Els diners públics s'estan utilitzant a mans plenes per sanejar els comptes de resultats de la banca o subvencionar amb centenars de milions d'euros les grans multinacionals. Cada dia que passa, el govern de Rodríguez Zapatero exhibeix d'una manera més clara la contradicció entre un discurs públic, i una pràctica política que s'escora cap a la dreta progressivament que intenta acontentar a la seva base social. Les pujades de l'IVA i dels impostos indirectes; l'actitud comprensiva cap a una nova rebaixa de les quotes patronals a la seguretat social; les declaracions de la vicepresidenta del govern reconeixent que no descarten una reforma laboral, i els acords amb la dreta nacionalista (el PNB i Coalició Canària) per tirar endavant uns pressuposts generals de l'Estat que retallen durament les despeses en educació i sanitat, mostren la tendència.
No obstant això, totes les concessions són insuficients per a un ampli sector de la burgesia i de la patronal que pressiona amb duresa perquè l'executiu del PSOE dugui a terme les famoses "reformes estructurals". Un dels portaveus més qualificats d'aquest sector, el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Ordóñez, ha plantejat explícitament el full de ruta a seguir: atallar la despesa pública "improductiva", mitjançant una reducció salvatge de les prestacions per desocupació, la privatització del sistema públic de pensions i de sanitat; una reforma del mercat de treball que abarateixi l'acomiadament i posi fi a l'escassa protecció legal que encara subsisteix en la legislació laboral; i acabar amb la negociació col·lectiva, atomitzant i individualitzant encara més les relacions contractuals per acabar definitivament amb la presència sindical en milers d'empreses.

Es tracta de tot un desafiament en un moment en què la crisi fa estralls en milions de famílies obreres. En aquest context, la responsabilitat dels dirigents sindicals de CCOO i UGT per oferir una alternativa de lluita i defensar els aturats, els salaris, els serveis públics i les ocupacions, es fa més rellevant que mai.

Una estratègia erràtica

Des que la recessió es va fer visible, els empresaris (grans i petits, nacionals o multinacionals) han recorregut a l'acomiadament de centenars de milers de treballadors. Primer els va tocar el torn als eventuals i ara els segueixen els treballadors fixos. En aquest lapse de temps, poc més de 18 mesos, s'ha generalitzat a més la declaració d'Expedients de Regulació d'Ocupació (EROs). En l'actualitat hi ha més de 400.000 treballadors afectats i la perspectiva que el govern maneja és que la majoria dels expedients temporals es transformaran en expedients d'extinció definitius quan concloguin les bonificacions econòmiques, la durada de les quals és d'un any. Els EROs afecten en un 80% al sector industrial, és a dir, el que crea més valor afegit i genera la part del lleó de la plusvàlua.
Des que la crisi va començar, l'estratègia de les direccions sindicals de cara a impedir aquesta destrucció massiva d'ocupació ha estat erràtica i errònia (1).

Segons CCOO, el 90% dels EROs presentats ha comptat amb l'aval sindical, però això no ha impedit un procés que ara s'està materialitzant: els EROs no serveixen per salvar l'ocupació. La dinàmica d'acceptar el mal menor, és a dir, negociar a la baixa els plans de destrucció d'ocupació, no han servit per acontentar la patronal. Els exemples de SEAT, Nissan, Ford, Mercedes, Roca, o més recentment el cas d'Opel, per citar-ne uns quants, són obvis: s'ha atacat fins a l'os les condicions laborals i salarials de la plantilla, s'ha acomiadat milers de treballadors de la plantilla principal i de les auxiliars, però no es garanteix el futur de l'ocupació en aquestes plantes.

Els sindicats de classe són organitzacions imprescindibles per als treballadors i han de constituir una línia de defensa fonamental contra la destrucció d'ocupació, contra la caiguda dels salaris i una garantia per protegir els aturats. Però aconseguir-ho, més encara en aquesta època de crisi aguda del capitalisme, exigeix una política sindical dura basada en la mobilització de la classe treballadora, en la defensa d'un programa de reivindicacions que inevitablement entren en conflicte amb els interessos de la classe dominant. Un sindicalisme de classe en aquestes circumstàncies necessita tenir una perspectiva socialista, per no cedir a la lògica del capital i convertir-se en un auxiliar del sistema.

És necessari un gir sindical a l'esquerra.
Treballar per l'èxit de la mobilització del 12 de desembre

Els dirigents de CCOO i d'UGT han respost a aquesta situació dramàtica per a milions de treballadors amb contínues crides al "diàleg social", firmant pactes amb el Govern que congelen els sous dels empleats públics i arribant a acords en empreses emblemàtiques que debiliten la posició de la classe obrera (l'últim cas d'Opel és esclaridor).

Encoratjats, els empresaris han pres bona nota de cada concessió feta pels dirigents sindicals i s'han mostrat encara més decidits en els seus plans d'atac. La negociació col·lectiva es troba paralitzada a nombrosos sectors: segons UGT, gairebé milió i mig de treballadors encara no ha percebut la pujada salarial pactada per a 2009, uns altres dos milions han de negociar un nou conveni perquè va acabar la vigència de l'anterior i en centenars d'ells les clàusules de revisió salarial no s'apliquen.

Malgrat els bons desigs, els fets són tossuts. Recentment el Fons Monetari Internacional (FMI) ha pronosticat que la crisi deixarà a l’Estat espanyol una cicatriu profunda i es prolongarà fins al 2014. En aquestes condicions, l'estratègia sindical ha de ser rectificada. Els dirigents de CCOO i UGT deuen i poden impulsar la lluita unificada i massiva de la classe obrera per frenar l'ofensiva patronal i obligar el govern a prendre mesures dràstiques en benefici de la majoria de la població.

Afirmar que la classe obrera està paralitzada per la por de la desocupació i que no respondrà a una crida seriosa dels seus dirigents sindicals no es correspon amb el que estem vivint. En tan sols unes setmanes hem assistit a una mobilització històrica a Saragossa, amb més de 40.000 treballadors, en defensa dels llocs de treball d'OPEL. També el passat 1 de novembre, més de 20.000 treballadors es van manifestar a Tortosa (Tarragona) contra el tancament de Lear. En aquests dies, una vaga semiespontània ha recorregut l'horta cordovesa del Guadalquivir, congregant a milers de jornalers i aturats a nombroses localitats, i que només és la punta de l'iceberg de la situació explosiva que viu el camp andalús. També a València, el dissabte 31 d'octubre més de 50.000 persones es van mobilitzar contra el govern del PP, sense que la iniciativa partís dels sindicats o les organitzacions tradicionals de l'esquerra.

En aquest ambient de ràbia i descontentament, amb una patronal desdenyosa i arrogant, els dirigents de CCOO i UGT tenen una gran oportunitat per passar a l'ofensiva i canviar la correlació de forces. La crida a la mobilització per al 12 de desembre a Madrid és un pas endavant molt important i ha de ser organitzada a consciència per garantir que sigui un èxit complet. La mobilització del dia 12 pot i ha de marcar un gir a l'esquerra en l'estratègia dels sindicats. Per això, des de les direccions de CCOO i UGT aquesta jornada de lluita ha de ser plantejada no com una vàlvula d'escapada del descontentament existent; no com una amenaça cap a la patronal perquè aquesta torni a la taula de "negociació". Les declaracions dels secretaris generals d'UGT i CCOO, realitzades el 6 de novembre, en les quals els sindicats no descartarien abordar una reforma laboral després de pactar amb la patronal un acord de negociació col·lectiva, van en la direcció contrària al camí que cal seguir. Toxo va dir literalment que "eventuals reformes laborals podrien valorar-se i va expressar el seu desig de recuperar el bon to del diàleg amb la patronal i el govern.

No, la mobilització del 12 de desembre ha de ser utilitzada per frenar en sec les provocacions de la patronal i també com un ariet per obligar al govern del PSOE a adoptar mesures concretes en benefici de la majoria, mesures que trenquin amb la lògica del capitalisme que obliga els treballadors i les seves famílies a pagar els plats trencats de la crisi. I això només es pot aconseguir mitjançant la mobilització unida, ferma i massiva de la classe obrera, incloent l'organització d'una vaga general.
El 12 de desembre pot i ha de ser una fita important en el procés d'unificació de les lluites entorn d'un programa de reivindicacions concretes:

1. Ja n'hi ha prou en cas de lliurar diners públics als banquers, prou de subvencions empresarials i rebaixes fiscals. El govern del PSOE ha de garantir un subsidi de desocupació indefinida a tots els aturats fins a trobar un lloc de treball, i la condonació dels deutes hipotecaris. S'ha d'impulsar la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals, repartint l'ocupació existent entre tots els treballadors sense reducció del salari, i avançar l'edat de jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i amb contractes de relleu.

2. Els EROs no són la solució als acomiadaments. CCOO i UGT han d'exigir la nacionalització de les empreses en crisi, sense indemnització i sota el control dels treballadors i les seves organitzacions, per garantir tots els llocs de treball.

3. Defensar l'educació i la sanitat pública a través d'un increment substancial de l'ocupació en aquests sectors, i de recursos econòmics suficients per garantir un servei de qualitat.

4. Assegurar el sistema públic de pensions. Parar tots els plans de privatització dels serveis públics.

5. Oposició taxativa a tota reforma laboral. Recuperació de la dignitat i l'estabilitat en l'ocupació. No a les rebaixes salarials, recuperació del poder adquisitiu.
Aquest és el camí, l'únic camí possible davant l'ofensiva patronal i les concessions del govern.