L'acord signat el passat 11 de maig pel Govern central, la CEOE i els màxims dirigents de CCOO i UGT ha estat presentat com un pas més en l'anomenat "Escut Social". Però quan llegim la lletra petita d’aquest, i apartem la cel·lofana de la propaganda, ens trobem amb que aquest nou pacte social serveix essencialment perquè la patronal segueixi fent caixa gràcies als recursos públics, i per abaratir els acomiadaments massius que preparen.
Burlant-se de les crides a “l’esforç comú" per a frenar la pandèmia, els empresaris no tenen en ment més que aprofitar-se del desastre sanitari i social causat pel coronavirus per obtenir el màxim lucre, encara que això suposi multiplicar el patiment de les famílies treballadores i enfosquir encara més el futur de les generacions més joves. I ho estan aconseguint perquè les direccions de CCOO i UGT, i lamentablement també el Govern de coalició, en lloc d’exigir que posin els seus beneficis estratosfèrics al servei del manteniment de l'ocupació i els salaris, els hi faciliten els instruments per carregar sobre les esquenes de la classe obrera les conseqüències d'aquesta catàstrofe.
Acomiadament més fàcil i més barat
El Reial decret llei 18/2020, aprovat pel govern PSOE-UP el 12 de maig, prepara els mecanismes legals perquè els plans empresarials es desenvolupin el més suaument possible. Els decrets de març ja van establir una normativa pels ERTO dissenyada a la mida dels interessos de les grans empreses. El nou decret aprofundeix encara més en aquesta línia i en la normativa per facilitar els acomiadaments i rebaixar o compensar el cost de les indemnitzacions.
El primer que estableix el nou decret és la garantia que se seguirà pagant amb diners públics la part del lleó dels costos empresarials. Per això es crea la figura de l'ERTO parcial per força major, que permet als empresaris reprendre la seva activitat mantenint les esplèndides exoneracions de quotes a la Seguretat Social establertes per als casos de tancament total d'empreses a causa de les mesures de confinament. A més, es facilita la transformació dels ERTO per força major en ERTO ordinaris, de manera que l'empresari pugui mantenir a una part o tota la seva plantilla subjecta a una reducció d'ingressos i de la incertesa de la tornada o no a la feina.
Per reforçar el poder de l'empresari enfront dels seus assalariats, el Decret fa finalitzar el 30 de juny la disposició que establia que la prestació per ERTO no consumia els drets a la prestació per desocupació acumulats pel treballador, o que garantia el cobrament de la prestació tot i no tenir acumulades el mínim de cotitzacions exigides. Això és molt greu i un pas enrere seriós, ja que a partir de l’1 de juliol centenars de milers de treballadors seguiran en ERTO però en condicions molt pitjors, consumint el seu atur o sense possibilitats d'ingressar res. En resum, aquest acord lluny de protegir els nostres drets, aplana el camí a tot tipus d'abusos empresarials.
En segon lloc, el nou Decret augmenta les facilitats per a l'acomiadament. La famosa clàusula de "Salvaguarda de l'Ocupació" establerta al març, i que obligava a les empreses amb ERTO a garantir l'ocupació durant 6 mesos, es modifica fins al punt que no només anul·la la majoria de les suposades garanties enfront de l'acomiadament -que eren més aviat poques-, sinó que fins i tot empitjoren algunes de les situacions prèvies a la pandèmia.
Per començar, la clàusula ja no s'aplicarà als treballadors subjectes a ERTO ordinaris, que són més de 300.000, ni als treballadors no inclosos en el ERTO d'una empresa amb ERTO parcial. A més, els sis mesos de suposada limitació d'acomiadaments comencen a comptar des del moment en què el primer treballador en ERTO es reincorpori a la feina, és a dir, que reincorporant al maig a un sol treballador, al novembre l'empresa ja podria acomiadar afectats per ERTO sense restriccions.
A més, s'estableixen tal quantitat d'excepcions per sortejar aquesta "salvaguarda" -risc de concurs de creditors, atenció a les "característiques específiques dels diferents sectors", atenció a les "especificitats d'aquelles empreses que presenten una alta variabilitat o estacionalitat de l'ocupació"... -, que en la pràctica la "prohibició de l'acomiadament" de la qual tant van presumir els ministres d'UP, i que realment tan sols suposava lliurar a un jutge la capacitat de dictar acomiadament improcedent en lloc de procedent i que el treballador obtingués una indemnització de 33 dies i no de 22, ara ja desapareix per complet. La propaganda s'ha ensorrat en molt poc temps deixant pas a una realitat molt diferent a la que ens explicava la ministra Yolanda Díaz.
Però la situació és molt pitjor per als més de quatre milions de treballadors subjectes a contractació temporal per obra o servei. El nou decret no només elimina la mínima protecció establerta al març, sinó que ara ja no cal ni tan sols esperar que acabi l'obra o servei per donar per extingida la relació laboral. Només cal que l'empresari al·legui que "no pot realitzar-se de forma immediata l'activitat objecte de contractació" perquè el contracte s'acabi. Un pas enrere respecte a la situació prèvia!
Finalment, per als empresaris que malgrat totes les facilitats acomiadin a treballadors afectats per un ERTO, les sancions previstes en el Decret són merament simbòliques. Mentre que en el Decret de març els empresaris que acomiadaven un treballador subjecte a ERTO havien de pagar tant l'import de la prestació pagada al treballador com les bonificacions a la SS de les que s'haguessin beneficiat, al nou Decret es regala als empresaris l'import de les prestacions del SEPE. Què més podria demanar la Patronal?
Els empresaris no són els nostres aliats
En aquestes setmanes hem hagut d'escoltar els elogis constants de Yolanda Díaz i del vicepresident Pablo Iglesias als empresaris d'aquest país. En la sessió parlamentària de control al Govern del passat 13 de maig, Iglesias va recriminar als diputats del PP i Vox per no "donar un cop de mà" igual que fan els empresaris, que segons ell han demostrat en la seva immensa majoria una gran responsabilitat. El mateix ha dit en reiterades ocasions Yolanda Díaz, com en l'última entrevista que va concedir a El País el 17 de maig, recordant que la patronal, CCOO i UGT tenen una “trajectòria històrica molt rellevant de la que poques vegades es parla. Sempre han estat on han d'estar. Saben que aquestes polítiques poden ajudar en aquest moment històric i són capaços de posar-se d'acord”.
Ara, els ministres d'UP segueixen l'estela dels dirigents del PSOE en el seu suport sense fissures a les polítiques de col·laboració de classe, llancen constants llagoteries als grans empresaris o celebren la caritat de personatges com Amancio Ortega i Ana Patricia Botín. Sense pensar-s'ho dues vegades posen en pràctica les seves propostes, com va passar amb els milions de treballadors d'indústries i sectors no essencials obligats a anar als seus llocs en plena pandèmia.
No obstant això, els empresaris i capitalistes de l’Estat espanyol no han canviat en res. Continuen sent els de sempre. Els mateixos paràsits que practiquen un frau fiscal monumental, que segons les xifres que afecten les grans fortunes i grans empreses està per sobre dels 60.000 milions d'euros a l'any. Són els mateixos que tampoc fan fàstic a les manifestacions de Núñez de Balboa, perquè hi viuen allà. Però són gent pràctica, molt pràctica. Si les seves exigències són ateses de bon grat pel Govern, quina raó hi ha per no signar un acord que els hi dóna grans avantatges i els hi omple les butxaques?
Quan veuen les "cues de la fam" a Madrid i altres ciutats -les interminables cues formades per persones que fins ahir tenien una feina i aconseguien guanyar-se la vida amb més o menys comoditat, i que avui necessiten de la solidaritat de les seves veïnes i veïns per poder menjar-, en l'única cosa en què pensen els empresaris és en l'oportunitat que se'ls obre de substituir les seves plantilles actuals per noves contractacions de treballadores i treballadors que, obligats per la més extrema necessitat, acceptaran qualsevol tipus de treball per penoses que siguin les seves condicions i miserables els salaris.
Dues dades il·lustren com els empresaris aprofiten la crisi del coronavirus per incrementar els seus beneficis, provocant així l'augment de la desigualtat social i l'extensió de la pobresa. Les morts en accident de treball van créixer un 29% el primer trimestre del l'any respecte al mateix període de l'any anterior, i una part important d'aquestes morts van ocórrer sota l'estat d'alarma, quan l'activitat econòmica s'havia reduït considerablement. Què els importa als empresaris la vida dels 181 treballadors morts en aquests tres mesos, si han aconseguit estalviar-se uns bons euros prescindint de les més bàsiques mesures de seguretat?
La segona dada rellevant és la frenada en sec de la negociació col·lectiva. Mentre a l'abril de 2019 es van signar 139 convenis que afectaven a gairebé 200.000 treballadors, a l'abril de 2020 es van signar 10, que incloïen només a 3.200 treballadors.
Les declaracions d'una de les patronals més importants, la patronal del metall (Confemetal) no presenten cap dubte sobre les seves intencions: "la negociació col·lectiva està morta aquest any"; i afegeixen que fins i tot els minúsculs increments salarials pactats amb CCOO i UGT per al 2020 són ara "absolutament absurds". Així anuncien la cascada de desvinculacions del conveni col·lectiu que milers d'empreses ja estan preparant per complementar els seus plans d'acomiadaments massius.
Però el pitjor és que la no renovació dels convenis ja vençuts, o que venceran durant els propers mesos, deixarà a nombroses empreses i als sectors sencers sense la cobertura d'un conveni col·lectiu. Això vol dir que aquests empresaris podran contractar nous treballadors sense haver de respectar les condicions dels convenis, és a dir, es poden fer pagant només el SMI, i amb els concisos drets laborals que reconeix l'Estatut dels Treballadors.
En resum, que amb l'ajuda dels decrets del Govern i amb la complicitat dels dirigents de CCOO i UGT s'han creat les condicions perquè els empresaris facin un gran salt endavant en el seu somni de substituir l’ocupació fixa, amb condicions més o menys dignes, amb protecció d'un conveni col·lectiu i amb reconeixement d'antiguitat, per ocupació precària desproveïda de qualsevol dret.
Però per poder substituir les plantilles actuals per noves treballadores i treballadors amb pitjors condicions, primer cal desfer-se dels treballadors més antics. Com l'acomiadament a l'Estat espanyol és lliure, però no gratuït, els empresaris hauran de desemborsar indemnitzacions per acomiadament, que, després de la Reforma Laboral aprovada pel PP el 2012, ascendirien a 33 dies per any treballat fins a un màxim de 2 anys de salari en el cas d'acomiadament declarat improcedent pels tribunals, però que es quedarien en 20 dies per any treballat amb un màxim d'un any de salari en cas d'acomiadament objectiu.
És a dir, que depenent de la qualificació que rebi l'acomiadament d'acord amb la legislació vigent, l'empresari podria estalviar-se fins a la meitat de la indemnització que pogués correspondre. A la vista de l'alt nombre de treballadores i treballadors afectats per ERTO, 3.400.000 a 30 d'abril, és raonable pensar que la propera onada d'acomiadaments afectarà a molts centenars de milers de treballadors. El que estan en joc són milers de milions d'euros en futures indemnitzacions, per això l'objectiu dels empresaris és reduir aquesta xifra al màxim.
Per un sindicalisme combatiu i de classe que planti cara a la patronal
La política de les cúpules de CCOO i UGT, utilitzant constantment l'argument del "mal menor" i "és el que hi ha", no desperta cap entusiasme entre milers de delegats i afiliats que es van unir en el seu dia a aquests sindicats per defensar els seus drets. Les direccions burocràtiques del sindicalisme de pacte i moqueta s'aprofiten del xoc i la incertesa que colpeja a milions de famílies per imposar una política que ha fracassat. És completament erroni aplaudir aquesta estratègia, o presentar-la com una alternativa per a la classe obrera quan no és més que la continuïtat d'un model sindical que ha permès a la patronal laminar drets, salaris i portar-nos a una precarietat desconeguda.
De moment, els aparells burocràtics de CCOO i UGT han aconseguit fer callar qualsevol brot de crítica sorgit d'entre les seves files. Les facilitats del Govern perquè els dos grans sindicats puguin signar ERTOs a esquena dels treballadors afectats, unides a les limitacions imposades per l'Estat d'Alarma, han ajudat a ofegar qualsevol tipus de protesta laboral.
Però aquesta situació no durarà indefinidament. A mesura que els plans de la patronal es vagin desenvolupant, a mesura que els ERTO d'avui es vagin transformant en ERO, les tradicions de lluita i combativitat de la classe obrera de l'Estat espanyol ressorgiran amb força.
Des de la xarxa de Sindicalistes d'Esquerra hem pogut participar en algunes de les primeres accions de resistència enfront de l'atac patronal, i hem comprovat que si un grup de treballadores i treballadores, fins i tot encara que no siguin delegats sindicals, fins i tot sense estar afiliats a un sindicat, es planten davant de les pretensions empresarials i agrupen i mobilitzen a les seves companyes i companys de treball, tenim la força per frenar, o al menys limitar l'atac patronal.
Davant el que està per arribar, l'organització en els centres de treball és més necessària que mai, el mateix que defensar un sindicalisme combatiu i de classe basat en la confrontació amb les patronals i en la mobilització de la nostra immensa força com a treballadors. Un sindicalisme que es recolzi en un programa socialista i que ofereixi una alternativa per superar el sistema capitalista.
