El 2023 serà un any decisiu electoralment. Al maig se celebraran eleccions municipals i 12 comunitats autònomes renovaran els parlaments. Al desembre, com a molt tard, hi haurà eleccions generals.
Aquestes cites electorals es desenvoluparan en un context marcat per dos factors: una forta polarització social, que es reflecteix en els conflictes polítics i institucionals dels darrers mesos i en la situació interna dels principals partits; i una probable recessió econòmica internacional que accentuarà l'alentiment de l'economia espanyola, quan els efectes empobridors de l'onada inflacionista colpegen durament la gran majoria de la població.
Què ens han ofert aquests tres anys de govern PSOE-UP?
Les expectatives creades per l'acord de govern entre el PSOE i UP han patit una erosió important. Lluny de posar en pràctica els compromisos inclosos en el seu pacte per a governar, Pedro Sánchez va apostar des del principi per una política de col·laboració activa amb la burgesia i l'imperialisme nord-americà, adornant-la amb dosis de propaganda exalçant els limitats plans de protecció social. Com a part d'aquesta estratègia, els aparells de CCOO i UGT s'han implicat a fons promovent la desmobilització als carrers, impugnada per moviments socials massius com el dels pensionistes i el feminista, i per lluites obreres que han mostrat una gran radicalització. En aquest disseny del marc polític, els dirigents d'UP han seguit utilitzant la seva autoritat, com a representació parlamentària de l'onada de rebel·lió dels anys 2011-15, per apaivagar i canalitzar la protesta cap a vies institucionals i així extingir-la millor. En sentit similar estan actuant els dirigents d'ERC i EH Bildu.
Amb el flanc esquerre assegurat, el PSOE s'ha sentit lliure per a posar en pràctica una política d’estabilitat institucional en els grans assumptes d’Estat. Això els ha portat a unir els seus vots als del PP i Vox en nombroses ocasions, com ara el bloqueig de la comissió d'investigació sobre la corrupció de l'exrei Joan Carles o l'escandalós cas d'espionatge a organitzacions independentistes catalanes (Catalangate).
La protecció del sinistre aparell judicial heretat del franquisme, la cobertura a la repressió criminal contra milers de migrants que fugen de la misèria dels seus països, la passivitat davant la creixent i generalitzada violència policial i una política exterior completament supeditada a les exigències de l'imperialisme nord-americà, són altres mostres de l’acord de fons entre el PSOE i el PP.
Quan es tracta de donar suport activament a la intervenció de l'OTAN a Ucraïna (enviant armes), de complaure la política exterior nord-americana abandonant el poble sahrauí, reprimir el moviment d'alliberament nacional a Catalunya o mantenir la legislació repressiva preparada per enfrontar la creixent i inevitable onada de protestes socials, com reflecteix la no derogació de la llei Mordassa, la convergència entre les polítiques del PSOE i el PP és molt acusada.
Una política econòmica al servei del benefici empresarial
Des del primer dia el govern va centrar els seus esforços a intentar quadrar el cercle. activant això que els ministres d'UP anomenen “l'escut social” sense tocar els beneficis dels grans monopolis i la patronal.
Segons dades de l'INE, en acabar el 2020 els salaris reals eren més baixos que abans de constituir-se el govern PSOE-UP i havien perdut 6,5 punts percentuals respecte al 2008. El Ministeri de Treball reconeix que la mitjana de pujada salarial va ser de l'1,69% el 2021 i 2,65% el 2022, davant una inflació del 6,7% i 8,5%, respectivament. És a dir, una pèrdua addicional de poder adquisitiu del 10,86% en els dos darrers anys i una caiguda salarial global de gairebé el 17,4% des del 2008. Catorze anys de constant empobriment de la classe treballadora que el govern de coalició no ha frenat!
Encara que mesures com la pujada de l'SMI de poc més de 700 euros a 1.000, l'increment de les pensions per al 2023 (més del 8%), el límit màxim del 2% a l'augment dels lloguers el 2022 i els primers sis mesos del 2023 o la reducció del preu dels abonaments de transport urbans i de trens de mitja distància són positives i compten amb el suport innegable de la immensa majoria, considerades globalment són insuficients per a canviar la tendència a l'empobriment d'àmplies capes de la població i no han resolt els problemes urgents de manca d'habitatge públic i desmantellament de l'educació i la sanitat públiques.
Sobre la Reforma Laboral de Yolanda Díaz, els resultats de la qual celebren UP i els seus mitjans afins, la realitat és que manté i consolida els efectes més negatius de la reforma laboral del PP (sobretot la reducció dels costos d'acomiadament). A més, amb les noves facilitats atorgades per a la generalització del contracte fix discontinu –que després de la reforma pot ser a temps parcial o utilitzat per les ETT– s'obren nous camins per ampliar la precarietat laboral.
A l'octubre del 2022 la rotació dels treballadors indefinits s'havia quintuplicat. A finals d'any, la inestabilitat dels contractes temporals s'havia traslladat als contractes indefinits: el 7% dels treballadors suposadament “indefinits” signava més d'un contracte al mes. Després de la reforma, el nombre de contractes indefinits ha augmentat, però també s'han disparat els acomiadaments, especialment els realitzats durant el període de proves, que el setembre del 2022 van créixer un 700% respecte al mateix mes de l'any anterior.
En definitiva, la política econòmica del govern central no ha transformat la realitat negativa que viu un sector ampli de la classe treballadora. A finals del 2021 el 27,8 % de la població, 13,1 milions de persones, estava en risc de pobresa i 4,8 milions (10,2%) patia pobresa severa. Creix sense parar el nombre de pobres amb contracte de treball i també el de pobres amb estudis universitaris. El més terrible és que això afecta especialment els més joves i indefensos: segons dades recents de la Plataforma d'Infància, el 33% de nenes i nens de l'Estat espanyol viuen en la pobresa.
Com no podia ser d’una altra manera, els beneficiaris directes de l'empobriment de la classe treballadora són els capitalistes. El Banc d'Espanya acaba d’informar que els beneficis de les empreses van créixer el 2022 un 21%, set vegades més que els salaris.
La dreta a l’ofensiva
Ens agradaria dir que “el govern més progressista de la història” ha millorat substancialment les condicions de vida de la classe treballadora, o el present desesperant que viu el jovent. Però no ha estat així. I això, alhora que soscava el seu suport social, reforça la dreta.
A l'Estat espanyol vivim un procés de radicalització de sectors de la classe dominant, amb la consegüent reconfiguració de les forces polítiques conservadores. A més de l'ascens de Vox, Díaz Ayuso ha estat la indubtable guanyadora de la batalla interna que va estripar el PP fa uns mesos, neutralitzant qualsevol gir cap a la “moderació”. Feijóo no és res més que la seva marioneta.
Aquest viratge cap a l'extrema dreta es percep amb total claredat al si de l'aparell de l'Estat, com confirma la decisió recent del Tribunal Constitucional de privar el parlament estatal de la seva capacitat de debatre i aprovar lleis. Aquesta acció és un pas més en l'ofensiva de l'aparell judicial perquè garanteix que, davant les previsibles conseqüències d'una crisi social que s'agreuja dia a dia, la classe dominant conservarà intacta la seva capacitat de recórrer a la força per mantenir els seus privilegis.
Però el triomfalisme de la dreta pot ser prematur. L'evident desmobilització dels votants de l’esquerra, sobretot els del PSOE, es podria revertir davant la imminència d’un govern PP-Vox. Un ampli sector de la classe obrera i el jovent, amb les dones al capdavant, no estarà disposat a acceptar passivament l’amenaça als nostres drets i llibertats més bàsiques que representa un govern de la reacció. Com ha passat en recents cites electorals a altres països, la seva mobilització podria tallar el pas a la dreta.
El desenllaç final de les eleccions depèn en gran mesura de les decisions que prenguin els dirigents d’UP sobre el futur de la seva formació. Sumar, la iniciativa de Yolanda Díaz, intenta, sense cap dissimulació i amb suport de gran part dels mitjans de comunicació, canalitzar el potencial electoral d'UP cap a un suport incondicional a Sánchez i les seves polítiques, ja que aquests vots seran decisius per a un nou mandat del govern de coalició.
Una part important de l'aparell de Podem, amb Iglesias al capdavant, es regira davant aquest intent de convertir-los en un apèndix passiu de la socialdemocràcia tradicional. Tot i que a la pràctica quotidiana i davant els assumptes de fons no hi ha diferències entre Díaz i les ministres de Podem, en aquest conflicte hi ha força més que un xoc d'ambicions personals. El PSOE vol esborrar fins a l'última traça del vincle de Podem amb les grans mobilitzacions que li van donar vida, en previsió que en un futur pugui, fins i tot malgrat els seus dirigents actuals, convertir-se en catalitzador del malestar social i d'un nou ascens de la lluita de classes.
Malgrat la burocràcia sindical, la lluita obrera s'obre camí
Si els dirigents de CCOO i UGT han posat tota la carn a la graella per assegurar al govern i la CEOE un ambient de pau social, signant convenis vergonyosos i acceptant sense dir ni piu pèrdues brutals de drets i poder adquisitiu, la lluita de la classe treballadora s’ha anat obrint camí lentament al llarg del 2022.
Les mobilitzacions i vagues del metall de Vigo i Cadis el 2021 van tenir continuïtat en altres com les de Cantàbria i Mercedes Benz a Gasteiz, on CCOO i UGT van suar tinta per imposar un conveni a la baixa, o la de Biscaia, on la signatura del conveni segueix pendent.
En altres empreses i sectors, com Correus, el professorat de Catalunya, la sanitat madrilenya, Tubacex, telemàrqueting, Amazon o Inditex, la pressió des de baix ha desembocat en importants conflictes que tindran continuïtat i s'ampliaran en el proper període.
Especialment rellevant ha estat la gran vaga indefinida de les treballadores del Servei d'Atenció a Domicili (SAD) d'Astúries. Durant setmanes, aquestes treballadores van resistir la pressió conjunta de les empreses, l'Administració i els aparells de CCOO i UGT. Tot i que finalment aquests dos sindicats van signar un conveni de misèria, l'ànim de les treballadores no ha decaigut, i ara reclamen eleccions sindicals per renovar els comitès d'empresa amb mandat caducat.
Les condicions perquè la pressió des de baix desbordi la burocràcia sindical maduren dia a dia. La mobilització dels pensionistes, els estudiants o l'exemplar moviment contra la violència masclista i contra la justícia patriarcal protagonitzat per centenars de milers de dones ajudaran el conjunt del moviment obrer a recuperar les tradicions del sindicalisme de classe i combatiu.
El 2023 serà un any molt important. A les properes cites electorals cometríem un greu error si ens deixem arrossegar per una posició sectària que ens allunyi de milions de treballadors que perceben la gravetat del moment: hem d'impedir que el PP i Vox puguin formar govern. Però la batalla electoral, com demostra l'experiència, no resoldrà els greus problemes que enfrontem la classe obrera i el jovent. El joc parlamentari al règim capitalista té les cartes marcades.
Totes les qüestions essencials es decideixen amb la lluita de classes. La defensa dels salaris, de la sanitat i l'educació públiques, l'accés a un habitatge i un lloc de treball dignes, com els drets democràtics, només poden ser conquerits amb la mobilització més massiva i contundent, amb l'organització i fent avançar la consciència col·lectiva. En definitiva, posant tot l'afany a construir una esquerra combativa, revolucionària i disposada a donar la batalla fins al final. A aquesta tasca cal dedicar tot el nostre esforç.
