La tribuna del Congrés dels diputats ha tornat a ser escenari de la gran polarització política i social que travessa l'Estat espanyol. El fracàs estrepitós de la moció de censura de Vox, el seu aïllament i l'intent del PP i Cs de desmarcar-se del seu discurs, no són més que un reflex de les enormes limitacions que té l'extrema dreta de moment per ampliar la seva base. La seva demagògia populista i franquista ha quedat al descobert, i les seves pretensions de penetrar entre la classe treballadora, en un període de greu crisi sanitària, social i econòmica, s'han estavellat contra una memòria històrica que segueix molt viva en la consciència de les masses. El rebuig als hereus de la dictadura entre els treballadors i el jovent no pot ser més rotund.
Vox i PP, la mateixa merd...
Abascal no ha defraudat als seus seguidors. Les gairebé tres hores d'intervenció del líder de Vox van ser una cascada de desqualificacions feixistes, amalgames delirants i odi de classe. Res va quedar al tinter. La seva vena racista i masclista, el seu espanyolisme més ranci, la seva ignorància acreditada, les seves burdes imitacions de les ximpleries d'altres titelles (és el “virus xinés”), els memes cunyadistes de Foro Coches (els" bilduetarres"), els tics homòfobs i la defensa el Rei... Tot això i molt més van omplir a borbolls les frases inconnexes d'un líder que no va passar de la patètica fatxenderia típica dels cayetanos de Núñez de Balboa.
Un cop deixat clar el caràcter ridícul de l'actuació d'Abascal, l'altra nota destacada de la moció va ser el discurs de Pablo Casado. Per a la majoria dels mitjans de comunicació capitalistes es va erigir com el gran triomfador del debat. "El líder del PP trenca amb Vox", "Fins aquí ha arribat la seva paciència", "Casado col·loca el PP al capdavant de l'oposició"... aquestes i altres expressions similars, algunes molt més altisonants, s'han escampat en editorials i columnes per a rentar la cara a un reaccionari consumat i a un partit corrupte que governa a Madrid, a Andalusia, a Múrcia i en centenars d'ajuntaments gràcies al suport de la ultradreta.
L'entusiasme per aquest gir tàctic del PP ha inflamat els cors de molts, que pensen en els bons resultats que això portarà a la política d'unitat nacional.
Davant de tant de soroll cal recapitular i fixar alguns fets objectius.
Primer. L'extrema dreta de Vox no és quelcom nou, sempre ha estat present com a part orgànica del Partit Popular. El seu sorgiment públic té a veure amb els canvis produïts en la lluita de classes des de 2011. La rebel·lió social iniciada amb el 15M, les vagues generals, les marxes de la dignitat, les marees socials i, sobretot, la irrupció de Podem juntament amb la crisi revolucionària a Catalunya i el moviment de masses de la dona treballadora... va posar tanta pressió, que un sector de la base social del PP va girar cap a posicions molt més extremes per donar una batalla aferrissada contra l'esquerra. En definitiva, l'avanç de Vox és una expressió del procés de polarització social i polític que també s'observa en altres països (EUA, Brasil, França, Alemanya, Itàlia...).
Segon. Vox va aprofitar el moment i va oferir una bandera de combat a la petita burgesia enfurismada i nostàlgica del franquisme, a aquests sectors endarrerits, explotadors i mesquins, adoradors de la pàtria i del Rei, defensors de la llei i l'ordre que s'han vist atussigats i amenaçats per la tremenda força de la mobilització als carrers. Però la seva empenta s'ha revelat molt més limitada del que molts auguraven. El seu intent de penetrar en els barris obrers va fracassar, com va quedar de manifest en els seus aldarulls de la fi del confinament, i la seva capacitat de mobilització queda encara molt lluny de la que va tenir el feixisme en els anys trenta.
Tercer. L'arrogància d'Abascal l'ha portat a cometre un error polític de calat al presentar la moció de censura: l'ha afeblit políticament. Ha estat un regal per a Sánchez i el govern central, fins al punt que la burgesia també ho ha aprofitat per forçar Pablo Casado a marcar una línia de diferenciació amb Vox. El capital financer i la CEOE no volen que la polarització continuï, necessiten pau social i estabilitat, i que l'estratègia d'unitat nacional funcioni per a evitar una nova explosió de la lluita de classes.
Quart. Aquesta és la raó de fons del cop de volant de Casado amb el seu discurs en el debat de la moció de censura. Tots estan molt satisfets, però les contradiccions dins del PP no s'han resolt. La irrupció de Vox va col·locar una gran pressió a les files de la dreta, i de moment no ha aconseguit eixamplar la seva base social. Això explica els moviments erràtics de la direcció del PP i les seves divisions internes, entre una ala que intenta girar cap a la "moderació" i els pactes d'Estat, seguint les instruccions del gran capital (Núñez Feijóo és un dels seus representants), i el sector que vol recuperar els vots que Vox els ha arrabassat, com és el cas de Madrid, per la qual cosa es veuen obligats a confrontar al màxim amb el PSOE. L'aparell dirigent, amb Casado al capdavant, ha intentat conciliar ambdues postures: un dia proposava la dimissió de la seva portaveu parlamentària, un altre era impossible distingir el seu discurs del d’Abascal.
Cinquè. Ara sembla que han fet un pas per diferenciar-se almenys en el terreny parlamentari i ocupar una posició menys agressiva. Però la situació és molt volàtil per treure'n conclusions definitives. El PP segueix necessitant a Vox per governar autonomies i ajuntaments, i l'escalada de la lluita de classes no els farà més moderats. Es tracta d'una qüestió tàctica fonamentalment.
Combatre l'extrema dreta amb la mobilització més contundent i un programa revolucionari
Els dirigents del PSOE i d'UP apel·len constantment a establir un cordó sanitari al voltant de Vox, i reivindiquen el bon funcionament de les institucions democràtiques. Però és precisament la crisi capitalista i el descrèdit de la democràcia burgesa la que fa avançar l'extrema dreta. El vergonyós capítol de la roda de premsa de Sánchez amb Ayuso, just un dia després de l'aixecament dels barris obrers contra el confinament classista, és un bon exemple de com en lloc de combatre la reacció i l'extrema dreta, se la tracta amb guant de seda per atreure-la cap a la unitat nacional.
Aquest enfocament, que mostra una completa incomprensió de les causes socials, econòmiques i polítiques que originen aquests moviments, no impedirà que l'extrema dreta es mantingui i fins i tot pugui avançar en el futur. La unitat nacional i la confiança en l'Estat per derrotar el feixisme és un complet error. També la insistència que fan els dirigents d'UP a diferenciar entre un Estat "brut" i un altre "net" és irreal. No hi ha dos estats. Hi ha un únic Estat capitalista, modelat pel desenvolupament de la lluita de classes dels últims cent anys, i que ara evoluciona a tot el món cap a l'autoritarisme i el bonapartisme en major o menor grau. En el cas de l'Estat espanyol és, a més, una herència directa de la dictadura franquista.
La polarització que Vox esperona s'ha mostrat molt perillosa per als interessos dels capitalistes perquè alimenta la indignació, la consciència de classe, fa reviure la memòria històrica i llança combustible a la mobilització social. Els representants de l'IBEX-35 i la CEOE no volen un enfrontament obert amb la classe treballadora i el jovent, no volen que es parli de rics i pobres, ni de dreta i esquerra, ni de classes socials. Volen pau social. D'això depèn en gran mesura que puguin aplicar els seus plans d'atacs sense que la situació se'ls en vagi de les mans.
El canvi de Pablo Casado no respon a una voluntat personal, sinó a les pressions del capital financer i la gran burgesia que ja porta temps marcant quin és el camí més segur per a preservar els seus interessos, i assenyalant-ho insistentment al partit blau.
Els populars no són els primers en haver fet aquest pas. Per increïble que sembli Inés Arrimadas es mofava d'Abascal, de la seva èpica, de la seva puresa patriota. Qui ho havia de dir, després de tot el que han compartit! La rebel·lió del poble de Catalunya els va unir com mai abans, va treure a la superfície aquest ADN franquista que les tres formacions comparteixen i també el seu odi de classe, el seu espanyolisme caspós, la seva repressió... I així va néixer el Trifachito, per a imposar les retallades, les privatitzacions, la destrucció de l'educació i la sanitat públiques.
Ara que Casado i Arrimadas tracten de marcar distàncies amb Vox, ho fan no només pressionats per l'oligarquia financera sinó també pel rebuig tan ampli que genera el partit d'Abascal. L'estratègia de competir per veure qui era més fatxa ha estat un fracàs tant per al PP com per Cs, i ha reforçat a Vox. Ara entenen que cal marcar distàncies sobretot formals i donar-se un bany de credibilitat "democràtica" si volen ser un relleu en el futur -quan el govern de coalició esgoti el seu marge-. "Però si som molt diferents!" diuen. Volen esborrar el que ha passat, que ho oblidem. Volen fer-nos creure que dues terceres parts del Trio de Colón són ara la "dreta responsable" amb la qual es pot parlar raonablement, pactar, unir forces. "Tots junts contra la pandèmia! Tots junts contra la crisi!"
La classe treballadora sent veritable aversió cap a Abascal i el seu partit. L'amenaça d'un govern de la dreta, d'un pacte formal o informal de PP, Cs i Vox ha mobilitzat el vot de l'esquerra més que cap altra consigna en les últimes cites electorals. L'amenaça era molt real i malgrat totes les limitacions del govern de coalició, hi ha un sentiment generalitzat d'alleujament per haver evitat aquest altre escenari. Tothom sap que la tragèdia que ha suposat la pandèmia hauria estat encara molt pitjor amb un govern de la dreta. La Comunitat de Madrid dirigida per Ayuso és una demostració pràctica d'això.
Sánchez s'ha recolzat en aquest sentiment real per reforçar la seva posició. Tot i no haver pres mesures per a revertir les retallades que han suposat la mort de desenes de milers de persones en aquesta pandèmia, tot i estar injectant desenes de milers de milions a l'IBEX i a la CEOE, d'estar cobrint amb diners públics els salaris dels ERTO perquè els empresaris no posin ni un sol euro, tot i no haver pres el control de la sanitat privada per a garantir la salut de la població o de no haver mogut ni un sol dit per garantir el dret a l'educació en condicions segures per a estudiants i docents... el soroll i la fúria de la dreta i l'extrema dreta l'ha beneficiat.
I aquest marge és el que Sánchez aprofita ara per seguir defensant, més confiat que mai, l'estratègia dictada per Botín, Garamendi i companyia: la de la unitat nacional i la col·laboració de classes.
Després d'haver iniciat el curs envoltat d'aquests personatges i emfatitzant la unitat amb els oligarques per vèncer el virus, ara celebra amb magnificència que Casado hagi escoltat per fi les seves crides a baixar el to. No hi ha grans motius de sorpresa respecte al PSOE. Però l'entusiasme compartit per Iglesias, que ha qualificat de "brillant" el discurs de Casado tot i que "arribava tard", sí que causa perplexitat. Per què celebra les paraules del líder del PP? És que és avui Casado menys reaccionari que fa uns mesos? Creu que poden comptar amb ell i el seu partit per a alguna cosa que beneficiï la classe treballadora?
Lamentablement les paraules d'Iglesias no generen més que confusió en el millor dels casos. No, Casado no és el nostre aliat, ni Arrimadas tampoc. Mai ho seran i no hi ha debat parlamentari ni moció de censura que pugui canviar això. No volen dir amb claredat el que són i el que defensen perquè la immensa majoria de la classe treballadora i el jovent ha mostrat un rebuig contundent a aquestes postures. Això és el que cal celebrar! Que som més i més forts! No els discursos de Casado!
Els companys i companyes d’Unides Podem s'equivoquen si pensen que la Constitució, la justícia o el parlament, ens protegiran de l'amenaça de l'extrema dreta. Aquestes lleis i institucions, subordinades als interessos de l'oligarquia econòmica, no imparteixen justícia social ni democràtica, només imposen els desitjos dels poderosos recolzant-se en un aparell de l'Estat ple de franquistes que mai van ser depurats després de la caiguda del dictador.
A la reacció i l'extrema dreta se'ls combat en primer lloc assenyalant i desemmascarant aquells que posen en pràctica el seu programa; en segon lloc defensant i aplicant polítiques veritablement d'esquerres, confrontant amb els grans poders fàctics, nacionalitzant la banca i les multinacionals i utilitzant els recursos econòmics, que generem la classe obrera, per a resoldre els problemes que no poden esperar més, el dret a un sostre, a la sanitat i l'educació pública, a la preservació de la nostra salut, a l'ocupació sense precarietat i amb salaris dignes, a extirpar la misèria i les cues de la fam.
La veritable força per combatre el feixisme resideix en la mobilització dels treballadors i el jovent amb aquest programa. Nosaltres podem escombrar els feixistes, som immensament més forts que ells, tenim la capacitat per a paralitzar la producció i ocupar els carrers per frustrar el seu avanç. Per això només podem confiar en les nostres forces i en la nostra consciència de classe, i no en "cordons sanitaris" que encoratgen pactes d'unitat nacional i reforcen el Règim del 78.
Vox i els feixistes són encara una força limitada, però encoratjada, i les resistències a què les seves idees penetrin són molt grans. Però això no vol dir que haguem de menysprear una amenaça que és real. La devastació social que portarà la crisi econòmica abonarà el terreny perquè sectors arruïnats i desesperats de les capes mitjanes i també de la classe treballadora caiguin en la seva demagògia. L'única forma de tallar-los el pas és defensar un programa socialista, demostrar en la pràctica que és possible i viable. Només una alternativa revolucionària pot defensar-nos de l'avanç de la reacció! Aquest és el camí que defensem des d'Esquerra Revolucionària!
