Expropiar les grans forquilles, prohibir els desnonaments i crear un parc d'habitatge públic suficient!

Des de l'esclat de la bombolla immobiliària i financera en 2008 i fins al 2016, cada any han estat desnonades dels seus habitatges entre 50.000 i 70.000 famílies. El 2020, ja amb Pedro Sánchez a La Moncloa, el nombre de desnonaments, tot i la pandèmia i la suposada "moratòria" aprovada pel Govern central, va sobrepassar els 25.000.

En el segon trimestre de 2021 el nombre de desnonaments sobre habitatges habituals es va disparar un 253,2% en relació amb el mateix període de 2020, arribant a la xifra més alta dels últims quatre anys, segons l'estadística d'execucions hipotecàries publicada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

És impossible conèixer el nombre exacte de persones afectades, ni quantes d'elles són menors o persones grans. Per a les estadístiques de l'INE les dades sobre el sofriment humà són irrellevants. Tampoc podem saber quantes d'aquestes persones han estat empeses al suïcidi; les notícies sobre gent desesperada que ha posat fi a la seva vida quan anaven a ser desnonades ens alerten de la magnitud del problema.

Davant d’aquesta dramàtica emergència social s'anunciava a bombo i platerets l'Acord sobre Habitatge aconseguit pel PSOE i Unides Podem. Malauradament, no hi ha cap motiu per a l'optimisme.

Foto1
L’Acord sobre Habitatge aconseguit pel PSOE i Unides Podem ha estat anunciat a bombo i platerets. Malauradament, no hi ha cap motiu per a l'optimisme.

Per què diem que aquest acord és un frau?

Des d'Esquerra Revolucionària donaríem el nostre suport a qualsevol mesura que de veritat suposés un avanç, per petit que fos, en la conquesta del dret a l'habitatge. Però en aquest acord no hi ha res que es pugui salvar. És un complet frau, que donarà ales a la demagògia de la dreta i la ultradreta, com ja les està donant la passivitat governamental davant l'escandalosa pujada del preu de la llum.

En primer lloc, l'única mesura que podria tenir algun efecte positiu, els límits al lloguer, té tants límits i condicionants que és paper mullat ja abans de néixer.

Per començar, l'aplicació dels topalls no començarà –en el millor dels casos– fins l'estiu de 2024. En l'acord s'estableix una moratòria de 18 mesos perquè aquesta mesura entri en vigor, una vegada que s'hagi aprovat la nova Llei d'Habitatge, que s'espera que finalitzi la seva tramitació a finals de 2022.

Per si això fos poc, els límits al lloguer només s'aplicaran a habitatges propietat d'entitats jurídiques que posseeixin més de 10 habitatges de lloguer, i a més només en zones declarades oficialment com a "zona de mercat de lloguer tensionat" i només si els lloguers superessin un "índex de referència del preu del lloguer" el càlcul del qual no s'especifica.

I quants dels tres milions i mig d'habitatges de lloguer que hi ha a tot l'Estat espanyol es veurien potencialment afectats per aquests límits? Doncs segons ha explicat la ministra responsable d'Habitatge, Raquel Sánchez, uns 150.000, és a dir, només el 4,3%.

Fins i tot aquesta ridícula xifra podria ser molt menor si la declaració de "zona tensionada" és boicotejada pels governs d'algunes comunitats autònomes, que són els únics als quals es concedeix competència per fer aquesta declaració. El PP ja ha anunciat la seva voluntat de boicot, de manera que el nombre final d'habitatges amb topall de lloguer podria reduir-se a molt menys de la meitat.

Però, fins i tot si tots els obstacles administratius que estableix l'acord es complissin i en alguna ciutat es declarés una "zona tensionada", què impedeix a les empreses propietàries vendre els pisos que avui tenen de lloguer abans que els límits entrin en vigor?

És més, gràcies als generosíssims terminis que estableixen, aquestes empreses podrien beneficiar-se dels ajuts públics a fons perdut per a la rehabilitació d'habitatges previstos en el Pla Europeu de Recuperació Econòmica, vendre habitatges rehabilitats a costa de diners de tots i embutxacar-se uns saborosos beneficis. El conegut fons BlackRock, que va invertir massivament en habitatge en els últims anys, fa mesos que està venent pisos que abans tenia en lloguer per aprofitar-se les pujades del preu de l'habitatge. En fi, catifa vermella per a l'especulació.

Foto1
Dels habitatges en lloguer que hi ha a tot l'Estat espanyol només es veurien afectats pels límits al preu el 4,3% d'aquests, segons ha explicat la ministra responsable d'Habitatge, Raquel Sánchez.

Bonificacions fiscals i ajudes al lloguer per a joves: més beneficis per als propietaris

Les complicacions que l'acord preveu per aplicar límits al lloguer es converteixen en facilitats quan es tracta d'establir bonificacions fiscals per als propietaris, que podrien arribar fins a un 90%. Aquestes bonificacions no són una cosa nova. Existeixen des de fa diversos anys, i el seu únic resultat ha estat engreixar les butxaques dels propietaris, sense que hagin tingut cap efecte positiu en la rebaixa dels lloguers.

Tampoc són noves les ajudes directes als joves. Aquest acord estableix un ajut de 250 euros mensuals durant un termini màxim de dos anys per a joves d'entre 18 i 35 anys que compleixin una sèrie de requisits. Quants joves podran rebre aquesta ajuda? La ministra Raquel Sánchez ja ens ha donat la resposta: entre 40.000 i 50.000 dels 600.000 joves menors de 35 anys que viuen avui de lloguer, és a dir, una mica més del 8%.

Però el problema més greu no és que siguin pocs o molts els joves que rebran aquesta ajuda. El problema és que, com es va demostrar amb el "xec-habitatge" de 210 euros aprovat el 2005 pel Govern de Rodríguez Zapatero i que va ser percebut per prop de 300.000 joves, l'ajuda va provocar una alça immediata dels lloguers, de manera que, de nou, van ser els propietaris els que realment es van beneficiar d'ella.

Què passa amb els habitatges buits? I amb la reducció de privilegis fiscals als propietaris? I amb la congelació de lloguers de propietaris particulars?

Tampoc aquestes mesures serviran de molt, per més que la màquina de propaganda governamental les magnifiqui.

L'establiment de recàrrecs en l'IBI dels habitatges buits serà competència dels Ajuntaments, i els alcaldes del PP ja han anunciat que no l'aplicaran. Però fins i tot si la mobilització i la pressió social obliguessin als ajuntaments del PP a establir aquests recàrrecs, les condicions previstes en l'acord limiten moltíssim el nombre d'habitatges que patirien aquests recàrrecs.

Per començar, la definició "d’habitatge buit" no és la mateixa que la utilitzada per qualsevol ésser humà. Pendents que es defineixi amb exactitud, tot indica que no es consideren "buides" les segones i terceres residències, tampoc els habitatges que estiguin pendents d'obres de rehabilitació o reforma, ni les que estan oferides en el mercat de la compravenda o el lloguer . Vaja, que en un parell d'anys serà un miracle trobar a l'Estat espanyol un habitatge que no hagi aconseguit esquivar, amb algun subterfugi, la declaració oficial de "buit".

Pel que fa a la reducció de privilegis fiscals cal dir que es preveu suprimir la bonificació de fins al 85% de l'Impost de Societats per a empreses immobiliàries introduïda pel PP el 2014. Ara bé, aquesta supressió només afectarà a empreses que tinguin arrendats més de vuit habitatges, i que aquests habitatges portin llogats més de tres anys segons els règims tributaris especials recollits per l'Agència Tributària, i que, a més, almenys el 55% de les rendes o del valor dels actius d'aquestes empreses provingui del lloguer residencial .

Si per quan entri en vigor la nova Llei d'Habitatge queda alguna empresa en aquestes condicions, serà perquè el seu propietari així ho ha volgut, no perquè no hagi disposat de temps més que suficient per a procedir a realitzar els canvis necessaris per esquivar aquesta norma.

Finalment, per als grans propietaris que són persones físiques, i que són els amos del 15% del parc total d'habitatges, no s'estableix cap límit. L'única cosa que es preveu és que s'establirà una congelació de rendes a habitatges de grans propietaris particulars que estiguin en "àrees tensionades". Però aquesta congelació de rendes només afectaria als inquilins amb contracte viu en el moment d'entrada en vigor de la Llei d'Habitatge. En els anys que falten perquè això passi, aquests grans propietaris particulars tindran tot el temps del món per fer els seus plans i, per exemple, convertir els seus habitatges en residències de vacances (com ja està passant al Lisboa) o pujar els lloguers dels nous contractes, incloent ja el previsible cost d'una hipotètica futura congelació de rendes.

Ja n'hi ha prou de propaganda buida! Necessitem mesures efectives

Com ja ens tenen acostumats, el Govern central, i de forma especial els ministres i càrrecs d’Unides Podem, exageren de forma grotesca l'abast real de les seves mesures. Ho vam veure amb la suposada "prohibició dels acomiadaments durant la pandèmia", amb l'esmentada moratòria dels desnonaments, amb el IMV, amb la miserable pujada de 15 euros al SMI, etc. Campanes al vol sense proporció alguna amb el contingut real de les mesures aprovades.

Amb l'acord d'habitatge, Unides Podem juga de forma frívola amb les esperances i el patiment de centenars de milers de persones. Cap de les mesures que proposa serveix per alleujar la situació provocada per especulació immobiliària, i el seu únic efecte, com ja s'ha demostrat en el passat, serà el d'incrementar les rendes parasitàries dels propietaris a costa de diners públics.

Ione Belarra, ministra de Drets Socials i flamant successora de Pablo Iglesias al capdavant de Podem, ha assegurat que aquest acord és una "fita històrica" ​​i un "canvi de model de com entenem l'habitatge a Espanya". Simplement és fals. Es manté la via lliure a tots aquells que, ja siguin grans fons d'inversió o propietaris particulars, volen que l'habitatge continuï sent matèria d'especulació financera.

Foto1
Ione Belarra ha assegurat que aquest acord és una 'fita històrica'. Però una fita històrica seria que el Govern central garantís el dret real a un habitatge digne.

El que hauria estat una fita històrica és que el Govern espanyol hagués pres les mesures necessàries per fer real i efectiu el dret de tots i totes a un habitatge digne.

En primer lloc, prohibint per llei els desnonaments de qui no té una altra alternativa d'habitatge. En segon lloc, establint un límit màxim als lloguers i rebaixant per llei els lloguers absurds que avui s'estan exigint en moltes zones de l'Estat. I, en tercer lloc, constituint un parc públic d'habitatge de lloguer que cobreixi completament les necessitats socials d'habitatge i acabi definitivament amb l'especulació.

Un parc públic d'habitatge, amb lloguers assequibles i proporcionals al salari dels inquilins, és l'única solució real al problema de l'habitatge. I no caldria esperar que nous habitatges es construeixin. Els habitatges buits en mans de bancs i especuladors haurien de ser expropiats i incorporats de forma immediata a aquest parc, i sense indemnització. O és que potser no hem pagat ja, i diverses vegades, el valor d'aquests habitatges amb el rescat bancari i el dèficit brutal de la Sareb?

Però res d'això es contempla, ja que afectaria directament als sacrosants interessos de la banca, les immobiliàries i els fons voltor i aquest Govern fa temps que ha decidit no enfrontar-s'hi.

En conclusió, el dret a un habitatge digne per a totes i tots és radicalment incompatible amb el funcionament d'un mercat on l'habitatge és tractat com un actiu financer més. L'experiència demostra que el tipus de mesures pal·liatives que preveu aquest acord subscrit pel PSOE i Unides Podem no només no solucionen els problemes reals de l'accés a un habitatge digne, sinó que acaben beneficiant als propietaris immobiliaris.

Res podem esperar de l’aplicació d'aquest acord. Només una mobilització massiva als carrers, que imposi per la via dels fets el dret efectiu a un habitatge digne, podrà posar fi al malson que enfosqueix avui la vida de centenars de milers de persones.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01