Desenes de milers de joves preníem aquest dilluns els carrers de tot l'Estat en una veritable explosió de fúria davant l'assassinat homòfob de Samuel. Les imatges de la Porta del Sol a Madrid recordaven el 15M i no només per la seva massivitat. Braços en alt al llarg de tot el carrer Preciados, on no cabia ni una agulla, cridant a ple pulmó “Jo també sóc un maricó de merda! Aquí hi som els antifeixistes!”
“Ens maten, ens maten i aquí no passa res!”, clamaven milers de goles en ciutats i pobles de tota Galiza. Es repetia la imatge i la ràbia als carrers de Barcelona, València, Màlaga, Sevilla, Bilbao, Saragossa, Gijón. "El van matar per maricó. 1936 o 2021?" resava un cartell casolà en una de les protestes.
És el règim del 78!
El brutal assassinat d’en Samuel ha encès la indignació de milions de joves, que ens rebel·lem davant l'ocultació de la violència sistemàtica contra la comunitat LGTBI, que és permesa i emparada per l'aparell de l'Estat i les institucions del règim del 78.
No exagerem. Tot i les evidències i els testimonis de les i els amics d’en Samuel que van ser testimonis del seu assassinat, la policia segueix negant el caràcter homòfob de l'agressió, regala impunitat als malparits que han perpetrat aquest crim, i els mitjans de comunicació disculpen el PP i VOX de la seva responsabilitat política pel que ha passat.
El reguitzell d'agressions homòfobes al llarg del cap de setmana en diferents ciutats de l'Estat demostra quant lluny ha arribat l'extrema dreta. Però el veritablement important, és l'enorme i desbordant resposta als carrers que mostra l'enorme força que tenim per aixafar l'escòria feixista.
Una protesta polititzada?
L'assassinat infame del Samu ha estat la gota que ha fet explotar l'odi i la ràbia contra un sistema hipòcrita i podrit. Esdeveniments així colpegen la consciència i esperonen la lluita.
Equivalent a la força que es respirava a les mobilitzacions multitudinàries de dilluns, ha estat la mida de la maniobra dels mitjans de comunicació del sistema. L'endemà tots obrien amb un leitmotiv: restar importància al fet i tirar terra sobre l'assumpte, tapar-lo, enterrar-lo i asfixiar-lo.
Un autèntic festival de la negació del que és evident: el dilluns no va passar res, no hi va haver res. No es va expressar un malestar profund que està creixent a passes de gegant entre els més joves. Cap tertulià ben pagat va dir que l'homofòbia i el feixisme són el mateix. Cap va assenyalar la dreta com a responsables d'encoratjar aquestes agressions. Cap va denunciar que la judicatura i la policia estan plenes de franquistes.
La segona part del circ mediàtic ha estat la de criminalitzar la idea de "polititzar" la protesta. Perquè com tots sabem -insisteixen- això no té res a veure amb la política. Ho diu fins i tot Alejandro Sanz. “Que et persegueixin, et donin patades i t’assassinin per la teva orientació sexual o per ser dona o trans, o per ser negre o d'un altre país és una cosa que no hauria de passar, però parlar de política... Això són paraules majors!”
Per molt que ho repeteixin en els seus diaris, això no farà que els seus desitjos es converteixin en realitat. És clar que estem polititzats! Cada vegada més i més a l'esquerra! La classe dominant té un problema i un perill real. Cada vegada som més els que identifiquem l'arrel de la nostra opressió: és el seu sistema, que ens aixafa i no ens deixa ni viure dignament ni ser el que realment som.
Però el problema creix. Dilluns desenes de milers vam posar noms i cognoms als partits i institucions que encoratgen les agressions i l'odi contra tot el que se surt del seu esquema reaccionari: la dreta hereva de la dictadura, Vox, el PP, Ayuso, Monasterio, Abascal; l'exèrcit de sotanes que exerceix el seu poder parasitant els recursos públics i difonent el seu masclisme i la seva homofòbia a les aules; un altre exèrcit, el dels franquistes amb toga, que ens volen disciplinar a cop de sentència perquè abandonem la lluita; les forces de seguretat de l'Estat que descarreguen els seus cops sense metàfores en els nostres cossos. La vida ens està ensenyant molt i molt ràpid.
La hipocresia del govern central i el seu doble llenguatge
Davant el clam social, el govern de Sánchez ha tractat de sortir del pas utilitzant un doble llenguatge. D'una banda, prenen les nostres consignes per aparèixer com un govern "progressista" i les posen en piulades, es lamenten de l'assassinat del Samu i fins i tot el qualifiquen d'agressió homòfoba. Però els fets van per una altra banda. No només no prenen ni una sola mesura per acabar amb aquesta situació, sinó que envien els antiavalots a dissoldre la nostra protesta pacífica a cop de porra.
El ministre de l'Interior, Grande-Marlaska, que reconeix obertament la seva homosexualitat, és el màxim responsable d'enviar la policia a reprimir-nos quan lluitem contra l'homofòbia i les agressions dels feixistes. És coherent. Defensa polítiques capitalistes, defensa els interessos dels poderosos.
La realitat és que el govern PSOE-UP està incomplint tots els acords amb els que es va presentar al gener de 2020: la derogació de la Llei Mordassa, de la contrareforma laboral i de les pensions, la fi de les retallades socials, dels desnonaments , limitar els lloguers... les seves bones paraules no poden amagar que la patronal està molt satisfeta, aplaudint amb les orelles cada vegada que va veient com es duen a terme els seus plans punt per punt.
En aquests mesos de pandèmia hem assistit al desmantellament de la sanitat i l'educació públiques i no només on governa la dreta, sinó a tot l'Estat. Vivim una onada d'ERO i acomiadaments, d'augment salvatge de l'explotació i la precarietat, un atur juvenil que supera el 50%. I el resultat d'aquest còctel és una epidèmia de malalties mentals provocada per la manca d'expectatives de futur que no rep la menor atenció.
El govern presenta els atacs i contrareformes de tal manera que semblen el contrari. La seva impostura contrasta amb la nostra realitat. No són avenços ni conquestes. No ho és la pujada de la llum, ni les devolucions en calent a Melilla. No ho és l'acord amb la patronal per a "retocar" la reforma laboral, i tampoc ho és el seu projecte de reforma de les pensions que ha estat rebutjada pel moviment pensionista en bloc.
Les i els ministres d'UP, en lloc de denunciar-ho i trencar de ple amb aquesta estratègia, la defensen i la blanquegen. El més patètic, venint de boca de persones que es consideren de l'esquerra transformadora, és que es fan un fart d'al·legar que la correlació de forces és desfavorable. Com si la correlació de forces depengués del nombre de parlamentaris i no de la mobilització de masses!
No es pot donar l'esquena de manera més òbvia a la història de la classe obrera i el jovent. Mai hem arrencat en cap parlament capitalista el que abans no hem aconseguit amb la nostra lluita en els carrers. Si es basessin en la força del jovent i de tots i totes les oprimides, si no sucumbissin a la lògica del sistema, si rebutjessin assimilar-se a un sistema que els converteix en una peça més per a regular el conflicte social dins de límits tolerables, altre gall li cantaria!
Aquest dilluns diverses de les cares més conegudes d'UP assistien a les mobilitzacions de protesta per l'assassinat del Samu, en un intent de desmarcar-se del PSOE i deixar clar que ells i elles sí que estan al costat del carrer. Però de què ens serveixen aquests gestos? Unides Podem és al Govern, en participa i permet que això passi sense la menor conseqüència pràctica. El seu abandonament de la mobilització és un complet error que ja els passa factura i els allunya del jovent que s'ha posat al capdavant de la batalla. No per casualitat, un dels crits més corejats dilluns va ser: “la lluita és al carrer i no al parlament!”
Es prepara un gran esclat
No n'hi ha prou amb què els nostres drets siguin formalment reconeguts en les lleis. Sota aquest sistema són paper mullat. La classe treballadora i els sectors més oprimits i colpejats dins d'ella -dones, persones LGTBI, immigrants, joves- mai tindrem drets reals i efectius si no ens enfrontem als que exerceixen i es beneficien de la nostra opressió.
Hem de trencar amb la dictadura material i ideològica a la qual ens sotmet aquest sistema reaccionari i criminal. Les institucions estan al seu servei i no fan altra cosa que perpetuar-lo. No podem basar-nos en elles per a transformar la societat!
Si algú està comprenent aquesta idea som els joves, que han dotat d'un caràcter massiu les mobilitzacions més importants de l'últim període. Els que vam aixecar la resposta al confinament classista d'Ayuso, que ens enfrontàrem a la repressió salvatge de la policia després de l'empresonament de Hasél, que vam rebre a Vallekas Santiago Abascal al crit de “No passaran” i “Fora feixistes dels nostres barris”... És el jovent obrer, nosaltres, els que hem omplert la lluita feminista, pels drets LGTBI, els que hem denunciat la transfòbia del PSOE i fem front a l'extrema dreta cada dia.
Som els que portem mesos patint una campanya de criminalització sense parangó, culpant-nos de la pandèmia i dels contagis, titllant-nos d'irresponsables, de ganduls, de violents. Cada vegada que obrim la boca per a reclamar drets la campanya es reactiva amb més força. I no és casualitat.
Saben que un gran esclat es prepara entre el jovent a qui se li ho nega tot, que no confia en les institucions, ni en els parlaments, ni en els partits del règim. Que ha nodrit moviments aixecats des de baix, que s’ha autoorganitzat, desbordant amb la seva iniciativa les burocràcies sindicals i polítiques i les organitzacions assimilades pel sistema. Que s'ha radicalitzat a l'esquerra d'una forma extraordinària. Que és anticapitalista i que està obrint pas a altres sectors que se sumaran a la lluita, inspirats pel seu exemple.
És normal que els i les capitalistes es preparin amb tots els seus mitjans per atacar-nos i deslegitimar-nos. Per això hem de respondre al desafiament i organitzar-nos i dotar-nos d'un programa que realment ens permeti acabar amb aquest malson al qual ens sotmeten cada dia: un programa revolucionari que defensi la transformació socialista de la societat i que ho faci basant-nos en la força de la nostra classe, la més poderosa, la locomotora de la història. Uneix-te a Esquerra Revolucionària per construir l'alternativa que necessitem!
