Davant la repressió de l'aparell de l'Estat, la criminalització de les nostres lluites i els atacs a la classe treballadora: cal tornar a prendre els carrers!

Avui es compleix el 45 aniversari de la matança del 3 de març de 1976. Cinc treballadors van ser assassinats i centenars ferits –molts d’ells de bala– en "la pallissa més gran de la història", segons va relatar la pròpia policia franquista. La justícia espanyola mai va perseguir als responsables: Manuel Fraga Iribarne, fundador d'Aliança Popular, posteriorment rebatejat com a Partit Popular, i Martín Villa.

La policia va disparar més de 2.000 bales contra treballadors i treballadores desarmats que intentaven reunir-se lliurement en una assemblea organitzada a l'Església de Sant Francisco de Vitoria-Gasteiz per a valorar el seguiment de la vaga general per la readmissió de tots els acomiadats que s'estava duent a terme durant aquell dia i que va paralitzar absolutament tota la ciutat.

Des dels mitjans i les institucions es menteix descaradament quan s’explica que la “democràcia” va arribar i va ser possible gràcies al Rei, a Suárez, al mateix Fraga i als “pares de la Constitució”. La realitat va ser molt diferent. Les lleis de la dictadura prohibien i perseguien mitjançant una ferotge repressió, presó, assassinats i tortura el dret de reunió, manifestació i l'organització en partits i sindicats de classe. Aquests drets van ser conquerits al carrer, durament per la classe treballadora a tot l'Estat. Només desafiant les lleis de règim franquista es va aconseguir acabar amb els límits als drets democràtics que imposava la dictadura.

Avui, vivim sota el mateix sistema capitalista i el mateix aparell d'Estat heretat del franquisme. Amb paraules sobre la democràcia i les garanties de l'Estat de dret es tracta de camuflar l'ofensiva contra els drets conquerits aleshores: la llei mordassa, la prohibició de les manifestacions feministes del 8M, l'empresonament de rapers com Pablo Hasél o els joves d'Altsasu són només alguns exemples.

Igual que ocorria al març del 76, ara la crisi econòmica i la manca d'alternatives sota aquest sistema per a la classe treballadora i el jovent empenyen inevitablement a explosions socials. Inspirant-nos en els que van lluitar abans que nosaltres i aprenent de la seva experiència és com aconseguirem assolir plenament els drets democràtics i socials; una ocupació digna per a totes les persones, una sanitat i educació públiques de qualitat, habitatges dignes per a tothom, energia accessible i acabar amb les desigualtats socials: mitjançant l'organització, la mobilització i la lluita.

Ahir i avui, la crisi del capitalisme impulsa la necessitat d'organitzar-nos i lluitar

La lluita de classes a l'Estat espanyol es va veure impulsada per la que es va anomenar la gran crisi del petroli que va posar fi a dècades de creixement econòmic després de la segona guerra mundial. La crisi a escala global va frenar la sortida d'emigrants, que alleujava la desocupació i sostenia l'economia en les regions més deprimides i menys industrialitzades de l'Estat. El pa va pujar un 17% de la nit al dia i de la mateixa manera va passar amb altres productes bàsics, empobrint encara més a una classe treballadora sobreexplotada sota la dictadura.

El rei Joan Carles I es va estrenar en el seu càrrec presidint el Consell de Ministres una setmana abans de la mort de Franco el 20N. Concretament el 14 de novembre de 1975, quan el Govern espanyol va signar el decret de congelació salarial que carregava tot el pes de la crisi sobre les esquenes de la classe treballadora.

En les setmanes posteriors a aquesta signatura es va produir una autèntica rebel·lió social. Les mines asturianes estaven en vaga, a l'igual que 150.000 treballadors i treballadores de tots els sectors a Madrid al mes de desembre. Els treballadors de Vitoria-Gasteiz van sortir al carrer des de les primeres setmanes de 1976. Fins a 30 fàbriques van anar a la vaga. La burgesia basca organitzada al PNB, que no havia fet res en 40 anys contra el règim franquista i que ara reivindica hipòcritament la memòria del 3 de març, va estar en la barricada de la patronal amb el règim i les forces repressives. No estaven disposats a renunciar ni a un cèntim dels seus beneficis. En això no ha canviat res, com veiem avui amb els exemples de Tubacex, PCB a Barakaldo, Alestis o Aernnova: fàbriques en lluita brutalment reprimides per l'Ertzaintza a les ordres d'aquesta mateixa burgesia amb el suport del PSE-PSOE.

El moviment de 1976 es va aixecar amb força gràcies a les assemblees de fàbrica que es celebraven diàriament per tota la ciutat mentre va durar la vaga. Aquestes assemblees desafiaven completament la prohibició del dret de reunió sota el franquisme i eren fortament vigilades per la policia. Hi va haver dues vagues generals convocades abans del 3 de març, la del 16 de febrer on es va aconseguir que una setmana després sortissin tots els detinguts al carrer i la del 3 de febrer amb escàs seguiment però on es va treure la lliçó de dur a terme un treball molt més intens de divulgació de la vaga. D'aquesta forma la vaga general del 3 de març es va preparar a consciència organitzant assemblees conjuntes en tots els barris obrers on a més de cridar a la vaga i les manifestacions es va recollir diners i aliments per a la caixa de resistència.

L'experiència més important que es va extreure d'aquestes lluites va ser que la força tan poderosa que es va desencadenar va ser capaç de posar contra les cordes al règim gràcies a la unitat i l'organització del moviment obrer i la seva consciència de classe. Ja en 1974 els treballadors de Vitoria-Gasteiz van organitzar la Coordinadora Obrera de Vitòria que agrupava activistes de diferents fàbriques i la majoria de les organitzacions polítiques en la clandestinitat. La COV es va refundar en les Comissions Representatives al iniciar-se l'onada de vagues al gener de 1976.

Aquestes comissions, formades per treballadores i treballadors d'empreses en lluita que havien estat triades directament en les Assemblees de fàbrica, van unificar les plataformes reivindicatives, van coordinar les assemblees i accions en fàbriques i barris obrers, van organitzar caixes de resistència i es van convertir en un autèntic òrgan de poder obrer que la burgesia va tractar d'aixafar a través de les bales.

El millor homenatge als que van lluitar: construir una alternativa revolucionària per a transformar la societat

La crisi del 73 va tenir conseqüències extraordinàries: aixecaments i revolucions, lluites que van acabar amb la dictadura de Franco, la dels Coronels a Grècia i la dictadura de Salazar a Portugal.

La crisi actual del capitalisme té unes dimensions molt més grans que la de 1973. Avui, de nou, viurem una gran ofensiva sota l'excusa de la crisi per a acomiadar, precaritzar i empobrir els treballadors i treballadores en defensa dels seus beneficis.

A través de la lluita és com el moviment obrer aprèn i estén la seva consciència de classe. Per això és tan important aprendre de les lliçons del passat. La necessitat de l'organització, la unificació de les lluites i un programa revolucionari amb el qual aconseguir les nostres reivindicacions són aspectes claus en la situació actual.

Les lluites aïllades com hem vist en Alestis i Aernnova estan condemnades al fracàs malgrat l'enorme esforç de les treballadores i treballadors en lluita. Però això és només el principi i la determinació i força de les seves plantilles, i les seves experiències són molt valuoses per a donar un gir en aquesta situació. A Vitoria-Gasteiz 50 comitès d'empresa i col·lectius en lluita com Aernnova, Alestis, Burulan, Laminaciones Arregi... van sortir al carrer el 30 de gener, rememorant la vaga general del 2020, en una gran manifestació que va agrupar a 7.000 persones i preparen noves mobilitzacions buscant el suport d'ELA, el sindicat més fort en Comunitat Autònoma Basca, i del conjunt de la classe treballadora. Aquest és el camí!

Acabar amb el capitalisme, construir una societat socialista requereix la participació conscient i activa del conjunt de la classe treballadora que som els que movem les palanques de la societat. Sense el permís de la classe treballadora res funciona.

Commemorem aquest 3 de març en l'inici d'un nou auge de la lluita de classes amb una important experiència acumulada del període anterior. Aprenent les lliçons de la història, impulsant l'esquerra revolucionària, la classe treballadora tenim a les nostres mans totes les eines per a transformar la societat.