La sessió del Congrés dels Diputats del dimarts 19 de setembre, en la qual s'ha començat a tramitar la llei que permetrà parlar en català, euskera i galego, ha tingut un caràcter històric. Després de 45 anys de democràcia capitalista i règim del 78, llengües que suposadament són oficials i que parlen més de set milions de ciutadans podran ser utilitzades per fi en les sessions. El nacionalisme espanyolista més rabiós, representat pels diputats neofeixistes de Vox i la bancada reaccionària del PP, s'han manifestat públicament en contra, abandonant l'hemicicle o renunciant a la traducció simultània.

En el passat, l'intent de parlar en aquestes llengües dins del que se suposa que és la seu de la "sobirania popular" implicava repressió i sancions. Així els hi va passar a Joan Tardà i a dos diputats més d'ERC l'any 2013, i van acabar sent expulsats del Congrés. Una actitud vergonyosament antidemocràtica que s'ha mantingut no només sota governs del PP, sinó també amb els diferents executius del PSOE que sempre han retut pleitesia a l'únic nacionalisme hegemònic i opressiu que hi ha a l’Estat, l'espanyol, i als poders fàctics del franquisme.

A la sessió d’ahir també hem assistit a la histèria del PP, els dirigents del qual han intentat evitar fins a l'últim moment que es pogués parlar en aquestes llengües, i de Vox, els diputats del qual s'han aixecat indignats tornant els seus pinganillos i abandonant com a rates els seus escons.

Un esperpent alliçonador que no pot amagar la crisi que travessa la dreta, després de constatar que no governarà, i les divisions entre Vox i el PP. Fins a tal punt ha estat així que quan el portaveu popular Borja Semper, en una ostentació de suposada modernitat i conciliació, ha decidit parlar en euskera, els diputats de Vox s'han tornat a aixecar i han marxat indignats. Ara Vox, per intentar revertir aquesta humiliació, i per posar en evidència el PP, demana que es prohibeixi parlar el galego, el català i l’euskera al Senat, on ja es parlava i on ara el PP té majoria absoluta.

La conquesta d’aquest dret no és cap anècdota. Durant dècades de dictadura, el català, l'euskera o el galego van ser durament perseguits, com tota la cultura d'aquestes nacions. El franquisme va intentar eradicar tot rastre d'aquestes expressions culturals i lingüístiques recorrent a la divisa “una pàtria, una llengua, una espasa”, i fent una àmplia campanya propagandística amb el lema “parla la llengua de l'Imperi”.

Després de la guerra civil, l'ús d'aquests idiomes en públic va ser durament prohibit per l'Estat franquista, fins al punt de posar multes i penes de presó. Va ser exclòs de les Administracions públiques, de qualsevol documentació que tingués efectes administratius, com les escriptures notarials, de la retolació de comerços i establiments, i òbviament de la premsa i les revistes, del teatre, de la ràdio i el cinema, i fins i tot es van retirar llibres de les biblioteques. El seu ús va quedar reduït a les llars, vivint una existència clandestina.

També va quedar prohibit el seu ús a l'escola, instituts i universitats, on es va fer utilitzar el poder de l'Església Catòlica per imposar a sang i foc el castellà. A més, es van iniciar campanyes per a la castellanització dels noms propis, topònims i localitats d'Euskal Herria, Galiza i Catalunya. Concretament a Euskal Herria es van prohibir els noms “que no només estan expressats en idioma diferent de l'oficial castellà, sinó que comporten una significació contrària a la unitat de la Pàtria”. Fins a tal punt va ser així, que van haver d'esborrar-se i canviar-se els noms a les làpides als cementiris.

La reacció i els seus mitjans de comunicació tenen la poca vergonya d'oposar-se a aquest dret democràtic bàsic al·legant que suposa una despesa innecessària. I ho diuen els mateixos que justifiquen l'existència de La Corona, que implicarà una despesa l'any 2023 de 8.431.150 euros, o que no dubten en triplicar-se els salaris quan arriben a les institucions, com han fet Vox i el PP a nombrosos Ajuntaments i Governs autonòmics. Quin cinisme! El problema no és la despesa, sinó el seu ranci espanyolisme franquista!

La lluita per l'alliberament nacional de Catalunya, Euskal Herria i Galiza s'ha convertit en una punta de llança en la batalla contra l'extrema dreta i el règim del 78. Així ha quedat en evidència a les eleccions del 23J. Que la reacció mori de ràbia i que l'aparell de l'Estat es regiri amb l'amnistia, mostra el camí que cal seguir. Cal enterrar per sempre l'Espanya “una, gran i lliure” que és a l'ADN del capitalisme espanyol.