És una vergonya! Cal una vaga general per fer fora el PP, Cs i Vox del Govern de Madrid

24 hores després que desenes de milers de treballadors i joves protagonitzéssim una mobilització històrica contra el confinament classista decretat pel Govern del trifachito a Madrid, Pedro Sánchez corria a reunir-se amb Díaz Ayuso per oferir-li tot el seu suport. La població obrera dels barris de Madrid que patim el desastre de la pandèmia, que hem suportat la mort de la nostra gent gran abandonada a les residències, que sobrevivim assetjats per l'amuntegament i els desnonaments, amb contractes precaris o som enviats a l'atur i la pobresa, no podem esperar res de la dreta. Però era difícil imaginar aquesta actitud des del Govern de coalició.

En un escenari propi d'altres èpoques, amb 11 banderes espanyoles desplegades i altres tantes de la CAM, l'espectacle de la roda de premsa conjunta de Sánchez i Ayuso no ha pogut ser més lamentable i, en alguns moments, vergonyós. El president del Govern de coalició del PSOE i Unides Podem mostrava el seu suport inequívoc a una reaccionària que ha convertit la capital en l'epicentre de la pandèmia. És que potser Sánchez ha oblidat que aquest Govern del PP, Cs i Vox va impulsar les mobilitzacions del barri de Salamanca en plena onada dels contagis, i que és el mateix que continua retallant la sanitat i l'ensenyament públic? No, ho sap i ho sap molt bé.

El suport de Sánchez al Govern del PP madrileny, precisament quan es troba en les seves hores més baixes i és més qüestionat, obeeix a l'estratègia política de la "Unitat Nacional" que amb tant afany han defensat els ministres del PSOE i, lamentablement, també els d’Unides Podem. Com s'ha pogut arribar a aquesta situació? No ens assegurava Pablo Iglesias que la seva entrada en el Govern tenia la finalitat d'arrossegar el PSOE a l'esquerra? No veuen que està succeint justament el contrari?

Durant la roda de premsa no s’han pogut escoltar més elogis i desitjos de col·laboració. Ayuso ha reconegut estar encantada amb una reunió que "obre una nova etapa per a caminar junts". Sánchez ha afirmat que no venia "a valorar, ni a jutjar" sinó a donar suport. Però prenen per imbècils al poble madrileny, a les famílies treballadores confinades en guetos, al jovent sense futur que és criminalitzat cada dia? Com es pot ser tan cínic per pretendre amagar que no s'hagi pres cap mesura efectiva per a frenar l'avanç de la pandèmia a Madrid?

Perquè aquest és el veritable rerefons de la qüestió. L'acord que s'ha fet públic únicament estableix la formació d'una comissió tècnica integrada per responsables de l'administració. Ni una sola proposta per reforçar l'atenció primària i rescatar els nostres ambulatoris del col·lapse que pateixen. Ni una decisió sobre contractar milers de sanitaris. Ayuso, amb l'aquiescència de Sánchez, ha tingut la poca vergonya de dir que no hi ha metges i infermers per contractar, mentre la sanitat privada segueix fent negoci per a qui pugui pagar-la. Que això s'ho diguin als milers de sanitaris que suporten jornades extenuants, contractes precaris per hores i salaris de misèria! I el president Pedro Sánchez dóna suport a aquestes paraules!

Avui, els barris obrers confinats han aparegut plens de policies fent controls i patrulles. Una forma descarada d'intimidar a la població, sobretot a aquells de classe immigrant que pateixen les conseqüències de la feina sense contractes. I això és el que evitarà la progressió dels contagis? Per descomptat que no. Els informes dels especialistes han tirat per terra aquestes mesures. El problema és que des del Govern del trifachito a Madrid no s'ha fet res en aquests mesos per a reforçar la sanitat i prendre mesures socials efectives en els nostres barris, abandonats des de fa anys per totes les administracions i governs. I el pitjor de tot és que aquesta força policial intimidatòria pot augmentar el seu desplegament en els pròxims dies gràcies al suport que prestarà el Govern central, que fins i tot ha proposat mobilitzar l'Exèrcit i la Guàrdia Civil.

La política “d’Unitat Nacional": un càncer per a l'esquerra

Té això alguna cosa a veure amb una política d'esquerres? Rotundament NO. I el més lamentable és que haurem de seguir escoltant als portaveus del Govern de coalició dient-nos que estiguem alerta per l'avanç de l'extrema dreta. És precisament aquesta actuació la qual desarma a l'esquerra i aplana el terreny a la reacció.

La política “d’Unitat Nacional" i de col·laboració de classes, té conseqüències nefastes. Quan Pedro Sánchez va inaugurar el curs polític amb un acte sota el lema España puede, ho va fer envoltat de la flor i nata de la burgesia espanyola. Sota l'atenta mirada d'Ana Patricia Botín (Santander) José María Álvarez Pallete (Telefónica), Carlos Torres (BBVA), Florentino Pérez (ACS), José Ignacio Sánchez Galán (Iberdrola) o Pablo Isla (Inditex), el president va arrencar l'aplaudiment i les lloances de tots els oligarques.

Els grans capitalistes no poden amagar la seva satisfacció pel rumb que Pedro Sánchez ha triat. Encara que òbviament el Govern de coalició no era la seva opció preferida, un cop es va conformar van deixar de banda qualsevol prejudici i van mobilitzar la seva capacitat de pressió i persuasió per a imposar la seva agenda en les qüestions de fons. Per la seva pròpia experiència saben que els dirigents del PSOE tenen una aptitud més que provada en la gestió del capitalisme, especialment en els períodes més tempestuosos. El que no tenien tan clar era la resposta dels líders de Podem i, particularment, de Pablo Iglesias. Però, a la vista dels resultats, estan bastant confiats. Les crides des de Moncloa a la unitat, a l'estabilitat política i la pau social són la seva millor garantia.

Malgrat tot l'esforç de propaganda per convèncer-nos que la sortida a aquesta crisi seria completament diferent de la de 2008, els fets demostren que no és així. El famós escut social s'ha mostrat insuficient i incapaç de donar solució als problemes que pateixen avui milions de famílies treballadores. La sanitat i l'educació públiques es troben a la vora del col·lapse i sense recursos per fer front a aquest nou rebrot, mentre l'Ingrés Mínim Vital no ha arribat ni a un 1% dels sol·licitants. La taxa de pobresa afecta al 21% de la població, alhora que esclata una nova onada de desnonaments sense que el Govern faci res rellevant per a impedir-los. Les coses, però, són completament diferents per als grans capitalistes.

La banca i l'Ibex 35 han rebut 100.000 milions d'euros, i la patronal s'està estalviant els salaris de milions de treballadors gràcies al fet que l'erari públic els paga en forma d’ERTO. Pablo Iglesias va dir que "s'havien nacionalitzat els salaris". En efecte, però els guanys segueixen sent privats. Estem davant del somni de qualsevol capitalista.

Però això ha estat només el principi. L’apropament de Sánchez a Ciutadans i el missatge que ha enviat al Partit Popular -recolzat pels principals empresaris del país-, no deixa lloc a dubtes. "El diàleg" i la "unitat" que reclama estan carregats d'intencionalitat: dur a terme una política que acontenti a la Merkel, a l'IBEX i la CEOE. Així s'explica l'espectacle donat per Pedro Sánchez abrigant Díaz Ayuso. Estan escenificant el guió que marquen els grans poders econòmics, a costa del patiment del poble treballador.

Perquè aquest pla arribi a bon port és indispensable un altre ingredient: la pau social. I aquí és on entren en joc els grans sindicats, CCOO i UGT, les cúpules dels quals asseguren que faran tot el possible perquè es mantingui a tot preu, i les lluites que esclatin es recondueixin el més ràpidament possible amb acords beneficiosos per a qui dicta aquest guió. Així ha passat amb el conflicte de Nissan, saldat amb la destrucció de més de 20.000 llocs de treball, o amb la seva negativa a unificar la lluita del professorat i convocar una vaga general de tota la comunitat educativa contra el caos de l'inici de curs.

El paper que s'assigna en aquesta estratègia a Unides Podem va en la mateixa direcció: cobrir el flanc esquerre i que la situació no es desbordi. En política cal ser sempre concrets, partir de la realitat i no del que ens agradaria que passés. La novetat no és que la burgesia, la dreta i la socialdemocràcia faci tot el que estigui al seu abast per a garantir l'estabilitat del capitalisme espanyol i del règim de l'78. La qüestió és que Unides Podem s'embarqui en aquesta missió, amagui amb diferències retòriques per després retrocedir immediatament, i insisteixi en comprometre el seu crèdit polític per donar cobertura a una operació estratègica que va contra els interessos de les classes populars.

Si Pablo Iglesias pensa que així demostra el seu "realisme", i que evitarà l'avanç de la dreta, està molt equivocat: això condueix no només a nous desastres electorals, com s'ha comprovat a Galiza i Euskadi, també aprofundeix la ruptura amb la seva base social i amb les aspiracions de transformació dels milions de persones que amb la seva acció en els carrers van permetre la irrupció de Podem. Com s'ha vist en el cas de Madrid, aquesta política enforteix la reacció.

Sense ànim de caure en el sectarisme sinó de fer una crítica constructiva -perquè el que està en joc és molt-, hem de dir que l'acceptació de la lògica del mal menor i la justificació que no hi ha marge per a canviar les coses en funció de l'aritmètica parlamentària són un gravíssim error. La correlació de forces, com molt bé sap Pablo Iglesias, només es pot modificar en el transcurs de la lluita. Sostenint la política de la col·laboració de classes que volen Sánchez, Botín, Garamendi i companyia, contribuiran a que la majoria de la població s'enfronti a conseqüències molt amargues.

Per una vaga general a la Comunitat de Madrid. Ayuso dimissió!

L'acord escenificat entre Sánchez i Ayuso haurà fet recordar a milers d'activistes els crits de les grans mobilitzacions del 15-M: Li diuen democràcia i no ho és o PSOE-PP la mateixa merda és. Però no es pot tornar al passat. El que cal fer és extreure les lliçons de l'experiència i construir una alternativa de lluita per al present i el futur.

Des d'Esquerra Revolucionària defensem que sí que hi ha la força, el compromís i la determinació per a canviar radicalment aquesta realitat i aixecar una política d'independència de classe contra la dreta i els grans poders capitalistes. El que ha passat el diumenge 20 de setembre als barris de Madrid ho confirma. La classe treballadora tenim el potencial per tombar els nostres opressors, però aquesta força s'ha d'organitzar i mobilitzar, no paralitzar-la mitjançant la conciliació amb la reacció.

Cal que tota l'esquerra que lluita, que tota la base militant dels sindicats de classe, d’Unides Podem, dels moviments socials, impulsem una gran campanya per a la convocatòria d'una Vaga General per fer fora la dreta classista i racista del Govern de Madrid. Lluny de donar cap treva, com pretén Pedro Sánchez, cal intensificar la mobilització als barris i transformar les manifestacions que es convoquin en aquests dies en un clam per exigir la dimissió d'Ayuso i la vaga general per a aconseguir-ho.

Sánchez ha donat un sever cop a la credibilitat del Govern de coalició. Si Pablo Iglesias i els dirigents d’Unides Podem no volen ser partícips d'aquest greu error han de rectificar la seva política i oposar-se fermament a aquest rumb, i ho han de fer públicament, rebutjant la submissió a una socialdemocràcia que només vol governar per als poderosos. Els dirigents d'UP tenen l'obligació d'escoltar les demandes de la seva base social, i resoldre les necessitats dels que patim les conseqüències de la pandèmia i la crisi.

No podem confiar més que en les nostres forces. La idea que al parlament canviarem la societat és una utopia reaccionària. Els canvis reals depenen de la nostra capacitat de mobilització i organització als carrers, defensant una política d'esquerres conseqüent. És l'hora de fer un pas al front i transformar la indignació en organització. És l'hora de militar i construir una alternativa de lluita contra el capitalisme, de dir les coses pel seu nom, d'aixecar amb força la bandera de la revolució socialista. T'animem a que t'uneixis a Esquerra Revolucionària per lluitar per aquesta alternativa i aquest programa.

1. Pla de xoc per a rescatar la sanitat pública, els seus centres de salut i hospitals. Fora les retallades. Inversió mínima d’uns 100.000 milions d'euros, el mateix que ha lliurat el Govern espanyol a l'IBEX 35 i la banca. Contractació immediata de 80.000 metges, metgesses, infermers i infermeres, personal de neteja i zeladors.

2. Proves PCR per a tota la població i resultats en 24 hores. Contractació immediata de milers de tècnics sanitaris i de rastrejadors. Nacionalització de tots els laboratoris privats i integració dels mateixos en els serveis públics sanitaris.

3. Ningú ha de lucrar-se amb la nostra salut. Nacionalització de la sanitat privada. Els mitjans i recursos d'aquestes multinacionals han de passar a gestió pública sota control democràtic dels treballadors sanitaris i les seves organitzacions.

4. Pla de xoc per a rescatar l'ensenyament públic i una tornada segura a les aules. Nacionalització de l'ensenyament privat i concertat. Contractació de 165.000 professors i reducció de ràtios a 15 alumnes per aula.

5. Permisos retribuïts per a tots els treballadors i treballadores de cara a poder conciliar l'atenció familiar i cobrir les quarantenes.

6. Assegurança d'atur de 1.200 euros per a tots els aturats i aturades fins a trobar un lloc de treball. Escut social sí, però de veritat.

7. Prohibició per llei dels desnonaments. Expropiació immediata de més del milió de pisos buits en mans dels bancs. Creació d'un parc públic d'habitatge social amb lloguers no superiors al 10% dels ingressos mensuals.

8. Prohibició dels acomiadaments. Vivim amb la por de donar positiu, contagiar-nos i ser acomiadats.

9. Nacionalització de la banca, les empreses estratègiques, l'energia i el transport, per crear milions de llocs de treball i resoldre les necessitats de la població.