacord suposa la readmissió dels 20 treballadors que es van negar a firmar la carta d'acomiadament, encara que estaran subjectes a un "procés d'avaluació" de sis mesos, a la fi del qual l'empresa "adoptarà la decisió que sigui procedent". És a dir, en sis mesos podrien veure's fora de SEAT. Però a més, d'una banda els dirigents sindicals renuncien a reintegrar als 120 treballadors que l'empresa havia prejubilat, a més dels treballadors fora de conveni (on certament es concentren els directius afectats, encara que no solament ells). Tots els altres, podran elegir entre percebre una indemnització de 60 dies per any per no tornar a l'empresa, percebre'n una de 20 dies per any durant un any i tornar a l'empresa a partir de 2011 després d'efectuar un curs de formació i una prova d'accés, perdent l'antiguitat, o rebre només 35 dies de salari a canvi de no perdre l'antiguitat quan siguin readmesos després de fer el curs de formació i la prova d'accés. És a dir, una recepta per a que molts treballadors es quedin amb la indemnització de 60 dies per any i no tornin SEAT. A canvi els sindicats desconvocaven la vaga del 25 i retiraven les denúncies posades a inspecció de treball, on es denunciava a SEAT per presentar un ERO encobert.
L'acord va ser ratificat a l'assemblea convocada el dilluns en assemblea d'afectats, encara que, segons destaca a La Vanguardia, entre els 93 assistents hi havia "un ambient de malestar palpable". De fet, 23 van votar en contra i uns altres 5 es van abstenir. Cal indicar que els tres sindicats -UGT, CCOO i CGT- van defensar l'acord, considerant-ho a més d'"històric" precisament per la unanimitat sindical.
La classe obrera té força per derrotar la patronal
Des del Corrent Marxista "El Militant", creiem que es podien haver evitat tots els acomiadaments. La força dels treballadors va fer que en pocs dies la direcció de SEAT hagués de canviar la seva actitud arrogant i seure a negociar. Els sindicats podien haver fet molt més: UGT, CCOO i CGT havien d'haver rebutjat tots els acomiadaments imposats i intensificar la resposta dels treballadors, involucrant als treballadors directes.
Però és que, a més, mentre tot això succeïa a SEAT, a Nissan, els treballadors també s'estaven mobilitzant. Al mig del seu enèsim ERO temporal, vigent fins al març i davant d'un repunt de la producció, l'empresa, en lloc de recol·locar els treballadors acomiadats després de l'últim ERO, tal com havia acordat amb els dirigents sindicals, ha obligat a anar a la feina els dissabtes. En resposta, el comitè d'empresa va convocar vaga per al 23 i 30 de gener i el 6 de febrer. La primera jornada va ser tot un èxit: 100% d'aturada i una concentració a les portes de la fàbrica d'entorn 700 treballadors.
Els sindicats podien haver unificat la lluita a SEAT amb la lluita a Nissan mitjançant un pla de mobilització conjunt que passés per una vaga general de tot el sector de l'automòbil i del metall.
Què hi ha darrere dels 330 acomiadaments?
Després del referèndum sobre la congelació salarial de març i dels EROs temporals, la direcció de SEAT creia que els treballadors estaven derrotats i que podien llançar els 330 acomiadaments amb impunitat. De fet, moltes veus van tractar de presentar els treballadors de SEAT com un exemple d'"actitud realista" que, per comptes de lluitar, preferien baixar-se el salari acceptant els dictats de l'empresa. Tanmateix, la majoria de la plantilla va acceptar la congelació salarial el març perquè cap dels sindicats no va oferir una alternativa creïble, basada en la lluita i la mobilització. Si en aquell moment els sindicats s'haguessin enfrontat a la direcció de SEAT, els treballadors haurien lluitat.
Ara, els afectats no van esperar que els dirigents sindicals convoquessin vaga. Van demostrar la força de la plantilla de SEAT i la seva voluntat de lluita i mobilització. Malgrat l'acord assolit, la resposta dels treballadors ha estat un avís per a l'empresa, que ara sap que no hi haurà atac sense lluita, tanmateix, la crisi del sector de l'automòbil a tot el món continua i SEAT, com les altres empreses d'automoció, tractaran que siguem els treballadors els que paguem els plats trencats del sistema capitalista.
El fet que els dirigents sindicals entrin en el joc de l'empresa, acceptant més i més sacrificis dels treballadors, debilita la plantilla i debilita els sindicats davant la patronal. Darrere dels acomiadaments i dels EROs, ja siguin temporals o d'extinció, està la idea falsa que els treballadors som els responsables de la crisi.
Nacionalització de SEAT i Nissan
Durant anys, els amos d'aquestes empreses van guanyar beneficis monstruosos. On són tots aquests diners? Invertits a la borsa, a les mans dels bancs o malgastats en luxe i ostentació. Els capitalistes del sector de l'automòbil han demostrat que no són més que paràsits que viuen dels seus treballadors. L'única sortida per a la crisi del sector de l'automòbil és la nacionalització d'aquestes empreses en una gran empresa pública d'automoció controlada pels treballadors. Una mesura així seria molt més avantatjosa per al conjunt de la societat que les milionàries ajudes que el govern central i la Generalitat han donat a les empreses automobilístiques i que han acabat a les butxaques dels capitalistes.
