Una esquerra combativa per enfrontar l'ofensiva del capital!
Repetint una vegada més la litúrgia dels brindis al sol i llançant una nova campanya propagandística que passarà a ser fum en molt poc temps, el govern central pretén eludir amb gestos una crisi econòmica i social insuportable.
Mentre que la classe obrera és empesa al límit de la seva resistència colpejada per una inflació de dos dígits; quan la patronal s’oposa frontalment a les pujades salarials provocant el procés vaguístic més gran en anys, i l'onada de calor s'ha cobrat 510 vides en només sis dies segons dades oficials[1], Pedro Sánchez sembla que ha protagonitzat en el debat sobre l’"Estat de la nació" un gir a l'esquerra espectacular. Això és l'únic que es pot concloure si es llegeixen els editorials de Prisa i s’escolten els portaveus i ministres d'Unides Podem. Però l'objectiu real dels anuncis a la seu parlamentària no és més que intentar allunyar l'esclat social que planeja sobre la situació política.
Un escenari caòtic
Tot just ha transcorregut un mes des del desastre de l'esquerra governamental a les autonòmiques andaluses. Una allau d'esdeveniments han posat a prova el govern de coalició amb un resultat decebedor.
En aquests 30 dies, l'OTAN va celebrar la cimera a Madrid i, amb el suport entusiasta de Pedro Sánchez, va anunciar una ofensiva militarista que, tot i que desenvolupa la seva batalla immediata en sòl ucraïnès, posa la Xina al punt de mira. Les forces repressives del Marroc i l'Estat espanyol van organitzar conjuntament una matança de persones migrants a la tanca de Melilla, que va merèixer l'aplaudiment mesquí del president del govern i del ministre de l'Interior, Grande-Marlaska, i l'encobriment total dels responsables.
L'IPC va escalar al 10,2 al juny, i la UE i altres organismes internacionals ja reconeixen que la pujada descontrolada dels preus continuarà el 2023. Els efectes són evidents: la pobresa s'estendrà per tot el món, però els beneficis empresarials es desborden a base d'injeccions de capital públic, especulació i acaparament.
Com va passar el 2010 i els anys immediatament posteriors, els atacs de la classe dominant i la descomposició econòmica provoquen noves rebel·lions populars. L'aixecament revolucionari a Sri Lanka és una bestreta del que passarà a molts dels països excolonials, però també a les nacions capitalistes avançades i particularment a Europa. Els advertiments dels buròcrates de la UE, del govern alemany i francès, d'una tardor de racionament de l'energia si Rússia finalment interromp el subministrament de gas, dibuixen un horitzó tempestuós de lluita de classes. Els “estrategs” de Washington i els seus majordoms europeus poden contemplar els efectes de les seves mesures per frenar Rússia i la Xina: estan creant les condicions per a convulsions polítiques i socials sense precedents, i per a un descrèdit encara més gran de la democràcia burgesa, les seves institucions i els seus partits.
En un context de crisi aguda com la que vivim, és una obligació reflexionar sobre l'alternativa que ofereix l'esquerra reformista al govern. Al cap i a la fi, la socialdemocràcia ministerialista fa més de cent anys que intenta convèncer-nos que un capitalisme més humà és possible, però els fets indiquen que els seus desitjos s'han saldat en un fracàs estrepitós.
El declivi de Podem i les campanyes mediàtiques d'assetjament i enderrocament
Aquesta reflexió ha d'abordar també el significat de la campanya de difamacions i atacs mediàtics contra Podem que, tot i que ja era evident per a milions des del moment de la seva irrupció electoral, ara es coneix amb molta més profunditat. La filtració d'àudios en què l'excomissari José Manuel Villarejo, empresari i home clau durant molts anys de la Secretaria d'Estat de Seguretat, planifica amb els seus companys —alguns destacats “periodistes” de La Sexta com Antonio García Ferreras— la difusió de muntatges periodístics falsos i grollers destinats a soscavar la credibilitat de Podem i de Pablo Iglesias, ha provocat una commoció a l'esquerra i el rebuig frontal de qualsevol demòcrata conseqüent.
El més significatiu d'aquestes filtracions és que confirmen rotundament que la difamació contra Podem va anar molt més enllà de les habituals feines del negoci del periodisme. Es va tractar d'una autèntica operació d'Estat, promoguda des d'aquest mateix aparell heretat del franquisme que té com a missió fonamental protegir, a qualsevol preu, els interessos de la classe dominant i el règim del 78.
Aquesta campanya va comptar amb la participació dels grans grups empresarials que controlen els mitjans de comunicació. El reconeixement per part de l'antic director d'El País, Antonio Caño, de les maniobres realitzades des del Grup Prisa per evitar l'entrada de Podem al govern, o la intenció manifestada per Mauricio Casals, adjunt a la presidència d'Atresmedia, i ratificada per l'estrella televisiva de la cadena, Antonio García Ferreras, de convertir La Sexta en col·laboradora incondicional de les més brutes juganeres de les forces polítiques reaccionàries, policials i dels sectors judicials que constitueixen les anomenades clavegueres de l'Estat, revelen l'alarma i el temor que va sacsejar la burgesia davant l'ascens meteòric de Podem els primers anys.
Sens dubte, aquesta campanya pretenia minar la figura de Pablo Iglesias i prova l'absència de llibertat de premsa sota la dictadura del capital financer que ens governa. Però no hem d'oblidar que la causa del declivi de Podem no van ser aquests atacs, que en els primers anys no feien res més que realçar la seva projecció pública quan eren respostos a l'ofensiva per Pablo Iglesias. L'enfonsament de Podem com a alternativa de l'esquerra transformadora l'ha provocat la deriva de les seves polítiques: d’assaltar el cel per acabar amb la casta, s'ha transmutat en una còpia borrosa de la socialdemocràcia tradicional, que la blanqueja i al final del dia li dona suport sempre al Consell de Ministres. Podem ha permès que el 90 per cent del contingut al pacte de govern amb el PSOE s'incompleixi, com hem descrit en nombrosos articles, i fa de la seva continuïtat en un Executiu que aplica polítiques capitalistes una causa de principi.
La submissió incondicional al PSOE, la crítica amb la boca petita davant el gir militarista i repressiu de Pedro Sánchez, la renúncia a la mobilització i aposta per la pau social, la fusió amb l'alta burocràcia de CCOO i UGT, i un triomfalisme buit davant d'unes engrunes completament impotents per fer front als danys de la crisi, són el que han provocat la frustració i el desànim entre els votants de Podem, i han preparat el terreny perquè avanci la dreta i l'extrema dreta.
Un nou projecte de país? SUMAR i Yolanda Díaz
El declivi d'un Podem que avui no és ni l'ombra del que va ser, és un greu problema per als “fontaners” del PSOE. La continuïtat de Pedro Sánchez a La Moncloa després de les properes eleccions generals, previstes per a finals del 2023, és molt dubtosa si el pes electoral de Podem segueix en caiguda lliure.
Per assegurar la seva posició, la socialdemocràcia es presenta davant la classe dominant com la millor garantia d'estabilitat davant l'agreujament imminent de la crisi. En les grans qüestions, com el dràstic increment de la despesa militar, l'aliança incondicional amb l'imperialisme nord-americà, l'ús dels 77.000 milions d'euros dels fons europeus en benefici exclusiu de les grans empreses o la protecció dels pilars del règim del 78, el PSOE no dubta a buscar, i aconseguir, el suport del PP i fins i tot de Vox. I per contrarestar la imparable onada de protestes populars i vagues, es recolza a fons en les burocràcies de CCOO i UGT.
Cal tenir en compte aquest context si volem comprendre la naturalesa i característiques de SUMAR, la iniciativa promoguda per la vicepresidenta Yolanda Díaz —que rep totes les felicitacions de la maquinària del PSOE— i amb què es pretén aglutinar el vot desencantat que fuig de Podem.
Com era previsible, el tractament periodístic que està rebent SUMAR contrasta radicalment amb el que va patir Podem. La doble pàgina dedicada per El País a una entrevista amb Yolanda Díaz orientada a l'autobombo o els elogis del seu editorialista al “lideratge i prestigi” de Díaz que “s'ha forjat des de l'exercici eficaç de la gestió”, indiquen que els grans grups empresarials de comunicació no tenen intenció de repetir l'assetjament emprat contra Pablo Iglesias. Fins i tot des de la premsa més propera a l'extrema dreta, les crítiques a Díaz es fan amb guant de seda; per exemple, ABC obre el seu editorial suaument crític amb SUMAR reconeixent el “carisma” de Díaz. I tenen raó: Yolanda Díaz no suposa cap desafiament per l’esquerra, cap ruptura amb el PSOE i la col·laboració de classes. És una esquerra del sistema i, arribat el moment, pot prestar serveis importants.
Els passos inicials de SUMAR marquen amb claredat els límits: les crítiques al govern no tenen cabuda en el seu projecte, les polítiques repressives i militaristes es cobreixen amb retòrica. A la tanca de Melilla cal “respectar els drets humans”, però Díaz evita condemnar els responsables de la massacre. A Ucraïna hi ha “paradigmes en disputa”, però la guerra imperialista i la responsabilitat dels EUA o el desmesurat augment de la despesa militar anunciada per Sánchez no mereixen ni el més lleuger retret. Que els treballadors morin per les altes temperatures a què són obligats a treballar per l'afany de beneficis empresarials, com en el cas de l'escombriaire madrileny José Antonio González, la vicepresidenta respon immediatament a les xarxes que “la crisi climàtica és, cada vegada, més incompatible amb la vida”. Però la crisi climàtica i les morts d'obrers per la calor no cauen del cel blau. Són la conseqüència d'aquest sistema explotador. La ministra de Treball es conforma amb molt poca cosa.
Díaz sembla oblidar que forma part del govern. Proclama que el seu projecte “arreglarà els problemes que té la gent, que són molt senzills: tenir una feina i un habitatge digne; poder pagar la factura de la llum; pagar impostos de manera justa, cosa que no passa al nostre país; tenir escoles públiques i sanitat pública de qualitat; poder gaudir de la cultura”. Però cal esperar les properes eleccions per fer-ho? Per què serveix aleshores ocupar una vicepresidència del govern?
El discurs dels drets socials de Díaz xoca de pla amb el silenci davant les grans mobilitzacions obreres d'aquestes setmanes. Tot i gastar tants recursos en imatge, la seva llunyania respecte dels problemes quotidians que afecten la majoria de la població és palesa.
És més que probable que SUMAR aglutini un sector de votants que rebutgen la papereta del PSOE per la deriva otanista i militarista i que no s'abstindran davant l'ascens del PP i de Vox. Però sens dubte SUMAR està molt lluny d'oferir el projecte de l'esquerra de classe, combativa i internacionalista que necessitem.
Són les mesures anunciades al debat de la nació un gir a l'esquerra?
En les últimes setmanes el malestar social i la pressió del carrer han augmentat significativament i han obligat el govern a anunciar, aprofitant el debat sobre l'Estat de la nació, algunes mesures que “compensin” el greu deteriorament que estan patint les rendes salarials.
La premsa s'ha afanyat a qualificar això com un “gir a l'esquerra” i els ministres d’UP se n'han fet ressò. Però realment molt poca cosa d'esquerres hi ha en els anuncis de Sánchez.
Les ajudes directes als més perjudicats per la crisi es limiten a la gratuïtat dels abonaments de Renfe i Rodalies i a l'augment de les beques en 100 euros, ambdues només durant l'últim quadrimestre d'aquest any. Serà un petit alleugeriment temporal per als beneficiaris, però en absolut canviarà la situació de fons.
Les dues mesures que suposadament tindrien més importància, els impostos temporals a la banca i a les empreses del sector de l'energia, estan pendents de concretar. De moment només són un anunci, però no hi ha raons per dubtar que finalment es duguin a terme, o que si s'implementen no siguin immediatament traspassades a la factura dels consumidors i usuaris. No és això el que passa amb els impostos actuals? És que potser el govern ha aprovat algun mecanisme per controlar els preus? Tot al contrari. Pedro Sánchez s'ha negat reiteradament a intervenir els preus de la llum i els combustibles. Així, com aconseguiran evitar que els nous impostos repercuteixin en la facturació?
No hi pot haver cap altre gir a l'esquerra que una política que vagi a l'arrel dels problemes i afronti cara a cara la profunda crisi del capitalisme. És inacceptable que els beneficis empresarials segueixin augmentant de forma espectacular, i en gran mesura gràcies a l'augment dels preus, mentre que la situació d'emergència social segueix estenent-se i afectant un nombre cada cop més gran de treballadores i treballadors.
L'única política d'esquerres digna d'aquest nom és la que lluita per col·locar els recursos econòmics immensos que genera l'esforç diari de la classe treballadora al servei de les necessitats socials. El que necessitem és determinació i lleialtat amb els oprimits i els seus problemes, i això exigeix la nacionalització sense indemnització de les empreses elèctriques i de la banca, dels monopolis capitalistes, dels grans tenidors d'habitatge… i posar aquests mitjans al servei de l'ocupació de qualitat i amb salaris que no siguin devorats per la inflació, de pensions decents, d’una sanitat i una educació públiques que juguin un paper efectiu contra les desigualtats de classe, d’un habitatge públic digne i assequible que permeti a la joventut emancipar-se.
Aquest programa, l'únic capaç de tancar el pas a l'ofensiva empresarial, a l'extrema dreta i a l'horitzó de misèria que ens ve a sobre, és possible si construïm una esquerra revolucionària que es recolzi en la mobilització de la classe treballadora, i la faci conscient del seu poder i de la seva força per canviar el món.
--
Notes
[1] “L'Institut de Salut Carlos III (ISCIII), dependent del Ministeri de Sanitat, ha estimat que s'han produït 510 morts atribuïbles a les altes temperatures la setmana del 10 al 16 de juliol. La darrera dada que recull l'estadística de monitorització de la mortalitat diària per excés de temperatura és la del dissabte 16, on se situa el punt màxim, amb 150 decessos estimats en un dia.” El cálculo de muertes por la ola de calor en España se cifra en 510 entre el 10 y el 16 de julio (El País, 18/07/2022).
