El 31 de juliol, últim dia laborable (és a dir, a traïció), la direcció de Ford España va concretar el seu pla d'acomiadaments. La retirada a Alemanya de la producció de Focus -un dels models més populars- i la consegüent eliminació del tercer torn a Almussafes implica l'acomiadament de 600 treballadors. ‘No habrá bajas incentivadas. Ni prejubilacións. No aumentará (l'empresa) las indemnizaciones de 20 días por año trabajado, el mínimo que marca la ley. Serán despidos puros y duros’(El país, 4-IX-09).

Tot el sector de l'automoció està afectat per acomiadaments i tancaments. Nissan, no conforme amb acomiadar a 700 treballadors fa dos mesos, planteja un ERO temporal que afectaria a 2.025. La factoria d’Opel a Saragossa es prepara per al cost en ocupació que suposa l'absorció de la matriu per Magna. Renault està amenaçant amb el tancament de la factoria de Valladolid. I de SEAT no fa falta parlar... En quant a Ford, també es planteja destrucció d'ocupacions en les seues fàbriques d'Anglaterra, Bèlgica i Rússia (la de Sant Petersburg, que va protagonitzar fa menys de dos anys una vaga històrica d'un mes i una victòria).

En el País Valencià els successius EROs de Ford des de fa un any (quatre) han tingut un dramàtic efecte en el sector. 5.077 ocupacions perduts (sense contar els de les empreses de pneumàtics i dispositius lumínics). I la fórmula que ofereix Nicolás Agustín, president de l'associació d'empreses del polígon de la Ford (el 80% d'elles treballa per a la multinacional de l'oval), és clara: ‘flexibilizar la plantilla lo más posible, con más temporalidad y convenios más abiertos'. Encara avui, la factoria dóna 7.100 ocupacions directes i 35.000 indirectes.

L'experiència ens mostra que tantes concessions en forma d'EROs temporals no han servit per a blindar el futur dels treballadors, sinó que ho han afeblit més i més, animant a l'empresa a estrènyer més les rosques. En aquest procés embogit, ni tan sols és possible garantir la pròpia existència de la factoria, i amb ella de tot el polígon. Només una resposta ferma de la plantilla i l'extensió de la lluita podria, almenys, parar aquesta bogeria temporalment.

Crisi en Ford?

Són els acomiadaments la conseqüència immediata d'un agreument de la crisi de vendes de Ford? Rotundament, no. La multinacional ha sorprès a molts analistes aquest estiu. En primer lloc, va obtenir un benefici, en el segon trimestre, de 2.300 milions de dòlars, enfront dels 8.700 milions de pèrdues d'un any abans. Aquest benefici està basat en la reestructuració del seu deute, en la reducció de costos (una vegada més, els obrers són els pagans) i, també, en l'augment de vendes. Gràcies al conegut com projecte diners per ferralla, d’Obama, Ford ha venut en Estats Units un 2,5% més que fa un any, el que és el primer augment de vendes en dos anys. Tenint en compte la crisi profunda de General Motor i Chrysler, açò significa que arravassa mercat als altres dos grans. Com a conseqüència lògica, augmenta els plans de producció.

En el cas d'Europa els beneficis en el segon trimestre van ser de 187 milions d'euros; les vendes van augmentar al juliol per segon mes consecutiu, un 5%, i amb això també va arrancar quota de mercat a la competència.

En definitiva, l'empresa pretén eixir de la crisi aprofitant-se de les ajudes directes o indirectes dels Governs (acaba de demandar als europeus que mantinguen els plans de subvenció al consum automobilístic), amb una plantilla més feble i flexible, amb un ritme de treball major i enfortida enfront de, especialment, General Motors.

Les reaccions al pla d'acomiadaments en Ford-València han sigut per a tots els gustos. Al conseller d'Indústria, Vicente Rambla, li consta que ‘Ford hace el esfuerzo para que sus decisiones tengan el menor impacto social’ (ABC, 3-IX-09); com sempre, el PP no defrauda defensant als capitalistes. En quant a Ricardo Peralta, delegat del Govern al País Valencià, reclama un esfuerzo a dirección y sindicatos de Ford para pactar los despidos' (Levante; 5-IX-09).

Els quatre sindicats s'oposen als acomiadaments, però ací acaben les coincidències. El majoritari, UGT, proposa la seua retirada en canvi d'un ERO temporal fins i tot de tot l'any! Miquel Rosaleny, de CCOO (segon sindicat), considera que les 600 baixes són ‘una exageración en cuanto a la cantidad de despidos'. ‘No es de recibo que no se hayan ofrecido soluciones alternativas, si bien estamos seguros de que más adelante se producirá algún tipo de negociación. Si no es así nos tendremos que echar a la calle' (Las províncias, 4-IX-09). La proposta de CCOO, CGT i STM ha sigut, si es justifica que hi ha excedent de plantilla, substituir els acomiadaments per prejubilacions a partir dels 58 anys, complementant l'empresa la cobertura d'atur fins als 60 anys, que serien substituïts per rellevistes.

Com parar els acomiadaments?

La factoria d'Almussafes és la major empresa valenciana. Les seues condicions de treball són referent per a molts treballadors. El pes que té Ford en l'economia valenciana determina la gravetat dels 600 (de moment) acomiadaments directes, però també la seua força potencial. Aturar l'atac és possible, però només tenint confiança en la plantilla i en la resta de treballadors. Per a començar, cal eliminar qualsevol expectativa en la direcció de l'empresa, com es pot parlar de pactar, o de negociació, quan Ford imposa tirar al carrer a 600 dels nostres, pagant-los una misèria com indemnització?! És més, el mateix dia d'anunci dels acomiadaments, l'empresa decidia, una vegada més, sancionar a Paqui Cuesta, secretària general de CGT-Ford, amb 45 dies de suspensió d'ocupació i sou! Dotzenes de sancions han recaigut sobre sindicalistes en els 2 anys i mig que té l'actual Comitè, totes sobre companys de la CGT, i amb elles la direcció pretén acoquinar just abans d'una lluita que serà decisiva.

La plantilla no es va a mobilitzar per a arribar a un pacte de reducció d'acomiadaments o de baixes incentivades, que a més només significaria retardar atacs més greus per a moments en que les condicions siguen pitjors per als treballadors. No, cal demostrar claredat, contundència i decisió de lluita per mantenir tots els llocs de treball, ni un menys. I ser els banderers de la unitat (en la lluita) de tota la plantilla, única forma de parar els acomiadaments. Des del nostre punt de vista, un pla de lluita contundent passa per:



* La convocatòria d'una assemblea per a decidir entre tots. Convocar-la exigirà una intensa campanya d'explicació en els menjadors i en els torns d'entrada, i molt especialment, si la direcció d'UGT es nega a convocar-la en unitat d'acció, cridar als afiliats ugetistes que pressionen perquè els seus dirigents rectifiquen, i que vagen a l'assemblea.

* La discussió i votació, a l'assemblea, d'un pla de mobilitzacions, de menys a més, que servisca per a donar confiança en les forces de la plantilla. A eixes mobilitzacions caldrà anar incorporant als treballadors de la resta d'empreses del polígon, el que exigeix incloure entre les reivindicacions la retirada de tots els EROs del parc Juan Carlos I i que no es perda ni una ocupació més en el sector, siga a través d'acomiadament o de no renovació de contracte.

Les mobilitzacions han de tenir com mobilització decisiva un atur de 24 hores en la factoria i el polígon, amb una manifestació a València.

* Alhora, cal coordinar-se amb la resta d'empreses del metall i d'automoció, tant del País Valencià com de la resta de l'Estat, així com amb les factories anglesa, belga i russa de Ford, per a preparar mobilitzacions conjuntes.

* Cal alçar la idea de la nacionalització de la factoria, sense indemnització, i sota control dels treballadors. Que l'Estat es faça càrrec d'ella, ja que tantes subvencions li ha concedit, sense que haja servit per a mantenir i millorar l'ocupació. Abans que es facen efectius els acomiadaments, ocupar la fàbrica i exigir la seua expropiació serà l'única forma d'intentar que no es perda una sola ocupació més.