La possibilitat d'una victòria de la dreta extrema del PP aliada de l'extrema dreta de Vox aquest diumenge 23 de juliol, és vista com una amenaça molt seriosa per milions de treballadors i de joves. I no és d'estranyar.
Després del dur cop de les eleccions autonòmiques i municipals, aquests reaccionaris, que apel·len al més ranci espanyolisme franquista, que treuen pit contra el feminisme justificant la violència contra les dones, que ataquen sense embuts el moviment LGTBI, que neguen el canvi climàtic i una degradació mediambiental que ens està situant a tocar de l'extinció, i que defensen els beneficis i privilegis d'un exèrcit de petits i mitjans empresaris enriquits amb la més salvatge explotació laboral i el racisme, clamen venjança contra l'esquerra i els treballadors i treballadores. Volen aixafar-nos i tornar a la “España una, grande y libre”.
És evident, com ja hem explicat en altres declaracions, que l'esquerra governamental, tant el PSOE com Podemos, i ara Sumar, té una gran responsabilitat en aquest escenari: les seves polítiques respectuoses amb l'ordre capitalista, amb les retallades i l'austeritat, amb l'OTAN, la pau social i el règim del 78, han generat una gran frustració. Que les grans empreses i la banca batin rècords de beneficis, mentre un magre escut social no evita l'empobriment de milions de famílies, explica la desafecció política en els barris obrers i el creixement de l'abstenció.
Aquesta realitat innegable no entra en contradicció amb una idea fonamental: un govern del PP i Vox no és cap alternativa a aquesta situació. Els i les militants d'Esquerra Revolucionària ho diem amb total claredat: cal tancar el pas a aquests neofeixistes a les urnes, i sobretot enfrontar-los amb la lluita de masses i un programa combatiu d'esquerres.
Plantejar que tant se fa el vot i qui governi, que tots són iguals, que és millor l'abstenció, és caure en una posició sectària i impotent. Els revolucionaris i revolucionàries mai hem estat indiferents a l'avanç de la dreta, i no el facilitarem en cap terreny, tampoc a les urnes. I votar críticament o molt críticament per les formacions de l'esquerra parlamentària no significa legitimar el seu programa, ni les seves polítiques. Significa utilitzar aquest vot per a colpejar els feixistes i, per descomptat, confiar només en les forces del moviment obrer i el jovent, en la seva capacitat d'organització i de lluita per a derrotar al neofeixisme amb un programa socialista i anticapitalista.
Veure un regidor de Vox a Badajoz celebrar una de les pitjors matances de la guerra civil, l'assassinat de 4.000 persones a la plaça de toros de Badajoz pel general Yagüe, ens mostra amb claredat de què estem parlant. Com quan hem conegut les amenaces infames del líder de Vox a València, Carlos Flores, contra la seva exdona, per les quals va ser condemnat. O quan escoltem el president del Parlament balear de Vox, Gabriel Le Senne, dir que “les dones són més bel·ligerants perquè no tenen penis”, i quan es plantegen discursos que criminalitzen la comunitat LGTBI i se censuren pel·lícules i obres de teatre.
Quan escoltem a Abascal afirmar amb fatxenderia que, si ell arriba al govern, això de Catalunya del 2017, la salvatge repressió i l'aplicació del 155, es quedaran en una broma, no és una simple anècdota o un acudit. Sabem molt bé el que representa tot això: és l'ideari dels mateixos que el 1936 i en els anys posteriors van exterminar físicament a la flor i nata del moviment obrer i de la joventut imposant una dura dictadura feixista durant 40 anys.
La descaradura i l'arrogància d'aquesta dreta ultramuntana, tant de Vox com del PP, no ha deixat de posar-se cada dia més en evidència. Núñez Feijóo, que tant parla d'ordre, propietat i família, no va tenir cap objecció a tractar amb narcotraficants com Marcial Dorado, al qual sens dubte considerava un respectable emprenedor. Feijóo tenia una relació estreta d'amistat amb aquest narcotraficant, al qual se li van concedir sucoses concessions públiques a Galícia sota els governs del PP, mentre les mares contra la droga aixecaven un moviment de lluita davant l'extermini dels seus fills als barris obrers, organitzant manifestacions davant de les cases dels narcos.
Tenim clar que a aquests feixistes cal derrotar-los a les urnes. És que potser un govern de Feijóo i Abascal seria millor per al present i el futur dels treballadors, de la joventut, de les dones, de tots i totes les oprimides?
L'amenaça de la ultradreta no és un conte. És una realitat molt tangible, a l'Estat espanyol i a nivell internacional. Per això els marxistes revolucionaris cridem els i les treballadores i joves de tots els territoris a anar a votar per a colpejar la reacció, i canalitzar la ràbia i el desengany amb el govern PSOE-UP i amb les seves polítiques, amb Sumar per la seva forma mesquina de conformar les llistes i el seu seguidisme, a través de l'única forma eficaç: construint una alternativa revolucionària que doni la baralla per a transformar la societat i enderrocar aquest sistema injust i destructiu.
Donar la batalla contra els hereus de la dictadura en tots els espais és una obligació. Qui cregui que romandrem de braços plegats, que els permetrem avançar sense una lluita acarnissada, no coneix a la classe obrera de l'Estat espanyol, les seves tradicions i la seva memòria. Les manifestacions multitudinàries de l'Orgull i les que en aquests dies han omplert els carrers de València i Astúries contra l'extrema dreta, reflecteixen el període transcendental que s'obre davant nostre i hem d'estar preparades.
Votar, sí, però no és suficient. Al marge de quins siguin els resultats finals, una cosa és clara: no frenarem el feixisme recorrent a falsos cordons parlamentaris i amb discursos buits, o apel·lant a la legalitat del règim del 78 i a un aparell de l'Estat plagat de franquistes que fa campanya oberta per la reacció i defensen els interessos de l'oligarquia financera i el gran capital.
El que necessitem és justament tot el contrari. Organitzar-nos, tornar a omplir els carrers, confiar en les nostres pròpies forces, i aixecar un programa de lluita que plantegi sense embuts que cal acabar amb el capitalisme, amb els privilegis, les riqueses i el poder dels magnats de l’Ibex35 i de la patronal, que cal expropiar-los i planificar democràticament l'economia per a satisfer les necessitats socials i evitar la catàstrofe climàtica.
Aquesta és l'única alternativa, derrotar la reacció a les urnes i lluitar pel socialisme!
