La setmana passada, el ministre de Consum, Alberto Garzón, realitzava unes declaracions a The Guardian en les quals assenyalava les greus conseqüències, tant per al medi ambient com per a la salut, de la ramaderia intensiva, les anomenades “macrogranges”. Immediatament, des de la gran patronal del sector carni, Anafric, juntament amb el PP, Vox i tots els mitjans de comunicació de la dreta, s'orquestrava una campanya salvatge contra Garzón amenaçant-li amb querelles i exigint la seva dimissió. Una ofensiva a la qual no ha trigat a sumar-se el propi PSOE, tant per boca del ministre d'Agricultura, Luis Planas, com del mateix president Pedro Sánchez.
Malgrat les nombroses evidències científiques sobre els perills i danys d'aquesta mena de ramaderia, tant pels seus efectes mediambientals (contaminació dels aqüífers, increments de l'emissió de CO₂, desforestació, etc.) com pels seus efectes en la salut (condicions insalubres, amuntegament, abús d'antibiòtics, etc.), prevalen, per sobre de tot, els poderosos interessos d'una indústria que factura gairebé 28.000 milions d'euros cada any. Una indústria cada vegada més concentrada i dominada per un grapat de grans monopolis capitalistes.
La “uberització” de la ramaderia a l'Estat espanyol
Segons estudis de COAG, el sector agropecuari està “uberitzant-se” a una velocitat cada vegada més ràpida. A mesura que l'Estat espanyol va anar integrant-se en el mercat mundial, el seu model de petites granges i explotacions familiars va anar decaient. A partir de les dècades dels 70 i 80 aquest model va començar a ser substituït per un més “americanitzat”: grans empreses proveeixen de serveis als petits productors, a canvi de monopolitzar la producció (a un preu tancat, és clar). Això es va traduir en una caiguda en picat del nombre d'explotacions ramaderes i en una concentració cada vegada major del bestiar en espais molt reduïts. Una dinàmica que resulta inevitable sota el capitalisme, que tendeix a concentrar la producció i la propietat cada vegada en menys mans.
Els escàndols viscuts durant la pandèmia entre els treballadors de la indústria càrnia, amuntegats, sense descansos i amb jornades de fins a 12 hores, i sense mesures de protecció contra la Covid19, són un bon exemple de la mena d'indústria de la que estem parlant[1].
Davant de la demagògia d'aquells que parlen de les petites explotacions ramaderes, les dades són contundents. Des del 2007 aquest tipus d'explotacions s'han reduït en un 50%, mentre les explotacions del Grup 3, on s'enquadrarien les macrogranges, s'han incrementat en un 49%. Un altre exemple són les explotacions làcties, el número de les quals ha decrescut de 250.000 granges a menys de 15.000 en tot just trenta anys, al mateix temps que el nombre d'animals per explotació ha passat de 7 a 57 de mitjana.
Una mitjana molt per sota dels últims projectes presentats per les multinacionals del sector per a instal·lar noves explotacions a l'Estat espanyol. Valle de Odieta, l'empresa propietària de la macrogranja de Caparroso (Nafarroa), està projectant instal·lar una nova a Noviercas (Sòria), amb una inversió pròxima als 100 milions d'euros. Aquesta nova macrogranja es convertiria en la més gran d'Europa, amb més de 23.000 caps de bestiar. La pròpia Confederació Hidrogràfica del Duero ha estimat que consumiria més d'un 3% dels recursos hídrics de l'aqüífer d’Araviana.
D'altra banda, l'argument esgrimit per la patronal i la dreta sobre la creació de llocs de treball i la repoblació, davant del fenomen de l’“Espanya buidada”, tampoc se sosté. Segons dades del propi Ministeri d'Agricultura, aquelles regions on més està prosperant la ramaderia intensiva, sofreixen un major decreixement de la població rural: Galícia (-17,6%), Castella i Lleó (-14,3%), Castella-la Manxa (-12,5%), Extremadura (-10,5%), Catalunya (-5%) i Aragó (-3,6%).
De fet, tendeixen a acabar amb les petites explotacions que existeixen al voltant, incapaces de competir en preus i producció. Un informe d'Ecologistes en Acció assenyala que, de realitzar-se el projecte de Noviercas, més de 400 petites granges es veurien obligades a tancar a les províncies limítrofes, perdent-se més de 700 lloc de treball[2] .
La gran indústria capitalista ramadera destrueix el planeta
La indústria càrnia és una de les principals responsables de la deterioració cada vegada més accelerat del medi ambient i de l'emissió de CO₂ (gairebé un 15% de totes les emissions, només per sota dels transports). També és una de les principals responsables de la desforestació a nivell mundial. La FAO calcula que cada any es perden 13.000 milions d'hectàrees de superfície forestal per a dedicar-les a cultius, destinant-se el gruix, el 80%, al cultiu de farratge per a bestiar.
Un dels problemes que més s'ha agreujat fruit d'aquestes macrogranges és la contaminació de les aigües fruit de l'augment d'aquest tipus d'explotacions, en generar-se grans quantitats de residus orgànics, que s'acaben filtrant en els aqüífers subterranis. Segons el Ministeri d'Agricultura, “el 25% de les estacions subterrànies de control d'aqüífers espanyoles detecta més de 50 mg/l de nitrats –associats directament a la ramaderia intensiva– cosa que situa aquesta aigua fora del rang apte per al consum humà”[3].
A Catalunya (capdavantera de la producció de carn de porc), més de la meitat dels municipis són vulnerables a la contaminació de l'aigua per nitrats i 7 de cada 10 aqüífers estan contaminats, havent-se aprovat una moratòria per a no construir més macrogranges. La mateixa mesura ha pres el Govern de Castella-la Manxa fins al 2025, malgrat que el seu president no dubtà a criticar durament Garzón per les seves declaracions.
Segons nombrosos informes d'organitzacions ecologistes, l'aigua corrent als pobles pròxims a aquestes instal·lacions està fregant nivells d'insalubritat, sent pràcticament no potable. La situació és tan desastrosa que la mateixa Unió Europea s'ha vist obligada a portar l'Estat espanyol al Tribunal de Justícia de la UE “per la deficient aplicació de la directiva sobre nitrats davant les males pràctiques agropecuàries”[4].
El problema és el capitalisme!
Però siguem clars, quin és el problema de fons de la indústria càrnia? Com a la resta de grans sectors contaminants, la producció sota el capitalisme és anàrquica i només té en consideració l'obtenció del màxim benefici a curt termini a costa del que sigui, ja sigui el medi ambient, la salut humana o els drets laborals, duent a terme un maltractament sistemàtic contra els animals. Entre 2007 i 2020, el sacrifici de bestiar porcí a l'Estat espanyol es va disparar més d'un 36% (la major pujada de tota la UE), mentre que la població va augmentar un 4%. Però no és només això: malgrat produir-se aliments i carn com mai en un altre moment de la història, la “inseguretat alimentària”(*) se situa en el 13,5%.
Les paraules del ministre Garzón no són més que l'expressió d'una opinió compartida per milions de persones, que dia rere dia som conscients de la deterioració de la qualitat en els aliments (especialment la carn) que consumim. Però per a acabar amb el problema que generen les macrogranges no n'hi ha prou amb bones paraules, ni tampoc per advocar per canviar els hàbits de consum individual i dir que cal conscienciar-se. Milions de famílies treballadores no tenen una dieta saludable i equilibrada no perquè no vulguin, sinó perquè les seves condicions de vida no li ho permeten i la falta recursos els hi ho impedeix.
És necessària una política diferent, una política que trenqui amb la lògica capitalista i que plantegi una producció alimentària planificada, basada en les necessitats de la societat, en l'equilibri amb la naturalesa, i no a inflar els comptes de beneficis dels grans capitalistes. Quelcom que, com l'experiència està demostrant, no s'aconseguirà de la mà d'un govern amb el PSOE, que se situa a la primera ocasió al costat de la reacció i justifica la campanya de calúmnies i mentides contra els seus propis socis de govern.
Existeixen condicions per a produir aliments saludables de manera sostenible amb el medi ambient i de forma respectuosa amb els animals. Però per a això és necessari procedir a la nacionalització de la terra i dels grans monopolis alimentaris, i poder planificar la producció d'acord amb criteris humans, medi ambientals i animals. És possible un altre món i una altra alimentació, però no sota el capitalisme!
--
Notes
[1] La precarietat laboral, factor clau per a entendre els rebrots en els escorxadors
[2] [3] Macrogranges, la carn en el centre del debat
[4] El debat sobre la ramaderia intensiva i les macrogranges en cinc dades
(*) No tenir accés regular a prou aliments innocus i nutritius per a un creixement i desenvolupament normals i per a portar una vida activa i saludable.
