La setmana passada coneixíem que el Govern PSOE-UP havia aprovat enviar caces i una fragata per donar suport a l'OTAN en la seva escalada militarista contra Rússia a Ucraïna. Una decisió que ha aixecat una polseguera política, ja que situa el “Govern més progressista de la història” com a fidel vassall de les intencions bèl·liques de l'imperialisme nord-americà en la lluita contra Rússia i la Xina per l'hegemonia mundial.
Tot i que els dirigents d'UP han intentat desmarcar-se posteriorment en declaracions públiques, fent un al·legat a favor de la “pau”, de la diplomàcia i de la distensió, la realitat és que la mesura de recolzar amb tropes espanyoles el desplegament de l'OTAN havia estat presa col·legiadament al Consell de Ministres del 21 de desembre, amb el suport de Yolanda Díaz i de la resta de ministres d'UP.
Les paraules del responsable espanyol d'Exteriors, José Manuel Albares, o de la ministra de Defensa, Margarita Robles, assenyalant que l'objectiu és defensar la “sobirania” d'Ucraïna, o que la comesa de l'OTAN és protegir “els valors de llibertat, democràcia i sobretot de pau al món", són mesquina propaganda imperialista i un insult a la intel·ligència. Es tracta del mateix tipus de mentides que vam haver d'escoltar del Govern d'Aznar el 2003 per justificar la invasió de l'Iraq, amb les conseqüències que tots coneixem: una guerra devastadora contra el poble iraquià lliurada en benefici dels monopolis petroliers i les empreses de seguretat dels EUA.
Hipocresia occidental
El Govern ucraïnès no és més que un titella de l'imperialisme nord-americà, sense veu ni vot, com estan demostrant les converses entre els EUA i Rússia, de les quals n'han quedat completament exclosos. La seva “sobirania” està subordinada completament a les decisions que es prenen sense pudor des de Washington. I és important recordar que els EUA i les potències occidentals no van dubtar a finançar i armar grups feixistes en el moviment Euromaidan (Pravi Sèktor), quelcom que han continuat fent fins avui.
L'exministre de l'Interior de l'actual Govern, Arsen Avakov, estava vinculat a l'organització paramilitar pronazi Batalló Azov, que ha estat integrat, juntament amb altres destacaments d'extrema dreta, xovinistes, racistes i antisemites, com a unitats del nou exèrcit i la nova policia ucraïnesa. Tant l'ONU com diverses ONG han assenyalat el Govern ucraïnès per greus violacions de drets humans, incloses agressions sexuals, tortures i assassinats. Aquests fets demostren que els al·legats a favor de la democràcia per justificar les maniobres de l'OTAN són una fal·làcia total.
Evidentment el que hi ha darrere d'aquesta escalada militarista és l'intent dels EUA de recuperar la iniciativa després de la humiliant derrota de l'Afganistan el setembre del 2021, donar un cop de puny a la taula per garantir la seva influència estratègica a Europa i obligar els seus aliats, especialment a Alemanya, a trencar l'acord del gasoducte Nordstream2 amb Rússia, que suposa un avantatge geoestratègic per al règim de Putin. Ucraïna és una peça en la lluita lliurada per una superpotència en decadència i que està acusant una debilitat orgànica davant de la Xina i Rússia.
Els EUA i els seus portaveus mediàtics han llançat una campanya aclaparadora denunciant els suposats plans d'intervenció russos, però el cert és que tant Washington com Londres no han deixat de subministrar armament a Ucraïna, que ha passat de dedicar un 1,2% del PIB a un 4% en despesa militar, i a més han proposat la seva entrada a l'OTAN per reforçar el setge contra Rússia, després que entre el 1999 i el 2020 catorze països s'unissin a l'aliança, tots d'Europa Oriental. Podríem imaginar què passaria si Mèxic o Canadà subscriguessin un acord de col·laboració militar amb Rússia, que permetés desplegar al règim de Putin míssils i armament nuclear a les seves fronteres compartides amb els EUA? Només cal formular la pregunta per saber quina seria la resposta de l'imperialisme nord-americà.
El PSOE diu visca l'OTAN i visca Washington!
Tota la xerrameca democràtica i humanitària que surt de la boca de la socialdemocràcia només tracta de disfressar els interessos de les diferents potències capitalistes, que no tenen problema en que països sencers quedin reduïts a cendres per tal de garantir els interessos econòmics de les seves respectives elits i oligarquies.
El PSOE, i el Govern espanyol en el seu conjunt, amb aquest enviament d'ajuda militar ridícul, en relació amb la magnitud de les forces posades en tensió, el que fa és donar un suport polític clar i contundent a l'OTAN complint fidelment amb les exigències del imperialisme nord-americà. Tota una declaració d'intencions gens sorprenent per part del PSOE, però decebedora en el cas d'UP.
De fet, el Govern espanyol, “feminista” i “progressista”, és un dels que més contribueix a les missions de la UE i de l'OTAN, sent l'únic que participa, després de la retirada d'Alemanya i els EUA, a la missió militar a la frontera turco-síria, per a satisfacció del règim autoritari d'Erdogan.
Davant l'escàndol que suposa la posició del Govern central, i amb el record del No a la Guerra, Pablo Iglesias ha hagut de sortir a la palestra per criticar durament l'actuació submisa del PSOE. Una posició que s'han cuidat molt de no reproduir els dirigents d'UP que s'asseuen al Consell de Ministres, limitant-se a assenyalar que aposten per la pau i la via diplomàtica.
Però Pablo Iglesias ha justificat les seves crítiques afirmant que, com que ja “no sóc polític, ara puc dir la veritat”. Aleshores, mentre va ser vicepresident ens mentia, o camuflava la veritat? I ara Yolanda Díaz, Irene Montero o Ione Belarra ens enganyen, i en lloc de parlar clar fan propaganda per vendre uns èxits que no ho són?
En aquell mateix míting de Valladolid en què Pablo Iglesias pronunciava les seves dures paraules contra el PSOE, vaticinava que “el que diu el Partit Socialista començarà a suavitzar-se”. Però el problema no és que el PSOE suavitzi les seves paraules i els seus discursos, o que fins i tot els amagui, sinó quina política exterior concreta duu a terme un Govern que s'autoanomena “el més progressista de la història”. O és que potser retiraran la fragata i els reforços militars compromesos amb l'OTAN? O hi haurà algun tipus de canvi respecte a la traïció a la causa del poble sahrauí, als acords infames amb les dictadures del Golf, al sosteniment d'una agenda antiimmigració basada en la xenofòbia i el racisme més cruel?
Els propers 29 i 30 de gener l'OTAN celebra una gran Cimera a Madrid permesa pel Govern de Sánchez. Sens dubte, Pablo Iglesias escriurà articles crítics i ens en parlarà a les seves tertúlies radiofòniques. Però posarà Unides Podem la carn a la graella per impulsar una mobilització de masses contra l'OTAN i la seva Conferència? Veurem Yolanda Díaz sortir públicament animant a acudir a les manifestacions i estant a la capçalera de les mateixes? Podem imaginar què passarà.
Les crítiques al PSOE de Pablo Iglesias i altres dirigents d'UP, IU o el PCE, com Enrique Santiago, els han acabat portant, malgrat asseure's al Consell de Ministres, a signar un manifest al costat d'altres forces com EH Bildu o la CUP, que assenyala la responsabilitat dels Estats Units i l'OTAN en aquesta perillosa escalada militar. Però no n'hi ha prou de signar un manifest, “el paper tot ho resisteix”. El que necessitem és una oposició real als carrers, organitzada, contra el militarisme de l'OTAN, els EUA i la UE. Una oposició que no es pot dur a terme asseient-se en un Govern que participa de la mateixa amenaça bel·licista.
La política exterior és una continuació de la política interior. Les constants cessions dels ministres i els dirigents d'UP davant del PSOE i la patronal, per tal de practicar una política realista i “d’unitat nacional”, que no molesti la CEOE i que asseguri la pau social, suposa en matèria exterior acceptar –en els fets– la política dictada per l'imperialisme nord-americà. Per aquest camí se'n va cap a un carreró sense sortida, on els principis queden en un frau i la reacció surt enfortida.
No a l'OTAN! No a les guerres imperialistes!
