Les perspectives per a les eleccions del 23 de juliol continuen sent fosques. El nerviosisme que transpiren molts dels portaveus mediàtics del PSOE i de SUMAR és tan evident que s'han llançat sense fre a una campanya de desqualificacions públiques, cada vegada més grolleres i insolents, per bolcar tota la responsabilitat d'un possible triomf de la reacció sobre les esquenes dels treballadors i els abstencionistes d'esquerres. Un relat molt gastat, aquest de "la gent és tonta", que exculpa per complet una esquerra governamental presentada com àngels immaculats víctimes del "tsunami cultural dretà" que ens envaeix.

El que està en joc aquest 23J és transcendental, però el que succeirà després ho és encara més. Per això no podem deixar-nos atrapar pel discurs poc rigorós que evita la menor autocrítica, pintant un món feliç ple de drets socials en augment i de gairebé plena ocupació, discurs que xoca, perquè està carregat de mentides i fanfàrria, amb el dia a dia de patiment i dolor que vivim milions de treballadors i joves.

L'avanç de l'extrema dreta no cau d'un cel blau, ni a l'Estat espanyol, ni als EUA, Itàlia, França o Alemanya. És el resultat d'una profunda desigualtat i descomposició social, de la crisi del parlamentarisme burgès tenallat per una polarització creixent, del gir reaccionari de les capes mitjanes que s'omplen les butxaques amb la precarietat laboral, els baixos salaris i l'explotació infame dels treballadors immigrants. És fruit de la política de col·laboració de classes que deixa nu el moviment obrer, el debilita i el desmobilitza, del fracàs d'una esquerra socialdemòcrata, la tradicional i la nova (Syriza, Podem, Bernie Sanders, Jeremy Corbyn...), incapaç de trencar amb la lògica d'un capitalisme depredador i que ha acceptat l'austeritat, les retallades socials, la destrucció dels drets democràtics, del medi ambient i la guerra imperialista.

En el nostre cas, el feixisme "cedista" que representen VOX i el PP és l'expressió d'una desesperança contrarevolucionària envalentida i enfortida amb la desmobilització popular, la desmoralització i la frustració que han disseminat per l'organisme social quatre anys de gestió ¿progressista? d'un sistema malalt.

Des d'Esquerra Revolucionària mai hem advocat per l'abstencionisme en unes eleccions parlamentàries, però mai hem dipositat la menor confiança en què a través de les institucions del règim del 78 es pugui fer la revolució. La via parlamentària (burgesa) al socialisme és una utopia reaccionària, i la història s'ha encarregat de demostrar-ho en desenes d'ocasions.

Insistir una i altra vegada que a les Corts espanyoles resideix la sobirania popular és un complet sense sentit. No és evident que al Congrés es xerra molt, fins i tot es discuteix acaloradament, però que les decisions que afecten la vida de milions es prenen en altres llocs? No són els Consells d'Administració dels bancs, de les grans multinacionals, de les empreses de l'IBEX 35, la CEOE, l'Estat Major de l'Exèrcit, l'alta magistratura de l'Estat... els que imposen la seva agenda en tots els assumptes decisius al Govern de torn?

Recordar això és important, ja que la regressió ideològica que protagonitza l'esquerra governamental ha situat el debat polític en un nivell molt baix. Per suposat, aquestes reflexions són pur esquerranisme infantil per als dirigents del PSOE, de SUMAR i la legió d'arribistes i buròcrates que han trobat acomodament a les seves files. Que ja no estem en temps passats, que la història ha canviat, que la correlació de forces és la que és! Ja, ja. Coneixem aquestes falques. Però els que neguen amb tanta vehemència la lluita de classes i el marxisme, els que busquen el sant grial d'un capitalisme de rostre humà, ells i elles, s'estan mostrant completament impotents per frenar l’envestida de l'extrema dreta i ens estan col·locant als peus dels cavalls del neofeixisme.

Esquerra Revolucionària no crida a l'abstenció per una raó evident: no permetrem que el PP i Vox puguin avançar en cap terreny, tampoc en l'electoral. Entenem que no hi ha una força revolucionària, comunista, amb un programa de classe i amb una influència de masses suficient a la qual votar. Aquesta força està encara per construir. Per aquesta raó la nostra posició és la d'un vot crític a formacions de l'esquerra nacionalista i independentista, com BNG a Galiza, EH Bildu a Euskal Herria, CUP a Catalunya. A la resta de l'Estat és obvi que sectors importants de la classe obrera i el jovent votaran, moltíssims amb una pinça al nas, tant per les candidatures de SUMAR com del PSOE per evitar un Govern de la reacció, sense cap confiança en el programa de Yolanda Díaz i de Pedro Sánchez.

Però alhora, en la consciència de desenes de milers d'activistes s'obre pas la idea, correctíssima, que a l'extrema dreta cal combatre-la als carrers amb la mobilització més decidida, perquè els anomenats cordons sanitaris del Parlament són un acudit. I que això passa, inevitablement, per confrontar amb les vacil·lacions i les constants concessions d'aquesta esquerra governamental que es contenta amb gestionar el sistema.

Òbviament culpar els abstencionistes d'esquerres del triomf de l'extrema dreta és tan pueril com mentida, és no anar al fons de l'assumpte, i fer llum de gas, gattopardisme. El mateix mètode fals i equivocat és emprat per organitzacions sectàries, que fan de l'abstenció electoral un fetitxe i plantegen que votar l'esquerra reformista o nacionalista és legitimar el seu programa i fer el joc al règim burgès. És un ultraesquerranisme destil·lat que rebutja les lliçons de la lluita de classes. Podrien llegir una mica més a Marx, Lenin i Trotsky, i fer un esforç per assimilar el seu mètode.

Però recapitulem. La culpa és dels abstencionistes, sentencien en articles i xarxes socials els portaveus i amics mediàtics del PSOE i SUMAR. Però per què als barris obrers es produeix aquesta desmobilització electoral?

Els que bramen tot el dia que la gent és tonta haurien de reflexionar sobre alguns fets objectius:

1. El 90% de les promeses incloses en el programa del Govern de coalició s'han incomplert descaradament.

2. La reforma laboral aprovada, que deixa intactes els punts més lesius de la del PP, és aplaudida per la CEOE i Feijóo s'ha compromès a no derogar-la. Això no indica res?

3. La funesta Llei Mordassa no s'ha tocat, mentre que s'envien els antidisturbis a reprimir les lluites obreres, a Cadis, a Vigo, a Euskal Herria, i rapers segueixen empresonats o a l'exili per cantar les veritats de Joan Carles I.

4. S'aprova una llei que deixa intacte el poder dels grans especuladors immobiliaris, que no crea habitatge públic, ni lloguers socials, que no frena els desnonaments.

5. S'ha traït la causa del poble sahrauí, mentre el Govern més progressista s'alinea amb servilisme davant l'imperialisme nord-americà i l'OTAN en la guerra a Ucraïna.

6. L'agenda de retallades en sanitat i educació pública no s'ha revertit en cap territori governat pel PSOE-UP. El Govern central no ha fet res per confrontar amb les CCAA governades per la dreta en aquesta matèria.

7. Lleis progressistes en favor dels drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, com la del Només Sí és Sí, o la Llei Trans, han estat sabotejades pel PSOE que no ha dubtat a aliar-se amb la dreta parlamentària.

8. Un escut social magre, i ple de traves burocràtiques per accedir-hi, s'ha mostrat completament insuficient per frenar el creixement de la pobresa, que va assolir xifres espantoses el 2022.

9. S'ha mantingut intacta la legislació racista en matèria d'immigració. Els crims comesos per la Guàrdia Civil contra els immigrants a Melilla han quedat impunes i han estat justificats pel ministre de l'Interior Marlaska.

10. La monarquia franquista ha estat blindada per aquest Govern.

Prendre aquests punts com a partida per a l'autocrítica seria positiu. Però hi ha més fets rellevants a esmentar.

Yolanda Díaz ha creat més abstencionistes que cap altra dirigent de l'esquerra reformista en la història recent. La seva manera de conformar les llistes ha enviat un missatge molt clar: no vull en elles ningú que pugui tenir un vincle, per feble que sigui, amb les mobilitzacions de masses dels últims anys. I la purga salvatge dels referents de Podem més compromesos contra la reacció, començant per Irene Montero, va precisament en aquest sentit. De debò és així com s'afavoreix la participació electoral, s'omple de confiança els treballadors, les dones que han protagonitzat un moviment feminista que està en la diana de l'extrema dreta, el jovent precari i explotat?

Res de soroll, tot cares felices, tot és bo. El món de piruleta i confeti que ens presenten en els espots publicitaris del PSOE i SUMAR poc serveix per enfrontar-se a l'onada reaccionària. I aquí hi ha el quid del problema, l’essència de l'assumpte.

Quan Yolanda Díaz i Pedro Sánchez addueixen com el seu major actiu electoral la gestió del Govern, i insisteixen tots els dies que l'economia "va com un tir", estan negant la realitat que viuen milions de famílies treballadores. És un discurs irritant i antipàtic, que crea desafecció entre molta gent. Parafrasejant un intel·ligent polític burgès d'EUA: "No és la guerra cultural, estúpid, és l'economia!".

Sí, és veritat, l'economia va com un tir. Però per a qui? Tan allunyats stan aquests dirigents de l'esquerra governamental del que es viu dia a dia als barris obrers? Sembla que sí, que són d'un altre planeta.

Quan Yolanda Díaz i Pedro Sánchez esgrimeixen les dades estadístiques de persones empleades que mostra l'EPA, fan el mateix que Joe Biden als EUA i Rishi Sunak a Regne Unit. En aquests països també les dades d'ocupació són històriques segons les estadístiques, però l'empobriment dels treballadors nord-americans, britànics i espanyols bat rècords. Al nostre país la figura del treballador pobre, que no arriba a final de mes, ha crescut exponencialment: més de 10 milions de persones guanyen menys de 1.200 euros mensuals. Com es pot viure amb semblants salaris?

Yolanda i Pedro ens diuen que els preus a Espanya s'han contingut més que a Europa. Segur que és cert. Però han anat al mercat a comprar fruita, verdura, peix o carn guanyant 1.200 euros o menys? Evidentment no. La inflació ens ha empobrit brutalment, fins al punt que la nostra dieta s'ha modificat a pitjor, a molt pitjor.

Quan s'esgrimeixen estadístiques però es dona l'esquena a la realitat, quan s'apel·la a la pau social com un assoliment, i aquesta pau social ha estat la cobertura per a una desmobilització imposada per les cúpules de CCOO i UGT, que permet a les empreses aconseguir beneficis estratosfèrics a costa d'una explotació atroç... No s'adonen Yolanda Díaz i Pedro Sánchez que així només aconsegueixen marginar la lluita col·lectiva, que la desmoralització creixi, que la consciència retrocedeixi i l'escepticisme cap a la política s'estengui?

I respecte a la qüestió nacional. No entenen que si renuncien al dret democràtic a decidir de Catalunya, Euskal Herria o Galiza, i ho fan esgrimint la legalitat del règim del 78, atiant les sentències repressives del Tribunal Suprem... que si fan això deixen tot el terreny lliure al nacionalisme espanyolista rabiós de la dreta, al franquisme més fanàtic?

Aquests dirigents i els seus andadors mediàtics poden seguir culpant les famílies treballadors de la seva "baixa consciència" i escorrent les seves responsabilitats polítiques. Poden pintar de rosa la dura supervivència quotidiana i oferir-nos un programa que sembla dissenyat per un estudi de mercadotècnia de moda, tot acolorit però sense cap contingut de classe o proposta creïble per combatre la reacció. I lamentablement cal reconèixer que els dirigents de Podem es diferencien poc, molt poc, d'aquesta línia argumental. El seu discurs ha estat completament erràtic, i ha generat molta confusió entre la seva base social i electoral. Quan no hi ha coherència i el teu botxí es converteix en la teva candidata en les eleccions precisament pels errors que s'han vingut arrossegant, el desconcert és inevitable.

Els obrers i joves amb consciència de classe ho tenim molt més clar del que pensen aquestes persones que ens parlen com si fóssim nens: ens mobilitzarem a les urnes contra l'extrema dreta, ayusista o de Vox, però sobretot la confrontarem als carrers, amb la lluita més dura i intransigent. Molts vam combatre en la clandestinitat contra la dictadura i vam conquerir els drets i les llibertats democràtiques amb la presó, la sang i els acomiadaments dels nostres. Sabem com transmetre aquesta herència a la nova generació de lluitadors.

Però no ens limitarem a aquesta tasca. Posarem tot el nostre afany a construir una esquerra revolucionària a l'altura del desafiament. Perquè al feixisme no se'l derrotarà al Parlament, ni amb polítiques capitalistes. No, el feixisme el vencerem amb el programa i els mètodes de la revolució socialista. Aquesta és la gran lliçó de la història.