És difícil de creure, però tots els límits s'han sobrepassat. Que Yolanda Díaz és una persona ensobirada i que, després de dècades vivint dels aparells burocràtics, la seva promoció al Consell de Ministres la va col·locar per sobre de la resta dels mortals era evident. Però no per això deixa d'impactar la mil·limètrica fredor amb què executa el pla no escrit del PSOE per arraconar definitivament Podem de la manera més humiliant. Brutus, el conspirador que va assassinar Juli Cèsar al drama de Shakespeare, sembla una bona persona al seu costat.
El que ha passat durant el procés de conformació de SUMAR passarà als anals de la infàmia de l'esquerra governamental, parlamentària i del sistema. Quina vergonya hem sentit milers de lluitadors i lluitadores bregades en tantes batalles en contemplar aquest espectacle d'arribisme, de punyalades per l’esquena, de cesarisme totalitari, de moral podrida pròpia d'aquesta petita burgesia enamorada de si mateixa, elitista i sabihonda, que mostra un total menyspreu per les idees emancipadores i el dur combat dels i les treballadores. Quina manera d'esgarrapar, de mossegar i de matar per defensar la carrera política, la poltrona i les prebendes que les acompanyen. I després ens parlen de “no fer soroll”. De veritat, quina vergonya més gran.
La vicepresidenta Díaz es pot sentir satisfeta, així és el narcisisme d’aquesta gent exquisida que viu aliena als problemes quotidians de milions de persones i es creuen salvadors. Però s'equivoca molt si pensa que la seva actuació i la dels seus protectors li reportaran beneficis electorals. No pas. El seu menyspreu a l'hora de vetar Irene Montero i d'enterrar Podem, han provocat el rebuig de centenars de milers de votants de la formació morada i d'un ampli sector de l'esquerra que no s'agenolla, i això es deixarà sentir a les urnes.
El 4 d'abril passat vam publicar un article ampli sobre la presentació pública de SUMAR. El que ha passat aquests mesos ha confirmat els nostres pronòstics i també les causes que han portat a aquesta situació:
“Podem va fer saltar pels aires el tauler polític i va obrir enormes perspectives. Va ser el resultat d'una mobilització de masses extraordinària, d'un ascens de la lluita de classes de transcendència enorme que va posar en qüestió la institucionalitat parida en els pactes de la Transició, començant per la monarquia i l'alternança política entre el PSOE i el PP. Aquells que menyspreen aquesta experiència, que no veuen la importància històrica que van tenir les manifestacions d'indignats que van abarrotar places i carrers de tot l’Estat entre maig i juny del 2011, i que van ser el combustible que va propulsar les vagues generals del 2012, les Marxes de la Dignitat, les Marees Blanca i Groga en defensa de la sanitat i l'educació públiques, l'aixecament de Gamonal, la lluita del poble de Catalunya per la república i el dret a decidir, o les mobilitzacions multitudinàries del feminisme combatiu… qui tanca els ulls davant aquests fets i simplement menysprea el fenomen de Podem com un experiment reformista més, és impossible que s'orienti correctament als esdeveniments colossals del present i del futur.
Podem, i més concretament Pablo Iglesias, van provocar un calfred a la classe dominant en aquell període. No era Esquerra Unida, no era la burocràcia de CCOO i UGT, no era aquella oposició de vellut que ja es coneixia i estava assimilada i instal·lada a la governança del sistema. El desafiament que va suposar Podem era real. Però oportunitats així, tan excepcionals, cal aprofitar-les amb determinació i amb una política correcta. Si milions us brinden la possibilitat que el vostre discurs es transformi en realitat mitjançant l'acció, el pitjor que pot passar és defraudar i frustrar les expectatives creades. En aquest cas, la història no perdona. (…)
Com ha pogut passar? Com és possible que Podem hagi passat de ser la força hegemònica a l'esquerra del PSOE a trobar-se en una conjuntura tan crítica que pot portar a la seva destrucció?
El que passa no cau d'un cel blau. Iglesias, el talent del qual està fora de discussió, va pensar que la política i l'estratègia marxista en la lluita de classes estaven superades. Que la mobilització extraparlamentària era cosa del passat, una malaltia de joventut. Que els drets no s'aconsegueixen lluitant sinó amb el BOE i pactant amb el PSOE. Que arrencant petites engrunes al sistema es pot canviar la vida del poble. Sí, aquesta és la veritat.
D'impugnar el règim del 78 s'hi van integrar. De qüestionar les institucions i el seu paper, es van convertir en experts de les comissions parlamentàries. Menyspreant els carrers, renunciant a combatre la burocràcia sindical, es van apuntar a aquest talismà de la pau social que agiten a tota hora Pedro Sánchez i Yolanda Díaz.
Iglesias ho va apostar tot a una carta: “Si entrem al Govern central aconseguirem que el PSOE giri a l'esquerra”. Quin ha estat el resultat d’aquesta estratègia? Que el PSOE no ha girat a l'esquerra, no, ni de bon tros. Però Podem s'ha empassat gripaus cada cop més grans, deixant-se plomes, principis i tota mena de promeses pel camí, que han minat la seva credibilitat i la seva influència social fins a convertir-se en una còpia pàl·lida d'aquesta socialdemocràcia tradicional de la qual es volia diferenciar. (…)
Que Yolanda Díaz ha estat vicepresidenta del Govern de coalició per decisió política de Podem i Pablo Iglesias és irrebatible. O algú ho nega? Però la qüestió és què va fer pensar a Pablo Iglesias que encara que designés a dit Yolanda Díaz, aquesta es comportaria d'una manera diferent de com ho està fent. La seva trajectòria és transparent. Ja sigui com a destacada munyidora de l'aparell d'Esquerra Unida o com a representant consumada de la cúpula burocràtica de CCOO, la seva carrera com a política professional de l'esquerra més reformista, possibilista, pactista i efectista és llarga, molt llarga.
Iglesias va pensar que donava molt bona imatge, és clar. Però sembla que no va reflexionar prou sobre la substància que s'ocultava darrere d'aquesta imatge, ni tampoc en la seva ambició. Yolanda no vol estar sota la tutela de Pablo Iglesias, ho va afirmar estrepitosament al pavelló de Magariños… prefereix la tutela d'Unai Sordo, PRISA i Pedro Sánchez.
Yolanda Díaz s'entén molt bé amb Alberto Garzón, Íñigo Errejón, Ada Colau, o amb els líders de Compromís. És evident. Cap d'ells no dirà res respecte a la seva manera d'actuar o al seu seguidisme cap al PSOE. Però això no és fonamental. El que és veritablement clau és que Yolanda Díaz s'ha convertit en la millor aposta per reduir a les cendres a Podem. I ho pot fer perquè no es talla ni un pèl en assenyalar totes les contradiccions de la formació morada i la seva incongruència per diferenciar-se de la política que ella fa.
Per ser concrets. Pablo Iglesias i Irene Montero han afirmat una vegada i una altra que Yolanda Díaz és la millor vicepresidenta que ha tingut la història d'Espanya. Pablo Iglesias i les ministres de Podem fan bandera de la gestió del Govern de coalició i aposten per la seva continuïtat passi el que passi. Pablo Iglesias planteja que si no s'arriba a un acord entre Sumar i Podem, serà una tragèdia per a les “esquerres”… Aleshores, si les diferències polítiques no existeixen, i tots volen el mateix, on està el problema? Ah, ja, en la conformació de les llistes, en qui serà ministre, qui va en el lloc de sortida per a ser parlamentari o en qui rep millor profit de les subvencions estatals.
Qualsevol amb una mica d’experiència s’adona que amb aquestes premisses la direcció de Podem té el partit perdut. Són les víctimes propiciatòries dels seus propis errors estratègics. Jugar a la política institucional renunciant a la lluita de classes vol dir acceptar una lògica implacable. Si s'ha cultivat el presidencialisme i el cesarisme des de primera hora, a qui li pot estranyar que Yolanda Díaz, amb una sobredosi d'arrogància, afirmi que amb Sumar comença tot? (…)
Podem està en una cruïlla existencial. Vol un acord abans que els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals el debilitin davant dels seus competidors. És difícil saber què passarà en les properes setmanes i mesos. Però Yolanda Díaz només acceptarà un acord sota les seves condicions: jo aprovo les llistes, jo decideixo qui és ministra en un hipotètic nou Govern de coalició, i jo establiré el pes de Podem en el proper grup parlamentari.
Pablo Iglesias i Podem poden continuar insistint en una estratègia que els condueix a una derrota sonada. O poden rectificar, apel·lar a la base militant, a la classe obrera i donar la batalla política per aixecar una alternativa combativa que no sigui gregària del PSOE, que no accepti amb resignació el guió, la política propatronal i proimperialista. Sembla difícil, perquè això implica, òbviament, abandonar aquest Govern i encapçalar una oposició d'esquerres conseqüent, impulsar la mobilització de masses i donar un cop de puny a la pau social.”
Aquesta és la política que genera una correlació de forces favorable a la dreta
No ha calgut que Podem abandoni el Govern. Pedro Sánchez s'ha encarregat de donar per liquidada la coalició sense pena ni glòria. Després de la catàstrofe del 28 de maig es va afanyar a convocar eleccions generals en plenes vacances estivals, sense consultar amb els seus socis i deixant-los amb molt poc marge.
Les perspectives més ombrívoles planegen sobre els comicis del 23 de juliol. Pensar que SUMAR, una coalició ordida de manera burocràtica i fosca com una vendetta on tot està permès, i Yolanda Díaz, que ha demostrat àmpliament la seva fiabilitat al gran capital i a l'agenda del PSOE, puguin animar la participació electoral dels barris obrers i tallar la sagnia abstencionista és un deliri.
SUMAR i el seu programa aparentment innocu que pretén “fer-nos feliços amb un somriure”, citant textualment Díaz, amaga una política socialdemòcrata de dretes, conciliadora amb la CEOE, submisa amb tots els Florentino Pérez del país, que deixa el camp lliure als especuladors immobiliaris, al patiment dels desnonaments, a les retallades en sanitat i educació públiques, que és solidària amb la UE del racisme, la guerra i l'otanisme imperialista…
La líder ha arribat massa lluny. Venent Irene Montero i expulsant-la de les llistes, deixa clar que no l’importa gens què puguin pensar milions de dones que han sortit als carrers massivament en un moviment feminista que ha provocat estupor a les files de la dreta. L'única ministra que va alçar la veu contra la manada judicial, contra aquests feixistes vestits amb toga que emparen violadors, maltractadors, que envien a la presó sindicalistes i rapers, independentistes catalans o joves d'Altsasu, la ministra que va impulsar la Llei trans i va posar en marxa la del Solo sí és sí, que va ser insultada amb fúria per la bancada de Vox i del PP, atacada amb sanya per les ministres trànsfobes del PSOE, ara rep el cop més gran d'aquella que es deia la seva companya. Irene Montero? Per favor, no, molt millor un diplomàtic de carrera del PSOE com a número dos per Madrid, que aquest sí que té credencials de lluitador pels drets de les dones i dels treballadors. En fi, no hi ha paraules.
A qui afavoreix realment SUMAR?
És evident. A l'estratègia de Pedro Sánchez que ara, amb més força encara, apel·larà al vot útil obtenint bons resultats. Anima i dóna ales a les redaccions d'El País, de la SER i de tot l'escaire mediàtic de la reacció, que es bolca a produir desenes d'articles contra Podem, descarregant tota la bilis masclista i el seu odi de classe sobre Irene Montero. Colpeja a capes molt àmplies de l'esquerra combativa i militant, que valoren seriosament quedar-se a casa i no anar a votar per castigar tant de menyspreu. Justifica els sectors més endarrerits i desmoralitzats quan argumenten que la política és una merda i són carn de canó de la demagògia de dretes. Això és el que han aconseguit Yolanda Díaz i els carreristes que l'acompanyen: que les burles dels dirigents del PP i Vox ressonin cada vegada més estrepitoses mentre es freguen les mans pensant en la seva possible victòria el proper 23 de juliol.
I la direcció de Podem, què? Com s'ha comportat davant d'aquest assalt? Aquesta és, sens dubte, l'altra gran qüestió. Després de mesos d'apel·lar a la celebració de primàries i de lluitar a les xarxes socials, ha signat un acord que pot implicar la seva desaparició del Parlament. I el pitjor de tot és que són molt conscients del que estan fent, encara que ho justifiquin per defensar la “causa”.
Signar aquest pacte humiliant, que exclou de les llistes el principal actiu de Podem que és Irene Montero, no suposarà que la campanya contra aquesta formació se suavitzi. Tot al contrari. La feblesa convida a l'agressió. I això és el que està passant. Per terra, mar i aire, els articles dels periodistes a sou del poder s'escampen contra Iglesias i Montero. És l'hora de la venjança, de passar al cobrament les factures pendents, de la “contrarevolució”. I amagar el cap no els hi servirà de res.
La militància i la base electoral de Podem està desorientada, frustrada i indignada. És comprensible. “No sense Irene Montero”, “El meu vot no el tens”, “Traïdora” i milers de missatges semblants nodreixen les xarxes socials. Els intents de Pablo Iglesias de justificar l'acord, posar a parir Yolanda Díaz i concloure demanant clemència i que Irene sigui rescatada per a les llistes abans del 19 de juny són més del mateix. Encara que Yolanda Díaz rectifiqués i inclogués Irene Montero, en què canviaria la situació? En res.
Podem és a la vora de la desintegració, corroïda per les pressions de nombrosos membres del seu aparell que fugen cap a SUMAR. Un fenomen que s'aguditzarà després dels resultats fatals del 23 de juliol, i per l'actitud d'una direcció que insisteix en suïcidar-se pensant que no li queda més remei que acceptar el que Yolanda imposi, perquè és “el seu moment” com Iglesias ha escrit, ja que si no culparien a la formació morada de la manca d'unitat i del triomf de la dreta i l'extrema dreta.
Es pot estar més cec? Això no va d’unitat per lluitar contra l'extrema dreta, això no va de contenir el PP i Vox. El que aquí s'està ventilant és enterrar definitivament Podem i, sobretot, enterrar el que va representar el 15-M, la lluita als carrers, la voluntat de milions per acabar amb el règim del 78 i desafiar el capitalisme. Això és el que hi ha darrere del comportament de Yolanda Díaz, una estratègia dissenyada des de molts flancs que ara pot culminar amb èxit. Però el més lamentable de tot, i cal dir-ho honestament, és que en aquesta tasca els dirigents de Podem han contribuït molt: els seus errors polítics, el seu cretinisme parlamentari, el seu abandonament del marxisme, la seva desconfiança cap a la capacitat de lluita de la classe treballadora, la seva mimetització amb la socialdemocràcia, el seu afany per convertir el partit en una maquinària electoral… Tot plegat està darrere del desastre.
Aquest és el balanç que poden presentar aquells i aquelles que van intentar convèncer-nos que un capitalisme de rostre humà, gestionat pels més preparats acadèmicament, era possible. Que eren suficients al Consell de Ministres per torçar el braç al PSOE sense necessitat de la mobilització social. Que calia jugar al terreny de l'enemic i enfangar-se per transformar la correlació de forces dins de l'aparell de l'Estat empassant-se tots els principis per tal d'una falsa governabilitat “progressista”. El foc amic els ha portat a aquesta situació. Un veredicte dur a totes les tesis polítiques que han defensat aquests anys.
Les properes eleccions generals, tal com s'estan desenvolupant els esdeveniments, podrien donar la majoria al PP i Vox al Parlament estatal. És improbable que, amb aquest tipus de maniobres, l'esquerra governamental pugui frenar les tendències de fons, la desafecció cap a la política i una forta desmobilització de la base social de l'esquerra. Encara no està dita l'última paraula sobre l'actitud del PSOE davant una victòria de la reacció: o potser no podrien permetre un Govern del PP en minoria amb l'argument d'evitar que Vox segui al Consell de Ministres?
Tot això subratlla el que la història ha confirmat una vegada i una altra: en un període de descomposició del capitalisme, de desigualtat i pauperització social creixent, de guerres imperialistes i militarisme, de polarització política aguda i crisi del parlamentarisme burgès, sectors importants de la classe dominant reneguen dels seus juraments democràtics i tornen la mirada, i els suports, cap a l'extrema dreta i la repressió totalitària. Aleshores, com és possible combatre el feixisme i l'extrema dreta, com a fenomen global, sense lluitar contra la seva causa, el capitalisme en descomposició?
Teoritzar que a la reacció extrema se la va poder vèncer amb una esquerra tova, temorosa, ministerialista, que somia amb un capitalisme progressiu i redistribuïdor, és una utopia reaccionària.
Venen temps durs, però alhora aclaridors, que oferiran una oportunitat seriosa per construir una esquerra rupturista, revolucionària i de combat. Al feixisme, a la dreta, no se'ls derrota als parlaments burgesos. Milions de treballadors i joves votaran per frenar el PP i Vox, i molts ho faran amb una pinça al nas, de manera hipercrítica. El seu vot manifesta la seva consciència de pertinença a una classe oprimida, no la confiança cap a l'esquerra del sistema. I és així perquè el vot, en les condicions de la democràcia burgesa, no pot posar fi a l'opressió capitalista, com hem comprovat durant la legislatura del Govern de coalició. Podem dir el mateix de l'abstenció. Per descomptat que és entenedora l'abstenció de sectors de treballadors i joves d'esquerres, al capdavall és el resultat inevitable dels fracassos de l'esquerra reformista, però l'abstenció no resoldrà el problema a què ens enfrontem. Pensar que cridant a l'abstenció es construeix una opció revolucionària és caure en un cretinisme antiparlamentari infantil, que tantes vegades van denunciar Marx i Lenin.
El que ens pot col·locar en la via de presentar batalla, i guanyar-la, és la construcció d'un partit revolucionari conseqüent, amb una base de masses i capaç de mobilitzar milions amb un programa de combat pel socialisme. Sembla molt complicat després de tantes decepcions. Però és l'únic camí perquè no hi ha terceres vies ni opcions més fàcils. Construir aquest partit de masses i una direcció a l'alçada dels esdeveniments, no pas una secta impotent, és l'enorme desafiament que es presenta davant la classe obrera a l’Estat espanyol i d’arreu del món.
