La fugida de Joan Carles I anunciada el dilluns 3 d'agost, i negociada en secret durant setmanes per la Casa Reial i el Govern de Pedro Sánchez, s'ha convertit en un escàndol de transcendència històrica. Com a part essencial de l'operació de salvament de Felip VI dissenyada pel PSOE i els poders fàctics, no deixa de cridar l'atenció pel seu menyspreu cap a qualsevol consideració democràtica elemental. Un rei imposat pel dictador Franco, podrit fins a la medul·la i que ha acumulat una de les majors fortunes del món actuant com a lobbista i comissionista de les grans empreses i corporacions espanyoles, s'escapoleix cap a un retir daurat entre les mostres vergonyoses de gratitud ofertes pels partits del règim del 78.
La crisi de la monarquia borbònica no és més que el reflex de la crisi general del capitalisme espanyol i mundial, i de l'enorme polarització política que no deixa de aguditzar-se en el context d'una debacle econòmica i social sense precedents. Per això el capítol que s'ha escrit amb la fugida de Joan Carles I té un gran significat.
Els genis que han fet possible aquest moviment busquen una pilota d'oxigen per al regnat de Felip VI, i restaurar la malmesa legitimitat d'una monarquia que, com la resta de les institucions de l'Estat, ha perdut la major part del seu crèdit davant d'una població farta de suportar sacrificis, atur, precarietat i misèria mentre els seus governants exhibeixen una moral corrupta a prova de bomba.
El que sembla que no han calculat bé els autors d'aquesta maniobra és que la forma i el contingut de la mateixa no només no aconseguirà l'efecte desitjat, sinó que es tornarà en el seu contrari: provocarà encara més distància, i més fúria també, contra un sistema que només serveix per defensar els privilegis obscens d’una l'elit dominant.
Una decisió d'aquest calat obliga tots els actors polítics a posicionar-se. Des de la dreta, els dirigents de PP, de Cs i de Vox han tornat a demostrar el que s'espera d'ells. Marxa un dels seus, que tants serveis ha prestat a l'oligarquia i la consolidació dels negocis fabulosos que han regat de milions a les famílies més insignes de la democràcia espanyola, que al seu torn eren també les més riques sota la dictadura franquista. Al cap i a la fi, Joan Carles I sintonitzava perfectament amb la cultura de “l’esforç" i del "patriotisme" de la qual fan gala els polítics de la reacció, i que en realitat vol dir saquejar impunement el patrimoni i els recursos públics mitjançant el robatori descarat, les trames i les comissions corruptes comptant sempre amb la protecció de la justícia i una legislació feta a mida.
Les mateixes organitzacions i dirigents que enyoren el franquisme, que s'han negat a condemnar els seus crims, no veuen cap problema en acomiadar amb tots els honors a aquest lladre. És que no estan les seves files plenes de personatges de la mateixa mena? És que els consellers d'administració de la banca o de les grans corporacions no practiquen, quan porten a terme els seus negocis, els mateixos hàbits i costums que Joan Carles I?
Res a objectar. La dreta i el capital són coherents i porten fins a les últimes conseqüències el seu programa.
La qüestió és que aquesta fugida ha estat dissenyada pel president del Govern de coalició, Pedro Sánchez, i els seus col·laboradors més propers durant setmanes, tal com les informacions periodístiques han revelat. Així és com el Govern "més progressista" de la història d'Espanya -qualificatiu emprat per ministres tant del PSOE com d’UP- pretén ventilar un assumpte d'aquesta transcendència. Joan Carles I a més de fugir amb el botí en un lloc segur, manté el seu títol de rei emèrit, segueix formant part de la Casa Reial, està aforat davant els tribunals i la seva seguretat la paga l'erari públic.
La monarquia com a clau de volta
Davant la bomba política que va suposar aquesta notícia, i les aparents contradiccions sorgides en el si del Govern amb declaracions de Pablo Iglesias parlant de fuga i d'acció indigna per part de Joan Carles I, o d'Irene Montero afirmant que els ministres de Podem no "havien estat informats" d'aquesta decisió, Sánchez va comparèixer en roda de premsa el dimarts 5 d'agost a la Moncloa.
Les seves paraules van ser tan contundents que és difícil trobar una defensa més rotunda i encesa de la monarquia i del règim de l'78: "El Govern que jo presideixo considera plenament vigent el pacte constitucional (...) en aquest moment necessitem estabilitat i institucions robustes, compromeses amb l'exemplaritat, la transparència i la regeneració; la línia marcada per la Casa Reial en aquestes últimes hores és l'adequada". Les informacions posteriors dels mitjans indiquen que el debat també va quedar tancat en l'últim consell de ministres, on Sánchez va tornar a remarcar que la monarquia representa la clau de volta de l'ordre constitucional que el Govern de coalició defensa sense fissures.
El president, en un moment crític, ha deixat més que clar que el paper del PSOE en aquests últims quaranta anys com a garantia política per a la burgesia no és un accident, i adverteix als seus socis que aquest full de ruta és inamovible. Encara que Sánchez no ho ha fet explícitament, la resta dels dirigents del PSOE no han trigat a glossar la figura de Joan Carles I. "El rei que va consolidar la democràcia", "el seu paper en el Cop d'Estat del 23 F va ser clau per evitar una nova dictadura", "el millor ambaixador de la marca Espanya", i una infinitat de perles que segueixen el guió oficial de l'anomenada Transició. Encobrint amb violins i llagoteries el paper de Joan Carles I, també s'oculta la nefasta política de la direcció del PSOE per encimbellar la monarquia.
L'anomenada Transició dels anys setanta s'ha convertit en un relat de mentides històriques al servei dels interessos de la classe dominant i d'aquells polítics de l'esquerra reformista que, amb les seves renúncies i capitulacions, van asfaltar el camí per a la derrota. Necessitem aclarir la boira de la propaganda si volem comprendre el que realment va succeir llavors i la seva projecció sobre els esdeveniments actuals. Només així tindrem una visió de conjunt, en la qual és impossible separar els negocis de Joan Carles I del paper que se li va assignar en els Pactes de la Transició i que es va formalitzar en la constitució de 1978.
Entre 1976 i 1978, els polítics franquistes amb més perspectiva (Martín Villa, Adolfo Suárez, Torcuato Fernández Miranda, José María de Areilza i altres) es van convèncer que continuar sostenint la dictadura franquista era un objectiu inviable. La possibilitat que l'ascens imparable de les vagues obreres -que entre 1975-1977 van prendre el caràcter d'un autèntic aixecament social- es coronés amb un triomf de la revolució socialista, els va empènyer a intentar un acord estratègic amb els partits obrers més importants de l'època: el Partit Comunista d'Espanya encapçalat per Santiago Carrillo, que era el més poderós amb diferència, i el PSOE de Felipe González.
El pacte va ser encoratjat per la banca i les grans empreses, i recolzat per l'imperialisme nord-americà que el va veure com la millor opció per descarrilar el procés revolucionari que travessava l'Estat espanyol, paral·lel al desfermat a Portugal després de la revolució dels clavells de 1974. així va ser com els polítics franquistes que havien fet tota la seva carrera brandant la repressió, donant suport sense dir ni piu a cada afusellament, tortura, empresonament i exili, es van convertir de la nit al dia en "demòcrates". Quelcom que mai hagués estat possible sense el suport dels dirigents del PCE i del PSOE que, posant en joc tota la seva autoritat moral i política, van donar una nova legitimitat a aquesta casta de reaccionaris i van permetre que un jove Borbó -designat rei per Franco- passés de ser "Joan Carles el breu" al monarca de tots els espanyols.
És mil vegades fals que els drets i llibertats democràtiques les portessin Joan Carles I o Adolfo Suárez. Aquesta basta mentida, que ha adquirit el segell de veritat històrica, no només ha estat encoratjada per l'opinió pública burgesa, també els dirigents de l'esquerra reformista la van alimentar sense pudor. Va ser la classe treballadora i el jovent qui van imposar per la via de les vagues, les mobilitzacions i manifestacions de masses, mitjançant les ocupacions de fàbriques, les llibertats democràtiques que avui podem gaudir parcialment, ja que moltes d'elles van ser mutilades posteriorment sota els successius governs del PSOE i del PP. La correlació de forces era tan favorable a la revolució socialista en aquells anys, que ni tan sols la brutal repressió que va costar la vida a centenars de militants de l'esquerra assassinats per les bandes feixistes i la forces policials, va aturar la determinació de la classe obrera i el jovent per escombrar a la dictadura franquista i el sistema que l'havia fet possible: el capitalisme.
El factor decisiu per derrotar aquell moviment formidable no va ser la repressió, sinó la política de col·laboració de classes dels dirigents del PCE i del PSOE, la mateixa que avui es defensa des del Govern de coalició. Amb el fals argument que "Franco havia mort al llit" -quelcom que és un insult a la memòria dels centenars de milers de lluitadors antifranquistes- i ajudats per la retòrica covard “d’una correlació de forces desfavorable" i un possible "cop d'Estat", els dirigents del PCE, del PSOE i dels sindicats van cedir en totes les posicions, i van renunciar al socialisme quan més possible era conquerir-lo. El resultat d'aquella pols són els actuals llots.
Santiago Carrillo i Felipe González van acceptar el règim monàrquic imposat per Franco, van elevar fins als núvols la figura de Joan Carles I, van assumir l'economia de "lliure mercat" i el poder inviolable dels grans capitalistes per decidir en tots els assumptes de fons. Van donar suport amb els seus vots entusiastes a una llei de punt i final que va garantir la impunitat dels crims de franquisme i que va mantenir intacte un aparell estatal (judicatura, forces policials i militars) heretat de la dictadura. Un element central en aquell "consens" va ser negar el dret d'autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. El text constitucional es va veure obligat a reconèixer el sistema de comunitats autònomes, però consagrant la unitat de la "Pàtria" mitjançant mesures d'excepció (com l'article 155) i el recurs a la violència legal de l'Estat (l'Exèrcit garanteix en última instància aquesta unitat forçosa). L'Espanya, una, gran i lliure quedava fora de perill.
La Constitució de 1978 va emmarcar totes aquestes capitulacions de l'esquerra i els va donar la forma de "democràcia parlamentària". La classe dominant, després d'haver acumulat immensos beneficis gràcies a la sagnant repressió exercida per Franco, va imposar que la Constitució de 1978 reservés per a Joan Carles I enormes poders excepcionals que no estaven sotmesos a cap control. Uns poders que no són innocus, i que podien activar-se per a ser utilitzats en períodes de crisi social i política.
Però el paper d'àrbitre que la Constitució reserva pel rei li serviria de ben poc si no tingués a la seva disposició un aparell d'Estat forjat i entrenat, durant gairebé quatre dècades, per reprimir la classe treballadora. L'alta oficialitat militar, els magistrats del Tribunal Suprem o el Constitucional, els alts funcionaris de l'Estat, els comandaments de la Policia i la Guàrdia Civil, i per descomptat l'Església Catòlica mantinguda, igual que en temps de Franco, amb generosos fons públics, són els instruments per exercir aquest control i aixafar qualsevol intent legítim d'acabar amb aquest ordre social injust. Els hem vist actuar en l'actual crisi catalana de manera brutal, confirmant aquesta dita popular: "li diuen democràcia i no ho és".
Aquestes línies no són l’espai per analitzar el paper de Joan Carles I en el fallit Cop d'Estat del 23 F de 1981. Però la cançoneta que la seva actuació va ser decisiva per aturar-lo és una mentida més que les investigacions periodístiques més serioses han desmuntat fa temps. El rei emèrit estava perfectament informat dels preparatius del Cop, i els seus mentors, els Generals Armada i Milans del Bosch comptaven amb el seu suport. Òbviament tot es va torçar quan altres actors van entrar en joc, especialment els grans capitalistes nacionals i estrangers, que no compartien la visió que un cop militar fos a estabilitzar la situació i sí, per contra, a desfermar un aixecament revolucionari que podria acabar molt malament per als seus interessos. Aquest factor, la por a la reacció dels treballadors i el jovent, va ser el que va empènyer a un sector de la classe dominant a imposar-se i empènyer Joan Carles a reprovar el Cop, és clar moltes hores després que es posés en marxa.
La política burgesa és l'art de l'engany i la mentida, i Pedro Sánchez no fa més que recórrer-hi quan ens ven les bondats de la monarquia en el precís moment en què el seu més alt representant, durant gairebé quatre dècades, fuig del país després de pastar una fortuna que la llista Forbes va assenyalar com una de les més importants del món. El que no explica Pedro Sánchez és com ha pogut arribar Joan Carles I a enriquir-se de aquesta manera. I no ho fa perquè el seu partit, el PP, Cs, Vox i tots els que sostenen aquest règim amb tanta decisió, van actuar com a còmplices i encobridors d'una trama de saqueig i lladronici consentit en nom de l'estabilitat del sistema.
La posició d’Unides Podem
La justificació del Govern de coalició per part de Pablo Iglesias i d'altres responsables de Podem va ser que ells aconseguirien empènyer el PSOE cap a l'esquerra. A poc més de sis mesos de la seva constitució, aquest argument s'ha transformat en el seu contrari: és el PSOE el que ha arrossegat cap a la dreta a Unides Podem. Els fets són tossuts.
En declaracions anteriors hem analitzat en profunditat els plans de reconstrucció del Govern, tallats a mida de la gran banca i les empreses de l'Ibex 35 que han rebut 100.000 milions d'euros de les arques públiques, davant de les limitacions de l'anomenat "escut social" i els 3.000 milions anuals dedicats a l'Ingrés Mínim Vital. La negativa a derogar la reforma laboral -escenificada arrogantment per Nadia Calviño-, l'ús de la llei Mordassa per imposar més d'un milió de multes durant el període de confinament, la negativa a posar en marxa una comissió sobre Joan Carles I, l'entusiasme manifestat amb l'acord europeu -un pacte que salvaguarda la continuïtat de l'austeritat i les retallades-, o que l'ensenyament públic es trobi en un situació de col·lapse i no es faci res per rescatar-lo contractant a desenes de milers de docents i invertint en mitjans per garantir la seguretat dels alumnes i la qualitat educativa impartida, subratlla el que diem. I respecte a la sanitat, seguim assistint al seu desmantellament i privatització, a la precarietat que pateixen milers dels seus treballadors en un moment de màxima angoixa per la nova onada de contagis, sense que el Govern prengui mesures efectives.
En definitiva, la coalició del PSOE i UP no desborda les regles imposades pel gran capital, la CEOE, la UE i els poders fàctics. Per descomptat que en termes electorals l'alternativa és molt pitjor, i la classe obrera és molt conscient que un Executiu liderat per Pablo Casado i Santiago Abascal seria un malson. Però no podem amagar el cap sota terra, cal veure la realitat tal com és. I el Govern lluny de girar a l'esquerra està orientant cada vegada més a la dreta.
El que ha passat amb Joan Carles I és una altra prova rellevant. I les declaracions dels dirigents de Podem demostren que, un cop més, no estan disposats a donar la batalla, que es conformen amb la discrepància retòrica però sense moure ni un dit per impulsar la mobilització contra la monarquia i en favor de la república.
Ja coneixem aquest joc. El 3 d'agost Pablo Iglesias no va trigar a tuitejar que "la pròpia dignitat de la Prefectura de l'Estat implicaria que Joan Carles donés la cara davant el seu país i el seu poble". Què vol dir això? Entenem que considera un escàndol i un frau la seva fugida. Però el vicepresident del Govern no planteja cap acció concreta per a impedir-ho. Presenta les seves opinions respecte a la monarquia com un exercici de "normalitat democràtica", per limitar-se a dir que les seves discrepàncies amb Pedro Sánchez les resoldrà de manera discreta i en privat. En altres paraules, no farà res més respecte a aquest assumpte.
El pitjor de tot, però, són les seves declaracions en vídeo sobre la necessitat d'obrir un debat sobre la monarquia i la república, i la manera en què assenyala els joves com els responsables d'impulsar el moviment a favor de la república. En quina realitat paral·lela viu Pablo Iglesias? No s'ha assabentat del moviment massiu que ha sacsejat Catalunya des de l’octubre de 2017 a favor de la república, pel dret a decidir i on els joves han jugat un paper de primer ordre? És clar que s'ha assabentat, però en lloc de donar suport a aquesta mobilització exemplar per omplir-la de un contingut de classe i socialista, ha renunciat a participar-hi, quan no ha intentat desacreditar-la qualificant-la d'un muntatge de les elits, com també ha fet Alberto Garzón.
Iglesias ha oblidat aviat que Joan Carles I va abdicar el 18 de juny de 2014. I no ho va fer per voluntat pròpia, sinó pressionat pel moviment de masses que s'havia desfermat a partir del 15M de 2011, de les grans Marees que van treure a milions als carrers en defensa de la sanitat i l'educació pública, de les marxes de la dignitat, i del rebuig que va provocar l'actuació d'un monarca que ens donava discursos sobre l'exemplaritat pública, mentre caçava elefants i el seu gendre era enxampat infraganti per lucrar-se seguint els seus consells d'experimentat comissionista.
El jovent ha estat en primera línia de la batalla tots aquests anys, i la seva opinió a favor de la república no deixa d’enfortir-se com indiquen totes les enquestes. La qüestió no és l'actitud del jovent, sinó què farà Pablo Iglesias per trencar amb la lògica del règim del 78.
És que potser oblida Pablo Iglesias que la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931 va ser el resultat de l'acció revolucionària de la població, que amb les seves vagues i mobilitzacions massives al llarg de 1930 i 1931 van enderrocar la dictadura de Primo de Rivera i van posar a Alfons XIII rumb a l'exili? És increïble com es pot canviar tant de postura quan en lloc de mirar els fets a través del prisma de la lluita de classes, s'observa la realitat amb les aclucalls de la butaca parlamentària.
La correlació de forces només es pot modificar en el curs de la lluita, emprenent de manera enèrgica la confrontació amb els grans poders establerts. No va ser precisament això el que va venir a dir-nos el moviment del 15M? No va ser la lluita de masses i el desafiament a l'ordre establert el que va permetre el sorgiment de Podem?
Pablo Iglesias i la direcció d'UP es troben còmodes en la discrepància literària i periodística. I així, per la via de les renúncies, de la retirada programàtica, de l’abandonament del carrer, només s'enforteix a aquells qui marquen el pas a la dreta dins del Govern. Quan arribi el moment, el PSOE prescindirà dels serveis prestats per Podem amb un cop de peu a la boca. Els gestos constants a Cs i l'estratègia de pactar amb el PP en assumptes d'Estat no són detalls tàctics, sinó tota una declaració de principis per a un període polític convuls.
Ho diem sense cap tipus de sectarisme. Aquesta línia "pragmàtica", que pretén ser realista i allunyada de plantejaments utòpics, ja l'hem patit en el passat amb resultats catastròfics. El PCE era una organització de masses, amb la flor i nata de la classe obrera i el jovent a les seves files, dominava el moviment sindical, estudiantil i veïnal, però la política de la seva direcció va destruir el partit, va desmoralitzar a desenes de milers dels seus millors militants alhora que una part considerable dels seus dirigents engrossien les files del PSOE. Si no es vol repetir aquesta història tràgica, la direcció de Podem, i Pablo Iglesias al capdavant d’ella, han de rectificar immediatament la seva política i enfrontar-se en els fets al curs dretà que està emprenent el Govern. Però, ho faran?
Aixecar un moviment de masses per la república socialista
Els editorials de la premsa burgesa en aquests dies no deixen lloc a dubtes. Hi ha molta por que la crisi de la monarquia, unida al col·lapse econòmic que vivim, alimenti un període de lluites socials i polítiques encara més agut que el que es va iniciar el 2011.
"Els que aprofiten la caiguda en desgràcia de Joan Carles I per reobrir el debat sobre la Monarquia han de plantejar si, més enllà que sigui legítima la reivindicació republicana, aquesta té ara consensos socials i parlamentaris suficients per a traduir-se en una reforma constitucional. Les dades indiquen el contrari. Resulta per tant irresponsable alimentar la crisi institucional en un moment en què el país necessita estabilitat, unint totes les seves forces per afrontar una crisi econòmica devastadora que ja ha arribat i una sanitària que no acaba de marxar". Així finalitza l'editorial de El País del 4 d'agost, un dia després de la fugida del rei emèrit.
És evident que la classe dominant veu amb molta por la lluita per la república. I és així perquè l'experiència històrica ensenya que els moviments de masses a favor de la república acaben per convertir-se en moviments revolucionaris. Per descomptat que si demà es veiessin en la necessitat de deixar anar llast i desempallegar-se de Felip VI per mantenir en peu l'edifici capitalista, molts dels seus prohoms es convertirien en "republicans de cor". Això va ser el que va passar el 1931 amb Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura. Però la burgesia no vol jugar amb foc i fuig d'aquesta disjuntiva com de la pesta. Prefereix apuntalar el règim actual basant-se més en el Govern del PSOE i Unides Podem.
Des d'Esquerra Revolucionària considerem que estem davant d'una oportunitat històrica. És el moment d'exercir el dret a decidir i no blanquejar a un rei com Felip VI que, a més de continuar assegurant els interessos de l'oligarquia, ha demostrat el seu compromís amb la repressió i l'autoritarisme encoratjant l'ofensiva brutal contra el poble de Catalunya. Cal exigir la immediata convocatòria d'un referèndum democràtic a tot l’Estat on el poble pugui expressar-se i votar si vol seguir sotmès a aquesta institució reaccionària o prefereix una república.
L'esquerra real, militant i combativa que amb la seva lluita ha despullat l'autèntic caràcter de classe de la monarquia borbònica, ha de continuar la batalla contra aquestes maniobres desesperades que busquen la supervivència de la monarquia i el règim podrit del 78. Cal aixecar un gran moviment de masses a favor de la república, d'una república dels treballadors i el jovent que trenqui amb l'austeritat i les retallades, i que defensi obertament la transformació de la societat. Una república socialista és l'alternativa davant de l'hecatombe social i econòmica que patim. Una república socialista que torni a cordar el nus de la història i posi en pràctica el llegat dels treballadors i camperols que es van batre heroicament contra el feixisme i van protagonitzar una revolució que va estremir el món.
Per la república socialista, fora la monarquia corrupta!
Per un referèndum democràtic a tot l’Estat ja!
Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
