Les eleccions municipals i autonòmiques han suposat una victòria rotunda per a la dreta, amb un resultat devastador per a l'esquerra parlamentària i governamental. La magnitud de la derrota és tal que, a unes hores de conèixer-se els resultats, Pedro Sánchez anunciava l’avanç de les eleccions generals al 23 de juliol, dissolent les Corts i donant per liquidat el govern PSOE-UP.
En aquests gairebé quatre anys de coalició entre la socialdemocràcia tradicional, Podemos i Izquierda Unida, una experiència sense precedents des del 1936, els fets han parlat: l'extrema dreta s'ha enfortit, el partit fundat per Pablo Iglesias està en risc de desaparició naufragant en la marginalitat electoral, i milions de treballadors i treballadores han estat durament colpejades en la seva moral i es troben molt desorientades davant la magnitud del desastre. És hora, per tant, d'explicar seriosament i sense maquillatges propagandístics les causes que ens han portat a aquesta situació i com es pot sortir d'aquest pou.
Les tendències de fons expliquen aquests resultats
En convocar eleccions generals Pedro Sánchez busca minimitzar les conseqüències d'aquest tsunami i desviar el focus d'atenció a una imprescindible mobilització electoral que eviti l'arribada del PP i Vox a la Moncloa. Força també a Yolanda Díaz i Podemos a forjar un acord a tota pastilla per a intentar salvar els mobles. Però aquesta decisió també serveix per a eliminar de l'agenda immediata qualsevol tipus de reflexió crítica que vagi a l'arrel del problema. De nou el vell argument: no discutiu, cal ser pràctics, encara som a temps. Unitat per a frenar la dreta, que és el que importa! Però si els mateixos errors que ens han portat a aquesta situació es repeteixen, els resultats seran molt similars.
Cal pensar, sí, perquè només reflexionant i rectificant els errors comesos es pot rearmar a milers d'activistes i establir una estratègia política que serveixi per a frenar l'extrema dreta. Aquestes eleccions han certificat la fi d'un cicle polític que es va obrir amb el 15-M del 2011, i que va donar lloc a la major onada de mobilitzacions i rebel·lió social des de la Transició. Una sacsejada que va posar en qüestió els fonaments del règim del 78 i del capitalisme, fent aparèixer una força política de masses a l'esquerra del PSOE que podia haver “assaltat els cels”. Però en lloc de per la lluita de classes, Pablo Iglesias i els seus col·laboradors més estrets van optar per la col·laboració de classes, i van pensar que entrant en el govern de la mà del PSOE anaven a canviar, a cop de BOE, la vida de la gent. L'aposta per la gestió “progressista” del capitalisme ha sortit molt i molt malament.
El 28M ha posat damunt de la taula el profund desencantament, escepticisme i frustració amb el govern central de coalició, amb la seva pau social i aquesta propaganda buida amb la qual han encobert tota la legislatura. Els tímids, escassos i pobres avanços aconseguits en alguns terrenys, com l'increment del SMI o la Llei Trans, no poden ocultar que els que han sortit beneficiats amb la seva gestió governamental han estat la patronal i les grans empreses de l'IBEX35. Aquesta és la raó de fons que ha fet créixer l'abstenció entre el jovent i les famílies treballadores, i ha afavorit la demagògia reaccionària del PP i Vox. Parlarem de tot això més endavant.
Les dades no deixen lloc a dubtes. Amb una participació molt similar a la del 2019, el PP de Feijóo i Ayuso guanyen sobradament les eleccions municipals obtenint 7.054.887 vots, un 31,53%, 1.900.159 vots més que en les eleccions del 2019 (5.154.728 i el 22,62%). Uns resultats als que cal sumar el creixement espectacular de Vox, que gairebé duplica els seus suports i passa de 812.804 vots (el 3,56%) a 1.608.401 (el 7,19%), i de 530 a 1.695 regidors. En total, i tenint en compte la sagnia de Ciutadans que perd 1.687.367 vots, el bloc de la reacció aconsegueix 9.123.111 paperetes, un milió més que a les municipals del 2019.
La dreta arrasa en pràcticament totes les grans ciutats, a excepció de les de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. El PP aconsegueix majoria absoluta a Madrid, on Almeida duplica els seus sufragis fins als 729.302, el 44,50%, però on també avança Vox que obté 148.658 vots (24.406 més que en 2019) passant del 7,63% al 9,07%. La dreta a l'Ajuntament de la capital de l’Estat obté el 56,46%, 94.893 vots més que en els anteriors comicis.
La dreta també recupera un dels pocs “Ajuntaments del canvi” que encara quedaven, el de València, on tant el PP com Vox gairebé dupliquen els seus resultats: el PP passa de 84.328 vots (el 21,75%) a 151.482 (el 36,62%), 67.154 més; i Vox de 28.126 (el 7,25%) a 52.695 (el 12,74%), un increment de 24.569.
A Saragossa, on ja governava la dreta, amplia el seu avantatge contundentment: Vox duplica els seus vots, del 6,15% (20.392 vots) al 12,36% (41.061 vots), i el PP passa del 21,67% (71.818) al 37,88% (125.751).
El PP humilia el PSOE en les capitals andaluses, i recupera amb majoria absoluta ciutats fins ara governades per l'esquerra com Sevilla, Cadis o Granada, i amb Vox fa el mateix a Palma, Logronyo, Valladolid, o un feu de l'esquerra com Gijón on el triomf de la dreta és aclaparador.
Quant als resultats autonòmics, el PP guanya pràcticament totes les Comunitats Autònomes en mans de l'esquerra: majoria absoluta a La Rioja, i majoria amb Vox a la Comunitat Valenciana, Illes Balears, Aragó, Cantàbria i Extremadura. El PSOE només conservaria i per molt poc, per un diputat, Astúries i Castella-la Manxa. Necessitaria de la dretana Coalició Canària per a continuar governant a Canàries. Només governaria còmodament a Navarra.
A la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso bat les seves pròpies marques i aconsegueix una contundent majoria absoluta amb 1.586.985 vots, el 47,34%, consolidant els avanços que ja va obtenir el 2021, a costa de Vox, que perd 85.455 vots caient fins als 245.215 (330.660 el 2021) i passant d'un 9,13% a un 7,31%.
Ayuso surt molt reforçada com a referent del PP a nivell nacional i embravida en els seus plantejaments ultradretans que resulten completament indistingibles de Vox. Els patètics intents d'alguns mitjans de comunicació i tertulians assenyalant que aquests resultats poden catapultar a un PP moderat encapçalat per Feijóo resulten ridículs. Ayuso, com Vox, representen una tendència que veiem a tot el món, als EUA amb Trump, al Brasil amb Bolsonaro, o a França o Itàlia amb Le Pen o Meloni. Una tendència creixent cap a la més fosca reacció, amb elements cada vegada més propis del feixisme que, com va ocórrer als anys 30, resulten d'un context de crisi econòmica aguda, desigualtat imparable i descomposició social, i de l’estrepitós fracàs de l'esquerra reformista convertida en el doctor democràtic d'un capitalisme depredador i imperialista.
Dura caiguda del PSOE i catàstrofe a Podemos
La sagnia que sofreix l'esquerra governamental és molt dura. El PSOE obté en les eleccions municipals el 28,12% dels vots (6.291.812) enfront del 29,38% de 2019 (6.695.553). Perd 406.646 i 1,26 punts, una caiguda que sense ser dramàtica li ha portat a perdre feus tradicionals, i que òbviament ha tingut molt en compte Pedro Sánchez a l'hora d'avançar eleccions amb la mira posada en què el vot útil de l'esquerra es concentri en el PSOE.
Sens dubte els resultats més devastadors són per a Podemos i els seus socis, que queden fora de l'Ajuntament i de la Comunitat de Madrid, de l'Ajuntament de València i de la Comunitat Valenciana, del Parlament de Canàries i del de Castella-la Manxa, i obtenen resultats marginals en nombrosos consistoris on abans comptaven amb una força rellevant. Podemos i IU, que anaven en coalició en 10 de les 12 Comunitats en què es presentaven, retrocedeixen de 49 escons a 18 en els parlaments autonòmics i perden centenars de regidors.
Les candidatures impulsades per Podemos, Izquierda Unida, Compromís i Más Madrid, passen de 2.704.318 vots (10,43%) en 2019, a 1.753.999 (7,78%) en 2023, una caiguda de 950.000 vots.
En total el bloc de l'esquerra obté 8 milions de vots, 1,3 milions menys que en 2019.
En el cas de Más Madrid les dades són bastant desastroses, malgrat l'optimisme, xerinola i somriures de Rita Maestre i Mónica García. Encara que resisteix a la Comunitat, sofreix una autèntica desfeta a l'Ajuntament on perd prop de la meitat dels seus suports: de 503.990 vots (30,94%) passa a 313.205 (19,11%), gairebé 200.000 paperetes i 12 punts menys. En el cas de l'Ajuntament de València governat per Joan Ribó, i que recupera la dreta, Acord per Guanyar (Compromís) perd 7.273 vots.
A Barcelona, Ada Colau, uns dels principals suports de Yolanda Díaz, queda en tercer lloc amb el 19,77% i 24.563 vots menys. Una sonada derrota a mans tant de la dreta catalanista encapçalada per Trias, que obté 70.278 vots més i el 22,42%, com del PSC, que perd 7.013 vots i es queda en el 19,79%. Les diferents candidatures d'En Comú Podem a Catalunya sofreixen una important reculada.
Aquests resultats posen en evidència la fallida dels “Ajuntaments del canvi”, que van ser incapaços de revertir les polítiques capitalistes de la dreta i la socialdemocràcia tradicional, mantenint externalitzats i privatitzats el gruix dels serveis municipals, abandonant a la seva sort als barris obrers, donant suport a operacions especulatives i “pelotazos” immobiliaris, negant-se a construir l’habitatge públic necessari i expropiar els pisos en mans de grans propietaris per a acabar amb els desnonaments i uns lloguers cada vegada més impagables, o mantenint als seus treballadors en la precarietat. Aquesta és la política que està darrere d'aquest retrocés, i no la suposada falta de consciència dels treballadors i treballadores.
Els resultats a Catalunya, un territori decisiu de cara a guanyar les generals, cal també analitzar-los. Aquí l'abstenció ha crescut exponencialment fins al 9,26%, i ha suposat per a l'esquerra una sagnia de 463.073 vots. En contrast, l'avanç de la dreta, fins i tot de la dreta espanyolista, és significatiu: Vox quintuplica els seus vots i passa de 36.240 (l’1,03%) a 150.653 (el 5,01%), i de 3 a 124 regidors incloent la seva entrada per primera vegada a l'Ajuntament de Barcelona. El mateix ocorre amb el PP, que passa de 161.846 (4,63%) a 247.113 (8,22%), i de 66 a 196 regidors, alçant-se amb una aclaparadora victòria a Badalona, la quarta ciutat de Catalunya i que també va comptar amb un “Ajuntament del canvi”, on el reaccionari i racista d'Albiol aconsegueix el 55,73%.
Quan s'imposa la desmobilització i l'escepticisme, quan s'abandona la lluita als carrers per la república com han fet els dirigents independentistes, i amb especial responsabilitat dels d'ERC, i es converteixen en un pilar de l'estabilitat capitalista al capdavant de la Generalitat, es creen les condicions perquè la reacció avanci amb rapidesa. ERC, que va guanyar les eleccions municipals el 2019, sofreix un enfonsament brutal i perd el 36% dels seus vots (302.274), quedant per sota tant del PSC com de Junts.
Només a Euskal Herria i Galiza els resultats han estat favorables a l'esquerra. EH Bildu passa del 24,87% dels vots al 29,20%, guanya en regidors al PNB, i es converteix en la primera força de l'Ajuntament de Gasteiz i d’Iruña. Una situació que respon al clima de conflictivitat social que existeix a Euskal Herria, amb uns sindicats, LAB i ELA, que confronten amb la patronal, el Govern basc i l'estatal, que organitzen la classe treballadora, i que es basen en la vaga i la mobilització als carrers per a conquistar drets i salaris. La lluita es nota, i té conseqüències. En el cas de Galiza, l'esquerra conserva 5 de les 7 grans ciutats gràcies a l'ascens del BNG que obté 248.676 vots, 54.311 més que el 2019.
La crisi de Podemos i el futur de l'esquerra. Com hem arribat fins aquí?
Només han passat nou anys des de la fundació de Podemos i queden com en un passat remot aquells resultats espectaculars a les Europees del 2014, a les generals del 2015, les victòries als Ajuntaments de Madrid, Cadis, Saragossa, Barcelona… els triomfs a Euskal Herria i Catalunya, o aquella marxa del canvi al gener del 2015 que va convocar a més de mig milió de persones a Madrid.
Podemos es troba en una situació crítica que amenaça la seva viabilitat com a organització. No obstant, Pablo Iglesias, Ione Belarra i els seus màxims dirigents segueixen sense treure cap conclusió de fons, ni fan un balanç crític de la seva responsabilitat política en l'ocorregut. Continuen buscant excuses i tirant pilotes fora. Ara, al paper determinant del poder mediàtic per a explicar la seva derrota, afegeixen la falta d'unitat com l'altre factor diferencial. De debò? Aquesta és la principal explicació d'aquesta desfeta?
Milers d'activistes i votants de l'esquerra estan completament commocionats, i molts es pregunten: Com hem pogut arribar fins aquí? Per què ha tornat a arrasar la dreta després de quatre anys d'un Govern “progressista” i “feminista” que suposadament ha aplicat polítiques socials? Què ha ocorregut perquè es produeixi un gir de tal magnitud? Per què UP ha estat castigat tan durament estant en el govern? Només podem respondre a aquestes preguntes sent honestos i mirant a la realitat de front. I la realitat és molt concreta.
Després de gairebé quatre anys de govern de coalició, les condicions de vida de la classe treballadora no només no han millorat sinó que han sofert un dur retrocés. Tal com hem explicat des d'Esquerra Revolucionària, aquest govern, en el qual Pablo Iglesias i Podemos participaven per a obligar el PSOE a fer polítiques d'esquerres, ha fet justament el contrari del que predicava, en tots els terrenys.
Òbviament, el PSOE ha incomplert tots i cadascun dels acords que va signar amb UP, però UP ha acceptat aquesta dinàmica condemnant-se progressivament a la impotència i ara a la seva possible irrellevància. Més enllà dels discursos i les queixes verbals, els i les ministres, i els diputats i diputades d’UP han acabat per acceptar i ser còmplices de cadascuna de les decisions adoptades en el govern.
Per a entendre això, per a entendre l'enorme frustració i ràbia que recorre a la classe obrera, únicament cal acudir als últims informes de Càritas, on es denuncia l'enorme creixement de la pobresa i la desigualtat a l'Estat espanyol durant els últims quatre anys, amb un 31,5% de famílies vivint en “una asfíxia econòmica permanent”. Una desigualtat que, al mateix temps, ha suposat un enriquiment obscè per a la patronal i els grans empresaris, els guanys dels quals aconsegueixen mes a mes nous rècords. Mentre el marge empresarial ha crescut entre el 2021 i el 2022 un 58%, la remuneració per assalariat a penes ho ha fet un 3,4%. Però per al secretari general del PCE, Enrique Santiago, sembla que això mereix l'elogi: “mai hi ha hagut una transferència de recursos de l'Estat tan gran a les empreses privades com la que ha portat endavant aquest govern" va assenyalar fa uns mesos. Coincidim. És cert. I si és així, per què s'estranyen que hi hagi una creixent desafecció de la classe obrera amb aquest govern? És que potser no té això un pes decisiu?
La realitat que viu dia a dia la classe obrera no és la que expliquen en els seus mítings Ada Colau, Yolanda Díaz, Pablo Iglesias, Alberto Garzón, Mónica García o Irene Montero, sinó la de la precarietat laboral i els salaris de misèria. La quotidianitat que sofrim és la d'una sanitat i educació públiques devastades no només a Madrid sinó a Catalunya, Astúries, Canàries o València… Milions patim les conseqüències pràctiques de la no derogació de la reforma laboral, sofrim la repressió policial que empara la Llei Mordassa del PP, que tampoc no ha estat derogada. Veiem amb sorpresa que un govern de “esquerres” s'humiliï davant Washington i l'imperialisme otanista, enviï armes a un govern nazi com el de Zelenski, decideixi abandonar vergonyosament el poble sahrauí, o mantingui una política racista en matèria d'immigració que porta a perpetrar una massacre com la de Melilla i després a justificar-la i encobrir-la.
Potser es creuen els dirigents de Podemos que som nens als quals pot fer la gara-gara amb boniques paraules? La Llei d'Habitatge que han esgrimit com un gran triomf és un frau colossal, com han denunciat la PAH i el Sindicat de Llogateres, i és lletra morta en un context on els preus dels lloguers segueixen disparats. El mateix succeeix amb aquest despropòsit del que ningú parla ja, l'Ingrés Mínim Vital, un muntatge incapaç d'enfrontar la pobresa i la marginalitat que ha estat un rotund fiasco. O la gestió d'Alberto Garzón al capdavant del Ministeri de Consum, incapaç de fer res per a combatre i mobilitzar contra l'escalada de preus dels aliments i productes bàsics que imposen els monopolis agroalimentaris amb el beneplàcit del govern. Perquè així és el lliure mercat! O els elogis a la política de pacte social amb la patronal dels dirigents de CCOO i UGT, sobre la qual s'ha aixecat una arquitectura de retrocessos en drets laborals i salaris, i que ha servit per a apoderar els empresaris i omplir les seves butxaques. Podríem seguir, la llista és immensa.
El discurs del govern, de Podemos i de l'esquerra parlamentària s'ha convertit en una mar de propaganda i de mentides, sí, cal dir-ho!, desconnectat de la realitat de milions de famílies obreres.
Aquesta és la política fracassada que està darrere de la humiliant derrota soferta, i de la greu crisi existencial que sacseja Podemos.
Com assenyalem en declaracions anteriors, la campanya dels mitjans de comunicació capitalistes a favor de Sumar tenia un clar objectiu: ajudar a enterrar definitivament Podemos, i sobretot, enterrar el que va representar: el 15-M, la lluita als carrers, la determinació de milions per a acabar amb el règim del 78 i amb el capitalisme. Però cal dir honestament que en aquesta tasca, els dirigents de Podemos es basten ells sols. Els seus errors estratègics, el seu cretinisme parlamentari, el seu abandonament del marxisme i de la lluita de classes, la seva mimetització amb la socialdemocràcia, el seu afany per convertir el partit en una mera maquinària electoral, tot això, està darrere del desastre actual.
És dur dir-ho, però és la veritat. Ara hi haurà acord sí, burocràtic, per dalt, i Podemos haurà d'acceptar el que li toqui. Una unitat per a sobreviure, no per a lluitar, rectificar i aixecar una alternativa de combat.
La culpa la té la falta d'unitat i, per descomptat, el poder mediàtic. Això ho explica tot? La campanya de fustigació dels mitjans de comunicació del gran capital contra Podemos va ser brutal des del principi, i això no va impedir que el 2015 obtinguessin uns resultats extraordinaris, sobrepassant amb IU al PSOE i guanyant els Ajuntaments de les principals ciutats de tot l'Estat, inclosa Madrid i Barcelona. Uns “Ajuntaments del canvi”, recordem, que van arribar a governar la vida municipal de gairebé deu milions de persones.
De nou, Pablo Iglesias, uns dels màxims responsables ideològics d'aquesta desfeta, evita assumir qualsevol responsabilitat. Cap autocrítica, cap balanç seriós sobre la seva presència al govern, i cap esment a recuperar la lluita, a tornar a omplir els carrers, a organitzar una resistència seriosa des de baix contra l'amenaça de la reacció i la ultradreta. Ens té acostumats. Ho va fer a la nit electoral del 4 de maig del 2021 quan va decidir abandonar i havia nomenat dit Yolanda Díaz. Pot continuar donant les seves opinions a la SER o a La Base, però la derrota de Podemos és el fracàs de la política possibilista i curtterminista de Pablo Iglesias. I diem això perquè els amics de veritat sempre diuen el que pensen honestament.
Aquells que ara clamen contra la classe treballadora, que l'acusen de no tenir consciència, entre els quals es troben aquests dirigents, obliden ràpidament l'impressionant moviment de masses que va viure l'Estat espanyol: les marxes de la dignitat, les vagues generals, les marees en defensa de la sanitat i l'educació públiques, l'aixecament del poble de Catalunya, les grans vagues feministes, les impressionants manifestacions pensionistes… Un moviment de masses que els va ajudar a pujar amb milions de vots, però per a canviar les coses! I no obstant això ells sols van decidir renunciar a continuar la batalla als carrers, van renunciar a organitzar la classe treballadora en un partit militant, de combat i amb un programa revolucionari per a fer avançar la consciència de classe, i van renunciar a trencar amb una lògica capitalista que els ha condemnat a la completa impotència i a administrar la misèria.
No som sectaris, és més, hem estat criticats innombrables vegades per les sectes per a recolzar críticament a les urnes a Podemos, per negar-nos a defensar l'abstenció o el vot nul, una posició completament allunyada del marxisme i el leninisme conseqüent. Per això tenim el dret a assenyalar que aquesta estrepitosa derrota és la constatació del fracàs del govern de coalició, i especialment del fracàs d'aquesta política “realista” dels dirigents de Podemos amb la qual pretenien frenar l'extrema dreta i obligar el PSOE a girar a l'esquerra.
Cal aixecar una esquerra combativa i revolucionària
Com hem assenyalat sempre des d'Esquerra Revolucionària no es pot acabar amb les xacres que pateix la nostra societat sense acabar amb el capitalisme, i no es pot acabar amb el capitalisme sense prioritzar la lluita als carrers, a les fàbriques i empreses, als centres d'estudi i barris, i l'organització conscient de la classe treballadora i el jovent defensant un programa de transformació socialista.
És una completa utopia, i a més reaccionària, pretendre modificar la correlació de forces entre les classes a través de l'activitat parlamentària, en un parlament burgès controlat per la banca i els grans monopolis, o a l'aparell de l'Estat, dominat per franquistes i reaccionaris, i pretendre fer-ho movent fitxes al CGPJ mitjançant acords espuris, o enfrontar el poder dels mitjans de comunicació muntant un podcast o una cadena de televisió. Aquesta estratègia, que renuncia a la lluita de classes conscient, que renuncia a organitzar un partit revolucionari militant, ha demostrat la seva completa fallida. No només no s'ha canviat la correlació de forces, sinó que s'ha empitjorat notablement obrint les comportes a la reacció.
Recentment Pablo Iglesias plantejava en una entrevista amb Gabriel Rufián la seva tesi de per què va fracassar l'aixecament del poble de Catalunya. Explicava que encara que tinguis a la “massa”, si no tens a l'Estat no pots canviar les coses: “aquí vam veure el que implica algú que té tots els dispositius estatals i algú que el que té és molta gent”. És a dir, la derrota era inevitable! Quina manera de negar la història de les revolucions i la pròpia història del moviment obrer a l'Estat espanyol. Iglesias oblida interessadament com la lluita revolucionària dels obrers i els pagesos va imposar la Segona República, i com els treballadors, amb les armes a la mà, van combatre el feixisme durant tres anys. I també oblida, i això sí que és lamentable, que els treballadors i la joventut es van aixecar contra la dictadura franquista, van desafiar al seu aparell policial i militar, i amb la seva lluita abnegada van arrencar les llibertats democràtiques que avui gaudim i ens estan arrabassant. No va ser Joan Carles I, no va ser el parlament estatal el que va conquistar la democràcia, va ser el sacrifici i la sang dels treballadors, després traïts en els pactes de la Transició pels seus dirigents, el que va portar els drets democràtics i els avanços socials.
Quin menyspreu al moviment de masses, que va ser precisament el que va elevar a Podemos! Quina completa negació de la història i de la teoria de la revolució! Justament l'acció independent de les masses contra l'Estat, contra el poder establert, ha estat el motor revolucionari que ha permès transformar la història.
Els esdeveniments ens estan interpel·lant. Necessitem aixecar una esquerra revolucionària que no s’acovardeixi davant les dificultats, que construeixi un sindicalisme de lluita, que confronti amb la burocràcia sindical de CCOO i UGT, també responsable d'aquesta situació. Una esquerra revolucionària que assenyali no només de paraula, sinó en els fets, mitjançant l'acció, els grans capitalistes, els Amancio Ortega, els Florentino Pérez, les Ana Patricia Botín… i que plantegi sense complexos que l'únic camí per a resoldre els problemes i necessitats apressants de la majoria oprimida i explotada passa per expropiar la riquesa obscena que acumulen aquests paràsits a costa de la suor i el treball de la classe obrera.
Mai abans a la història de la humanitat ha estat més necessari defensar la idea del socialisme, com demostra la greu crisi econòmica, social i ecològica que patim i que amenaça el nostre futur i supervivència.
Malgrat el dur cop que han suposat aquests resultats, els treballadors i treballadores amb consciència de classe no ens resignem, no abandonem la batalla perquè hem de continuar sobrevivint, perquè no podem gaudir d'un agradable retir com a tertulians, comentaristes o professors universitaris. L'única alternativa que ens queda és l'organització i la lluita.
Les eleccions del 23 de juliol seran una nova prova, i òbviament ens mobilitzarem per a frenar l'extrema dreta i la reacció. Però el camí per a transformar radicalment les coses, per a construir una societat justa i humana, per a “assaltar els cels”, com va assenyalar Marx homenatjant els heroics obrers de la Comuna de París, passa per la revolució socialista i per construir un partit revolucionari a l'altura de les circumstàncies històriques. En aquesta tasca ens trobem els i les marxistes d'Esquerra Revolucionària. Uneix-te a nosaltres i lluita per la transformació socialista de la societat!
