Una demostració de la força de la classe obrera a la que cal donar continuïtat amb una vaga general a tot l'Estat
La vaga general del 21 de maig a Euskal Herria, convocada per ELA i LAB, ha estat la primera resposta col·lectiva de la classe treballadora a l'Estat espanyol als profunds atacs que estem sofrint des que va esclatar la crisi a l'estiu del 2008. Per això, aquest esdeveniment té un significat polític molt important.
És molt difícil per als treballadors fer front a la situació de crisi empresa a empresa. Malgrat l'oposició activa dels dirigents de CCOO i UGT, el 21-M ha estat un pas endavant en la unificació de la lluita en relació amb els mesos passats, en els quals diferents manifestacions, de diferents empreses, corrien separadament pels carrers d'Euskal Herria. El 21-M ha estat un esdeveniment positiu també com a punt de suport per a una vaga general estatal. Sobre aquests eixos, els marxistes d'El Militante hem donat suport de forma clara a la vaga general del 21-M, i participat en ella de forma activa.
La repercussió de la vaga
El mateix dia 21, abans que tinguessin temps de poder apreciar el verdader abast de l'aturada, Confebask, la patronal basca, va declarar les màgiques paraules que segueixen a una vaga general: "ha estat un rotund fracàs". És habitual que governs i mitjans de comunicació controlats pels poderosos s'uneixin a aquest cor de mentides per restar importància a un esdeveniment d'enorme transcendència per a la classe obrera com és una vaga general. El que no sol ser tan habitual, i a més és un error tremend, és que dirigents de sindicats de classe, com CCOO i UGT, coincideixin plenament amb aquest "balanç" per a seguidament extreure les pitjors de les conclusions del presumpte "fracàs" de la vaga. Dámaso Casado, secretari general d'UGT-Euskadi, va dir: "A UGT estem avui amb normalitat. La gran majoria dels nostres delegats no han secundat la vaga, el mateix que els treballadors bascos, que han decidit anar als seus llocs de treball. I això ha d'obligar els sindicats convocants a fer una reflexió seriosa". Després va continuar el seu discurs, emfatitzant sobre la necessitat del diàleg amb el govern i la patronal.
Abans de treure la conclusió de si ha estat un fracàs o no, hem d'anar a les xifres. Segons els sindicats convocants, del total d'empreses industrials amb més de 50 treballadors de la Comunitat Autònoma del País Basc (CAPV), l'aturada va ser de més del 70% en el 55,20% d'elles. En aquest tram en el qual el seguiment ha estat massiu s'inclouen grans empreses com la CAF, que entre ocupacions directes i indirectes ronda els 4.000 treballadors. En el 19,14% d'aquestes empreses l'aturada va assolir entre un 30 i 70%. Els mitjans han posat l'exemple que Mercedes i Michelin de Vitòria no van tancar, però no diuen que en elles la majoria del comitè és d'UGT i CCOO i que el paper de la direcció sindical ha estat el de fer una vergonyosa campanya contra la vaga.
Altres dades importants que donen ELA i LAB són que al sector tèxtil, la vaga ha estat pràcticament total en el Grup Inditex (Zara, Pull and Bear, Massimo Duti, Bershka, Stradivarius, Oysho, i Kiddys Class) i en H & M. Van tancar grans superfícies com Carrefour Olaberria, Carrefour Oiartzun, Alcampo; també els mercats centrals i d'abastos. Respecte al sector de neteja l'aturada ha estat massiva a la neteja viària i a la neteja dels edificis públics i privats. També ha estat important a l'Administració Local i Foral. Ha estat secundada àmpliament a la major part dels ajuntaments, amb l'excepció del marge esquerre i, molt significatiu, en els ajuntaments de Bilbao i Donostia, la incidència va ser superior al 60%. A Gasteiz hi va haver un seguiment menor. Les empreses cimenteres i les productores i distribuïdores de formigó han parat majoritàriament (Lemona Industrial, Financiera y Minera de Añorga i Amorebieta, Formigons Lazkano, Altuna i Uria, Amenabar...).
A això cal sumar les enormes manifestacions del matí: 35.000 a Bilbo, 15.000 a Donosti, 10.000 a Gasteiz, 13.000 a Iruña. Una verdadera demostració de força que es va tornar a repetir a la tarda en desenes de manifestacions escampades per tot Euskal Herria.
És evident que a aquesta vaga no se la pot considerar un "fracàs" des de cap punt de vista. Al contrari, malgrat totes les tremendes dificultats amb què han hagut de comptar els treballadors, l'aturada i la mobilització han estat un èxit. També és evident que si els dirigents d'UGT i CCOO l'haguessin convocat, la vaga hagués estat encara més àmplia.
CCOO i UGT han d'escoltar a la classe obrera
Quan els marxistes vam decidir donar suport a aquesta vaga ho vam fer perquè la considerem un clar pas endavant en la defensa dels drets de la classe obrera en un moment en què està sent colpejada per la crisi capitalista, de la qual no té cap responsabilitat. La nostra participació a la vaga no significava, en cap cas, un suport acrític a les direccions de LAB i ELA. Donem suport a la vaga del 21 de maig amb les nostres pròpies reivindicacions i programa de lluita: subsidi de desocupació indefinit per a tots els aturats; rebuig dels EROs i defensa de tots els llocs de treball; nacionalització de les empreses en crisi sota control dels treballadors; defensa dels serveis públics (sanitat, educació...) i contra les privatitzacions; expropiació de la banca sense indemnització sota control obrer; i la necessitat de lligar totes aquestes demandes a la lluita per la transformació socialista de la societat. Per donar a conèixer la posició dels marxistes en aquesta lluita, vam elaborar una declaració de suport a la vaga general del 21 de maig que va ser firmada per desenes de companys i simpatitzants, sindicalistes afiliats a CCOO i UGT. I aquesta declaració ha tingut un fort impacte entre la base dels sindicats convocants i també de CCOO i UGT.
Els marxistes vam mantenir una posició revolucionària i internacionalista en aquesta vaga. Critiquem la direcció d'ELA i LAB per no haver convocat aquesta lluita abans i insistim en la necessitat de la unitat d'acció amb el conjunt dels sindicats de classe. La unitat d'acció, trencada durant molts anys, és una necessitat imperiosa de la classe treballadora basca. La falta d'unitat d'acció ha jugat un paper perniciós en la negociació col·lectiva i en el dia a dia de les lluites obreres. Tanmateix la divisió sindical ha estat només una excusa per part dels dirigents dels sindicats d'àmbit estatal. No és correcte que les direccions d'ELA i LAB no cridessin CCOO i UGT a secundar l'aturada. Però un no es queda fora si no vol. Les declaracions dels secretaris d'UGT i CCOO dient que no "ens han cridat per a aquesta vaga", que s'ha utilitzat com un dels arguments per no convocar-la, semblen rebequeries infantils. En realitat, la causa que CCOO i UGT no es sumessin la vaga no va ser la falta d'unitat d'acció, sinó l'encaparrament de les direccions d'ambdós sindicats en negar-se a unificar les lluites, en sostenir la negociació amb la patronal i el govern a qualsevol preu i evitar, per qualsevol mitjà, una dinàmica que els porti a convocar una vaga general a tot l'Estat per respondre a la crisi del capitalisme i als atacs que estem sofrint. En aquest sentit la vaga general a Euskal Herria entrava en contradicció amb tota l'estratègia dels aparells de CCOO i UGT.
Els arguments contra la vaga
S'han utilitzat altres "arguments" contra la vaga que deixen en evidència que l'actitud dels dirigents d'UGT i CCOO no ha estat determinada per qüestions de "protocol" sinó més de fons. S'ha titllat aquesta vaga de "política", de "nacionalista", d'"inoportuna", de mancar de "motius" i de "divisionista". Tanmateix, bona part d'aquests arguments són els mateixos que han estat utilitzant no només contra la vaga general del 21 de maig sinó en contra d'una vaga general a nivell estatal. Són raonaments que no corresponen amb les necessitats reals de la classe obrera, ni amb l'ambient, ni amb la gravetat de la crisi capitalista, ni amb la dinàmica real de la lluita de classes. Per això no tenen cap solidesa ni coherència.
Que sí que hi havia raons per a la vaga general ho demostra que CCOO, a Euskal Herria, es va llançar a una campanya de mobilitzacions àmplia que va culminar amb una gran manifestació el 16 de maig a Bilbao a la qual van assistir més de 10.000 persones, cinc dies abans de la vaga general. Els dirigents de CCOO diuen que no hi ha raons per a la vaga general però alhora reparteixen milers de fulls volants defensant que "ara és el moment de sortir al carrer per defensar els nostres drets, demostrar que tenim força, oposar-nos als EROs, a la destrucció d'ocupació i a les intencions oportunistes dels empresaris, rebutjar reformes i mesures que abarateixin l'acomiadament, rebaixin els salaris, modifiquin les nostres condicions laborals i convenis a la baixa i apostar per la protecció social i el repartiment de riquesa". Tot això està molt bé, que es mobilitzi el dia 16 també està molt bé. Però, aleshores, per què es diu que no hi ha raons per a una vaga? Acusar als que convoquen aquesta vaga de "dividir" el moviment equival a dir que la "unitat" només es pot aconseguir si s'opta pel pacte amb el govern i amb la patronal. No, aquesta unitat no és la que necessiten els treballadors.
Vaga "nacionalista"
Entre els "arguments" específics contra la vaga a Euskal Herria que els dirigents de CCOO i UGT han utilitzat és la de qualificar-la de "nacionalista". Sens dubte que una vaga general a tot l'Estat seria un pas endavant respecte a una vaga a Euskal Herria, però això no pot ser un argument en contra d’aquesta última, sobretot quan els dirigents de CCOO i UGT no estan defensant ni una cosa ni l'altra: de moment, s'oposen a les dues. Com hem assenyalat, un dels temors dels dirigents sindicals és que la vaga general d'Euskal Herria, com va passar amb la vaga general a Galícia el 2001 (convocada per la CIG i UGT i durament criticada per la direcció de CCOO), acabi sent el preàmbul d'una vaga general estatal. Aquest perill també l'ha percebut la burgesia. És molt simptomàtic que la premsa burgesa estatal, com El País, hagi preferit silenciar absolutament la convocatòria de la vaga del 21-M a mentir sobre la seva "escassa incidència" o la "violència dels piquets" com seria l'habitual. No volen que es parli de vaga general sota cap concepte. La raó és senzilla: existeix ambient per a una vaga general a tot arreu.
D'altra banda, en aquesta vaga, el que ha prevalgut amb rotunditat és l'enfrontament de classe. El PNB i Confebask s'ha oposat a la vaga per consideracions de classe (la defensa dels beneficis de la burgesia i del sistema capitalista), i els sindicats convocants, encara que els seus dirigents pertanyen a l'àmbit del nacionalisme basc, han mobilitzat els treballadors amb arguments de classe. No s'ha d'oblidar a més que ELA i LAB tenen conjuntament més de 10.000 delegats i representen una part molt important de la classe obrera basca, i la seva influència s'ha aconseguit augmentar gràcies a la política de desmobilització dels dirigents de CCOO i UGT i de la seva posició errònia davant de la qüestió nacional i el seu suport a l'antidemocràtica llei de partits. La pressió de la classe treballadora també s'ha deixat sentir en aquests sindicats, fins al punt que ELA fins i tot ha defensat la nacionalització dels bancs i les caixes d'estalvi.
De la mateixa manera que els marxistes sempre hem combatut tots els prejudicis que s'han alimentat a Euskal Herria contra la unitat amb els "treballadors espanyols" o la desvinculació del moviment obrer basc de les mobilitzacions o vagues de caràcter estatal, també hem combatut en aquesta ocasió tots els intents de desprestigiar aquesta vaga per ser "nacionalista". En realitat, aquest tipus d'arguments són extremadament perniciosos perquè introdueixen, amb l'excusa de combatre el "nacionalisme", el nacionalisme espanyol més reaccionari i no hi ha res pitjor per al moviment obrer que la seva divisió i el sectarisme en línies nacionals, en un sentit o en un altre.
És un error, provingui del sindicat que provingui, dividir la classe obrera en línies nacionals. L'única manera de superar aquesta divisió és amb la defensa d'un autèntic programa internacionalista, amb una genuïna crida a la unitat d'acció i amb un mètode no sectari. Un obrer del marge esquerre que no ha sortit a la vaga per la vergonyosa campanya que han fet els dirigents de CCOO i UGT, no és un esquirol. Sens dubte, una crida clara, insistent i fraternal per part dels dirigents de LAB i ELA a la base i a la direcció de CCOO i UGT, hagués ajudat molt a contrarestar els arguments i prejudicis que s'han abocat contra la vaga. En tot cas hi ha una poderosíssima tendència, per sobre del que facin tots els aparells sindicals, a la unitat dels treballadors. Aquesta tendència està alimentada per la necessitat de lluitar i el paper de la classe obrera en la societat.
El govern de Patxi López
Respecte a l'objecció que és una vaga contra el govern del PSE hi hauria diverses coses importants per dir. En primer lloc, el nou govern basc és el fruit d'un pacte contra natura entre els dirigents del PSE i del PP, és a dir, un govern de col·laboració de classes. Com era d'esperar les primeres mesures de Patxi no estan sent precisament molt progressistes. El seu primer moviment va ser un acte d'homenatge a un Guàrdia Civil. Posteriorment va cridar la patronal basca a reunir-se, abans de cridar els sindicats. Quant als consellers que ha nomenat, es veu el seu servei a la classe dominant. Les carteres econòmiques més importants, com Hisenda i Indústria, les ha posat a les mans d'"independents" que ja tenen experiència en privatitzacions i reconversions. Igualment, en sanitat i cultura ha nomenat "independents".
Com va fer Felipe González, s'està recolzant en l'ala de dretes de l'aparell de CCOO i UGT, amb actituds antibasques viscerals, per al nomenament de diversos llocs importants, com demostra el de Nogales al departament d'Educació. Òbviament el servei del PP té un preu que ja han començat a pagar, com va posar en evidència la reunió de Patxi López amb tota la cúpula empresarial basca de Confebask, a quatre dies de la vaga, abans que el nou govern es reunís amb els sindicats, una cosa que va provocar la ira de la direcció de l'UGT. El propi secretari general d'Euskadi, Dámaso Casado, va expressar públicament els seus "dubtes" que "Patxi López no estigui a les mans de la patronal". Des d'aquestes pàgines hem denunciat l'aliança que el PSE ha forjat amb el PP a Euskadi. Que millor que una vaga general per obligar el PSE a trencar els seus vincles amb la dreta i la patronal? O potser es pot esperar el menor indici de progressisme, sigui en el terreny social o en el dels drets democràtics, d'un govern absolutament condicionat pel suport del PP o del PNB?
Continuïtat de la vaga
Les organitzacions convocants de la vaga s'han compromès a continuar les mobilitzacions després del 21 de maig. La percepció de molts treballadors és que aquesta vaga és tan sols l'inici, que el pitjor està per arribar a la pròxima tardor. Si la cosa no canvia, els expedients de regulació seran d'extinció de contractes i no de suspensió com fins ara. El subsidi de desocupació s'anirà esgotant, hi haurà milers d'acomiadaments a la indústria, la construcció i els serveis, el que podria provocar intenses explosions socials.
Ara, aprofitant l'ambient i el debat generat per la vaga, és necessari fer assemblees de balanç a totes les fàbriques, obres, facultats i instituts, amb l'objectiu d'ampliar i popularitzar un programa de defensa de drets bàsics dels treballadors i de la joventut contra la crisi, la denúncia del sistema capitalista, la defensa de la unitat d'acció entre tots els sindicats de classe, i la necessitat de donar continuïtat a la mobilització del 21-M amb la convocatòria d'una vaga general estatal. El més important és enfortir el moviment per baix, augmentant la participació dels treballadors i de la joventut en els sindicats, assemblees, comitès de lluita, i la seva compressió política de la situació.
Ni la burgesia basca, ni espanyola, ni de cap part no renunciaran als seus plans d'atacs, ni a descarregar el pes de la crisi sobre els més desfavorits, com estan fent, sinó es troben amb un moviment massiu, organitzat, ascendent i dotat d'un pla decidit per part de la classe obrera. En aquest període de profunda crisi capitalista en què hem entrat, la lluita per la dignitat dels treballadors està més clarament vinculada que mai a la necessitat de lluitar per la transformació socialista de la societat.
