La setmana passada van començar les PAU; aquesta setmana són a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Després d'un curs escolar desastrós on el ministeri d'Educació i les conselleries educatives han deixat tirats a milions d'estudiants, en el qual la majoria hem cursat l'any de manera semipresencial, 200.000 de nosaltres ens hem d'enfrontar a aquestes proves injustes i arbitràries per a aconseguir una plaça a la universitat pública.

Les PAU són una mesura classista que perpetua una universitat per a l’elit

L'any passat vam viure una situació surrealista. Malgrat la greu situació sanitària, en plena desescalada, amb la sanitat pública col·lapsada, i en contra de les recomanacions dels experts, les administracions educatives van defensar a ultrança celebrar la selectivitat amb uns protocols ridículs (obrir les finestres i portar mascareta). Això succeïa quan la incidència era de vuit casos per cada 100.000 habitants en les dues setmanes anteriors. Enguany, els primers exàmens han començat amb una incidència de 122 per cada 100.000. La nostra salut i la nostra educació no importaven llavors, i tampoc importen avui.

Davant una crítica creixent cap a la gestió del ministeri d'Educació i la nostra petició de suspendre les PAU 2020, Isabel Celaá va prometre que les proves serien més “flexibles”. Això no va significar la creació de les places necessàries ni la supressió de les notes de tall o les taxes universitàries, per descomptat que no. Com ja vam denunciar llavors des del Sindicat d'Estudiants, aquesta “flexibilitat” ha provocat un augment demencial de les notes de tall per a aquest any (han augmentat en el 70% de les titulacions). Per exemple, a la UB demanen un 13,14 sobre 14 per a estudiar medicina i un 12,2 per a infermeria, i a la UPF un 11,4 per a ADE, més d'un 11 per a Dret i un 12,04 per a Comunicació Audiovisual. Unes notes impossibles d'aconseguir per a la majoria d'estudiants que hem cursat aquest any a la pública, sense mitjans ni condicions, molts de nosaltres colpejats per l'augment dramàtic de les malalties mentals.

A aquesta situació s’hi suma el propi preu dels exàmens, la primera barrera que hem de poder superar. El preu mitjà (comptant la matrícula ordinària i la de les matèries optatives) ronda els 185 euros a Aragó, 183 a Castella i Lleó, 143 a Catalunya o 139 euros a Madrid. I tot això, després d'un any on la crisi econòmica ha colpejat de ple les famílies treballadores.

Avui ens enfrontem a les PAU però les traves no acaben si aprovem aquests exàmens o si aconseguim arribar a la notes de tall. Després ens enfrontem a unes taxes universitàries desorbitades, la falta de beques o, com a súmmum, a la nova llei universitària del ministre Castells –a qui batejarem com el ministre de la privatització–.

Com hem assenyalat en moltes ocasions des del Sindicat d'Estudiants, les PAU són un cribratge injust i arbitrari que suposa l'expulsió de milers d'estudiants de famílies obreres de la Universitat. Se'ns tracta de convèncer permanentment que aquests exàmens són necessaris, inajornables i gairebé sagrats. Però no és cert. La seva única raó de ser és la d'ocultar la falta de places i d'inversió en la Universitat pública. Si hi hagués places per a tots i totes, no hi hauria motiu per fer cap selecció, ni perquè hi hagués notes de tall.

No obstant, davant la privatització i la falta d'inversió en la universitat, les PAU s'han convertit en els veritables jocs de la fam. Ens venen que és una mesura que ens “equipara” a tots i totes i que fomenta la “igualtat d'oportunitats” independentment del nostre nivell econòmic o del centre on estudiem. Quina gran mentida.

Aquesta competició no té res a veure amb l'acadèmic. És un cribratge classista, que castiga els estudiants de famílies treballadores i beneficia a aquells amb més recursos econòmics. Qui ho té més fàcil a les PAU? ¿Els de la privada, que es poden permetre acadèmies privades, classes particulars o viatges a l'estranger per a estudiar anglès o els estudiants de la pública que vivim en cases petites, sense bona connexió a internet i que estem en centres sense recursos? La resposta és clara, que no ens prenguin per ximples.

Ni les PAU ni notes de tall. Per una universitat 100% pública i gratuïta!

Isabel Celaá, que està igual de desapareguda que el ministre Castells, ha sortit per a defensar la selectivitat i ens ha parlat de “fomentar l'equitat” entre els diferents exàmens de cada CCAA. Però el que necessitem no és ni una selectivitat única, ni flexibilitat en aquestes proves.

El que exigim és que s'elimini d'una vegada per totes les PAU i que es defensi de veritat la universitat pública. Acabar amb la desigualtat de classe en l'educació o amb l'abandonament escolar passa per rescatar l'educació i universitat pública, eliminar la selectivitat i suprimir les notes de tall, crear desenes de milers de places en la universitat pública, garantir la seva gratuïtat perquè totes i tots puguem accedir als estudis superiors i deixar de fer de la nostra educació un negoci.

No a les PAU, sí al dret a una educació digna per als fills i filles dels treballadors!