Per enfrontar la crisi en benefici de la classe obrera cal trencar amb les polítiques procapitalistes
El passat 28 d'octubre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias presentaven el projecte de Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) enmig d'una situació econòmica i sanitària completament catastròfica. Segons Iglesias, l'avantprojecte dels PGE pel 2021 sepulta definitivament “l’austeritat" i consolida la "major inversió social pública" de la història. El Govern central parla d'unes xifres globals de 239.756 milions en despesa social (un 10% més que l'any passat), i una pujada "històrica" d'impostos a les grans empreses. Però, és això cert? Podem creure que aquests PGE representen un punt i a part amb les polítiques de retallades i que impulsaran una despesa massiva en educació, sanitat i habitatge públic?
En primer lloc cal assenyalar que, tot i que en termes absoluts les anomenades "partides de despesa social" són les més grans de la història, en termes relatius no és així: un 52,6% de la despesa total enfront del 56% dels pressupostos de 2018, els últims aprovats. Però és que a més, moltes d'aquestes partides corresponen a inversions alienes a la despesa social o que aniran a parar directament a les butxaques dels grans empresaris.
Despesa social o més negocis per als de sempre?
És el cas dels 600 milions d'euros anunciats per al sector de la dependència o dels 200 milions per impulsar l'educació de 0 a 3 anys. Per descomptat que qualsevol increment és més que un decreixement, però anem als assumptes de fons. Els serveis d'atenció a la dependència o les escoles infantils seguiran en mans privades? Seran les empreses de Florentino Pérez i altres oligarques les que gestionin aquestes ajudes mitjançant els concerts de les CCAA i ajuntaments amb les seves empreses? Evidentment que sí. El Govern central renuncia a nacionalitzar les empreses d'aquests multimilionaris garantint que segueixin lucrant-se a mans plenes a costa dels recursos públics.
Alhora, mentre que per reforçar la sanitat i l'educació es destinen 4.088 i 2.242 milions d'euros, i per a l'Ingrés Mínim Vital 3.000 milions, el raig de diners públics en infraestructures, canvi de model productiu i R+D+i ( investigació i desenvolupament), del qual es beneficiaran fonamentalment grans empreses i multinacionals, puja a gairebé 23.000 milions d'euros (un increment proper al 100%). D'altra banda, els interessos del deute, destinats a omplir les butxaques el capital financer, ascendeixen a 31.675 milions d'euros, la tercera partida de despesa després de les pensions i les prestacions per desocupació.
En cap moment es concreta si l'increment de la despesa en sanitat aniran destinats a la sanitat pública, al negoci de la concertada o a la butxaca de les grans companyies farmacèutiques. En l'àmbit educatiu, en lloc d'assegurar la gratuïtat de la universitat pública i que hi hagi places suficients perquè baixin dràsticament les notes de tall, construir milers de places en residències universitàries públiques, perquè els grans especuladors deixin de fer el seu agost amb el lloguer als joves estudiants, s'aproven 500 milions d'euros en beques per a una població universitària de més d'un milió i mig. I respecte a l'ensenyament primari i secundari més del mateix. Els concerts a la privada no es toquen, i de les necessitats peremptòries per garantir una tornada segura a les aules a la pública, ni es parla.
Sobre habitatge, els pressupostos balbotegen vagues promeses d'ajudes o límits als "lloguers" en una futura Llei d'Habitatge, però cap referència per prohibir el drama dels desnonaments i garantir el dret a un habitatge digne. Es destinaran 2.253 milions a polítiques d'habitatge enfront dels 481 de 2018, però el gruix, 1.550 milions, aniran destinats a polítiques de rehabilitació ecològica, garantint nous i lucratius negocis. Pel que fa a escometre un pla de xoc per crear un parc públic d'habitatge, més del mateix: 20.000 habitatges públics mitjançant "col·laboració publico-privada", cedint sòl públic gratuït per 75 anys a promotores i constructores.
Iglesias també va assenyalar que el subsidi per als aturats majors de 52 anys pujarà un 5%, que és passar dels 430 euros a 451,78 a partir de l'1 de gener del 2021. Quin treballador pot arribar a final de mes amb aquests ingressos ? D'altra banda, mentre les pensions i el salari dels funcionaris s'incrementaran un ridícul 0,9%, i les pensions no contributives, de misèria, un 1,8%, la Casa Reial veurà incrementada la seva assignació en un 6,5% .
Els més rics seguiran pagant poc i evadint molt
Pel que fa a les pujades d'impostos als més rics, la proposta és un clar retrocés en relació a l'acord polític que el PSOE i UP van presentar en el debat d'investidura. Els nous comptes inclouran un increment de dos punts en l'IRPF a les rendes del treball de més de 300.000 euros i tres punts a les rendes de capital de més 200.000, afectant a un màxim de 36.194 contribuents, un 0,17% del total. També s'estableix una tributació mínima del 15% per a les societats cotitzades d'inversió immobiliària (socimis), utilitzades pels grans capitals per evadir impostos.
Els mateixos tècnics d'Hisenda (Gestha) ja han criticat la falta d'ambició dels PGE, a l'haver-se descartat el tipus mínim del 15% per als grups empresarials, i del 18% per a la banca i empreses d'hidrocarburs previst en el pla pressupostari del passat gener. D'altra banda, també s'incrementen impostos indirectes com el del dièsel, les primes d'assegurances o les begudes ensucrades.
Pel que fa a l'impost de patrimoni per als que tinguin més de 10 milions d'euros pujarà un punt encara que la seva aplicació, com el Govern reconeix, és molt complexa a l'estar transferit a les autonomies, existint exempcions del 100% pel 67% dels possibles declarants que acaparen el 74% de dits grans patrimonis [1]. I tot això mantenint una legislació fiscal que permet i seguirà permetent a les grans fortunes continuar evadint milers de milions d'euros.
La realitat és que aquests PGE no acabaran amb les vacances fiscals dels rics. Segons recents estudis, dels 687.893 milions d'euros que sumen les fortunes dels 177.931 contribuents amb patrimonis superiors a 700.000 euros, el 42% (290.656.000) estan exempts de tributar i la part restant (397.237.000) aporta anualment en impostos només 1.123 milions. És a dir, suporten una càrrega impositiva del 0,16%. En definitiva:oOn està l'equitat i la justícia social aquí?
També s'ha arribat a un nou acord del Pacte de Toledo, obert a futures "reformes", que penalitza les jubilacions anticipades, castigant a milions de treballadors que s'han quedat sense feina o són part de processos de reconversió, i "premiant" als treballadors que es jubilin més tard de l'edat legal. Es planteja estimular els fons privats de pensions d'empreses i es manté l'ampliació de l'edat de jubilació fins als 67 anys aprovada el 2011 fruit de les polítiques d'austeritat. Cap canvi decisiu en la deriva de degradació de les pensions públiques.
Una política diferent davant la crisi econòmica? La realitat ho desmenteix
En un context d'increment generalitzat de la despesa en tots els països, i d'eliminació de les regles de dèficit amb les que es van justificar duríssimes polítiques d'austeritat, cal preguntar-se: suposa això una rectificació respecte a les polítiques aplicades durant l'anterior crisi econòmica? Realment el gran capital, el BCE i els grans gurus econòmics han reflexionat i decidit rectificar per oferir una sortida social a aquesta nova crisi, tal i com assenyalen Pablo Iglesias o Alberto Garzón? La realitat i la història ho desmenteixen.
Els Governs, a l'acceptar les regles del funcionament del sistema capitalista, es veuen obligats en temps de crisi a sotmetre encara més a la dictadura del capital financer i els grans monopolis. El paper de l'Estat capitalista com a tal s'enforteix, servint com a auxiliar fonamental per garantir els seus negocis i l'acumulació de capital privat.
Malauradament, i hem de dir-ho en nom de la veritat, també això és vàlid en el cas del Govern PSOE-UP. Més enllà dels discursos i dels bons desitjos, la política "realista", del "mal menor", acaba suposant que prevalguin en allò fonamental els interessos de la burgesia. Per aquest motiu el gruix dels recursos mobilitzats davant la crisi han anat a garantir els beneficis de les empreses de l'IBEX-35. En els plans remesos a Brussel•les, el Govern PSOE-UP assenyala que ha mobilitzat fins ara 218.400 milions d'euros com a conseqüència de la crisi de la Covid19. Mentre que per reforçar la sanitat s'han destinat 4.400 milions, per a l'Ingrés Mínim Vital 3.000 milions, o per a ajudes en matèria d'habitatge 400 milions, per salvar els comptes de resultats dels bancs i les grans empreses s'han dedicat 160.000 milions, dels quals 100.000 han estat crèdits ICO gestionats per la banca amb l'aval de l'estat, i altres 40.000 també en crèdits ICO per a inversions empresarials amb la finalitat "d’adaptar, ampliar o renovar les seves capacitats productives i de serveis o per al reinici o reobertura de seva activitat".
D'altra banda, la segona partida més important és el pagament dels ERTO, que arriba ja als 35.000 milions d'euros. Una política presentada com una mesura original del Govern "progressista" de cara a garantir l'ocupació, però que en realitat és el mateix recurs que estan utilitzant molts altres governs de dretes com el d’Angela Merkel a Alemanya, Macron a França o Boris Johnson a Gran Bretanya. Fins i tot el mateix PP ha plantejat que cal estendre els ERTO fins a l’abril de 2021, fent-se ressò d'aquests milers de petits empresaris reaccionaris que conformen la seva base social. La patronal no posa ni un sol euro dels immensos beneficis pastats durant anys (que el 2018 van arribar a un rècord de 500.000 milions d'euros), mentre amb els recursos públics es paga la factura de la crisi. És el somni de qualsevol capitalista.
El sostre de despesa i les ajudes europees. A qui beneficien?
L'anunci de l’increment del sostre de despesa en els pressupostos generals de l'Estat (PGE) d'un 50%, fins a 196.000 milions d'euros, està sent presentat com un exemple d'una política diferent davant de la crisi. No obstant això, aquesta mobilització extraordinària de recursos, com ja hem assenyalat, està sent destinada en la seva major part a salvar els propis capitalistes, tal com va passar a l'inici de l'anterior crisi econòmica. També el Govern de Zapatero va assolir un rècord en el sostre de despesa (182.000 milions) enmig del pitjor moment de la gran recessió. La burgesia no té problema, quan ho necessita, en incomplir la seva pròpia ortodòxia econòmica sempre que es tracti de salvar els seus beneficis multimilionaris.
Aquest increment està condicionat a més a les ajudes europees, destinades a prioritzar inversions "per facilitar l'economia digital, la transició ecològica" i tot allò que "elevi el potencial productiu del país". Darrere d'aquests eufemismes s'amaga la crua realitat: més recursos a fons perdut a les grans empreses. Els plans ja estan en marxa. Per exemple, la multinacional Endesa ha elaborat 110 projectes, amb un pressupost de 19.000 milions d'euros, per a rehabilitació d'edificis, xarxes intel•ligents i plans de "transició energètica". Inditex també demanarà 100 milions per modernitzar la seva seu corporativa a La Corunya i "millorar" més la seva botiga online. Segons la direcció de la companyia d'Amancio Ortega, pensen invertir fins a 2.700 milions d'euros en tres anys per a una "transformació digital i sostenible" de la seva activitat. Aquesta disfressa "verda" de respecte amb el medi ambient, incorporat ara als PGE, serà molt usat en tots els projectes d'aquestes multinacionals per concentrar la gran part d’aquests recursos.
Per això mateix, quan el Govern central s'ha replantejat no demanar de moment una part de les mateixes, concretament els 70.000 milions en crèdits, la concessió de la qual depèn directament de nous ajustos i retallades, la patronal ha posat el crit al cel.
Alhora, organismes com el Banc d'Espanya o l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), portaveus del gran capital, ja estan començant a assenyalar que més d'hora que tard caldrà fer "reformes", és a dir, més privatitzacions, retallades en la cobertura de la desocupació, en les pensions, en els salaris i una nova reforma laboral de cara a reduir la creixent factura del deute. [2]
L'economia espanyola davant l'abisme
L'economia de l'Estat espanyol, com la de la majoria de països del món, enfronta una catàstrofe sense parangó. L'esperada recuperació en V ha quedat refutada pels fets, i la perspectiva d'una recessió profunda s'entreveu com a inevitable. El mateix Govern preveu una caiguda del PIB de l’11,2% per a aquest any, que l'FMI acaba d'elevar fins al 12,8%.
En aquest context l'única cosa que salva l'economia espanyola, com a moltes altres, és la massiva mobilització de recursos públics per part de l'Estat capitalista i la injecció il•limitada de deute públic de el Banc Central Europeu (BCE) [3], tal com va ocórrer durant l'anterior recessió. Un endeutament que, segons l'FMI, situarà el deute públic espanyol en el 123% del PIB i el dèficit públic en el 14,1% per a 2021. [4]
Des de l'esclat de la pandèmia el BCE ha comprat deute públic espanyol per valor de 61.000 milions d'euros, elevant la factura total per sobre dels 420.000 milions d'euros, un increment de més del 25% i que situa aquest deute en nivells rècord. D'altra banda, bancs i grans empreses [5] espanyoles també depenen d'aquest finançament. El deute dels bancs espanyols amb el BCE va arribar al juliol als 256.627 milions d'euros, un increment del 97% des de l'esclat de la pandèmia. [6]
La preocupació davant d'una nova crisi financera de dimensions desconegudes creix dia a dia. Tant el Governador del Banc d'Espanya (BdE), Pablo Hernández de Cos, com el vicepresident del BCE, Luís de Guindos, ja han alertat sobre l'alarmant increment del deute sobirà i corporatiu, i el risc d'insolvències generalitzades una vegada que venci la moratòria creditícia establerta fruit de la pandèmia. [7] El mateix BdE calcula les necessitats de liquiditat per a les empreses espanyoles a 230.000 milions d'euros, dels quals 200.000, el 88%, tenen una probabilitat mitjana, alta o molt alta d'impagament (75.000 molt alta). [8]
L'endeutament massiu no és una cosa nova, sinó que es ve arrossegant des de fa una dècada garantint una orgia de beneficis a aquesta ínfima minoria de banquers i capitalistes que dirigeixen els destins de la planeta. Després d'anys d'austeritat i disciplina fiscal, la burgesia canvia ara de nou les regles de joc de cara a salvar els seus guanys parasitant els recursos públics i la riquesa generada pel conjunt de la societat.
Alhora, la pobresa i la desigualtat s'estenen colpejant molt durament la classe treballadora i els sectors més vulnerables de la societat. Intermón Oxfam ja ha assenyalat que si no es prenen mesures immediates hi ha risc que 1,1 milió de persones passin a engrossir les xifres de la pobresa, aconseguint-se el rècord de gairebé 11 milions de pobres (més del 23% de la població).
Sí que hi ha alternativa: que la crisi la paguin els capitalistes!
Els fets i les dades són molt clars. La crisi s’està resolent un cop més en benefici dels grans poders capitalistes. El Govern PSOE-UP, i especialment els ministres d'Unides Podem tenen a l’abast de la mà canviar aquesta situació, però per a això calen polítiques radicalment diferents. Si es vol realment donar una sortida social a la crisi, cal confrontar amb l'IBEX-35, la banca i els grans monopolis.
Assumir el discurs d'Ana Patricia Botín, de Florentino Pérez i de la resta dels plutòcrates que diuen que tots estem en el mateix bàndol i hem de fer pinya només conduirà al desastre. La política de la unitat nacional és la recepta capitalista per esquivar la crisi en benefici dels poderosos. I si el Govern de coalició continua assumint-la, com fa amb aquests nous Pressupostos, es farà co-responsable dels seus fruits enverinats.
Les lleis de funcionament del capitalisme, explicades per Marx fa 150 anys i que Pablo Iglesias bé coneix, demostren que els beneficis de la burgesia surten de l'explotació i l'empobriment de la majoria treballadora. La seva única lògica és l'acumulació de capital privat, l'acumulació dels beneficis. Tot en la societat capitalista es subordina a això tot i que suposi la generalització de la misèria.
En aquest moment d'ofensiva de la dreta i l'extrema dreta, la millor manera de combatre la seva demagògia és mitjançant els fets, mitjançant polítiques d'esquerres que demostrin que sí que hi ha alternativa davant el programa reaccionari de PP, Ciutadans i Vox.
Unes polítiques que sens dubte comptarien amb el suport majoritari de la societat. O és que potser no seria recolzat massivament reforçar amb mitjans materials i personal la sanitat i l'educació públiques? No despertaria l'entusiasme de milions de treballadors obligar a aquestes grans fortunes que no paguen impostos a què ho facin per invertir-los en combatre la pandèmia? No tindria un suport entusiasta entre la classe obrera que es prohibissin els acomiadaments i es nacionalitzessin sense indemnització les grans empreses que estan amenaçant amb el tancament? O que s’acabés definitivament amb els desnonaments per llei i es garantís un habitatge públic digne per a tothom? I que es nacionalitzés la banca per establir un pla de xoc de centenars de milers de milions d'euros per a defensar la sanitat, l'educació, els serveis socials, el dret a sostre... creant milions de llocs de treball i garantint prestacions per desocupació dignes?
Evidentment una política socialista similar tindria el suport massiu de la classe obrera i el jovent, i també l'oposició furiosa dels capitalistes. Però, que podria fer la burgesia enfrontada a la mobilització de milions als carrers en defensa d'aquest programa? Es veuria nua davant el mirall: res funciona a la societat, res, sense l'amable permís dels treballadors, que són absolutament imprescindibles en totes les activitats productives que fan possible la nostra existència quotidiana.
Hi recursos, molts recursos, i en grans quantitats, però estan en mans d'una desena de grans bancs i multinacionals. El problema no és l'escassetat de riquesa per enfrontar la pandèmia i l'hecatombe social que ens amenaça. És hora d'aixecar una alternativa que acabi amb aquesta sense raó, és l'hora d'aixecar el programa de la revolució socialista.
Notes:
[2] La Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea), un altre lobby de la patronal, ha emès un informe assenyalant la necessitat de "potenciar la col•laboració publico-privada" en l'àmbit sanitari, és a dir més privatitzacions i més negocis per a la patronal del sector; flexibilitzar encara més el mercat laboral, i eliminar les tímides reformes introduïdes pel Govern amb la pandèmia (prohibició en alguns casos dels acomiadaments objectius i la garantia de l'ocupació 6 mesos després de finalitzar un ERTO); o una nova contrareforma de les pensions, per garantir la seva "sostenibilitat" i reintroduir la revalorització del 0,25% introduïda el 2013 pel Govern de Rajoy. Fins i tot es planteja la necessitat d'una reforma en l'acabat d'estrenar Ingrés Mínim Vital de cara a restringir el seu ja difícil accés.
[3] El 90% del nou endeutament de l'Estat espanyol depèn exclusivament de les compres de deute públic per part de BCE.
[4] El Govern preveu un increment del deute en 250.000 milions (prop del 25% del PIB espanyol) en dos anys. Un creixement de 23 punts que només té precedents en la crisi de la guerra de Cuba de 1898.
[5] El Corte Inglés ha emès 600 milions d'euros de deute, del qual el BCE ha comprat un terç, 200 milions.
[6] El salvavides de l'economia espanyola és el BCE i frega ja nivells rècord com el 2012.
[7] Amb la pandèmia s'han establert ajornaments en el pagament d'hipoteques i crèdits al consum, i una moratòria de cara a poder declarar el concurs de creditors. La fi d'aquestes mesures podria desencadenar una cascada de fallides i disparar les taxes de morositat abruptament - L'abisme darrera dels estímuls
