Ja han passat dos anys des que es va conformar la coalició entre el PSOE i UP, un aniversari que ha coincidit amb un dels incompliments més flagrants de l'Acord de Govern: la no-derogació de la reforma laboral del PP del 2012¹. És temps, doncs, de fer balanç i reflexionar si la participació d'UP en un Govern capitalista ha suposat un benefici real per als treballadors i el jovent.

Arrossegarem el PSOE cap a l'esquerra

Unides Podem, i especialment Pablo Iglesias, van defensar amb extrema vehemència la seva entrada al Consell de Ministres com l'única manera de canviar la realitat de la gent i arrossegar el PSOE cap a l'esquerra, però els fets s'han desenvolupat de manera molt diferent.

Quan s'analitza la gestió d'aquests dos anys i es deixa de banda la propaganda buida, qui s'ha acostat obertament als plantejaments i les polítiques del PSOE és UP, i no al revés:

1. La llei mordassa no ha estat derogada. La seva futura reforma, mínima, ha estat denunciada per organitzacions com Amnistia Internacional, perquè continua mantenint violacions greus dels drets fonamentals d'expressió, manifestació i organització. L'explosió de mobilitzacions juvenils contra l'empresonament de Pablo Hassel, la prohibició de les manifestacions del 8M, o la brutal repressió de les lluites obreres a Cadis donen una mesura dels nuls avenços en aquest terreny.

2. Unides Podem ha entrat de ple al mercadeig d'acords podrits amb la dreta que han portat els seus parlamentaris a votar dos ultradretans per al Tribunal Constitucional.

3. El PSOE ha pres el seu escó a Alberto Rodríguez després d'una sentència infame del Tribunal Suprem, i els dirigents d'UP, per no tensar la coalició de Govern, no han mogut ni un dit per defensar-lo.

4. UP ha donat l'esquena a la llei promoguda per la PAH i el sindicat de llogateres i llogaters, i s'ha conformat amb el frau que ha cuinat el PSOE en una nova futura llei d'habitatge que protegeix els grans especuladors i fons voltors. Només el 2021 es van executar més de 21.000 desnonaments, com ha denunciat la PAH.

5. La reforma de les pensions ha estat una nova contrareforma, que ha posat en peu de guerra la Marea Pensionista.

6. L'Ingrés Mínim Vital és un fiasco impossible d'amagar. No ha arribat ni al 12% de les 800.000 famílies que, en teoria, se n'haurien d'haver beneficiat.

7. La sanitat pública ha estat arrasada en aquests dos anys de pandèmia. La situació de l'atenció primària és de col·lapse a totes les comunitats autònomes, i la política de retallades s'ha accentuat. És un escàndol que s'argumenti que és un problema de les autonomies. Si el Govern central pot aprovar lleis per rescatar l'IBEX-35 i la banca, també ho pot fer per imposar plans dràstics d'inversió sanitària i contractar desenes de milers de professionals. La renúncia a nacionalitzar la sanitat privada, unida a la destrucció de la pública, ha convertit la nostra salut en un negoci fabulós per a les farmacèutiques i els grans monopolis privats.

8. L'educació pública pateix la mateixa degradació. En aquests dos anys, l'embat de les retallades no ha parat, i les noves lleis educatives han blindat les subvencions a la concertada que creixen any rere any. L'Executiu podria legislar en defensa d’una educació pública, de qualitat i gratuïta, però això implica enfrontar-se amb l’Església Catòlica i el poderós lobby de l'ensenyament privat.

9. El Govern de coalició va injectar el març del 2020 més de 100.000 milions a l'IBEX-35 i la banca. La política dels ERTE va garantir el pagament dels salaris per part de l'Estat, però s'han tancat empreses emblemàtiques (Nissan, Alcoa, Airbus…) i la reconversió bancària ha suprimit més de 20.000 llocs de treball en aquests dos anys. La incapacitat per frenar l'escalada dels preus de la llum i el gas clama al cel, i els fons europeus, que es presenten com a mesura estrella, regaran de milions els bancs i les grans empreses.

10. Els compromisos amb les potències imperialistes occidentals s'han mantingut inalterables, igual que els acords amb la dictadura marroquina traïnt la causa saharaui, o el suport a la legislació racista i xenòfoba de la UE contra els nostres germans i germanes immigrants.

La llista podria ser molt més extensa, com la renúncia a reconèixer el dret a decidir de Catalunya, Euskal Herria i Galiza, o la fugida concertada del rei emèrit per blanquejar Felip VI i una monarquia podrida fins a la medul·la.

Els dirigents d'UP han intentat justificar allò injustificable apel·lant a dues idees: s'han vist obligats a sostenir la “governabilitat” i “l'estabilitat institucional” per evitar l'arribada al poder de la ultradreta i, per altra banda, són “víctimes” d'una correlació de forces desfavorable que no els permet anar més enllà. Aquest argumentari ha estat repetit fins la sacietat en xarxes socials i entre els activistes d'esquerra, però no se sosté ni a la teoria ni a la pràctica.

La correlació de forces i el que realment fa el joc a la dreta

En primer lloc, si Pablo Iglesias va exercir de vicepresident del Govern fins al mes d'abril, és precisament perquè la correlació de forces era clarament favorable. Tot i que Pedro Sánchez va repetir unes eleccions el novembre del 2019 buscant un acord desesperat amb Ciutadans, el resultat els va ser advers tant a ells com al PP. Cal tornar a recordar que Casado va obtenir un dels pitjors registres de la història del Partit Popular, i Albert Rivera va dimitir després de recollir un fracàs monumental.

Aquesta correlació de forces electoral, tot i el descens d'UP (el 2015 Podem i Esquerra Unida van superar els sis milions de vots) i de l'avenç de Vox, era el reflex indirecte de l'enorme rebel·lió social que havia sacsejat l'Estat espanyol. Les vagues generals, el moviment 15M, les marees en defensa de la sanitat i l'educació públiques, la formació de Podem i la ruptura del bipartidisme, les mobilitzacions feministes i pensionistes, la lluita del poble català per la república… van marcar l'auge de la lluita de classes durant anys. És d'una deshonestedat intel·lectual enorme que els mateixos que han estat catapultats pel moviment de masses intentin encobrir els errors i les concessions parlant d'una “correlació de forces desfavorable”.

Els elogis encesos de la patronal, la FAES i la dreta mediàtica a la reforma laboral haurien d'obrir els ulls als dirigents d'UP. Acords com aquest i la renúncia a confrontar amb els enemics dels treballadors i buscar-hi el consens, és el que realment dóna ales a la reacció, desarma ideològicament l'esquerra i desmoralitza amplis sectors de la classe obrera.

Urdir aquesta coartada teòrica, i combinar-la amb discursos triomfalistes que ens parlen del final de l'austeritat, d'un “escut social” que no deixa ningú enrere, o de la creació més gran d'ocupació de tota la història tot i que el 88% dels contractes continuen sent temporals; és el que asfalta el camí a la demagògia de l'extrema dreta.

Les dades objectives desmenteixen aquesta propaganda desmesurada. Segons un estudi recent², aquests dos anys un milió de persones han caigut en la pobresa extrema, que ha passat del 4,7% al 7% de la població; la pobresa relativa ha crescut des del 20,7% al 22,9%, i un milió i mig de famílies depenen de les cues de la fam. Alhora, el 10% més ric concentra el 57,6% de tot el patrimoni, i l'1% d'aquesta minoria el 25%! Les grans empreses de l'IBEX-35, després d'incrementar els seus beneficis el 2021 un 10,8%, acabaran el 2021 superant els 50.000 milions d'euros en guanys, un nou record històric.

El PSOE no ha dubtat a incomplir cada punt de l'Acord de Govern i posa en evidència la seva deslleialtat sempre que pot, ara sumant-se a la campanya de la dreta contra Alberto Garzón per la seva crítica a les macrogranges, i fa uns mesos robant l'escó a Alberto Rodríguez. Però està deixant en mans d'UP vendre la gestió governamental com un exemple de polítiques d'esquerres, i el que estan venent és fonamentalment fum.

Una recent enquesta publicada per El País sobre intenció de vot³ incideix en tot això que diem. D'una banda, l'avenç del bloc de la dreta i especialment de Vox —que supera els 60 diputats i arriba fins al 18%— els podria donar la majoria absoluta. Però el més significatiu és la percepció del Govern PSOE-UP: “...més del 70% dels votants de la coalició creu que la seva gestió beneficia les grans empreses i les classes més adinerades i que les seves polítiques socials podrien haver estat més decidides…” ⁴.

Cal construir una esquerra combativa!

La història ha demostrat una vegada i una altra que els canvis socials profunds no neixen de simples ardides parlamentàries, sinó de la defensa d'una política transformadora, de la lluita i la mobilització als carrers. No ens hem de remuntar a la Revolució d'Octubre del 1917 per entendre el que diem. La batalla sense descans que milions de treballadors i treballadores van lliurar contra la dictadura franquista, quan encara no existia un parlament ni es podia votar, n'és un bon exemple.

Com explica l'advocat laboralista i exdiputat de la CUP Vidal Aragonés⁵, “la cota més alta de drets laborals individuals que mai hem aconseguit” es va plasmar a la Llei de Relacions Laborals de l'abril de 1976, després d'onades de vagues obreres molt dures i massives, quan CCOO i el PCE, com altres sindicats i organitzacions d'esquerra, seguien il·legalitzats, però tenien la capacitat de mobilitzar milions. Pujades salarials de dos dígits, el mateix dret de vaga regulat mitjançant una llei predemocràtica del març del 1977, o la construcció de barris sencers producte de la mobilització veïnal, desmenteixen el “cretinisme parlamentari” malaltís del que fan gala els dirigents d'UP.

També en aquell moment, quan una mobilització revolucionària de tal magnitud obligava les raneres del franquisme a legislar contra el seu propi règim, els dirigents del PCE i del PSOE van apel·lar a una suposada correlació de forces desfavorable per arribar a acords amb els prohoms de la dictadura. El règim del 78 va ser el resultat d'aquest pacte, i encara que va legalitzar drets que van ser conquerits prèviament amb la lluita de masses, va servir per impedir l'enderrocament del capitalisme i que, en lloc de la transformació socialista de la societat, la burgesia pogués recompondre les seves malmeses forces i prendre la iniciativa.

Pablo Iglesias es lamenta d'una correlació de forces desfavorable per estar en minoria al Consell de Ministres i comptar només amb 35 escons. Però aquest mateix argument va ser utilitzat per Pablo Iglesias per justificar la traïció de Tsipras i Syriza a Grècia, que sí que comptava amb una majoria al Parlament i sobretot al carrer, però que acabà plegant-se, malgrat el rotund Oxi (No) del poble al referèndum del juliol del 2015, als dictats de la UE i del gran capital. Aquesta política va obrir la porta perquè la dreta grega tornés al poder.

La participació governamental d'UP s'ha convertit en un fiasco, tal com ja vam plantejar que passaria. Han volgut formar part d'un Govern capitalista, i la seva principal tasca està sent garantir la pau social i camuflar les polítiques d'austeritat, contrareformes i atacs als drets democràtics contra les quals ens hem mobilitzat una vegada i una altra tots aquests anys. Aquestes paraules poden ser dures, però són la veritat.

Si la direcció d'UP fos coherent sortiria d'aquest Govern i passaria a una oposició contundent d'esquerres. Així contribuirien a construir una correlació de forces favorables impulsant la lluita, l'organització i la consciència de la classe treballadora i el jovent.

Vivim una crisi històrica del capitalisme. L'ascens de l'extrema dreta i el neofeixisme és una altra expressió de la barbàrie cap a la qual ens encaminem. Però, alhora, assistim a aixecaments de masses a tot el món contra aquest sistema. Els revolucionaris ni ens lamentem, ni ens retirem a exercir la crítica retòrica des de les tribunes periodístiques. Intentem entendre la realitat des d'un punt de vista de classe i preparar les forces per canviar-la radicalment.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària! Uneix-te als comunistes revolucionaris!

Notes:

1. L'apartat 1.3 de l'Acord assenyalava literalment: "Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral del 2012". Veure el text íntegre a: Acuerdo de coalición PSOE-Unidas Podemos

2. El 10% más rico de España concentra casi el 60% de toda la riqueza. La pobreza y la desigualdad se consolidan en el segundo año de la pandemia. El beneficio del Ibex camina en 2021 hacia el récord histórico.

3. El PSOE resiste ante el avance de la derecha empujada por Vox. Un 15% de los votantes populares pueden pasarse a la extrema derecha.
4. La encuesta de EL PAÍS.
5. Aragonés, V. "El origen de los derechos laborales. Ni relaciones laborales franquistas ni treinta años de concertación social, sino lucha de clases y movilización social." Publicat a la revista Mientras Tanto, format digital. Veure text íntegre a aquí.