Com evitar el deteriorament de les condicions de vida de la classe obrera i combatre la crisi?
La greu recessió de l'economia espanyola, que és part de la recessió econòmica mundial, està traient a la superfície, de forma molt més evident i accelerada que en períodes "normals", els interessos de classe contraposats existents en la societat. Un dels aspectes més simptomàtics de la situació és la persistència amb la qual aquest antagonisme es fa present en la vida política, encara que en ocasions de forma molt distorsionada i a pesar que els sectors decisius de la burgesia, els principals dirigents dels partits d'esquerra i dels sindicats preferirien portar la crisi capitalista en un clima de consens i enteniment polític.
La ruptura del ‘diàleg social'
La ruptura de l'anomenat diàleg social a la fi del mes de juliol, i la confrontació entre el PSOE i el PP en el parlament, s'emmarquen en aquest context que acabem d'assenyalar. Més enllà de les maniobres i escenificacions implícites en qualsevol negociació, és evident que l'enfrontament entre la CEOE, el govern i els sindicats té un calat important. La duresa de la patronal, l'exigència de la CEOE d'una reforma laboral immediata i d'una reducció dràstica de les cotitzacions socials, entre altres punts, obeïxen a les necessitats objectives dels capitalistes en aquest context de crisi, en el qual estan en joc no només els beneficis empresarials a curt termini sinó la posició de la burgesia espanyola en el mercat mundial.
En l'ofensiva patronal també pesen càlculs polítics. Des del seu punt de vista l'escenari ideal seria que tots aquests atacs als treballadors s'engeguessin en el marc d'un acord en el qual govern i sindicats s'involucressin completament. Però si el govern del PSOE i els sindicats no estan disposats a emprendre les anomenades reformes estructurals amb el ritme i la profunditat exigida per la patronal, per por a un enfrontament obert amb la seva base social, la CEOE té un pla B, que entronca amb l'estratègia de confrontació del PP i el seu objectiu de guanyar les pròximes eleccions generals. D'altra banda, la patronal sap que les seves "receptes" per a sortir de la crisi són les més coherents si del que es tracta és de defensar els beneficis dels capitalistes, que són l'essència del sistema de" lliure mercat". Juguen amb aquest avantatge enfront dels dirigents sindicals de CCOO i UGT, que manquen d'una alternativa al capitalisme i temen desencadenar un enfrontament social que s'escapi al seu control. Això explica la tendència orgànica dels dirigents sindicals a cedir, amb acords o sense acords, a les pressions de la patronal. L'oferiment dels dirigents de CCOO i UGT d'un acord salarial a tres anys, amb una pujada salarial de l'1% el 2010, tant per als funcionaris com per als treballadors del sector privat, és una clara reculada respecte al que defensaven, almenys de paraula, fa ben poc. Ara s'accepta, en la pràctica, la pèrdua de poder adquisitiu com una forma de "solidaritat" enfront de la crisi, quan els salaris no tenen res a veure amb ella.
La crisi segueix aprofundint-se
En el segon trimestre de l'any el PIB ha caigut un 4,2% respecte al mateix període de 2008. La previsió per al conjunt del 2009 és del 4,4%, una contracció brutal. Una altra dada extremadament significativa de les expectatives dels propis capitalistes respecte al futur de l'economia és la inversió en béns d'equip, que ha caigut un 28,9% en el segon trimestre. Les llars porten sis mesos consecutius reduint el consum, i consumeixen un 6% menys que fa un any. La venda d'habitatges ha seguit desplomant-se: un 31,16% en el primer semestre respecte al mateix període de 2008. Quant a la venda de cotxes, és veritat que la caiguda s'ha frenat a l'agost, però els propis empresaris del sector reconeixen que era difícil caure per sota de les xifres d'agost de 2008, quan les matriculacions van descendir un 41%. Un altre factor que està llastrant la recuperació és l'endeutament de les famílies i de les empreses durant el període de boom. Des de finals dels 90 fins al començament de la crisi, el 2007, el deute de les famílies de l'Estat espanyol va donar un salt des del 80% de la renda disponible fins al 130%. Això afecta al consum, del que depèn el 60% de la creació de riquesa del país. El FMI pronostica que fins al 2015 l'economia espanyola no arribarà a un creixement del 2% del PIB, i l'economia espanyola ha de créixer a un ritme del 2,5% al 3% per a deixar de destruir ocupació.Tots aquestes dades convergeixen en la perspectiva que no es produirà una recuperació a curt termini. I això sense contar amb la possibilitat d'una crisi bancària, ja que la crisi immobiliària encara no ha desplegat totes les seves conseqüències destructives en l'economia i en el sector bancari.
El marge de maniobra del govern s'estreny
La crisi capitalista està sent tan aguda que ha reduït fins a l'extrem, i de forma accelerada, el marge de maniobra tant polític com econòmic del govern. El govern del PSOE es deu al vot de la classe obrera i més particularment a l'onada de mobilitzacions massives contra el PP durant el període d'Aznar. Si engega el pla exigit per la patronal, que implica un atac frontal a totes les conquestes socials i una nova reforma laboral, xocarà amb la seva base social i desmobilitzarà una part de la seva base electoral, creant així les condicions per a una tornada de la dreta al govern.Fins i tot sense les "mesures estructurals" exigides per la burgesia els efectes de la crisi sobre la classe obrera estan sent devastadors. La xifra oficial d'atur és ja de 3.629.000. Fins a ara l'atur s'ha basat fonamentalment en els treballadors temporals, però ara ja comença a afectar als treballadors amb contracte indefinit. Més d'un milió de treballadors parats no tenen cap tipus de prestació. Així, el govern es troba atrapat entre la creixent fustigació de la dreta i el malestar i frustració de la seva base de suport social i electoral.És en aquest context que el govern ha aprovat l'ajuda de 420 euros als desocupats que han quedat sense prestació. L'objectiu polític del govern ha estat reforçar la seva base de suport. Molts treballadors han vist aquesta mesura amb simpatia fins i tot sent conscients que és un petit pegat. Efectivament, aquesta mesura és completament insuficient, tant per la quantia de la prestació, com per la durada, com pels requisits per a tenir dret a percebre-la. És impossible viure amb 420 euros al mes, i què passarà després dels 6 mesos d'ajuda si no es troba ocupació? A més, ni tan sols cobrirà les necessitats del 100% dels desocupats sense subsidi.La qüestió fonamental és comprendre que és impossible evitar el deteriorament de les condicions de vida de la classe obrera sense canviar radicalment de política econòmica i sense enfrontar-se obertament als interessos de la burgesia. En la qüestió dels impostos i dels pressupostos és on aquesta impossibilitat es manifestarà de forma més clara i immediata. A causa de la crisi, la recaptació per impostos, que és pràcticament l'única via d'ingressos de l'Estat, s'ha desplomat, mentre que les despeses, a causa dels ajuts als empresaris i als banquers, als plans d'inversió pública, i a les conquestes socials adquirides, s'han disparat. El dèficit públic arribarà a el 10% del PIB el 2009. I això ha succeït en poc més d'un any de crisi. El govern posa totes les seves expectatives en la recuperació de l'economia per a revertir aquesta tendència, però aquesta perspectiva està bastant lluny de la realitat; de fet l'economia segueix una tendència clarament descendent.
Pujada d'impostos
Això significa que la disparitat entre els ingressos i les despeses de l'Estat seguirà creixent els pròxims anys. La qüestió és d'on es retallaran les despeses? A qui se li pujaran els impostos? A favor de qui s'inclinarà el nou repartiment del pastís pressupostari? Per al pròxim any el govern ja ha anunciat una retallada de 15.000 milions d'euros dels pressupostos i un augment dels impostos equivalents a altres 15.000 milions. Zapatero ha anunciat que les retallades no afectarien a la despesa social i que els impostos incidiran sobre les rendes del capital. No obstant això la viceministra Elena Salgado ha dit clarament que no tocarà l'insultant règim impositiu de les SICAV, entitats on es concentren les grans fortunes del país i que estan gravades amb un ridícul 1%. Tampoc s'incrementarà l'Impost de Societats (que tornarà a baixar per a les petites empreses) ni es restituirà l'impost de patrimoni que el govern va eliminar fa un any i que va suposarà un regal de 1.800 milions d'euros als capitalistes. El pitjor és que després d'agitar amb l'amenaça de pujar els impostos als rics, tot apunta que serà al revés: que haurà un fort increment dels impostos indirectes, com l'IVA, el que significa que qui suportarà el pes principal de l'increment dels impostos és la classe obrera. D'altra banda, sembla que una de les principals mesures per a contenir la despesa serà una dràstica disminució dels contractes de l'administració pública, una cosa que aprofundirà en la greu situació d'atur.
Existeix una alternativa
Per descomptat que existeix una alternativa contra la crisi i un altre model de creixement diferent al que ha desembocat en aquest desastre, però aquesta alternativa no existeix dintre del capitalisme. Qualsevol política fiscal o pressupostària seriosa que intenti contrarestar significativament els efectes de la crisi sobre els més desfavorits s'hauria d'enfrontar amb el boicot empresarial, la vaga d'inversions o la fugida de capitals. Si el govern apostés decididament per una política d'augmentar els impostos als més rics (cosa que no està fent) i incrementar les despeses socials, l'única manera de consolidar aquestes mesures en el temps i acabar amb la xacra de l'atur seria expropiant les palanques fonamentals de l'economia, és a dir, la banca, els monopolis i les grans propietats agrícoles. Una economia "sostenible" i en benefici de la majoria només és possible amb la planificació i el control dels mitjans de producció per part dels treballadors, és a dir, creant les bases d'una economia socialista.
