"És d'una gravetat màxima, però s'ha d'acatar". El govern acata, la reacció avança
El cop de la reacció contra la principal institució de la democràcia burgesa, les Corts Generals, és un desafiament extrem. Ja no és només el Parlament de Catalunya. Ara es tracta d'emmordassar el parlament de l'Estat Espanyol, i qui ho fa és un Tribunal ple de feixistes que s'autoperpetua, i li menja el terreny a l'Executiu i al Legislatiu, deixant clar qui decideix sobre els assumptes fonamentals sense haver estat elegit: l'aparell de l'Estat.
La crisi política que es desenvolupa davant dels ulls de milions és el reflex d’una brutal polarització política i social. I també és una nova advertència de l'ambient que predomina en el si dels màxims òrgans de la magistratura, la policia i l'exèrcit. No estem davant de cap Estat “profund”, paral·lel, manipulat per les clavegueres, és simplement el règim burgès espanyol, configurat al llarg de la història en una aferrissada lluita contra la classe obrera i els oprimits, i que no ha dubtat a tallar de soca-rel els drets democràtics quan així ho ha considerat imprescindible.
Sí, les institucions “democràtiques”, on suposadament resideix la “sobirania nacional”, fan un paper essencial per a garantir la dominació de classe dels capitalistes. Però quan aquestes institucions obstaculitzen els interessos dels grans poders fàctics, són arraconades, esquivades o, directament, suprimides mitjançant la violència. La constant ingerència dels alts tribunals capitalistes en la vida política no és una característica singular espanyola. És una tendència global, que subratlla el recurs creixent de la burgesia a utilitzar mètodes autoritaris per a assegurar el seu poder i contenir el descontentament social. La crisi del parlamentarisme democràtic discorre paral·lelament amb la crisi econòmica, social i política del règim capitalista.
El que estava planejat s'ha dut a terme
El Tribunal Constitucional, com el Suprem o l'Audiència Nacional, són el fruit dels pactes aconseguits als anys setanta entre els polítics de la dictadura i els dirigents de l'esquerra reformista. Durant dècades se'ls ha presentat com a òrgans imparcials, integrats per magistrats professionals, honestos i les sentències dels quals constitueixen la quinta essència de l'ordenament jurídic. Però aquest conte per a nens està col·lapsant.
Les decisions d'aquesta alta magistratura vetllant per la impunitat de la monarquia i d'un dels reis més corruptes del llinatge borbònic, els que sempre treballen sense parar a favor de la patronal i contra els treballadors, els que encobreixen la brutalitat policial i retalla la llibertat d'expressió i manifestació, els que deixen les víctimes de la violència masclista desprotegides davant dels seus maltractadors i violadors, els que han provocat una repressió salvatge contra el poble català –violant a més la sobirania del Parlament tot el que han pogut–, els que desnonen milers de famílies dels seus habitatges cada any però absolen els corruptes i els partits del règim… han consumat un nou cop contra la democràcia paralitzant una reforma impulsada pel govern central i que, entre altres coses, pretenia renovar el Tribunal Constitucional i impedir el bloqueig que sobre ell imposa el Partit Popular.
Aquesta casta d'alts magistrats que conformen el TC, el TS, l'AN i desenes d'instàncies, els cognoms familiars dels quals formen part de l’elit política i empresarial més exclusiva, tant de l'etapa democràtica com de la franquista, està a l’ofensiva, encoratjada i disposada a tot. El que la dreta i l'extrema dreta no poden aconseguir a les urnes, ho aconsegueixen gràcies a sis magistrats reaccionaris que ningú ha elegit però que actuen com a tenaços activistes del PP. Al cap i la fi, la justícia és un terreny fonamental de la lluita de classes i ells ho saben molt bé.
La decisió del TC ha posat encara més en evidència que l'esperança que alguns podien tenir en el tarannà democràtic i dialogant de Feijóo és una autèntica quimera. Al revés de fet: Feijóo ha assumit plenament el programa trumpista d'Ayuso i que, com veiem, està en completa sintonia amb les altes instàncies de l'aparell de l'Estat.
D'aquella pols, aquests fangs
L'entusiasme de la dreta i l'extrema dreta amb els seus nois del TC contrasta amb la feble i vergonyosa resposta del PSOE. La presidenta del Congrés i el president del Senat, el mateix Pedro Sánchez i altres dirigents socialistes no s'han cansat d'insistir en la mateixa idea: encara que la decisió del TC “és d’una gravetat màxima” i no la comparteixen, acataran la sentència. I el mateix han plantejat els dirigents d'UP, ERC, EH Bildu i Más País, tot descartant desobeir el Constitucional.
I tot això uns dies després que el diputat del PSOE, Felipe Sicilia, acusés al Ple del Congrés els jutges conservadors del TC i el PP d'actuar com els colpistes del 23-F. És a dir, per entendre'ns: ens trobem davant d'un autèntic assalt antidemocràtic per part d'un grapat de magistrats feixistes, però hem d'acatar i complir les decisions.
Aquesta situació no ha caigut del cel. El mateix PSOE, que ara es lamenta i parla de cop contra la democràcia, fa unes setmanes no dubtava a llançar-se, amb la dreta i l'extrema dreta, contra la ministra d'Igualtat, Irene Montero, pel fet que la ministra acusés gran part de l'aparell judicial de masclista en la seva aplicació interessada de la llei del “Només sí és sí”, exigint-li respecte cap al Poder Judicial.
Ara parlen d'una actuació sense precedents, de “la decisió més greu del TC en la seva història”, però en fer-ho ometen interessadament altres actuacions igual de greus i molt recents del TC i del Poder Judicial contra la democràcia i la “sobirania popular”. No és la primera vegada! El règim del 78 té un llarg historial d'actuacions autoritàries i antidemocràtiques. És part del seu ADN.
El TC ja va actuar d'aquesta manera, prohibint explícitament el debat parlamentari –és a dir, que els diputats elegits democràticament opinessin o votessin– al Parlament de Catalunya, fins a tres vegades! I una simplement per voler aprovar una resolució simbòlica criticant la Monarquia i en favor del dret d'autodeterminació de Catalunya.
En aquests i altres casos, com quan el setembre del 2017 el Parlament va aprovar la celebració del referèndum de l'1 d'octubre, el PSOE va recórrer i va donar suport amb fervor a aquest mateix Tribunal Constitucional per aixafar els drets polítics i democràtics de milions de catalans i catalanes. Pedro Sánchez i el PSOE no van dubtar a actuar amb la màxima contundència contra els dirigents independentistes, i a reprimir amb fúria un moviment de masses que va posar contra les cordes el règim del 78. Tampoc no va dubtar a justificar els judicis farsa davant el TS i el TC , i a plegar-se al discurs reaccionari de l'extrema dreta espanyolista. I ara són aquests mateixos poders els que actuen sense contemplacions contra el govern central.
El mateix podem dir respecte a moltes altres decisions, com ara la destitució del diputat electe d'UP, Alberto Rodríguez, per part del Tribunal Suprem, executada sense pestanyejar per la Presidenta del Congrés del PSOE Meritxell Batet. En aquest cas el diputat, que ha demanat empara al TC per a mantenir el seu escó, va sol·licitar mesures cautelars que van ser rebutjades deixant-lo de cop fora del Congrés. A hores d'ara el TC, que tanta celeritat s'ha donat per protegir els seus privilegis, segueix sense resoldre el seu cas i milers d'electors no tenen representació.
Aquesta deriva autoritària a l'aparell de l'Estat no és cap casualitat i no és exclusiva de l'Estat Espanyol. Les actuacions dels jutges, la policia o els militars van de la mà de l'ascens de l'extrema dreta neofeixista. És el que presenciem als Estats Units amb l'intent de cop de Trump, al Brasil amb Bolsonaro o a Itàlia amb Meloni.
Què serveix i què no per enfrontar-se a l'aparell de l'Estat
La immensa majoria de l'esquerra representada al parlament, tant UP, com EH Bildu, ERC o Más País, s'han acabat subordinant en els fets a l'estratègia del PSOE de “màxim respecte institucional”, acatant la decisió del TC i reduint-ne la resposta a meres maniobres parlamentàries i jurídiques.
L'intent d'UP d'apel·lar a la Unió Europea, que ja va demostrar el que li importen els drets democràtics i humans durant la crisi revolucionària a Catalunya, ja ha caigut en sac foradat. El portaveu de justícia de la UE, després d'assenyalar que no comenten les decisions judicials dels Estats, sí que ha remarcat que esperen que els governs sempre les compleixin. I pretenem que aquests buròcrates reaccionaris ens salvin d'aquesta agressió? Aquesta és l'estratègia hàbil per enfrontar la dreta i l'extrema dreta?
Per descomptat, des de l'esquerra parlamentària se senten veus crítiques contra el Constitucional i la casta judicial, però al final del dia, després de molts discursos incendiaris, tot aquest ímpetu es redueix a buscar algun subterfugi legal que permeti sortejar, sempre dins de la legalitat vigent, és a dir, de la seva legalitat, la decisió del Constitucional. Cridar a la mobilització als carrers està prohibit. Tot el que es faci ha de limitar-se als estrictes límits del joc parlamentari.
Pablo Iglesias, des de la seva posició actual de comunicador, ha carregat sense miraments contra la dreta i l'aparell judicial. Però omet conscientment el que defensava fa un any contra “els molt d'esquerres”, quan criticàvem que UP hagués votat dos magistrats feixistes per al TC, després d'un acord podrit entre el PSOE i el PP. Una estratègia que va qualificar en aquell moment de “realista” sota l'excusa que cal canviar la correlació de forces, entre altres coses, al si del Poder Judicial.
Pablo Iglesias es va equivocar en la seva anàlisi i en les seves desqualificacions cap els qui criticàvem aquest vot d'UP. La història sol ser cruel, i un d’aquells jutges que va justificar Unides Podem, Enrique Arnaldo, ha encapçalat aquest cop antidemocràtic contra el Parlament. Les concessions que s'han fet i que es fan no només no serveixen per canviar la correlació de forces, sinó que encoratgen cada cop més la reacció que utilitza a fons totes les seves posicions. Senten que el camí és lliure.
Les declaracions de Pablo Iglesias donen sens dubte la clau respecte al paper del PSOE i el progressisme mediàtic. I també encerta quan qualifica aquests elements de la judicatura i de la dreta, de conspiradors i colpistes. Estem d’acord. Tot i això, després de fer aquesta anàlisi, torna a caure en els mateixos errors que li han portat a ell, al seu partit i a l'esquerra parlamentària fins a la situació actual. Cal prendre iniciatives al Parlament, aquest és el consell.
Però apel·lar al joc del parlamentarisme sota les condicions del règim actual del 78, i renunciar a la mobilització de la classe treballadora i el jovent per enfrontar els cops de la reacció, només pot conduir al desastre. Vivim en una època de crisi del capitalisme, de crisi del parlamentarisme i la democràcia burgesa. Esperar que aquest mateix Estat dominat per la reacció protegeixi els drets democràtics és una utopia reaccionària que pot tenir perilloses conseqüències, tal com veiem aquests dies al Perú després del cop contra Castillo.
Félix Bolaños, ministre de la Presidència, va afirmar en la seva compareixença pública que “la democràcia sempre s'obrirà camí malgrat les dificultats”. Però l'experiència històrica refuta aquesta afirmació. No és cert. La democràcia no sempre s’obre pas. Hi ha moments de gravíssims retrocessos en les llibertats, de dictadures, de feixisme. I els que criden a la calma, a respectar les decisions judicials, a no respondre aquesta agressió de la reacció, a qui beneficien?
L'única manera d'enfrontar-se a aquest aparell de l'Estat, que actua com un sol individu en defensa dels seus privilegis i de la propietat privada capitalista, és mobilitzant de la manera més audaç, contundent i massiva. I això és possible com hem comprovat una vegada i una altra.
Als anys setanta va ser la lluita de masses la que va enderrocar la dictadura. Van ser les vagues, les ocupacions de fàbriques, d'universitats, la lluita veïnal, pels drets democràtics de les nacionalitats… que van involucrar milions als carrers, i no el consens afavorit per Carrillo i Felipe González, el que va conquistar les llibertats.
Més recentment, el 2011, va ser el gran moviment del 15M el que va enviar un missatge clar al règim del 78 i va obligar Joan Carles I a abdicar, obrint la llavor d’una rebel·lió social: Les Marees Blanca i Verda, les vagues generals, les marxes de la dignitat, Gamonal, la creació de Podemos…
Ho vam veure a Catalunya el 2017 quan la mobilització de masses des de baix, mitjançant l'acció directa, va frustrar la repressió dels jutges i les forces policials desplegades, assegurant la celebració d'un referèndum on van votar més de dos milions de persones. Ho hem comprovat amb l'impressionant moviment feminista, que ha suposat una explosió de participació de milions de joves i dones treballadores, o amb la potent Marea Pensionista que ha omplert els carrers aquests anys per unes pensions dignes. I ho veiem ara mateix en la lluita exemplar dels metges i els treballadors i treballadores sanitàries de Madrid contra la política criminal d'Isabel Díaz Ayuso.
La història de la humanitat, com bé sap Pablo Iglesias, és la història de la lluita de classes. Els oprimits hem enfrontat greus dificultats, repressió, dictadures, clandestinitat i mort, però amb les idees correctes, amb el programa del socialisme, mitjançant la mobilització i organitzats, hem estat capaços de posar en perill el poder dels capitalistes, del seu Estat, i dels mitjans de comunicació amb tota la influència que tenen per modelar l’opinió pública.
Ressaltar l'enorme poder dels nostres enemics de classe no és dolent. És clar que cal ser realistes. Però el que sí que és un greu error, un tràgic error que cometen molts en entrar en contacte amb els càlids seients parlamentaris, és menysprear o minimitzar el poder que tenim els treballadors, la joventut i els oprimits quan ens posem en marxa, quan intervenim conscientment per transformar la història.
Enfrontem greus amenaces. Per això els revolucionaris no acatem, no transigim, no cedim, perquè sabem que només així vencerem la reacció.
