Després de la massiva manifestació dels treballadors d’Opel el 19 de setembre, amb el suport d’amplis sectors de la classe obrera aragonesa, el comitè d'empresa es va asseure a negociar amb el comprador Magna i el govern, el pla industrial que inclou els acomiadaments i les retallades socials, econòmics i laborals. Des del principi l'empresa va actuar de manera prepotent, dient que l'acceptació dels acomiadaments era un pas previ no per a negociar cap millora per als treballadors, sinó per a concretar com serien aquests acomiadaments, i l'aplicació d'un "pla d'estalvi" de 25 milions d'euros sobre les esquenes dels treballadors (més de 3.800 euros per cap) a través de salaris, pauses i hores de formació sense remunerar fora de la jornada laboral.
En lloc de denunciar aquest xantatge, tant govern com dirigents sindicals van acceptar aquesta lògica, mantenint des d'un primer moment que Magna era l'única solució per a Opel i que serien necessaris acomiadaments. El que calia negociar, deien, era un pla industrial que garantís el futur de la planta, i que els acomiadaments fossin els menys possibles i "socialment responsables". L'empresa va acceptar aquestes premisses i va rebaixar els acomiadaments previstos de 1.700 a 1.300, però després es van paralitzar les negociacions i el comitè d'empresa va convocar quatre jornades de vaga, la primera el dia 28 d'octubre coincidint amb la vaga estatal del Metall. El previsible seguiment massiu i la possibilitat que aquestes lluites confluïssin i poguessin generar un ampli moviment social va alarmar a la burgesia, que immediatament va començar a col·locar més pressió sobre els treballadors perquè acceptessin un acord "realista", al que es va arribar el dia 22. Els delegats d'UGT i CCOO van signar un acord que seria sotmès a les assemblees d'afiliats pels sindicats.
En la nostra opinió aquest acord, a canvi d'acomiadaments i retallades per als treballadors, no resol res i ni tan sols garanteix el futur de la fàbrica, i així ho expressem en una fulla repartida en les assemblees de CCOO i UGT: En primer lloc, el famós "pla industrial" només garanteix l'existència de les dues línies de producció fins a 2011. Després només fixa una proporció entre el que es produirà a Alemanya (28%) i a Saragossa (72%). Si cauen les vendes o segueix la sobreproducció general en el sector això només és la bestreta de més retallades. Sobre els acomiadaments, s'accepten els 900 "socialment responsables" a més de l’ERE temporal i baixes naturals" per a arribar als objectius. Com ens deia un treballador: "No puc entendre com poden ser socialment responsables 900 acomiadaments ".
Totes aquestes mesures introdueixen una lògica perversa: si a l'empresa li va malament són els treballadors els que han de pagar els plats trencats. Els treballadors no tenim la culpa de la crisi capitalista. A més, a Opel, fins i tot els "bons temps" que es venien cotxes van portar retallades i degradació de les condicions de treball: Pla Olimpia, Acord del Meriva, etc. Els treballadors d’Opel tenen molta experiència sobre la validesa dels compromisos dels capitalistes. Sempre hi ha excuses que no depenen de l'empresa per a incomplir-los. En el cas de Magna, ningú garanteix que després de ficar-se a la butxaca les subvencions digui que la companyia "no és rendible" i es vagi obrint la porta a un nou comprador amb un altre "pla d'ajustament" sota el braç.
Descontentament en les assemblees
L'ambient en les assemblees, convocades separadament per cada sindicat per als seus afiliats, era de preocupació i desconfiança. En les de CGT i OSTA van rebutjar l'acord, mentre que en les d'UGT i CCOO, que tenen la majoria en la fàbrica, ho aprovaven sense cap entusiasme. A CCOO es van escoltar comentaris del tipus: "Com podeu dir que és un bon acord si 900 se’n van al carrer i sense saber encara les condicions en que se’n van?" o "com demaneu un vot per al pla industrial sense conèixer el pla d'estalvi (...) o teniu por o no teniu dades". I diverses intervencions més en la mateixa línia. Al final, després de dibuixar un panorama ombrívol si no s'acceptava l'acord ("semblava l'Apocalipsi" ens va comentar un afiliat a CCOO) els delegats van aconseguir un vot majoritari a favor.
Però el factor central en l'acceptació de l'acord no va ser l'ambient entre els treballadors, molt combatiu, sinó l'absència d'una alternativa per part de la direcció. Fins i tot CGT, que ha rebutjat l'acord, no ha plantejat una alternativa concreta més enllà del rebuig a l'acord.
Si es demostra que no hi ha càrrega de treball suficient les hores haurien de repartir-se entre tots, sense reducció salarial, i si a l'empresa no li surt rendible, hauria de nacionalitzar-se sense indemnització (bastants diners públic s'han endut ja). General Motors (GM) ha estat nacionalitzada per a salvar els beneficis capitalistes. Per què no nacionalitzar Opel para salvar els llocs de treball? Els diners promesos a Magna, o el que se li dóna a la banca, podria usar-se per a posar-la a produir sota control dels seus treballadors.
Unificar les lluites amb les auxiliars és necessari com primer pas per a una vaga general estatal de l'automoció. És hora d'unir-se per a lluitar pel mateix: garantir els llocs de treball amb unes condicions decents. Per a fer-ho és necessari que tota la plantilla participi, amb assemblees conjuntes que incloguin als no afiliats i triïn als companys més decidits per a portar a terme un pla de lluita votat democràticament.
* La notícia sobre la renúncia de GM a la venda de Opel es va produir quan el diari que inclou aquesta notícia estava en fase d'impressió. No obstant això, creiem que l'anàlisi i les conclusions sobre els acords amb Magna segueixen sent vàlids.
