Mòmies de l'esquerra en defensa del Règim del 78
En els últims anys, arran del cada vegada major qüestionament de règim del 78 i de les seves institucions, han sortit reiteradament a la palestra algunes de les mòmies més il·lustres d'aquesta vella “esquerra” que va apuntalar els acords de la Transició amb els hereus directes de la dictadura franquista.
Un dels seus representants més il·lustres és Felipe González, president del Govern durant 14 anys, entre 1982 i 1996, artífex d'una reconversió industrial salvatge que va fer caure en misèria comunitats senceres, "protector" dels organitzadors del terrorisme d'Estat dels GAL, multimilionari, contractista i conseller de les grans empreses de l'Ibex 35.
Fa uns dies Felipe González visitava El Hormiguero per a parlar sobre el seu període de Govern entre 1982 i 1996, les seves relacions amb Pedro Sánchez i la seva visió de la política actual. Per descomptat, va defensar aferrissadament els seus pactes amb els hereus de la dictadura que van donar lloc al Règim del 78 i la seva gestió de Govern durant 14 anys. I en un moment donat, en un nou exercici d'aquest cinisme a què ens té acostumats, va assenyalar que “la política estava terriblement mal pagada”.
El “socialista” que es va fer Conseller Delegat després dels serveis prestats
No ha de ser el seu cas. Quan va deixar el poder, Felipe González ja havia fet fortuna. Una fortuna que va continuar creixent durant els anys posteriors saltant de Consell d'Administració en Consell d'Administració. Actualment viu en una casa del Barri de Salamanca, propietat del seu cunyat, l'empresari Pedro Trapote i valorada en 3,5 milions d'euros. A més posseeix una casa de 500 metres a Somosaguas, una finca de 49 hectàrees a Navalmoral de la Mata (Càceres), una luxosa casa a Sotogrande (Cadis) i una mansió a Tànger valorada en 2,5 milions d'euros.
Com aquest humil advocat laboralista ha aconseguit tot aquest ingent patrimoni? El Felipe González que durant la Transició parlava de la “honestedat en l'exercici de la gestió pública” i aquest PSOE que presumia de “100 anys d'honradesa”, aviat es van posar al servei dels mateixos que durant 40 anys de dictadura van incrementar les seves fortunes a l'ombra de Franco.
Un dels seus màxims assoliments al servei d'aquests grans capitals, que posteriorment li van pagar com a consultor i contractista, va ser una reconversió industrial que va acabar amb més de 2.700.000 llocs de treball, amb comarques senceres empobrides, i posteriorment, les grans privatitzacions d'empreses públiques, més de 70! (SEAT, Endesa, Repsol, Telefònica, etc.) [1]
També va ser-hi el saqueig directe de les finances públiques, com en el famós cas Filesa o en el dels fons reservats del Ministeri de l'Interior, suposadament utilitzats per a la lluita antiterrorista i que van finançar els GAL. En els enregistraments de l'excomissari Villarejo, aquest va confessar que quan Felipe González encara era president li va manar comprar una casa amb aquests fons reservats. Òbviament, ningú ha plantejat investigar aquestes afirmacions.
Aquests lleials serveis als poders fàctics, a l’Ibex35, a un aparell de l'Estat podrit heretat de la dictadura, van ser àmpliament recompensats amb la seva presència en diversos Consells d'Administració de grans empreses. El més important el de Gas Natural, que el seu Govern va privatitzar, i on va arribar a percebre 125.000 euros anuals entre 2011 i 2015, assessorant en la privatització de l'electricitat a diversos països de l’Amèrica Llatina. O a Boluda Corporación Marítima, segona empresa més important a nivell mundial del sector del remolc. També va ocupar càrrecs de direcció en el Grupo Prisa, propietària del periòdic El País i dirigida pel seu gran amic Polanco, i que tan bons serveis de propaganda va prestar al seu govern durant 14 anys, demostrant el paper de la suposada “premsa lliure” en una “democràcia avançada”.
En 2015, després d'emergir el 15M denunciant les anomenades “portes giratòries” entre polítics i grans multinacionals, va assenyalar, justificant-se, que "els consells d'administració són molt més transparents que els treballs d'assessoria". Dit això, va decidir fer el salt a l’“assessoria”, i en 2013 va fundar una empresa anomenada Tagua Capital per a “serveis de gestió, consultoria”. També posseeix altres empreses juntament amb els seus fills, Ialcon Consultoría, dedicada a la “gestió” de finques rústiques, i Oyauri Investment. Aquesta última es va arribar a revaloritzar en un 82.000%, després de negociar-ne Felipe González l'entrada d’Indra, una altra empresa pública privatitzada pel seu Govern, amb una inversió d’1,5 milions d'euros. Un negoci que només va reportar pèrdues a Indra i espectaculars beneficis a Felipe González i la seva família. Només en 2014, en plena crisi econòmica, la seva activitat de consultoria li reportà 2,1 milions d'euros [2]. A part, cobra 80.000 euros l'any de manera vitalícia com a expresident del govern i ha arribat a rebre fins a 80.000 euros per conferència.
Amic de dictadors, exministres franquistes o terroristes d'Estat
Els seus contactes com a President li han permès realitzar importants negocis amb grans empresaris com Carlos Slim, amb dictadors com Muhàmmad VI, o amb expolítics corruptes com l'expresident de Veneçuela Carlos Andrés Pérez, responsable de la mort de 3.000 veneçolans durant el “caracazo” en 1989, o el gran empresari veneçolà Gustavo Cisneros, que es va beneficiar de l'expropiació de Rumasa. Normal que quan Hugo Chávez va arribar al poder, Felipe González es convertís en el gran “croat” contra la revolució bolivariana, secundant sense fissures l'intent de cop d'Estat de l'any 2002. Calia protegir els negocis i fortunes dels seus amics!
Enfront del creixent qüestionament de la Transició i de la impunitat dels crims de la dictadura franquista, Felipe González sempre ho ha tingut clar: garantir la impunitat dels seus responsables i executors!
Així va ser quan la jutgessa argentina María Servini va cridar a declarar l'exMinistre franquista de l'interior Rodolfo Martín Villa, responsable de la matança de Vitòria de 1976 que va suposar desenes de ferits i l'assassinat de 5 obrers. Felipe González va defensar-lo fermament, va signar un manifest a favor seu i va dir que la seva “actitud havia estat impecable” en la Transició al capdavant del Ministeri de l'Interior. Quan el Rei Joan Carles va fugir del país, implicat en greus casos de corrupció des de fa dècades, González va defensar-lo sense fissures, assenyalant que havia realitzat “un fantàstic servei a Espanya”. I quan la Monarquia era qüestionada, assenyalava que “canviar la Monarquia per una republiqueta destruirà Espanya”. Vaja, que en qualsevol moment demana la seva afiliació a Vox.
Aquest individu cínic, corrupte, mancat de qualsevol mena d'escrúpol, té la barra d'intentar donar-nos lliçons de democràcia, quan el seu govern va organitzar i finançar una trama de terrorisme d'Estat, els GAL, que es va cobrar la vida de 27 militants d’ETA o de l'esquerra Abertzale. Uns GAL que van arribar a segrestar un ciutadà francès de casa seva, i que van enterrar en calç viva a Lassa i Zabala en col·laboració amb la Guàrdia Civil.
Ara, davant el debat dels indults als presos polítics del procés, va declarar que no s'han de donar en les “actuals condicions”, assenyalant que aquesta figura jurídica no hauria d'existir. Però si no existís molts dels seus amics i més pròxims col·laboradors s'haurien podrit durant anys en la presó, com Barrionuevo i Vera, la cúpula del seu Ministeri de l'Interior. Per a ells no només defensà els indults, sinó que va arribar a assenyalar que era necessari concedir-los l'indult total, criticant Aznar per concedir-los únicament l'indult parcial.
Com a bon defensor de la unitat d'Espanya i del més ranci espanyolisme ha estat un crític furibund amb la lluita del poble català per la seva autodeterminació. Sobre l’1-O va arribar a dir que era “més preocupant” que el 23-F. Va defensar aferrissadament l'aplicació de l'article 155, i fins i tot va recriminar Rajoy que no l'hagués aplicat abans.
La crisi del Règim del 78, que tants beneficis li ha reportat, l’ha fet tornar permanent a l'escena política, òbviament per a assenyalar que se sent “orgullós” de pertànyer a aquest Règim i per a posicionar-se amb l'extrema dreta i la reacció. Però no és orgull el que sent, sinó etern agraïment, permanent homenatge. És normal. Ha fet abundants beneficis i s'ha fet d’or a costa de defensar a aquest règim corrupte i les seves polítiques criminals.
--
[1] Privatitzacions de 1984 a 1996
[2] Felipe González SA, més de dos milions d'euros d'ingressos a l'any en intermediacions
