La profunda crisi desencadenada pel Covid-19 ha situat davant dels ulls de milions de persones la veritable cara d'un sistema pervers en el qual les vides humanes, a l'igual que la resta de recursos, estan supeditades als interessos de la burgesia.
El precari sistema educatiu de l'Estat espanyol no escapa a aquesta situació. Està patint la major sacsejada de la seva història recent, posant en evidència la necessitat de dur a terme una autèntica revolució educativa, tant en l'aspecte econòmic com en la pedagogia.
Un sistema ja insostenible abans de l'arribada del virus
La situació de l'educació pública ja era preocupant abans de la propagació del Covid-19. Les aules estan completament massificades, els espais són petits i en moltes ocasions s'arriba o sobrepassa el límit de 25/30/35 alumnes per aula establert per llei per a primària, secundària i batxillerat respectivament; unes ràtios el límit de les quals va ampliar el PP el 2013 i que va acceptar sense discussió el nou Govern del PSOE-Unides Podem, ni tan sols va suggerir reduir-les a curt termini. Qualsevol docent sap que en una aula amb més de 20 alumnes és impossible poder aplicar un ensenyament de qualitat, individualitzat i basat en les "competències i habilitats", com s'indica cínicament a la LOMCE.
D'altra banda, el model d'ensenyament-aprenentatge i els procediments d'avaluació han fracassat per complet. Tot el treball en escoles i instituts té com a eix fonamental la memorització de continguts, de molts continguts. Poc o cap espai per a la lectura crítica, la reflexió, el debat, l'experimentació, el joc... Els currículums són excessivament extensos tant a primària com a secundària i FP. La base de tot és la successió de continguts emmascarats com "estàndards d'aprenentatge", suposadament pràctics, basats en competències i habilitats impossibles de treballar en la realitat a causa de la quantitat excessiva de temes i a la massificació a l'aula. A això cal afegir l'enorme càrrega d'hores de classe i assignatures, que fan que mantenir la concentració tot el matí i, després, tota la tarda a casa, sigui tasca impossible per a molts estudiants.
L'alumnat s’esforça per arribar a un aprovat que s'aconsegueix principalment "empollant", empassant informació sense entendre-la, per oblidar-ho poc després. Tots hem passat per això. Els exàmens i les notes no reflecteixen allò que els alumnes saben, sinó només allò que han estat capaços de memoritzar, a velocitats diferents, però amb proves realitzades per tots el mateix dia i amb les mateixes preguntes, en grups profundament heterogenis.
Necessitem un sistema basat de veritat en les habilitats i les competències, quelcom que passa per reduir la ràtio d'alumnes, eliminar els exàmens (o, almenys, limitar el seu pes en la qualificacions i que siguin una activitat secundària) i per suprimir també les notes numèriques com a instruments d'avaluació, atès que no reflecteixen les capacitats i l'evolució de l'estudiant, a més de crear barreres molt injustes i una gran quantitat d'estrès. Cal substituir-les per qualificacions descriptives, objectives i no excloents.
Aprovar el curs és una carrera molt dura, i molts no aconsegueixen arribar a la meta. Les dades són demolidores: segons el sindicat CSIF, la taxa de repetició a l'Estat espanyol és del 28,70% i la d'abandonament escolar, del 17,90%. Això explica que només el 10,6% d'universitaris siguin de classe treballadora i un 34,7% de classe mitjana, segons un informe de la Xarxa Vives d'Universitats.
Quins alumnes poden suportar l'exigent ritme de les classes? Quines famílies poden ajudar els seus fills i filles amb els deures i els exàmens? Quines famílies poden pagar acadèmies i professors particulars? Quins pagar una carrera universitària? La resposta és òbvia.
El sistema capitalista aconsegueix allò que vol: milions de fills i filles de treballadors exclosos d'un sistema públic d'educació i condemnats a una vida d'explotació i precarietat en què la cultura i l'ensenyament de qualitat són articles de luxe inabastables.
La crisi del coronavirus a l’educació, campi qui pugui
Des que es va decretar l'estat d'alarma el Govern central i les administracions autonòmiques no han donat ni un sol pas perquè els estudiants amb més dificultats no es quedin despenjats. Tot el contrari.
Els professors i professores portem més d'un mes sense indicacions clares sobre què fer ni com fer-ho; cada centre i cada equip directiu està intentant organitzar el final de el curs com pot. Se'ns obliga a seguir les classes a distància, però la teleformació en el nostre sistema educatiu és una autèntica utopia. Segons una enquesta de CCOO, el 76% del professorat està tenint dificultats greus per continuar amb el treball a distància.
En primer lloc, les plataformes amb què comptem són purament complementàries i d'ús optatiu. Serveixen per facilitar la comunicació amb famílies i alumnat, i per enviar materials de repàs o reforç, de cap manera poden suplir la classe presencial on les explicacions pacients, els desdoblaments, els programes de reforç, les preguntes i l'ajuda del company de pupitre són part important del procés d'aprenentatge. D'altra banda, fins i tot en el cas que tot el professorat i totes les famílies poguessin utilitzar-les, mantenir el ritme de treball és inviable en aquestes condicions ja que el nombre d'alumnes per classe està dissenyat (mal) per a una classe presencial, no per a la teleformació, de manera que explicar, corregir, contestar o llegir emails, és a dir, fer un seguiment de 80 o 100 estudiants és absolutament inabastable.
A tot això, hem d'afegir l'escandalosa bretxa digital. Segons la Unesco, 500.000 nens no tenen connexió a Internet i les dades totals oscil·len, segons les fonts, entre el 10% i el 20% de la població. Al món rural, segons Save de Children, només el 38% de famílies de les que tenen connexió a Internet compta amb connexió per banda ampla, de manera que descarregar materials, veure un vídeo, o pujar un arxiu, pot ser una tasca impossible. A més, segons Eurostat, només la meitat de la població en les zones rurals i el 63% a les zones urbanes té les competències digitals bàsiques (escriure correctament un email, adjuntar arxius, utilitzar Word, Power Point o Excell...). Fins i tot les famílies que disposen d'ordinador ho necessiten per al teletreball. A això hem de sumar que els alumnes de l'ESO estan en formació també en les habilitats digitals amb el que, per exemple, en 1r i 2n encara s'estan familiaritzant amb les tasques més bàsiques (per no parlar de l'educació primària). Tot això explica que entre un 40% i un 50% de l'alumnat, en alguns nivells fins i tot més, no estiguin podent seguir les classes i realitzar les tasques amb regularitat
No obstant això, el problema no és només la bretxa digital que el Coronavirus ha posat de manifest, sinó que moltes famílies no poden assumir ni tan sols les despeses de llum, aigua, lloguer o menjar. La pobresa infantil arriba al 40% a l'Estat espanyol, només per darrere de Romania i Grècia dins de la Unió Europea, segons Acnur.
Pressionar-nos per exigir als nostres alumnes, i que es pugui finalitzar el curs en aquestes condicions és un autèntic escàndol i afavorirà a les famílies amb més recursos. La ministra d'Educació, Celaá, i el Govern del PSOE-UP han claudicat davant les pressions de la patronal educativa catòlica que seguirà regalant excel·lents i aprovats al seu alumnat i continuarà cobrant substancioses quotes el pròxim curs. Que el negoci no pari.
No hi ha diners?
Abans d'aquesta crisi, la proposta d'una nova Llei Educativa (LOMLOE) -elaborada pel nou Govern- va generar gran indignació en la comunitat educativa. L'esborrany no anava acompanyat de cap menció al pressupost educatiu, del 4,3% del PIB (per sota de la mitjana dels països de l'OCDE), de manera que, sense diners, els altres aspectes quedaven pràcticament intactes i es limitava a proposar petits canvis de forma: no es tocaven les ràtios d'alumnes, es mantenien els concerts educatius fins i tot als centres que segreguen per sexe, ni una paraula de contractar més professorat i acabar amb la interinitat, i s'assegurava l'ensenyament de la religió als centres públics (encara que sense computar per a la nota).
La perspectiva econòmica que ha obert la crisi no llança un horitzó esperançador. La recepta del Govern de coalició és clara: ha injectat 200.000 milions a l'economia (un 17% del PIB) per salvar les grans empreses i bancs, com va passar el 2008. És a dir, en un sol mes els hi ha regalat quatre vegades el pressupost educatiu anual.
La inversió en educació pública serà considerada una despesa supèrflua i, a l'igual que fa deu anys, serà atacada amb noves retallades pressupostàries. Aquesta dinàmica ja ha començat. Segons CCOO, en només un mes 53.000 docents (el 5,3% del total) s'han quedat sense feina -especialment d'educació infantil- sent el quart sector amb més acomiadaments des de l'inici de la crisi.
D'altra banda, la patronal de l'educació concertada -majoritàriament gestionada per l'Església catòlica- segueix gaudint d'una situació privilegiada. Aquests centres educatius, que exploten i acomiaden al seu gust al professorat (tot i que les nòmines són pagades per les comunitats autònomes) i que propaguen el verí reaccionari i masclista de la jerarquia eclesial, reben un 25% més de diners públics que fa una dècada, fet que suposa un 12% del total destinat a educació. Tot això sense que cap membre del Govern PSOE-UP hagi ni tan sols suggerit acabar amb aquesta situació.
Silenci i maquillatge, les mesures del Govern central i de les autonomies
L'Estat i les administracions autonòmiques no només no tenen cap pla de rescat per a l'educació pública, sinó que han abandonat a la seva sort al professorat, famílies i alumnat. Parlen de teleformació i de bretxa digital, que cal seguir amb la feina, però no han dut a terme cap mesura que realment compensi la situació de desigualtat i de manca de mitjans tecnològics de moltes llars. En algunes comunitats autònomes han habilitat aplicacions gratuïtes per a videotrucades o repartit alguns ordinadors (a Galiza menys de 20 per cada centre!), decisió que han hagut de prendre els equips directius, sense cap ajuda, quan s'haurien d'haver aplicat criteris de renda.
Mentrestant el professorat es troba abandonat a la seva sort, suportant una enorme càrrega de treball, en molts casos sense els recursos ni la formació necessària per poder seguir les classes, sense saber què fer amb els alumnes que no poden fer les tasques ni connectar-se a les videotrucades i sense saber exactament com afrontar aquesta tercera avaluació ja que el Govern ha deixat oberta la porta a que compti per la nota final de curs, deixant via lliure a cada comunitat autònoma per a pugui donar-li més o menys importància, però en cap cas donant per finalitzat ara el curs acadèmic.
El que necessitem és que es doni per finalitzat oficialment el curs acadèmic 2019/2020, necessitem organitzar un ampli calendari de recuperacions al setembre, avaluar a l'alumnat amb les notes obtingudes fins al 13 de març i continuar amb l'activitat lectiva de manera serena fins al juny, sense pressions, podent basar el treball telemàtic en les Competències Clau contemplades en la LOMCE (Competència en Comunicació Lingüística, Competència Digital, Competència en Aprendre a Aprendre..) i no en base a uns suposats "continguts imprescindibles" als quals va al·ludir Celaá. Continguts que no estan estipulats en cap decret i que hem d'inventar amb un criteris completament subjectius i desiguals, el que restarà justícia a l'avaluació de l'alumnat. El final immediat del curs també ens permetria concentrar energies en la planificació de l'any vinent i en el reforç i suport a l'alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu que, fins ara, ha estat completament abandonat per part de les administracions.
Així doncs, la situació és d'innegable estrès per a famílies i alumnes, però també per al professorat: segons el sindicat STES, el 2018 un 20% patia síndrome de burnout ( "estar cremat"), que recentment ha passat a la llista de la OMS de malalties relacionades amb el treball. Aquesta tendència es veurà agreujada amb el confinament, la manca de mitjans per ajudar als nostres estudiants i la incertesa generada per les mesures del Govern.
Estem literalment corrent com pollastres sense cap intentant mantenir un ensenyament que és objectivament impossible. Ens passem el dia connectats des de l'ordinador sabent que els fruits de tot aquest treball seran mínims o nuls i que molts estudiants ho estan passant realment malament.
Per un pla de rescat a l'educació pública
Mentrestant els dirigents dels principals sindicats d'ensenyament han mostrat la seva major o menor conformitat amb els plans del Govern, però no han plantejat cap alternativa més enllà de peticions formals de reunions de taules sectorials i de diàleg per planificar el final del curs vigent i l'inici del pròxim. On queden la massificació i la precarietat? I l'exigència d'un augment d'inversió en educació? I els barracons?
A l'igual que en els altres àmbits, els dirigents sindicals han donat ràpida mostra de la seva desconnexió total de les enormes dificultats de la feina docent i de la seva actitud submisa amb el Govern acceptant tots els seus plans sense plantejar una alternativa de lluita. Necessitem aixecar la bandera de la Marea Verda per revertir totes les retallades i exigir un pla de rescat immediat a l'educació pública. O ens diran de nou que "no és el moment" de sortir al carrer? Sense la lluita al carrer, les taules de diàleg no serveixen per a res, i encara menys amb la profunda crisi econòmica en què ens trobem.
L'única organització que fins ara ha plantejat una alternativa clara en l'àmbit educatiu ha estat el Sindicat d'Estudiants que, des dels primers dies, va adoptar una posició ferma i de classe, posant com a condició innegociable la reversió de totes les retallades, la derogació de la LOMCE, l'eliminació dels concerts educatius, la importància de poder cursar l'assignatura de FCT a la FP, la suspensió immediata del curs i la supressió de la selectivitat. Aquest és el camí.
Hem de començar a organitzar-nos, convocant assemblees en tots els centres educatius per posar en comú les dificultats que estem suportant i elaborar una taula reivindicativa per al proper curs. També hem de fer el possible per ajudar el nostre alumnat en aquesta farsa de final de curs, plantar-nos davant de qualsevol intent de deixar enrere als estudiants amb menys recursos, planificar ja el proper any i, sobretot, exigir una "injecció" econòmica sense precedents, un autèntic pla de rescat a l'ensenyament públic. Si es pot rescatar els bancs, es pot rescatar l'educació.
1. Augment de la inversió en l'educació pública fins al 7% del PIB en el curs 2020/21.
2. Derogació de la LOMCE. Elaboració urgent d'una nova llei educativa que reformuli per complet continguts, didàctica i mètodes d'avaluació.
3. Límit legal de 15-20 alumnes per aula, segons l'etapa educativa.
4. Elaboració d'un pla de reforç intensiu per al curs 2020/21 amb un augment radical de professorat que permeti tots els desdoblaments i grups de Programa de Millora de l'Aprenentatge i Rendiment (PMAR) que siguin necessaris.
5. Contractació immediata de milers de professors que permeti garantir un seguiment de competències bàsiques a tot l'alumnat i acabar amb la temporalitat i la interinitat.
6. Modificació de l'excloent sistema d'oposicions. No sobra cap docent.
7. Gratuïtat del Màster de professorat.
8. Cursos de formació digital gratuïts per professorat, famílies i alumnat.
9. Gratuïtat de la connexió a Internet i repartiment massiu de dispositius digitals.
10. Pla immediat d'atenció integral de l'alumnat (psicològica, pedagògica i lúdica) en centres de tots els nivells educatius fins a l'inici de curs 2020/21, amb la contractació de personal específic.
11. Democratització dels consells escolars. Més poder de decisió a professorat i alumnat.
12. Ampliació dràstica i augment de totes les beques, incloses les beques de menjador.
13. Suspensió immediata de el curs acadèmic 2019/20 i elaboració d'informes individualitzats dels i les estudiants i informes de totes les classes amb els continguts impartits i les competències treballades, fent especial atenció als alumnes necessitats específiques de suport educatiu.
14. Convocatòria urgent d'assemblees democràtiques de professors/es, AMPA i alumnes per a conèixer en profunditat totes les necessitats actuals i elaborar la nova Llei Educativa d'aplicació immediata amb un pla de transició i compensació per al curs acadèmic 2020/2021. Elecció democràtica de comissions de professorat.
15. Supressió definitiva de les PAU. Eliminació de les notes de tall per accedir a carreres universitàries, augment radical de places per universitat i FP, baixada dràstiques de les taxes. Que cap estudiant es quedi fora.
16. Augment radical de places per a escoles infantils. Per una educació infantil pública i gratuïta.
