Una altra vegada salten a la premsa i la televisió escàndols de maltractament i explotació sexual de menors sota la tutela de l'Estat. I com també és habitual, després d'abordar de la forma més sensacionalista i cínica aquesta realitat, els fets s'intenten enterrar en l'oblit. Però no, no oblidarem. Tant l'ocorregut amb aquest últim cas com en els anteriors, despullen un sistema podrit i una moral política nauseabunda. Tots miren cap a un altre costat. Tots són uns canalles.
Esgarrifós. No hi ha una altra paraula. Conèixer que nenes de 13 i 14 anys “acollides” en centres de la Comunitat de Madrid (CAM) van ser enganxades a les drogues per a introduir-les en una xarxa de prostitució, i tot això davant la passivitat infame de cuidadors, responsables i polítics, produeix una nàusea inacabable. Una d'elles, una nena de 13 anys va ser venuda pel seu progenitor a un proxeneta a canvi de dues bosses de cocaïna. Vàries van ser prostituïdes a zulos, narcopisos i polígons industrials, fins i tot segrestades i agredides sexualment fins a 72 hores ininterrompudes, sense rebre cap aliment. Però aquí no es jutja a cap responsable. Aquí tot es tapa, tot s'encobreix, tot s'amaga.
Ho sabien i no van fer res
No estem davant d’una trama criminal que actua al marge de les institucions i de manera clandestina. Això no és ficció, no és una sèrie de televisió, no és novel·la negra. És el que està succeint al 2022, en una societat que es considera democràtica i avançada, amb una legislació teòricament garantista dels drets de la dona i els infants.
Ocorre dins del sistema de tutela de menors, sostingut pels Governs autonòmics i central, pel PP, pel PSOE i per UP. I ocorre una vegada i una altra. N'hi ha prou amb llegir l'auto de la investigació, on es recull com la Policia “va procedir a prendre declaració a l'educador de la residència infantil on es trobava la menor (...) informant com (...) s’escapava habitualment del centre, i quan tornava, ho feia en unes condicions de desemparament total, bruta, amb aspecte de ‘ionqui’”[1].
És a dir, ho sabien i no feien res, no movien un dit per a evitar-ho, perquè aquest patiment sòrdid i cruel parés. I si aquests educadors van actuar d’aquesta manera és perquè tenien instruccions precises per a actuar així, normalitzant el que és impossible de normalitzar.
Les dades que proven que el problema és sistèmic són aclaparadors. Al 2017 un informe d'UNICEF alertava de casos d'explotació sexual en centres de menors de set de les nou comunitats autònomes que havia investigat. Dos anys després va saltar l'escàndol a Mallorca, quan després de la violació grupal d'una nena de 13 anys tutelada per l'Institut Mallorquí d'Assumptes Socials, el màxim responsable d'aquest organisme va reconèixer tenir constància que fins a 16 menors –15 noies i un noi– amb mesures de protecció per part de la institució, havien estat víctimes d'explotació sexual.
Serafín Carballo, Defensor del Menor de Balears, va denunciar que hi ha constància d'aquest mateix tipus de xarxes a Múrcia, Sevilla, Castelló, Las Palmas i Madrid. Actualment, a la Comunitat Valenciana s'investiguen 175 casos d'abusos a menors tutelats per la Generalitat. La situació és tan escandalosa que tant Amnistia Internacional com el Comitè contra la tortura de l'ONU assenyalen els habituals abusos en centres de menors espanyols.
El grau d'impunitat i d'absolut menyspreu de l'entramat burocràtic institucional respecte a aquestes criatures és tal, que ni tan sols intenten dissimular. I els responsables són tots: PP, PSOE i UP, tots els que tenen veu en la gestió i administració d'aquest servei social essencial.
Noemí Pereda, directora del Grup de Recerca en Victimització Infantil i Adolescent de la Universitat de Barcelona va informar que “durant l'informe que vam fer amb la Universitat de Barcelona, sol·licitàrem com a comissió d'experts a les diferents autonomies que comuniquessin si en els seus centres hi havia casos d'explotació i si tenien protocols per a prevenir-la. Cap comunitat, excepte Madrid i Eivissa, va respondre. I aquestes últimes en el sentit que estaven treballant en un document. És un tema tabú, és un tema secret que les comunitats volen tapar costi el que costi”[2].
Però aquest secret, a més d'evitar que es furgui en la situació d'abandó i marginació que pateixen milers de menors, també vol amagar el fabulós negoci que s'està fent amb la privatització d'aquest servei. En lloc de garantir el benestar dels menors abandonats i tutelats, la política d'Estat és garantir el lucre d'un grapat d'empreses que es presenten davant l'opinió pública, gràcies a la rentada de cara que els proporciona l'administració, com a fundacions i ONG.
El negoci d'aixafar els febles
Tot i que l'opinió dels especialistes en maltractament infantil és que aquests nens, nenes i adolescents han de ser acollides per famílies o en pisos tutelats, amb personal capacitat i suficient perquè un tracte individualitzat permeti construir vincles afectius basats en la confiança i el respecte, la realitat és molt diferent: actualment hi ha més de 23.000 menors vivint en residències infantils que renuncien majoritàriament a aquest objectiu.
El benefici mana. Segons un estudi de la Cambra de Comptes d'Andalusia la despesa mitjana d'un menor que viu en una residència supera els 3.000 euros al mes[3]. Tenint en compte que el 95% dels centres de menors estan privatitzats i que ‘acullen’ a desenes de milers víctimes, estem parlant d'un gran volum de diners públics que es lliura a mans privades. I ja sabem quins són els criteris que regeixen en aquestes empreses: massificació, baixos salaris, escassetat i falta de qualificació del personal, absència de dotació material i, en un sector on els ‘usuaris’ són víctimes indefenses, maltractaments.
No és cap casualitat que quatre de les menors prostituïdes sota tutela de la CAM pertanyin al centre Picón del Jarama, tristament famós en 2009 pels cruels càstigs aplicats sota la gestió de la Fundación O'Belén. Ángel, un adolescent fugat d'aquesta casa de tortura, va relatar el suïcidi d'un company de dotze anys i altres dos intents, “un empassant-se un llapis i un altre amb vidres”, a més de constatar com molts nois “estan totalment empastillats, quiets tot el dia i sense moure's”[4].
Respecte a un altre centre gestionat per la mateixa fundació a Azuqueca d'Henares, un educador va denunciar com entre 2004 i 2006 va ser testimoni de càstigs de “contenció salvatge” i l'ús continuat d'un “tracte vexatori, amb insults i males formes”, concloent que a “O'Belén potser són els salvatges entre els salvatges, però se sap que aquest model de disciplina s'està utilitzant en altres centres, igual que en altres països europeus, però mou massa diners com per a intervenir”[5].
La seva moral i la nostra
Mentre aquesta barbàrie es desenvolupa amb total impunitat, les i els tertulians posaran l'accent en la nacionalitat estrangera dels proxenetes o descriuran de manera morbosa la falta d'instint maternal i paternal dels progenitors als quals, correctament, se'ls retira la custòdia dels seus fills. Però en cap cas aniran al fons de la qüestió: la misèria creixent que alimenta la desesperació, tot tipus d'addiccions i, inevitablement, la violència.
No volen destapar la relació causa-efecte entre les precàries condicions en les quals malviuen els sectors més empobrits de la nostra classe i xacres com l'alcoholisme i la drogoaddicció, la ludopatia, el maltractament infantil o la prostitució. De fet, la crisi econòmica que ens colpeja ha provocat que en els últims cinc anys el nombre de menors tutelats a l'Estat espanyol hagi augmentat un 18%, superant per primera vegada els 50.000.
Tampoc volen despullar aquesta veritat els polítics que dirigeixen les institucions. Juntament amb la vergonyosa inhibició de l'esquerra governamental a Balears, tenim a la dreta, que per boca d'Ayuso i davant de la violació reiterada de nenes a Madrid simplement etziba que “una vegada surten al carrer, la Comunitat de Madrid no pot posar-los vigilància”.
Quina altra cosa podíem esperar? Desenes de milers de la nostra gent gran van morir patint i en solitud, tancats com a animals a les habitacions de les residències geriàtriques durant la pandèmia. Encara que, segurament, per als beneficiaris dels gairebé 5.000 milions d'euros anuals que genera aquest sector[6], el profund dolor que això ha provocat estigui plenament justificat o, més ben dit, rendibilitzat.
Per als capitalistes la vida de la majoria val molt poc. Però, si a més es tracta d'un ésser humà pobre, menor i dona no valdrà absolutament res: tan sols és matèria primera per a l'explotació laboral, o per a ser violada en un bordell pròxim, o per a submergir-se en les clavegueres de les drogues i l'alcohol.
Els poderosos consideren als nens i nenes com una altra font més de benefici; però nosaltres, sense importar que siguin o no els nostres fills i filles biològiques, els considerem éssers meravellosos als quals cal protegir i fer feliços. I això, no hi ha una altra opció, implica una lluita frontal i sense reserves contra aquest sistema cruel i sense cor.
--
Notes
[1] El centre de menors coneixia el cas de les nenes prostituïdes a Madrid i ningú va denunciar: "Tornava amb aspecte de 'Ionqui'"
[2] Les menors tutelades en centres d'acollida, desemparades davant màfies de la prostitució per falta de voluntat política
[3] El sistema de protecció de menors tutelats falla: cada vegada hi ha més nens vivint en centres que amb famílies d'acollida
[4] Un menor fugat del centre de Picón (Madrid) assegura que pateixen "maltractaments"
[5] Un centre de menors de Madrid tanca als xavals fins a 72 hores en sales de càstig
[6] Residències de majors: un negoci de gairebé 5.000 milions, engreixat amb diners públics
