La reacció ha descarregat una nova andanada en la seva campanya de persecució implacable contra Pablo Iglesias. Ara l'atac ve des de l'aparell judicial en forma de petició d'imputació al Tribunal Suprem (TS). El moment escollit no pot ser més propici per al PP, Vox i, tot s'ha de dir, per al sector més dretà del PSOE encapçalat per Vara i Page, i també per elements més refinats i perillosos com Calviño, representant directa del gran capital en el Consell de Ministres.
Els objectius d'aquesta maniobra de la judicatura són rellevants. En primer lloc, s'afegeix més material combustible per dinamitar la coalició PSOE-UP, a punt per detonar en el moment precís. En segon lloc, l'aparell de l'Estat torna a ensenyar el seu puny a aquells que s'atreveixen a criticar, encara que sigui de manera retòrica, els pilars del règim del 78, ja sigui la monarquia o els propis magistrats. Per descomptat, el capot per a desviar l'atenció del fang de corrupció que esquitxa al PP per la investigació de la trama Kitchen i la confirmació del TS de la sentència de la Gürtel, és també evident.
Aquesta nova agressió prova l'extrema fragilitat de la llibertat d'expressió i el desvergonyiment repressiu amb què l'Estat es mou en aquesta època de màxima polarització. De fet, Pablo Iglesias s'ha limitat a una simple denúncia verbal dels tripijocs de l'emèrit que no ha dificultat gens ni mica el pla de fugida que l'Executiu -del qual ell en forma part- li ha organitzat. Fins i tot aquest any ha donat una nova mostra de respecte al règim, quan el 12 d'octubre va participar per primera vegada en la recepció de Felip VI amb motiu del "dia de la hispanitat" i de les forces armades.
Aleshores, per què aquest acarnissament? Perquè sota aquest decorat de pau social i crides constants a la sensatesa i la unitat des de l'esquerra parlamentària i els aparells sindicals, hi ha una enorme càrrega explosiva acumulada en les entranyes de la societat. La hipersensibilitat de la reacció té una base material. En conjuntures com l'actual, on la corrupció que infecta la Casa Reial conviu amb la propagació de la misèria i el col·lapse de la sanitat i l'educació públiques, algunes de les declaracions dels portaveus d'UP, tot i no tenir cap intenció mobilitzadora i de ser tamisades per una actuació parlamentària que no posa en risc la lògica de sistema, poden ajudar a que tota la ràbia acumulada esclati. La burgesia no oblida el caràcter espontani del 15M, ni que les marees verda i blanca es van posar en marxa sense el permís de CCOO i UGT, igual que les marxes de la dignitat, el gran moviment de les dones o dels pensionistes. També té molt present l'aixecament del poble de Catalunya, que va desbordar en nombroses ocasions la direcció del moviment independentista. En definitiva, són conscients de l'enorme volatilitat de la situació política.
Quan apreciem des d'aquesta perspectiva l'última maniobra judicial contra Pablo Iglesias, el seu caràcter dantesc es converteix en anecdòtic i la seva funció política adquireix el seu veritable valor.
De víctima a criminal
El simple relat cronològic dels fets revela l'absència de cap base per a aquesta causa. Al novembre de 2015 es produeix un fet aparentment fortuït: el robatori del telèfon de Dina Bousselham, estreta col·laboradora d’Iglesias. Quan al juliol de 2016 OKDiario -pasquí dirigit pel hooligang Eduardo Inda-, filtra part dels missatges del mòbil per continuar amb la seva campanya de calúmnies contra Pablo Iglesias, l'assumpte comença a fer pudor. Tot quadra quan al març de 2019, durant un registre a la casa de l'excomissari i xantatgista Villarejo, apareixen materials del dispositiu de Dina.
Pocs dies després, el jutge de l'Audiència Nacional (AN) García Castellón crida a testificar com a víctimes a Bouselham i Iglesias. Aquest últim dedueix que el robatori és un encàrrec a "una trama criminal que implica policies corruptes, mitjans de comunicació i grans empresaris".
La maquinària de l'Estat, integrada per destacats reaccionaris que ocupen llocs decisius en l'alt aparell administratiu, judicial, policial i militar -que roman intacte tot i haver estat construït durant quaranta anys de dictadura- està revoltada i irritada. No accepten els resultats electorals i no es poden reconciliar amb aquest Govern. Cada dia es pregunten; fins a on arribarem?, criticar el rei, els jutges, els policies i els empresaris?, negociar amb els independentistes mentre ens qüestionen a nosaltres, els puntals del sistema? Cal donar un nou cop de puny sobre la taula i demostrar qui mana aquí.
Així doncs, aquest mes de maig els alquimistes que ocupen els tribunals aconsegueixen transformar el plom en or. El jutge García Castellón retira la condició de víctima a Iglesias per iniciar una acusació criminal contra el mateix. L'operació és tan barroera que resulta insostenible, i l'AN decideix retornar a Iglesias la condició de víctima a mitjans de setembre. Però Castellón no es desanima, se sent segur pel suport dels seus coreligionaris en l'esfera política i empresarial, i el 7 d'octubre es dirigeix al TS per obrir una causa penal contra el vicepresident del Govern central per diversos delictes: danys informàtics, revelació de secrets i denúncia falsa, és a dir, pel suposat muntatge que Pablo Iglesias hauria realitzat de les "clavegueres de l'Estat" per beneficiar-se electoralment.
Això passa en un país en què el cap de l'Estat per gairebé quaranta anys fuig al Golf Pèrsic amb una fortuna de diversos milers de milions d'euros pastada a força de corrupció i lladronici. Tant se val! Els jutges estan per a una altra cosa. Per això el magistrat Castellón té el quall no només de rebutjar la sol•licitud de la defensa de Bouselham i el fiscal, sinó que a més menysprea el fet que el delicte de revelació exigeix una denúncia prèvia ¡que no existeix! Pel que fa als danys informàtics, l'acusació és refutada per la Secció d'Informàtica Forense de la Policia Científica. L'últim és que la fiscalia anticorrupció de l'AN s'ha pronunciat contra totes les peticions de Castellón.
Seria inconcebible que en una democràcia de la UE passés quelcom similar?
Els fets són clars, però no així les conclusions que es deriven d'ells. Per exemple, el portaveu al Parlament de Podem, Pablo Echenique, ràpidament va sortir a la palestra i va tuitejar: "No imputaran Iglesias, perquè el prestigi de la Justícia desapareixeria per sempre". El mateix Pablo Iglesias ha realitzat diferents declaracions en què insisteix patir "una vulneració dels seus drets sense parangó", alhora que confia que tot quedi en paper mullat ja que en aquest país "encara no han imputat a ningú per les seves idees" i "seria inconcebible que en una democràcia de la UE passés quelcom similar".
És absolutament comprensible tota la indignació d'Iglesias i els dirigents de Podem, indignació que compartim des d'Esquerra Revolucionària. Però cal assenyalar que la violació dels drets democràtics per part de l'Estat no comença amb aquesta imputació. Els líders de Podem no semblen percebre la naturalesa del problema que, al seu parer, es redueix a uns pocs individus i fets aïllats. Tan és així, que afirmar que "encara no han imputat a ningú per les seves idees" és ignorar completament la realitat. La persecució ideològica en els tribunals no comença amb aquest cas, ni tampoc acabarà amb ell.
Pocs dies abans d'obrir-se la causa contra el dirigent de Podem, el TS ratificava la inhabilitació d'un any i mig del President Quim Torra pel delicte de penjar una pancarta a favor de la llibertat dels presos polítics catalans. Un atropellament d’aquestes característiques, només va merèixer el qualificatiu de "mala notícia" per part d'Iglesias. Aquesta freda reacció reincidia en l'errònia posició de la cúpula d'UP, posada de perfil davant la sistemàtica persecució del moviment independentista. Recordem que el Suprem ha condemnat a Oriol Junqueras, exvicepresident de la Generalitat, a una pena de 13 anys; a tres exconsellers, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, a 12 anys, a l'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, a 11 anys, i als dirigents de l'ANC i d'Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a altres nou anys.
Per tant, company Iglesias, això que "seria inconcebible que en una democràcia de la UE passés quelcom similar" és una forma molt equivocada de presentar la qüestió: ja ha passat, i no una vegada, moltes vegades. Fa no tant, els jutjats de vigilància penitenciària van suspendre al tercer grau a 7 dels 9 presos polítics catalans empresonats gràcies a un auto del TS. És el mateix tribunal que va rebaixar les penes dels feixistes que van assaltar l'acte de la Diada de centre Blanquerna de Madrid, van agredir als assistents i van realitzar la salutació feixista adornats amb banderes de la Falange. No es tracta de fets aïllats. A Barrionuevo i Vera, condemnats a 10 i 12 anys per terrorisme d'Estat, el Govern d'Aznar els hi va oferir l'indult 6 mesos després del seu judici. Mentrestant, els tres joves d'Altsasu porten anys empresonats per una baralla de bar en què van participar guàrdies civils.
L'actuació de la justícia espanyola és tan aberrant, que de vegades arriba una estirada d'orelles de la Unió Europea. Per exemple, el Tribunal de Justícia de la UE va sentenciar que Oriol Junqueras tenia immunitat parlamentària per la seva elecció en les europees, de manera que calia alliberar-lo per exercir les seves funcions com a eurodiputat. El Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya per vulnerar el dret a un judici just a Arnaldo Otegi, però aquesta correcció va arribar tard, tant que no va impedir que la víctima d'aquesta injustícia passés 2.331 dies a la presó. Pablo Iglesias no hauria de dipositar tanta confiança en les institucions judicials de l'Europa del capital. No només es retarden, tampoc obliguen a l'Estat espanyol a rescabalar les seves víctimes. En els casos esmentats, la justícia europea va deixar en mans de la seva homòloga espanyola retornar els drets arrabassats a Junqueras i indemnitzar Otegui. Res d'això s'ha produït.
No. No és cert que estiguem davant "una vulneració de drets sense parangó". A no ser que Iglesias cregui que per ocupar la vicepresidència del Govern central el seu cas és qualitativament diferent. El que trobem a faltar, i no seria quelcom sense parangó, és una mica d'humilitat i coherència en les paraules d'Iglesias. La llibertat d'expressió i els drets democràtics no són trepitjats per una facció determinada de l'Estat, la famosa "claveguera". No, és trepitjada pel conjunt de l'aparell estatal, que no existeix per defensar les llibertats sinó per garantir a qualsevol preu, i de la manera que sigui, els interessos de la classe dominant.
L'Estat no està per sobre dels antagonismes de classe
Sorprèn veure que des de la direcció de Podem, nascut per l'ampli qüestionament del Règim del 78 que va inaugurar el 15M, s'insisteixi tant en tractar de preservar el prestigi de la justícia espanyola. Unides Podem hauria d'incidir en què la magistratura, com les forces de l'ordre o la monarquia, i tots els pilars sobre els quals se sustenta el sistema, no estan per sobre dels antagonismes de classe que divideixen la societat. L'Estat no és un ens neutral capaç d'impartir justícia sense importar que les seves decisions beneficiïn o perjudiquin banquers i grans empresaris i els seus fidels representants polítics. L'Estat sota el capitalisme està al servei d'una classe, la burgesia.
Les proves abunden. Tenim, per exemple, la vergonyosa absolució del PP al judici per la destrucció dels discos durs de Bárcenas per evitar que l'AN portés a terme la investigació de la caixa B dels populars. Gràcies a això, el Suprem acaba d'establir en la seva sentència de la Gürtel que "no es pot afirmar que el PP es financés il•legalment" i que tot i que es "va lucrar" gràcies a aquesta xarxa, "ignorava l'origen il•lícit dels fons". Moltes condemnes sí, però Rajoy, Cospedal i companyia segueixen sent lliures com el vent. El mateix passa amb l’emèrit. I què dir de la sentència de l'AN que absol directius de Bankia com Rodrigo Rato, contradient la sentència del TS de 2016 sobre l'estafa a petits estalviadors després de la seva sortida a borsa.
El caràcter classista de les sentències és aclaparador. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid considera legal restringir la mobilitat dels veïns que vivim a Vallecas, Usera o Carabanchel, però considera intolerable fer-ho al barri de Salamanca. I, no es tracta només de la judicatura. La confraternització dels dispositius policials en les concentracions promogudes per Vox a Núñez de Balboa també contrasta amb la brutalitat exercida contra el jovent de Vallecas durant aixecament contra el confinament classista d'Ayuso.
Lluny d'apaivagar a la caverna, la debilitat política i no defensar conseqüentment un punt de vista de classe conviden a l'agressió. Cal passar de les paraules als fets. No es tracta de negar el caràcter inspirador d'una oratòria brillant ni de rebutjar de manera sectària el faristol parlamentari. Però si entre el què es diu i el què es fa hi ha un abisme, les conseqüències són nefastes.
Molts vam aplaudir l'estrena com a diputat de Pablo Iglesias amb la seva denúncia de Felipe González, i també el seu record de Puig Antich, anarquista antifeixista executat en 1974. No obstant això, quan va caldre passar a l'acció ja al Govern, UP es va negar a la creació d'una comissió d'investigació sobre la responsabilitat política dels GAL. Echenique va intentar justificar-ho perquè "tothom sap el que va passar". Finalment es va rectificar aquesta actuació, com es va haver de corregir també el rebuig a la petició d'EH Bildu de publicar el full de serveis del torturador Billy el Niño, moment en què UP va coincidir en el seu vot no només amb el PSOE, també amb PP, Ciutadans i Vox.
El mateix passa amb la promesa electoral de derogar la llei Mordassa. No només segueix vigent, sinó que el Govern PSOE-UP la utilitza habitual i contundentment: durant els primers 75 dies de l'estat d'alarma es van imposar 1,1 milions de multes, un 42% més que en els tres primers anys i mig anteriors.
Sense lluita no hi ha drets
Què cal fer? En primer lloc deixar de rentar la cara a aquesta justícia repressiva i classista que envia la seva fúria contra els activistes d'esquerres. No es tracta d'una tasca complicada. A canvi, la classe obrera i el jovent ensenya el camí una i altra vegada a la direcció de Podem. Ho va fer amb la massivitat de les concentracions a Sol durant el 15-M malgrat la seva il•legalització. O durant la jornada de reflexió en les eleccions del 2011. O quan centenars de milers de dones vam prendre els carrers i vam arribar fins a la porta del mateix Parlament rebutjant la infame sentència de la Manada. Més recentment ho hem tornat a veure durant l'aixecament dels barris obrers contra el confinament classista decretat per Díaz Ayuso. I també diàriament quan centenars d'activistes de la PAH i dels moviments socials ens enfrontem a les forces antiavalots i als jutges per a evitar els desnonaments. Els exemples són constants i abundants.
Sota el capitalisme una altra justícia no és possible. Pensar que un sistema basat en l'explotació i la desigualtat ens tractarà a tots per igual per creuar la porta d'un jutjat és una utopia. Marx va explicar fa temps l'essència de la legislació burgesa: "Mentre es respecti el nom de la llibertat i només s'impedeixi la seva aplicació real i efectiva... l'existència constitucional de la llibertat romandrà íntegra, intacta, per molt que s'assassini la seva existència comuna i corrent". [1] Com passa amb el nostre pa i el nostre sostre, només obtindrem genuïna justícia quan la imposem nosaltres mateixos.
[1] El 18 brumario de Luis Bonaparte, Karl Marx. Editat por la Fundació F. Engels.
