Els xocs de la lluita de classes són cada vegada més intensos a Euskal Herria. Enmig d'aquesta guerra d’EROs i atacs, la classe treballadora està traient experiències realment útils i els passos per unir les forces davant els atacs de la patronal s'imposen com una necessitat: iniciatives com la manifestació a Gasteiz el 31 de gener amb el suport de 50 comitès d'empresa s'obren pas, unificant les forces de la nostra classe.
El passat 28 de maig els carrers de Bilbao s'omplien amb més de 2.000 treballadors, impulsats pels comitès d'empresa de plantilles en lluita com ITP, Petronor, Tubacex, H&M... No sobra ningú! cridaven després del nom de cada empresa, mentre unes plantilles aplaudien les altres per haver confluït en la mobilització. Dies després, una aturada de quatre hores posava en peu de guerra tota la comarca d'Ayala en defensa del seu futur i el mateix cap de setmana va haver-hi manifestacions unitàries del sector públic en la Comunitat Autònoma Basca.
L'ambient i la sensació de força que s'ha respirat quan s'han unit les plantilles en lluita han estat equivalents a la histèria i el xantatge de la patronal. "Conseqüències irreversibles" per a les plantes de Tubacex "per la vaga indefinida" són algunes de les expressions que han utilitzat en la seva desesperació. Si alguna cosa ha estat important perquè els treballadors de Tubacex hagin superat els cent dies de vaga ha estat haver estès la lluita i aconseguir un suport massiu. En ells, es veuen reflectits milers de treballadors d'Euskal Herria i de tot l'Estat.
La lluita empresa a empresa que han practicat les direccions sindicals no és suficient per defensar-nos de l'ofensiva que plana sobre nosaltres. ELA i LAB han de trencar amb això i reaccionar. La pressió dels treballadors per baix s'està obrint camí. Cal avançar en aquesta direcció, unint les forces de totes aquestes plantilles en lluita i moltes altres que també estan sota atac, amb la dels pensionistes, el jovent, els treballadors públics, el moviment feminista, etc. Necessitem una vaga general i un pla de lluita unificat, un calendari contundent de més mobilitzacions i vagues que li doni continuïtat. Aquesta és la major arma que té la nostra classe per defensar-se i vèncer tots els atacs que la dictadura dels capitalistes pretén imposar-nos.
El PNB al capdavant de l'ofensiva patronal
Aquesta ofensiva contra la classe treballadora seria impossible sense la col·laboració del Govern de PSOE-UP, que ha regalat milers de milions d'euros a grans empresaris i banquers en ajudes fiscals, ERTOs, etc., mentre ens parlaven de "l’escut social" i que l'única manera de defensar la nostra ocupació és donant beneficis econòmics cada vegada més grans a aquests empresaris brutalment rics. Així tots contents? Mentre les famílies treballadores són abandonades i desmobilitzades, l'IBEX demana més: acomiadaments més barats, reformes laborals i de pensions més dures, més retallades i privatitzacions, pujar brutalment la factura de la llum.
El PNB ha estat qui s'ha encarregat per la dreta de recordar al Govern del PSOE-UP que ha de complir amb els interessos de la patronal. El que més ha interessat als jeltzales des que van deixar de donar suport al PP i es van col·locar al costat de Pedro Sánchez, ha estat frenar la mobilització, aconseguir la tornada a l'autonomisme a Catalunya, garantir l'estabilitat del règim del 78 i el "contracte social" sense cost per als empresaris. Alhora, de la mà del PSOE en els Governs basc i navarrès, el PNB se situa en la primera posició de les polítiques capitalistes: rebaixant impostos als empresaris, regalant-los diners públics, retallant i privatitzant els serveis públics i desplegant la repressió policial contra les lluites obreres.
A Sabin Etxea –la seu nacional del PNB– són molt conscients del perill que suposen per al seu poder les lluites obreres. No per casualitat, a la manifestació del 28 de maig a Bilbao de diversos comitès d'empresa, molts treballadors portaven els seus cartells contra el PNB.
Per aquesta raó, la prioritat dels jeltzales és desactivar la protesta als carrers doblegant i domesticant a l'esquerra: accedeixen a negociar amb Elkarrekin Podemos la llei anti-pandèmia i a EH Bildu li passen per la cara el paper mullat del nou Estatut i la Ponència de l’Autogovern, a veure si cauen en la trampa. Això sí, dient que "el nou estatut no està al congelador, però no és una carrera". En aquest gran auge de la lluita obrera, si aconsegueixen tenir controlat a EH Bildu i de pas aconseguir més transferències de competències per continuar amb les privatitzacions, la dreta basca aconseguiria una gran carambola per als seus interessos.
La cruïlla de la reforma o la revolució
Del fracàs de l'anomenada "nova esquerra" a nivell internacional i a l'Estat, s’extreuen grans lliçons. Els camins intermedis no són cap alternativa "realista": la política o es fa per als capitalistes o per als treballadors. O lluites contra el problema o et converteixes en part d’ell.
L'avanç de la dreta franquista a les eleccions de Madrid ha estat el preu a pagar per totes les renúncies de l'esquerra i el seu paper desmobilitzador, tant a Madrid com al Govern central. L'experiència ens demostra que no es pot acabar amb el règim del 78, conquerir el dret a decidir, defensar els drets de la classe treballadora arribant a acords en les institucions burgeses, i molt menys de la mà de la dreta basca.
L'única via realista és basar-se en la lluita dels treballadors, que està demostrant la seva enorme fortalesa, i donar passos per estendre la mobilització. Si EH Bildu ho fa, és clar, es guanyarà molts enemics entre la patronal i la dreta. Benvingudes siguin aquestes enemistats. El més perillós solen ser els elogis i les crides a col·laborar d'aquests sectors.
Però l'Esquerra Abertzale s'ensopega una i altra vegada en aquest encreuament de camins. Després del II Congrés d'EH Bildu al maig, Arnaldo Otegi deia que l'esquerra independentista sempre ha ofert al PNB un acord de mínims. D'altra banda, està l'error d'haver donat suport als pressupostos del Govern del PSOE-UP argumentant l'amenaça de la dreta espanyolista.
Des de l'esquerra parlamentària i les direccions sindicals es rebutja la defensa del socialisme i es reivindica el repartiment just de la riquesa com a "alternativa creïble". La idea sembla simple, però encara més simple és demostrar les limitacions que això té en la pràctica. L'objectiu d'apujar els impostos als rics no altera les relacions de poder de la societat actual.
Si la propietat d'empreses i bancs està en mans privades, les polítiques de l'Estat juntament amb la justícia i la policia també estaran sota el seu control, i utilitzaran aquest poder si veuen l'amenaça que es facin polítiques contràries als seus interessos, amb el boicot , la fugida de capitals, les sancions econòmiques internacionals, els cops d'Estat, etc.
Com combatre això? Expropiant i nacionalitzant sota control obrer les grans empreses i bancs i anul·lant totes les lleis i institucions de l'Estat que persegueixen als treballadors, per substituir-les per òrgans obrers democràtics. Aquesta és l'única alternativa real: lluitar per la transformació socialista de la societat.
Aquesta lluita no és quelcom llunyà, sinó que comença aquí i ara. Hem d'unir forces i lluitar als carrers, però també necessitem una alternativa als acomiadaments i als atacs que se'ns vénen a sobre. Sabem que cap negociació ni sentència judicial anul·larà que el lucre privat sigui qui dicti les destinacions de la plantilla de Tubacex, PCB-ITP i de tantes altres empreses en lluita.
No podem permetre que després d'haver rebut ajudes públiques milionàries, i obtingut beneficis ingents, ens condemnin a l'atur i la misèria. Totes les empreses en aquesta tessitura han de ser nacionalitzades sota control dels treballadors i posades a funcionar per a cobrir les necessitats socials, que són moltíssimes. Aquesta és l'alternativa política que necessitem, la que hauria de defensar l'Esquerra Abertzale i els sindicats de classe! És l'alternativa que defensem des d’Ezker Iraultzailea.
