El 18 de setembre, Arnaldo Otegi (EH Bildu) i Arkaitz Rodriguez (Sortu) van llegir una històrica declaració davant del palau d'Aiete (Donostia) dirigint-se a les víctimes causades per la violència d'ETA: “sentim el seu dolor i afirmem que mai no s’hauria d’haver produït”. Aquestes paraules, com era d’esperar, han estat rebudes amb escàndol des de les files de la reacció. Els polítics i les organitzacions que no han demanat mai perdó pels crims de la dictadura franquista, que han acollit reconeguts repressors i responsables de tortures, afusellaments i assassinats de treballadors i militants de l'esquerra, segueixen fent d'ETA una estratègia política quan aquesta organització ja no existeix.
A una dècada de l'abandonament de les armes, i del que va ser la seva dissolució posterior, la dreta espanyolista segueix insistint en la seva lletania. No és un aspecte conjuntural o d'oportunisme. L'increment de l'ofensiva contra els drets democràtics des de les instàncies dirigents de l'aparell de l'Estat és la millor prova que es tracta d'una política de llarg abast.
Després d'anys de persecució sense treva contra el moviment d'alliberament nacional català i d'una repressió salvatge contra un poble que va votar massivament a favor de la república, d'empresonaments i sentències infames que fins i tot han estat desautoritzades per instàncies europees, els muntatges policials i els “ judicis-farsa” continuen sent una eina recurrent. Ja sigui contra militants de l'esquerra abertzale a Euskal Herria –des de la causa contra els joves d'Altsasu o els atacs recents a les organitzacions juvenils GKS i Ikasle Abertzaleak–, contra activistes de l'esquerra combativa a la resta de l'Estat, contra la PAH i contra el moviment feminista, arribant a diputats que s'han destacat pel seu suport als moviments socials –com el cas d'Alberto Rodríguez de Podem–… el que és clar és que el franquisme segueix viu i amb un poder que augmenta gràcies a la passivitat, i fins i tot col·laboració, dels dirigents del PSOE.
D'aquella pols vénen aquests fangs
L'espectacle del PP i de Vox posant el crit al cel acusant el govern PSOE-UP de “col·laborar amb etarres” i exigint que els dirigents d'EH Bildu demanin perdó s'ha convertit en una peça política habitual. El que és veritablement repugnant del cas és que aquest circ l'organitza el mateix partit fundat per sis ministres franquistes, inclòs un personatge com Manuel Fraga Iribarne la implicació directa del qual en la matança del 3 de març a Gasteiz està sobradament provada. O Vox, que reivindica obertament la dictadura, exalça el programa del neofeixisme, dissemina el seu discurs masclista, racista i homòfob dia sí i dia també i protegeix sota la seva ala una miríada de grupuscles nazis especialitzats en la violència de carrer.
La dreta espanyolista, totes i cadascuna de les seves variants, no ha demanat mai perdó. Per què fer-ho si se senten completament impunes i emparats pel règim del 78? Els polítics, els jutges, els militars, els policies i els funcionaris que no van patir cap condemna pels seus crims, han sabut transmetre el testimoni a les noves generacions de reaccionaris que segueixen copant les altes esferes de l'aparell estatal.
Però tot això ho devem a la democràcia capitalista que es va forjar en els anys de la Transició amb el beneplàcit dels dirigents reformistes del PSOE i del PCE. Ells van fer l’impossible per a desmobilitzar el carrer, signar un infame acord de punt i final (la llei d'Amnistia del 1977), apuntalar una monarquia imposada pel dictador i negar el dret d'autodeterminació a Euskal Herria, Catalunya i Galiza. La responsabilitat d'aquesta esquerra, ahir com avui, continua sent enorme.
I és que el PSOE no fa cap fàstic a les campanyes de la reacció quan es tracta de parlar d'ETA. Un partit que va dissenyar les lleis que van il·legalitzar Herri Batasuna, que va aplaudir l’empresonament fraudulent d’Otegi durant sis anys, que s’ha passejat agafat de la mà amb representants del PP i de Vox a Catalunya encoratjant la repressió i el nacionalisme espanyolista més furiós… no té problemes de xipollejar al mateix fang.
Així, la ministra portaveu del govern central, Isabel Rodríguez, responia en nom del govern que la declaració d'Aiete és “insuficient” perquè els dirigents d'EH Bildu han de condemnar ETA, demanar perdó i “passar de les paraules als fets”. Resulta veritablement sorprenent que els responsables del terrorisme d'Estat dels GAL exigeixin perdó amb tanta contundència després del que va passar durant les dècades passades. Ells, inclòs Felipe González, continuen negant-se a reconèixer la seva responsabilitat directa en la creació dels comandos parapolicials que van causar desenes de víctimes a Euskal Herria, i han mogut tots els fils necessaris per impedir una investigació seriosa que pugui establir la veritat de la guerra bruta .
El PNB, el portaveu del gran capital basc, també ha fet gala d’aquesta mateixa hipocresia. Al mateix temps que els seus dirigents s'han sumat de manera oportunista a la manifestació de solidaritat amb els presos de fa uns dies, no han dubtat a qualificar el comunicat llegit per Otegi de “curt i insuficient”, i que es trobava fora de lloc plantejar “que les causes del conflicte continuen encara pendents de resoldre”. És evident que la burgesia basca, que amb tanta complaença va defensar les mesures repressives d'Estat i que va ser tan decisiva per aixecar l'arquitectura del règim del 78, sempre col·loca per davant els interessos de classe, els negocis i els privilegis.
Els fets desmenteixen el relat oficial
No és cert que el final d'ETA fos el resultat dels èxits de la repressió policial i judicial. Aquesta és una altra manera de manipular la història per continuar justificant la perpetuació d'un clima d'excepcionalitat repressiva contra el poble i la joventut basca. La guerra bruta, la il·legalització, els macrojudicis i la presó no van ser mai una solució al conflicte, ni podien acabar amb la capacitat d'operar d'ETA. Tampoc no perseguien aquest objectiu. La prova més evident és la continuïtat d'aquesta repressió i la seva extensió indiscriminada per criminalitzar moviments socials que evidentment no té res a veure amb ETA, tant a Euskal Herria com a la resta de l'Estat.
No va ser ni el PP ni el PSOE ni el PNB ni la repressió de l'Estat. El que fou decisiu per posar fi als 40 anys d'activitat armada d'ETA va ser l'auge espectacular de la lluita de masses a Euskal Herria, als territoris de l'Estat espanyol i al conjunt del món, marcat per l'esclat de processos revolucionaris a l’Amèrica Llatina, que van posar fi a tot un període històric de guerrillerisme. El col·lapse de l'URSS i de l'estalinisme també va esquerdar les bases ideològiques en què s'assentava el programa estratègic d'ETA, i va generar un desconcert i desmoralització indubtable entre la seva capa dirigent més veterana.
Sens dubte, el factor crucial va ser que desenes de milers d’activistes van comprovar que l’activitat armada d’una organització clandestina estava completament esgotada com a factor polític progressista. Les accions dels comandos no podien substituir les mobilitzacions de masses i les vagues generals per assolir objectius com el dret d'autodeterminació o l'alliberament dels presos, i es convertien en completament contraproduents: donaven arguments a l'Estat i a la classe dominant per incrementar la repressió i propiciar l’aïllament de lʻesquerra abertzale.
L'experiència de Catalunya ha demostrat que són precisament els mètodes de lluita de masses, i la necessitat de defensar dins del moviment un programa de classe, comunista, internacionalista, que sigui capaç d'unir les reivindicacions de l'alliberament nacional amb les consignes socialistes, la clau per a poder avançar contra un enemic poderós com és l'Estat capitalista.
El govern de coalició, els presos i EH Bildu
La burgesia espanyola no ha renunciat als seus objectius. Volen aixafar l'esquerra abertzale, i evidentment la repressió continua sent una eina que utilitzen a fons, encara que no és l'única ni la més important en aquests moments.
Des del novembre del 2011, quan Rajoy va arribar a la Moncloa, van respondre a cada pas d'ETA per entregar les armes i dissoldre les estructures augmentant l'escalada repressiva. Només produir-se els primers moviments van detenir i van condemnar diversos dirigents de l'esquerra abertzale, entre ells Arnaldo Otegi[1]. Tot seguit van il·legalitzar Herrira, plataforma per a la defensa dels presos bascos que plantejava actuar sota vies exclusivament polítiques i legals, i van detenir desenes dels seus activistes. Però totes les provocacions, tot el sabotatge per impedir que aquesta decisió arribés a bon port es va saldar amb un fracàs per a la dreta. ETA es va dissoldre, i l'abandonament de l'activitat armada es va ratificar pels militants i per una majoria aclaparadora de l'esquerra abertzale.
Amb l'arribada del govern de coalició el gener del 2020 s'obre una nova fase, marcada per dos elements.
Per una banda, el PSOE no ha renunciat a la repressió, com ha demostrat sobradament en el conflicte català. Els seus vincles amb l'aparell de l'Estat són massa forts i els seus compromisos amb el règim del 78 són tan evidents que segueix brandant la porra policial i judicial sense ambigüitat. El ministre de l'Interior, Grande Marlaska, va assenyalar recentment la possibilitat de reformar el Codi Penal per a condemnar les rebudes i els homenatges a presos. També ha defensat, tot i que ja no hi ha ETA, la política de dispersió carcerària que vulnera la legislació internacional de drets humans[2]. A pesar de la fi d'ETA, l'Audiència Nacional i altres tribunals segueixen tancant diaris i webs com ara Kalera Kalera pel fet d'informar sobre la vulneració dels drets humans d'aquest col·lectiu i els seus familiars.
D'altra banda, el PSOE ha desplegat una tàctica d'assimilació que vol neutralitzar la combativitat de l'esquerra abertzale. Es tracta de comprometre-la en la legitimació de les polítiques capitalistes del govern central, oferint com a ham la resolució de la qüestió dels presos en un horitzó indefinit. Mentrestant, el PSE-PSOE governa amb el PNB a la CAB, seguint estrictament el full de ruta de la patronal i reforçant l'agenda de retallades socials que empobreix el nostre poble.
Recentment, un vídeo filtrat amb declaracions d'Arnaldo Otegi va exposar cruament la qüestió que esmentem. Les seves paraules, en el marc d'una trobada amb activistes de l'esquerra abertzale, van ser clares: cal recolzar aquest govern perquè en depèn la sortida dels presos. Deixant al marge que el vídeo ha tornat a enardir la reacció, el més significatiu és el plantejament general.
Arnaldo Otegi subratllava una idea que evidentment és al cap de milions de treballadors del conjunt de l'Estat: si cau aquest govern en aquest moment, l'alternativa és la dreta més reaccionària i això significaria un empitjorament de la situació. Per descomptat, ningú que estigui compromès amb la causa del socialisme i de l'alliberament nacional del nostre poble vol el PP i Vox a la Moncloa. Però la pregunta és: com es pot evitar aquest escenari? ¿És que potser les polítiques del PSOE són un antídot per frenar l'ascens de la reacció?
Pedro Sánchez, en resposta a les declaracions d'Otegi, s'ha afanyat a dir solemnement al PP i a Vox que no negociarà amb EH Bildu l'excarceració dels 200 presos bascos a canvi del suport als pressupostos. És evident que el PSOE no es comprometrà amb Otegi en res substancial, ni en les qüestions socials que afectin els interessos de l'IBEX35 i encara menys pel que fa als presos. Un bon exemple n'és el que estem veient respecte a Catalunya o respecte als seus socis de coalició d'UP.
Si avui la reacció aixeca el cap és precisament per les polítiques procapitalistes que aplica l'actual govern de coalició, i per l'estratègia de desmobilització i pau social plantejada des d'UP, amb la col·laboració de les direccions sindicals de CCOO i UGT. Per aquest camí, com ja estem veient, no només no s'avança, sinó que es deixa cada cop més espai al PP i a Vox. La política de concessions, la negativa a respondre als carrers i rebaixar el programa no condueix a res més que a encoratjar la reacció.
Tots els avenços que s'han aconseguit contra les polítiques penitenciàries de dispersió han estat fruit exclusiu de les mobilitzacions massives dels treballadors i joves d'EH, que han estat al peu del canó contra l'ofensiva de la dreta espanyolista però també contra les maniobres de la patronal i la dreta basca, el PNB. Acceptar o recolzar polítiques antisocials de contrareformes i retallades a les pensions, a la sanitat i educació pública… no acabaran amb la repressió i la venjança, però si ajudaran a estendre la mateixa desafecció cap a l'esquerra parlamentària a Euskal Herria. Aquest és el camí que ha seguit UP, i ja estem veient-ne les conseqüències nefastes.
El mateix es pot dir de teixir aliances amb el PNB. L'última i massiva manifestació que va recórrer els carrers de Donostia en defensa dels presos no necessitava la participació del partit dels negocis bascos, que així es renta la cara després de les declaracions vergonyoses dels seus líders després del comunicat d'Aiete i de la brutal repressió de l'Ertzaintza contra les mobilitzacions obreres i socials dels darrers mesos.
L'estratègia del mal menor, tan reivindicada per UP o Syriza, ja ha demostrat els seus resultats: més retallades, més precarietat, més repressió. Per posar fi a les polítiques capitalistes i de venjança contra els presos, amb el règim del 78 i la seva repressió, i per aconseguir exercir el dret d'autodeterminació, l'única sortida és construir una alternativa que lluiti als carrers per la transformació socialista de la societat . Aquesta és la proposta dels marxistes revolucionaris de l'esquerra abertzale.
Uneix-te a Ezker Iraultzailea per a lluitar per l'autodeterminació i el socialisme!
--
Notes
[1] Fa menys d'un any, el Tribunal Suprem decidia repetir el judici de Bateragune pel qual Arnaldo Otegi i quatre dirigents més de l'Esquerra Abertzale van passar més de sis anys a la presó, després que el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg dictaminés el 2018 que el procés judicial no va ser imparcial.
[2] Grande-Marlaska: “¿Bildu? Todos los apoyos al programa de gobierno son bien recibidos”
